EL NUCLI DEL TEMPS

Primer de tot em presentaré, em dic Aledis, tinc 23 anys i visc a la ciutat de Cineticlàndia. Aquí mai estem quiets, sempre en moviment, i els temps no passa igual que a la Terra. Ara estem a l'any 2809 per això mateix potser no coneixeu la meva ciutat, així que us explicaré tota la història.
Tot va començar quan jo vaig néixer. Els meus pares no esperaven que jo nasqués perquè ja tenien quatre fills, però van decidir que em tindrien igualment.
Els meus germans han tingut una infància tranquil·la, el més petit és en Pep, el Drac i el Mirt són bessons, i per últim el germà més gran, el Lluc.
La meva infància, en canvi, ha estat plena d’aventures, descobriments i avenços de tota mena, entre ells el rellotge del temps. Aquest rellotge funciona a través del nucli del temps que per motius de seguretat mai ningú ha sabut on està.
El funcionament és molt senzill, permet a tothom que el tingui transportar-se en el temps, tant al passat com al futur. Però com cada invent revolucionari, sempre hi ha complicacions.
El dia que van posar-lo a la venda, hi havien cues quilomètriques per comprar-ne un, aquell dia es van exhaurir totes les unitats, però va haver-hi un petit problema a posar-lo en marxa... A ningú li funcionava!
Van anar d’immediat a buscar el nucli, però en l’arribar ja no estava allà. Si queia en males mans es podien fer maleses inimaginables. Tothom volia ajudar a buscar-lo, a investigar, a fer el que fos per trobar-lo, però van passar uns mesos i res.
Un dia tornant de la Universitat em vaig trobar una carta amb el meu nom a la bústia, vaig obrir-la de seguida i em vaig posar a llegir-la. La carta deia així:

Estimada senyoreta Adelis,
Sabem que es sorprendrà a l’esbrinar aquesta notícia, així que anirem al gra. Encara que no s’ho cregui, vostè per ser com és, va ser l’escollida perquè fos l’única persona que sabés on es troba el nucli en el cas que el robessin o desaparegués. Necessitem el seu ajut per saber on està el nucli, ja que només vostè sabrà com fer-ho.
Trobem-nos el dia 21 de desembre a la plaça del Liti a les 10 del matí.
Atentament.
G.A.N.
Estava sorpresa i encuriosida alhora, estàvem a dia 20 així que l’endemà era el dia!
Em vaig despertar i no vaig anar a la Uni perquè sinó no em donaria temps. Quan vam estar tots a la plaça em van anunciar que em portaven al centre de comandament del Departament d’Intel·ligència de Cineticlàndia. Després d’una hora vam arribar a les afores de la ciutat i vam entrar en una fàbrica que semblava estar abandonada, però en entrar vaig veure que per dins era tot molt modern.
Un senyor se’m va apropar i em va dir:
- Adelis, nosaltres sabíem que algun dia arribaria el moment en el qual algú es volgués apoderar del nucli del temps, per això vam anar observant a diversos candidats que poguessin guardar el secret del lloc on es troba el nucli. Des que vas néixer t’hem anat observant, cada pas, cada aventura, les curiositats, les teves pors,... mentre creixies i fins ara. Sabíem que eres tu l’elegida i durant tots aquests mesos hem intentat no haver de fer servir aquesta eina tant important que tenim, però cada segon, cada minut que passa, ens temem que facin el pitjor.
- Però... com? Ni tan sols sabia que hi havia un secret! Us heu equivocat, segur que és un error, no sóc jo!
- Ja sé que és difícil de creure però ets tu! Hem intentat resoldre nosaltres l’enigma que ens vas deixar, però no hem sigut capaços; per això t’hem cridat.
- Quin enigma?
En aquell moment em van entregar uns fulls plens de números i lletres, que, a primera cop d’ull no tenien sentit. Em van dir que em relaxes i que podia fer-ho, que tots estarien allà pel que necessités. Abans de marxar, em van dir que havia d’acabar abans que finalitzés el dia, sinó el nucli podia explotar i el món que coneixíem desapareixeria.
Em vaig posar a treballar a l’instant i quan em vaig fixar atentament en les separacions, la forma dels números i cada petit detall, em vaig adonar que allò ho havia escrit jo, era de quan jo era petita.
Passades unes hores, els vaig poder donar la solució que ells necessitaven, tot i els nervis que jo tenia, els hi vaig dir a temps i vaig poder marxar cap a casa. Em pensava que seria molt més difícil, però en veure aquell full em va ser molt fàcil i em van tornar al cap els records dolços de la meva infància.