Carla, la xica científica

Un bon día assolejat de diumenge va nàixer una xiqueta anomenada Carla. Com tots sabeu els xiquets i les xiquetes nascuts en diumenge naixen amb estrel·la, es a dir amb sort en la vida.
Ella era una xiqueta amb cabells rossos i ulls marrons. Va viure en una ciutat anomenada Villanoa, era una ciutat que quasi ningú coneixía.
Al pas dels anys, Carla va anant creixent, i quan va arribar a Primaria, es va adonar que li agradaba molt llegir llibres que tractasen de ciències naturals.
Quan va arribar a Secundària, se'n va interesar per la biología principalment, el que més li agradaba eren les coses relacionades amb els éssers vius, com l'estudi de les cèl·lules tant les eucariòtes, les procariòtes, les animals i les vegetals. Durant els seus anys en el institut, es va apuntar al club de ciències en el que es reuníen tres vegades a la setmana; els dilluns, dimarts i divendres. Els dilluns i dimarts de cinc a set i mitja, i els divendres de quatre i mitja a set i mitja. Allí es parlava de temes com l'origen de la terra, el que era el big bang, els éssers vertebrats e invertebrats, les cèl·lules, la seus nutrició, el tipus de cél·lules que eren,...
Durant eixos anys, va descubrir que de major volía ser científica i treballar en un laboratori. Li va costar un poc traure's el títol pero el va conseguir finalment i es va possar molt molt feliç.
Va aprendre moltes cosesd que ella no sabia. A les poques setmanes de traure's el títol, va començar a enviar curriculums per tot arreu, i per tots els mitjans, per correu, per internet, inclòs en persona. Van passar els messos i no va rebre cap resposta; sentía que había perdut la seua esperança de treballar algún día en un laboratori.
No sabia que fer, les seues il·lusions per ser científica es van desvaneïr ; pensaba que mai podría investigar totes les coses que tenía en el seu cap. Es va posar molt trista.
Als pocs díes, li van enviar una oferta de treball. Carla es va posar en contacte amb la empresa, li van fer una entrevista i li vn dir que quan estava disposta a començar a treballar per a ells. Carla va dir que inmediatament, pero tindría que deixar el seu país. Carla estava disposta a deixar el seu país natal amb tal de poder fer realitat el seu somni de ser científica i treballar en un laboratori fent els seus experiments.
Carla estava molt nerviosa perque tenía que anar en avió i ella mai havia pujat a un d'ells.
En el avió va estar vint-i-dos hores, quan va aterritzar, va buscar un hotel durant uns dies fins que va trobar una casa d'arrendament. Ella el que volía era comprar-se una però fins que no guanyara diners no podría.
El primer día de treball, estava molt nerviosa, va conèixer al seu jefe, que s'anomenava Robert, era un hombre de uns seixanta anys, amb cabell blanc como la neu i no massa alt, mediría un metre amb cinquanta vuït centímetres amb ulls marrons, portava unes gafes redones, agafades al coll amb un fil per que no les perdera.
Al dia següent, Carla va conèixer als seus dues companys de treball; un es deia Maria, era castanya, amb ulls blaus i media un metre setanta centímetres, tindría uns trenta anys; el altre company es deia Martín, era rosso amb ulls verds, i media un metre amb setanta vuït centímetres, tindría uns trents dos anys. Ca
dascun es dedicava a una tarea.
Maria era un xica obsesionada pel estudi en profunditat del autisme, que padeixen molts xiquets al cumplir els dos anys de vida. La seua obsessió era trobar algún medicament per disminuir les síntomes que sufrixen estos xiquets.
Martín, per altra banda, el seu objectiuen el laboratori era analitzar i comparar els resultats que van obtenint a través dels anàlisis microscòpics i clìnics de les proves que van realitzant.
A Carla, li asignàren la investigació de trobar un tractament efectiu per a combatre el càncer de pulmò.
El procés va consistir en primer lloc, en obtindre cel·lules cancerígenes, obtindre uns análisis bioquímics de la sang, mesurar les quantitats de substàncies (lípids, proteínes,..) que segregen la sang.
Analitzà la sang, va agafar una mostra y la va estudiar a través del microscopi, després va estudiar la secuència genética de les cél·lules mal·laltes; A partir dels resultats obtinguts, va començar a fer proves amb diferents técniques, i substàncies, en ximpances; Carla va estar durant quasi un any intenttant i provant diferents fàrmacs per trobar la cura; Finalment, un dia Carla va adonar-se que la medicina que li havia estant donant als monos era efectiva, els efectes eren positius perque la enfermetat dels monos es va detindre i van millorar.
Aleshores Carla va prendre la decició de donarli la medicina a un grup de persones que es van presentar voluntaries per a provar esa mnedicina. Aquestes persones van prendre la medicina durant sis messos, i durant eixe temps van comprobar mitjançant análisis i proves que la enfermetat que padeixíen havía millorat molt i estaven pràcticament curats.
A l'any van comprobar que totsd els malalts s'havíen curat i ja no padecíen de càncer de pulmó. I tot gràcies a Carla i a la seua nova medicina que havía inventat.
Carla va donar a conèixer els seus estudis, la seua investigació, les proves realitzades, els anàlisis i els resultats i les conclusions. Va publicar un llibre científic que tractava, com no, del cáncer de pulmó i tot el que havía fet per obtindre la medicina.
A Carla li van concedir el premi novel per les seues investigacions i la seua labor social en el món de la medicina i en la cura de esta greu i mortal enfermetat. A partir d'eixe moment, com es va fer-se una investigadora molt famosa, va rebre centenars d'ofertes de treball de moltísssims laboratoris de tots els païssos, inclòs el seu, per a que continuara treballant en diferents estudis que havíen començat, sobre altres tipues de càncers i com poder curarlos.
Carla no savía que fer, aleshores va prendre una decició; va acceptar una oferta de treball en el seu país natal per a poder estar al costat de la seua familia a la que volía molt i tenía moltes ganes de tornar amb ella;
Així, finalment va agafar un vol per arribar lo més prompte possible al ser llar.