QÜESTIÓ DE SORT

Aeroport del Prat, Barcelona, 09:07 a.m

Ja hi sóc. No hi ha marxa enrere ni excuses que valguin.

Conec les escasses possibilitats existents que el que se’m passa per la ment tingui lloc, per tot allò que sempre m’han reiterat vegada rere vegada, que és el mitjà de transport més segur que existeix i que si s’enlaira és degut a la força de sustentació aquella que em sona però... Les 09:09 a.m . Ho podria considerar... Sí... No obstant això, potser només és un mite... Si us plau…

Ja es troba recorrent la pista per prendre la direcció correcta. Ai, em referia al sentit. Sempre ho dic erròniament, per què? EP! Em desvio. I l’avió també... S’inicia la maniobra d’envol. La velocitat augmenta considerablement amb el transcurs dels segons. És una sensació agradable, en la qual és inevitable no mantenir l’esquena totalment dreta i recolzada sobre el respatller del seient. És per la inèrcia, la primera llei de Newton. O bé era la tercera...? Definitivament no, aquesta és una altra. “Nunca una ley fue tan simple y clara”: acció-reacció. El cafè del passatger de primera classe s’ha tombat. L’hostessa el recull i li’n porta un altre. De seguit el remena amb gràcia i elegància i hi afegeix un sobre de sucre que es dissol en ell amb la mateixa rapidesa amb la qual arribem a la nostra destinació.

De sobte noto com tot es torna fosc, i que sóc un insignificant àtom de la matèria que poc a poc és atrapat per un forat negre del qual ni la pròpia llum pot eludir-se. Sento com si em trobés lliscant per entre una canonada que poc a poc es comprimeix i m’aixafa. Estic navegant cap al destí més sinistre de la naturalesa sense ni tan sols haver rebut un cop, una empenta, quelcom que pugui exercir força sobre mi... Sempre m’havia preguntat què es sentiria: una centrifugadora que separa les llàgrimes de la massa sòlida que és el meu cos. Sempre he estat una persona curiosa. Sempre, sempre... Quina paraula... Sona massa forta per ser real. Mai... Mai es perd la curiositat. O era l’esperança...?

Em desperto amb l’extra d’agilitat que requereix la situació i apareix el no-res. És tot blanc. Podria nomenar-lo el paradís. O potser l’infern...? Els meus pensaments es perden entre l’eco de l’habitació. Habitació? Ho és realment? On sóc? El cervell rep l’ordre i m’alço. Comprovo que estic sola en aquell indret a pesar que no m’hi sento. Percebo una presència, algú que m’observa. El moment ja ha arribat, i de fet, ja fa estona. He saltat al buit i encara noto que floto, com si no toqués de peus al terra. Quasi bé com l’oli en l’aigua, no? És complicat. És fruit de la meva imaginació? Rotundament no. Tan nítid que es torna borrós. No puc deixar-me vèncer, tot i que ja ho he fet.

Ja hi era. No hi havia marxa enrere ni excuses que valguessin.