Boig o geni

- Mata’ls
- No – vaig cridar enfurismat - sóc un científic no un assassí.
- Serà divertit, com sempre, tu i jo sabem que no és el primer cop...
Vaig vestir-me amb la meva roba habitual, uns texans blaus , una americana , i una camisa del color que toques. Vaig pujar a les golfes per agafar la metralladora més bèstia que trobés i me’n vaig anar cap a la Rambla. Com em queia una mica lluny vaig agafar la moto. Mentre corria per la carretera, la gent observava la meva cara de felicitat sense saber com acabarien....
Un cop allà tot era preciós, ple de llumetes i de paradetes. Bé, la cosa es va animar més quan vaig treure la meva arma i vaig començar a disparar a tort i a dret. De seguida vaig veure gent que ho gravava des dels balcons, (que monos) si volien un record que ho haguessin dit abans. Així que també vaig començar a disparar cap amunt. Com corrien! El joc es va acabar quan va venir la poli que em van detenir acusant-me de terrorista. Jo no soc cap terrorista , jo treballo tot solet els vaig dir, però ells seguien com qui sent ploure.
Un cop a comissaria em van tornar a posar en un cotxe podent per portar-me cap a la presó d’Azkaban (es veu que és per als nens que s’han portat més malament) Els polis no entenien el meu humor així que cada vegada que els i deia alguna cosa em donaven una petita descàrrega elèctrica que per mi era com un joc.
Un cop allà em van fer treure la roba que portava de marca per posar-me un pijama de color taronja molt cutre i em van portar cap a la cel•la (que podria estar millor), em van dir si volia un abocat i els hi vaig dir que no el necessitava. I ja està, allà no hi havia gaire a fer.
Van passar trenta anys i me’n quedaven deu més i no em van passar tan lents com sembla. Quan estava allà fora tampoc feia coses gaire diferents. Estava tancat a la meva habitació estudiant química i física quàntica , així que vaig demanar que em portessin alguns llibres a canvi que no m’escapes i els mates a tots per la nit. No van trigar a portar-me’ls i a millorar la seguretat de les cel•les, que no va impedir que em seguís escapant per fer els meus passeigs nocturns habituals. De vegades m’enxampaven i jo tan sols els explicava la teoria del gat d’Schrödinger, que pot estar viu i mort a l’hora, doncs jo igual: jo puc estar dins i fora alhora. Com sempre em prenien per boig.
Però un dia tot va canviar: van entrar a la meva cel•la set homes armats fins a les celles i se’m van emportar a la sala d’interrogatori. Allà hi havia una taula per dues persones (com si fos un sopar romàntic) i un mirall que en realitat era una finestra per la qual em feien preguntes i per la qual jo els feia les cares més absurdes que sabia.
- Deixa de fer l’imbècil d’una vegada! T’hem reunit aquí per un assumpte d’extrem secret i perill per la població mundial i escolta. T’hem estat investigant i sabem que escoltes veus en el teu cap que et diuen que matis a gent innocent...
- Vols saber el que diuen de tu ara ?
- Vols callar boig ! En fi sabem que sigui per las veus o no tens un coeficient molt més elevat de la resta dels habitants de la terra i uns molt amplis coneixements de química , física i inclús de matemàtiques. Així que necessitem que ens ajudis a crear una vacuna contra una nova epidèmia que hi ha al país i que si no aturem ara pot arribar a acabar amb la humanitat.
- I què oferiu a canvi que aquest boig us faci la feina?
- És una obligació. Si no ho fas et matarem i direm que ha sigut un accident.
- No ho fareu perquè soc l’únic que pot arreglar tot aquesta merda .
Els tenia entre l’espasa i la paret així que vaig començar a treballar i experimentar amb productes prou potents com per fer-ho explotar tot ,fins que vaig trobar el que volien. Els vaig entregar uns mesos després per poder seguint jugant amb el laboratori. Un cop entregada la vacuna ja faltaven tant sols cinc anys per que pogués tornar a casa.
- Què vols ara? Que et deixem marxar?
- No, si m’assegureu que treballaré al millor laboratori quan surti i que m’ajudareu a callar les punyeteres veus del meu cap, si no voleu que tot això torni a passar.