MAI DEIXIS DE SOMIAR

Era aviat.
Aproximadament, les 6:30h del matí i com cada dia el Sol s’aixecava amb mi per fer camí.
Fa temps que vaig iniciar aquest recorregut. M’agrada viatjar però, espereu... no penseu que viatjo perquè si! Tot el contrari, el meu viatge va iniciar-se quan en diferents llocs del món havien patit terratrèmols.
Vaig decidir fer una recerca en aquests espais i així, determinar si les zones tenien alguna cosa en comú.
Al 2001, va ser a un estat de l’Índia.
Al 2003, a Argelia.
I entre d’altres, al 2010 a Haití.
L’únic indici que he pogut extreure ha estat que molts dels terratrèmols són en zones econòmicament desfavorables.
Llavors, vaig decidir viatjar a tots aquests indrets afectats i ajudar a les persones que van patir les conseqüències del terratrèmols.
Recordo que un dia, una dona em va donar un tipus de paper amb una frase marcada que deia: ‘’Què tot sigui somriure per continuar endavant’’ i em va dir què allò era el que la seva filla i ella van fer quan va perdre al seu home baix les runes de la casa. Des d’aleshores, vaig decidir que havia de fer somriure a tantes persones com pogués.
En acabar la conversa, li vaig oferir unes monedes i uns diners per tal què s’alimentés com calia durant un temps, però ella només em va mirar i em va dir que en un futur ens tornaríem a veure.
Vaig imaginar que aquell lloc podia tornar a patir un terratrèmol i com bona intuïció que tinc, vaig viure un d’ells. Afortunadament, no va ser de gran magnitud i no va haver pèrdues humanes. A més a més, em va permetre saber què senten totes aquelles persones que han patit un terratrèmol.

Pocs dies després, vaig tornar a Espanya per anar a un conferència i a l’entrega de premis als millors científics. Aquest any tenia lloc a Sevilla i just quan estava a prop de la Plaça d’Espanya vaig veure a la dona que m’havia entregat el paper amb la frase. No vestia com l’últim cop que la vaig veure. Tot el contrari, portava una camisa blanca amb un conjunt de faldilla i americana blau, que semblava ser poc econòmic.

Es va acostar i va dir-me: -Ens tornem a veure. Oi?
-Com?
-Sempre m’ha agradat el món de la ciència.- Vaig quedar perplexa. Dona! Reacciona, que sembla que has vist un fantasma!
-Què hi fa aquí vostè?
-Recordes, el paper que et vaig donar? Bé, abans de conèixer-te i patir un terratrèmol, era mestra de química a l’universitat que van construir al poble, tinc un gran domini al laboratori.
Aquella frase del paper, me la va donar una alumna que vaig trobar a l’hospital, i em va dir que li donés a la persona que la mereixia.
Quan et vaig veure, vaig preguntar qui eres, i em van informar què donaves la volta al món ajudant a les persones què han patit aquestes catàstrofes naturals i per això te la vaig donar.

Va nomenar el meu nom en la conferència, i em van encarregar seguir fent el que m’agrada: ajudara les persones que ho necessitin. Aquesta experiència em va fer aprendre una gran lliçó: de vegades els qui menys tenen, són els que més valoren, per això mateix… MAI DEIXIS DE SOMIAR.