Aprofita el temps

APROFITA EL TEMPS

Què és el dolor? Allò que sents quan et pegues un colp? És allò que se sent quan perds una persona important? O igual és allò que sents quan fracasses en alguna cosa? És mal sentir dolor?
Vaig començar a calfar-me el cap amb moltes preguntes semblants quan va passar tot allò. Això és el que passa quan et quedes fet pols, no? Et calfes el cap.
Començaré pel principi, perquè us feu una idea millor.
Tot va començar a principi de curs, vaig començar primer de batxillerat científic. Suspenia la majoria d’assignatures perquè no tenia ganes d’estudiar i damunt aqueix batxillerat no em cridava l’atenció. No em sentia motivat per a traure-me’l i tampoc no veia res de dolent en el fet de repetir un curs, m’era un poc igual. Els meus pares estaven un poc preocupats per les notes i sempre acabàvem discutint. Que si allò marcaria el meu futur, que després me’n penediria, que em posara les piles… Mil històries. Jo no els feia massa cas, em seguia sent tot igual.
Crec que vaig elegir aquell batxillerat perquè les pares sempre havien volgut que estudiara medicina i, com que jo no tenia clar el que volia, em posí allí.
El cas és que les meues ganes d’estudiar cada vegada eren menys i les notes més baixes. Els pares estaven cada vegada més desanimats i ma mare molt rara.
Un dimecres vaig arribar a classe de biologia i la mestra va començar un nou temari que anava sobre malalties. Començà explicant aquelles que eren comunes com ara la diabetis, la grip, coses així. Però va continuar explicant el càncer i aquest va ser un tema que em va cridar l’atenció. Els diferents tipus que hi havia, els tractaments a seguir, i el que més em sorprengué fou que encara no tinguera cura. Per primera vegada m’havia cridat l’atenció un tema i m’apetia saber-ne.
Ens posaren l’examen el dia vint-i-cinc de febrer, recorde aquell dia com si fóra ahir. Va ser el primer examen que acabava i del primer que em sentia orgullós. Al final del matí vaig arribar a casa amb un somriure d’orella a orella perquè em moria de ganes per veure els pares i contar-los com m’havia anat.
En arribar al meu carrer el cor se’m va quedar glaçat, hi havia una ambulància davant de casa i hi pujaven ma mare. No entenia res i estava paralitzat, en aquell moment mon pare eixia de casa i em va veure. Em digué que pujara al cotxe i vam seguir l’ambulància fins a l’hospital, no sabria dir qui dels dos estava pitjor.
Portàvem dues hores esperant que acabaren unes proves que estaven fent-li a ma mare i vaig aprofitar per preguntar. Mon pare primer no volia dir res, però després es posà a plorar i començà a contar-me el que ocorria.
Resulta que, poc després d’haver començat jo el curs, ma mare havia començat a trobar-se un poc malament. Tenia nàusees, havia perdut molt de pes, es trobava cansada. Jo ho havia associat que treballava massa, però ara veia que no era així.
Li diagnosticaren càncer de pàncrees. En aqueix punt el món em va caure als peus.
No era possible, un càncer ma mare? Jo en sabia un poc i sabia que aquell era un dels més complicats. Mon pare va dir que no m’havien contat res perquè el metge els havia dit que era possible que es curara, ja que estava localitzat.
Arribat aquest punt, resumiré per què és un tema que no m’agrada recordar, el càncer s’havia expandit fins a perjudicar el fetge i un dels pulmons. La van ingressar el vint-i-cinc de febrer i va morir el deu de març. Em vaig quedar destrossat, i vaig estar un mes sense anar a classe.
Era el seu aniversari i jo em trobava tirat al llit fent-me preguntes estúpides que no sabia contestar. Mon pare acabava d’entrar a la meua habitació i m’havia donat una carta que em va escriure ella. Jo no en sabia res i tenia molta curiositat. Aquella carta ho va canviar tot, no pel que deia, sinó per com ho deia. Ma mare em va demostrar que confiava en mi i em va fer saber que seguia allí.
Gràcies a ella vaig decidir estudiar el que ella volia, medicina. A més, treballe nit i dia per poder trobar una cura per al càncer i no perd l’esperança. Ja hem fet nous descobriments i estem fent proves per a poder allargar la vida d’alguns pacients. He salvat moltes vides i pense seguir fent-ho. Supose que de vegades sentir dolor no és res dolent, a mi m’ha ajudat a veure que has d’aprofitar el temps i per a adonar-me que, després de l’obscuritat, sempre ve la llum.