Persona, màquina

Segueixo sent jo? Segueixo sent humana? Sóc jo la que pensa o és una màquina? De veritat, puc controlar el que dic i penso, o només sóc una mena de programa que compleixo ordres? És tot una il·lusió o de veritat està passant? És només la meva realitat, una invenció creada pels altres? Arribaré a saber la resposta d’aquestes preguntes...?
L’única cosa que fa que sigui viva és l’haver nascut a l’era de la tecnologia, en què cada dia hi ha nous descobriments que fan que pugui seguir respirant. Als tretze anys, vaig anar al metge per un mal de panxa, no semblava res greu però la mare va voler anar al hospital igualment. Només és va convertir en greu quan després d’un escàner. Em van dir que tenia càncer al quaranta per cent del meu cos. A partir d’aquí, van començar a provar un munt de tractaments, que si dietes especials, que si medicaments nous cada setmana perquè els anteriors no funcionaven, que si tractaments experimentals... Total, vaig perdre el cabell, estava cansada tot el dia. Vaig començar a fer classe a casa perquè fos més compatible amb els tractaments... Però res donava resultat.
Al final em van posar en una llista d’espera per entrar en un assaig clínic d’un oncòleg noruec, que estava intentant lluitar contra el càncer de soca rel. Reemplaçava els òrgans amb càncer amb uns dispositius mecànics que feien la mateix funció que l’òrgan. No vaig trigar molt en entrar, la meva situació havia empitjorat molt. Ara tenia metàstasi als pulmons, al cor, a la pell i als ossos de les cames. El vuitanta per cent del meu cos estava malalt.
Ja no tenia amics, els havia substituït per als metges i la psicòloga. Em passava el dia a casa o a l’hospital, dormint o fent-me més proves. Ja no tenia ganes de viure. Només volia estirar-me al llit sense els cables que em perforaven la pell, subministrant-me medicament, i sense els tubs que tenia al nas, que em feien respirar, per així poder aventurar-me en la foscor, sense cap impediment, totalment alleujada de saber que el meu final estava escrit.
Un matí em vaig aixecar i ho veia tot enfosquit. Veia que entrava llum per la finestra; per tant, era de dia, per s’assemblava més a una pel·lícula en blanc i negre. Vaig cridar ràpidament a la mare i em va portar a l’hospital en un tres i no res. Metàstasi als ulls. Ja no podia ni contemplar el món que m’estava fent viure un calvari. Què em quedava?
No va trigar molt els pares ha prendre la decisió, ens vam mudar a Noruega un més després. Quant més a prop estiguéssim de l’autor de l’assaig clínic millor, em van dir els pares. Això només em va portar més patiment, més proves... fins que van començar amb l’assaig de veritat. Ja m’havien operat abans. Clar, m’havien intentat treure el que m’estava matant però no ho havien aconseguit. Aquesta vegada quan vaig sortir del quiròfan era tot somriures. Els meus pares somreien, els metges somreien, les infermeres somreien... Tothom somreia. M’havien estripat el fetge i els ronyons i els havien canviat per màquines, dispositius mecànics que farien la mateixa funció que els meus òrgans fets malbé. En veure que el meu cos acceptava aquest canvi, sense cap mena de rebuig, van continuar. A la següent operació va ser la melsa, l’estómac, el tim i la bufeta urinària. Tampoc vaig presentar cap mena de rebuig davant d’aquest canvi; al contrari, anava millorant. Van ser moltes més operacions, on em van substituir tots els altres òrgans que fallaven. Les operacions més dures van ser les del cor, els pulmons, els ossos i la pell. Els ossos me’ls van canviar per un plàstic altament resistent i la pell per una pell sintètica idèntica a la humana. Tenia por, molta por. M’estava convertint en una màquina. L’única part que no m’havien tocat era el cervell. Allà per sort no hi tenia metàstasi, però podia estar-hi segura? Com podia saber que no me l’havien canviat per un dispositiu, com tota la resta del meu cos? El sol fet de tocar-me, sentir com si fos la meva pell el que tocava em feia fàstic. Jo no volia això, preferia estar morta, però ni els metges ni els pares em deixaven en pau.
Vam tornar al cap d’un any a casa, després de totes les proves que m’havien fet per a veure que tot funcionava bé. Havia sortit en totes les revistes mèdiques, als diaris, a la televisió... Segons els meus pares era la novetat del moment, era l’avanç mèdic més important del segle. El que m’havia passat era un miracle deien. Jo no ho veia així. Seguia viva, però a quin preu?
Vaig recuperar els meus amics, vaig tornar a l’escola, vaig recuperar la meva vida... Per què no estava contenta llavors? Per què no em sentia renovada i plena de vida? No era el que havien aconseguit els metges? Donar-me més temps?
Potser el fet de sentir només és una capacitat que tenen els humans.