Són científics

A Martina, la cosa que més li agradava era passar-se les hores mirant per la finestra els seus veïns. Aquella casa no era una casa normal, no senyor! En aquella casa vivien... uns mags i es passaven tot el dia fent màgia. De la casa eixien sorolls i llums, rialles, exclamacions de sorpresa i olors delicioses, i el que més li agradava a Martina era que moltes d’aquestes coses que feien de vegades se les menjaven. Martina ho observava tot amb atenció, no es perdia res. I així passà l’estiu. De vesprada, en eixir del col·legi, Martina espiava per la finestra. Quan es cansava, s’asseia desganada davall d’un arbre de flors roses.  S’entretenia jugant als vaixells amb un full de plataner i flors seques que deixaven de ser flors, convertint-se en pirates o víkings. Però... com que s’avorria, la pobra Martina, el que més desitjava era entrar en la casa blava i jugar amb les varetes dels mags, i així poder fer un supertruc. Un pastís gegantí de xocolata, maduixes, oreo, nata, caramel, galetes, crema i llepolies. nyammmm! Una vesprada de tardor, en començar a refrescar, Martina es va posar la caputxa per a parar amb el cap les flors que queien de l’arbre quan, de sobte...
-Hola Martina! Vols passar a la nostra casa i veure el que estem fent? -li va dir la maga des de la finestra amb un somriure. El mag, que estava el seu costat, també somreia.
-És que la meua mare no em deixa anar perquè no et conec -va contestar Martina.
-A mi, em diuen Marie i ell és Albert. Ara ja ens coneixes -va dir la maga.
-Marie i Albert -va murmurar per davall del nas.
-Ara que ens coneixem, vols passar a la nostra casa? -va preguntar Albert.
-No -va dir Martina rotundament.
-No? -varen preguntar els mags a la vegada.
És... que... doncs... -va començar a dir Martina-. Jo no tinc vestit de mag... ni barret de punta, ni vareta de Harry Potter que faça pastissos.
-Ha, ha, ha! Que graciós, no em digues que creus que som mags? -va preguntar Marie.
-Eh..., sííííí -va dir la xiqueta.
-No, Martina, no som mags! No tenim ni vareta, ni barret, ni túnica. Som científics! - va dir Albert.
-Cientípics? -exclamà la xiqueta.
-Ha, ha, ha! Noooo! -digué Albert.
-Repeteix amb mi: ci.. en... tí... fics...
-Ci... en... tí... fics..., científics! -digué Martina.
-I ara, va... és... que... a mamà, no li agrada que em taque la roba! I vosaltres teniu el davantal molt brut! I toqueu coses que taquen, que jo ho he vist! -digué la xiqueta.
-Però això no és cap problema! -respongué Marie obrint molt els ulls.
-La teua mare ens ha deixat un davantal per a tu, i li dóna igual si et taques. A més, nosaltres tenim un regal per a tu: una lupa, un llapis, colors i una llibreta, perquè dibuixes el que vulgues. Vols passar ara? Ja saps que la teua mare et deixa vindre a casa nostra.
-Sííí! -digué Martina contenta.
-Doncs vinga, dóna la volta al pati i espenta la porta d’entrada. Està oberta!       -digué Albert.
Martina, corrent tant com quan veia una vespa prop de la seua cara, entrà en casa dels científics. Albert  i Marie l’esperaven en la porta amb un somriure, la invitaren a passar i, mentre la guiaven pel passadís, li anaven contant coses del seu treball com a científics. Passaren pel costat d’un gran piano negre i roig. Martina el mirà sorpresa.
-T’agrada el meu piano? Vols tocar-lo? -preguntà Marie.
-No sé tocar el piano de veritat! Sé tocar el del mòbil del meu pare... i sempre perd -respongué Martina.
-Aqueix senyor és el teu iaio? És que té els cabells com els teus, així... alçats.
-No, ja m’agradaria que ho fóra! -respongué Albert-. Aquest senyor és el millor científic del món, Albert Einstein. L’únic que tenim igual, a més del cabell, és el nom. Quina sort!
-Mira, aquest és el laboratori que tant t’agrada, avant! -li indicà Marie.
Al fons del passadís es trobava el laboratori, que no era altre que l’habitació que Martina veia quan espiava per la finestra.
-Saps que Einstein quan era menut s’avorria molt en el col·le? -comentà Marie-. Sols li explicaven la lliçó, no el deixaven jugar amb els objectes, investigar amb ells, observar les coses. El dia que començà a tocar, observar i experimentar va descobrir que aprendre era molt divertit i, amb el temps, es convertí en un geni .
-I en el teu col·le, Martina, et deixen fer experiments... o és com en el d’Einstein? -preguntà la seua amiga.
-Crec... que... com el d’Einstein -digué Martina rascant-se el cap.
-Doncs és hora de canviar! -digué Albert fent teatre.
I Martina aprengué a observar la natura, a usar la lupa, a classificar els materials, a experimentar i... inclús tenia un laboratori en la seua habitació, que li regalaren els seus pares!
Passaren els anys i encara que Martina tenia el seu propi laboratori, es passava les hores en casa dels científics perquè sempre aprenia alguna cosa nova. La xiqueta gojava mesclant substàncies, observant  insectes, classificant minerals, pesant ingredients, mesclant-los. Un dia aconseguí fer un... pastís de xocolata! (sense usar una vareta de Harry Potter, sinó amb les seues pròpies mans). S’adonà que en fer aqueixes coses aprenia molt, i que estudiar era molt divertit si es feia d’aquesta manera. Marie i Alberto li havien ensenyat que hi ha altra manera d’entendre les coses de manera fàcil i senzilla, com si fóra un joc. I s’adonà que... aprenia jugant! Ara Martina s’ha fet major. Ha estudiat molt i és mestra d’infantil. Li agrada molt estar amb els xiquets i ensenyar-los de la mateixa manera que Alberto i Marie li ensenyaren un dia. Hui estem en la tardor, l’estació perfecta per als sentits. És un bon moment per a experimentar el que la natura ofereix i Martina ho sap. Els alumnes de Martina arrepleguen els materials del jardí i la muntanya, els guarden en bosses, els toquen, els miren, juguen amb ells, els classifiquen, descobreixen el seu tast. Els oloren, els rasquen, els mesclen, els coneixen, els distingeixen, els descriuen. Pregunten , se contesten uns a altres , i al fí , els dibuixen tal i com els entenen.
Son uns autèntics científics.