L'hospital l'elit-5

L’HOSPITAL L’ELIT-5


La situació a l’hospital mai no ha estat tan tensa. Anualment ens avaluen amb la finalitat de classificar-nos en una llista junt amb la resta d’hospitals perquè la gent puga conéixer quins són els deu millors. Els que no es troben en el top 10 no reben tantes subvencions i, a més, els treballadors perillen. Però això no significa que l’hospital deixe de funcionar, no, el que passa per exemple, és que no tenen les últimes innovacions en maquinària per a les operacions i segurament aquelles més importants hauran de ser traslladades a un hospital de major prestigi.

L’hospital on treballe, “L’elit-5”, sempre ha estat classificat en la posició 4 i, encara que perillàvem, mai no ens hem preocupat molt perquè tots els anys la xifra de pacients vius és major que la de pacients perduts. Però aquest any és diferent. No ha sigut un bon any i a més, la junta de l’hospital ens ha demanat que realitzem una operació per a la qual no estem preparats, però és clar, si ho demana la junta, s’ha de fer. Si tenim èxit, podríem aspirar a la posició 9, però “èxit” és la paraula clau.

L’operació consisteix a realitzar un trasplantament de pulmó a un pacient els pulmons del qual estan infectats per un bacteri. I et preguntaràs, què té de diferent de les altres que fem aquesta operació perquè no estiguem preparats? Bé, aquest bacteri és massa perillós i, si no el neutralitzem, hauríem de posar quasi tot l’hospital en quarantena. Ha de participar el menor nombre de gent possible i per això sols la realitzarem dos especialistes, un anestesista i dos residents.

— Vinga Anna, prepara’t per a l’operació! Entrem ja —em diu Miquel, el meu company de treball.

— Miquel, hem de fer-ho bé. Hi ha massa coses en joc: la vida del pacient, la nostra, l’hospital… —conteste jo.

— Anna, no et preocupes, ho aconseguirem —finalitza ell.

L’operació comença amb normalitat. Bisturí per ací, incisió per allà... i arriba l’hora de començar a treballar amb els pulmons. Tots els metges de la sala portem tantes proteccions com perquè ens posen una bomba al costat i que no ens faça res. A més, el quiròfan està envoltat de fundes de plàstic i les portes estan segellades, però el perill continua sent gran.

Una vegada preparem els pulmons per a extraure’ls, hem de col·locar-los en una ferramenta pareguda a una caixa però que s’ha dissenyat perquè una vegada tancada, no es puga obrir. El perill real ve ara. Si els pulmons toquen qualsevol superfície que no siga les pinces que estem utilitzant o la caixa, estem perduts.

Miquel es disposa a extraure els pulmons. Tota la sala està quieta aguantant la respiració. Miquel s’apropa a la caixa lentament. Quasi està, sols uns metres més. Tac! Se sent quan tanca la caixa. Ho hem aconseguit, ha sigut un èxit! El silenci és ocupat pels aplaudiments de les cinc persones que hi ha al quiròfan.

— Enhorabona xics, ho hem fet. Sou els millors —ens diu Elisa, la resident que està amb nosaltres.

L’operació continua amb normalitat i mitja hora després estem tots els metges abraçant-nos i donant-nos la mà en el corredor, prop del quiròfan on estàvem, ja sense cap protecció.

L'últim que em queda per felicitar és Miquel. M’aprope a ell i, quan ell m’ofereix la mà, ho veig. Hi ha un tall recent. No pot ser.

— Miquel, què és això? -dic jo horroritzada.

De sobte tots paren el que fan i es giren a mirar-nos, primer a mi i tot seguit Miquel i el tall en la seua mà.

— Hem de tornar dins del quiròfan de seguida. Potser el bacteri s’hi haja introduït i jo els l’haja contagiat també —diu Miquel amb un to preocupat.

Em cau el món als peus. Pensava que tot havia eixit bé, que no hi havia cap problema. Ara què passarà? Com continuarà açò? Espere que bé. Sols tinc 26 anys i em queda massa vida per davant.