Tu ets el teu propi medicament

Cal recollir-se el cabell, treure's les arracades i tot el que pugui interferir a l'operació. Posar-se la roba adient, prèviament desinfectada. Sabates de goma adequades per terrenys desconeguts. Guants de làtex i mascareta. Part del cos que quedi descoberta, part del cos que està en perill.
* * * * *
Així que vaig obrir els ulls, la calma del despertar se'n va anar quan vaig recordar que aquell era el gran dia. Un dia que podria marcar la meva vida i la de molta altra gent, el dia en què entraria dins un cos humà per salvar la vida de la que podria ser la primera persona d'una llarga llista. Una vida que havia estat infectada per cèl·lules cancerígenes, molt desenvolupades, que es trobaven en els pulmons d'aquest humà. Els nervis no em deixaven pensar, eren moltes coses les que podien interferir en aquella missió. Però ja havia arribat l'hora, no em podia fer enrere i havia de deixar els nervis a una banda. Abans d'anar cap al laboratori, vaig repassar les instruccions i anotacions que m'havia fet, de camí cap allà:

Comprovar el funcionament de la màquina reductora i guardar dins la nau tot el material necessari i de prevenció per la missió. Seguidament: programar la màquina reductora seguint els següents passos:
Posar les claus i girar-les 180 graus a la dreta.
Programar el tamany desitjat (0,00032nm).
Acostar suaument el dit índex al lector de petjades dactilars.
Traspassar la porta que prèviament s'haurà obert i entrar a la cabina reductora.
Entrar dins la nau, prémer el botó verd, i esperar el moment de reducció.
* * * * *
Uns instants després de prémer el botó verd, vaig percebre una vibració al meu voltant, i vaig saber que ja estava reduïda. Només havia d'esperar que els científics del meu exterior (els que no havien estat reduïts) introduïssin la nau on em trobava dins del cos. Al cap de deu minuts, la nau es va enlairar i vaig entrar en acció.
Era una sensació molt estranya, el fet de veure tot el que normalment ens sembla petit, tan gran com una muntanya.
Vaig passar per unes serralades blanques, vaig creuar un camp humit rogenc i em vaig trobar amb un gran pèndol que de poc que no m'hi encasto. Un gran tobogan va sorprendre'm amb un ràpid descens que em va portar fins el que semblava un laberint. Llavors vaig saber que em trobava prop del meu objectiu. Estava a punt d'entrar dins els pulmons.
Vaig escollir un camí a l'atzar, ja que sabia que tots em durien fins al mateix lloc. Així doncs, aviat vaig trobar-me amb els enemics: les cèl·lules cancerígenes. Ni tan sols amb un microscopi ningú hauria pogut veure-les de la mateixa manera que jo vaig fer-ho. Per molt que les hagués estudiat i treballat, en aquell moment em vaig quedar en blanc: tot plegat era massa sorprenent.
Uns instants després em trobava ja fora de la nau, amb tots els estris necessaris per entrar en combat.
Les nanopartícul·les que havien estat dissenyades per l'equip de científics, i que fins aquell moment havien estat dins la nau, van sortir a l'exterior. Aquelles nanopartícul·les eren una barreja de tot el que el cos podia necessitar per recuperar-se de la malaltia. La meva feina, fins llavors, ja estava complerta. Em vaig comunicar amb els altres científics perquè em diguessin des del centre de control del laboratori si havia fet efecte, però em van comunicar que encara no s'havia contemplat cap canvi, calia esperar.
Vaig saber que trigaria una bona estona a tornar a rebre notícies dels meus companys, així doncs vaig decidir anar a explorar. Aquella era una oportunitat única i l'havia d'aprofitar.
Se'm va ocórrer anar al punt que més em cridava l'atenció: el cervell.
* * * * *
El cervell és el veritable centre de control del nostre cos. Per tant, hem de cuidar-lo i aprofitar els seus poders. En acabar l'expedició, me'n vaig adonar que les nanopartícul·les i tots els medicaments en general, no són res en comparació amb els poders que tenim sobre nosaltres mateixos, només els hem de fer despertar. Els medicaments són tan sols l'ajuda que rebem quan encara no estan desperts. En el cervell d'aquell humà, vaig adonar-me que el que hi faltava no eren nanopartícul·les, era una cosa molt més important. Així doncs, abans de marxar, vaig deixar-hi una mica d'esperança.
Estima't a tu mateix i tingues fe en el que ets capaç de fer i canviar en el teu interior. Si hi ha alguna cosa dins teu que no funciona com hauria de funcionar, és per algun motiu. Per tant, hem de reconèixer les causes i canviar allò que no fem bé i que ens provoca aquest malestar.



Tu ets el teu propi medicament.