La icnita olesana

Hi ha descobriments que et fan canviar la percepció de la realitat i et permeten reflexionar una estona. Com eren els dinosaures? Hauré caminat per un bosc on ells vivien? Tindrem els humans un final semblant? M’agradaria tenir la certesa absoluta que els científics ho tenen tot controlat, però tots sabem que no és així. Només poden seguir estudiant per anar depurant i redreçant les seves teories de manera que visquem en un univers que creiem entendre.
Fa uns nou mesos es va descobrir a voltants de la localitat d’Olesa de Montserrat la petjada fossilitzada de rèptil més antiga i més ben conservada de l’estat espanyol. La troballa es va produir de manera fortuïta per un excursionista de la zona. Segons el paleontòleg de la Universitat Autònoma de Barcelona, Eudald Mujal, la icnita (motllo de petjada) correspon a la icnoespècie 'isochirotherium'. Aquests rèptils serien antecessors dels dinosaures i cocodrils del període Triàsic mitjà i, de la mateixa manera que els seus predecessors, eren caracteritzats per caminar sobre quatre potes, però aquestes amb la diferència de ser més llargues i de mantenir-se més rectes. No es tracta d’una espècie qualsevol, sinó que va ésser una espècie dominant en els ecosistemes terrestres a les acaballes del període més llarg de la historia de la Terra, el Permià, just abans de l’aparició dels dinosaures. Si imaginéssim per un sol instant que podem agafar el rellotge de la vida i retrocedir-lo fins al moment on existien aquests animals, podríem veure que en la mateixa zona on nosaltres vivim rondaven animals extraordinaris. Realitats com aquesta són les que et fan plantejar un sumatori de preguntes sense resposta: quina classe d’animals havia? Podria l’ésser humà haver conviscut amb ells?, etc.
Les dimensions de la icnita són de setze per deu centímetres i l’objecte ha estat catalogat com una troballa “excepcional” pel detall de la icnita i les seves impressions, tant pel que fa a les urpes com a la pell de l’animal. El rèptil que correspon a la petjada s’estima que va viure fa uns dos-cents trenta o dos-cents quaranta milions d’anys. El dia dotze de desembre d’enguany el director general d’Arxius, Biblioteques, Museus i Patrimoni, el Sr. Jusèp Boya, va lliurar a l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont la petjada fossilitzada de rèptil que es va trobar el passat mes d’abril a Olesa de Montserrat, on estarà guardada per ser estudiada.
La meva mare sovint m’explicava que on vivia el meu avi havien hagut molts dinosaures i que se n’havien trobat les restes. El meu avi vivia a Terol, Aragó. De petit els reis em van portar un llibre de dinosaures (d’aquests desplegables que ens feien tanta gràcia) amb el que vaig passar sobretaules engrescades mentre el mirava juntament amb ell. És quan som petits quan tot ens estranya i ens meravella i volem saber el perquè de tot. Quan ell m’explicava que n’hi havia que eren més grans que tota la nostra casa i que n’hi havia d’altres que pesaven tones i tones... Com era possible això? Per què ja no hi eren? Les dimensions d’aquelles bèsties eren incomprensibles per mi. Tardes senceres em vaig passar entotsolat, jugant amb aquests animals de joguina, imaginant-me com deurien viure, les batalles i renyines que deurien disputar. Corrent per la casa, sota les escales o tancat a la meva habitació, aquests animals extints formaven gran part del meu dia a dia...