Vull ser astronauta

VULL SER ASTRONAUTA

La Xina, 17 d’agost de 2025.
Era un dia avorrit, tots els meus amics se n’havien anat de vacances i jo, com que els meus pares havien de treballar, estava sempre amb la meua tia, Akame.
Era una xica jove d’uns 37 anys, era esportista i molt bonica, estava separada, tenia un fill d’un any menys que jo, tretze anys.
Ell i jo érem com ungla i carn, sempre estàvem junts, jugant que érem astronautes i anàvem a l’espai, que era el que més ens agradava. Però el mal és que ell havia d’estar una setmana amb sa mare i una altra amb son pare, que vivia a una hora i mitja d’ací.
Aquell dia ell estava amb son pare i jo l’únic que feia era jugar amb el meu gos, Pluto, o si no, jugava a la play.
Al dia següent, al matí, sempre feia els deures de vacances i després veia la televisió fins a hora de dinar.
Aqueix dia varen fer un anunci en la tele d’un sorteig que tractava sobre la preparació d’uns astronautes americans. Sols podia guanyar una persona de les deu mil que podien presentar-se i qui guanyara sols podia endur-se tres persones.
Aleshores m’informí de com presentar-me per internet. Calia entrar en una pàgina d’internet per a apuntar-se i donar un motiu del perquè volia veure com es feia la preparació dels astronautes.
Jo vaig posar: M’agradaria presentar-me perquè des de molt xicotet m’ha agradat molt el tema de l’espai i, quan veig coses d’aquest tema, és com si estiguera en un altre món.
El guanyador seria anunciat el dia 27 d’agost, i aleshores encara estàvem a dènou i encara quedava molt de temps.
Per sort vaig entrar en el sorteig, a penes feia cinc hores que l’havien anunciat i ja hi havia set mil cinc-centes persones apuntades. Està clar, perquè això no era una cosa normal de veure.
Ràpidament telefoní al meu cosí i li vaig contar tot allò del sorteig i que s’apuntara, però em va dir que ell també se n’havia adonat del sorteig, però que ja estava ple.
Jo em vaig sorpendre molt.
Dos dies després, el meu cosí va tornar al poble, que es deia Hangzhou.
De seguida que arribà amb el cotxe, va apujar a ma casa, però abans li féu un bes a sa mare.
Vàrem anar al jardí de darrere de ma casa i vàrem pensar de jugar a alguna cosa. Com que estàvem tant contents pel sorteig, vàrem pensar a fer una nau espacial de cartó.
I jo vaig dir: –Almenys si no el guanyem, tindrem una experiència pareguda.
El meu cosí va riure.
Després de les rialles, començàrem a fer la nau, a la qual cosa ens ajudà el meu veí, Shun. Primer vàrem agafar el cartó, la cinta i els altres materials.
Com que no teníem ni idea, ens vàrem ficar un tutorial per internet.
Cap a boqueta nit ja la teníem acabada, ens va quedar molt bé, però malauradament se’ns quedà xicoteta.
Després de molts dies, aplegà el gran dia que esperàvem tots, el 27 d’agost.
Ens ficàrem en internet després de dinar i vàrem veure que dirien el guanyador a la vesprada, a les cinc i mitja.
Passaren les hores i vàrem veure el programa, i clarament, no ens tocà. El meu cosí i jo no ens vam entristir però, de sobte, ens giràrem i van dir que un xinés milionari havia subornat el presentador. Aleshores digueren una altra vegada qui era el guanyador i, el guanyador, va ser un tal Shun. Tal i com ens esperàvem, no guanyàrem. Als deu minuts m’adoní que el meu veí també es deia Shun, aní a l’entrada de ma casa, em vaig ficar les sabates i toquí a la porta del meu veí, i em digué: “T’estava esperant”.
Era ell qui havia guanyat, jo estava molt sorprés.
Em va dir que volia que anàrem el meu cosí i jo. Jo estava supercontentíssim.
Li varen enviar un e-mail i li digueren la data i l’hora.
Era el dia 3 de setembre, en una ciutat xinesa que, pel que vam tardar a arribar, estava a cinc hores en cotxe.
Aplegà el gran dia, eren les set menys quart, tenia molta son, però estava ben content.
Aplegàrem quasi a hora de dinar, gràcies que allí ja ho tenien tot preparat, la ciutat era molt gran.
Els astronautes feren moltes proves per a anar a l’espai, com ara: el llançament d’una càpsula de retorn en el mar, on durant unes hores la càpsula feia uns balancejos i mentre els astronautes feien proves.
L’última prova també me la deixaren fer a mi, que era ficar-se dins d’un avió a gravetat zero, per tant suraves.
Va ser un dels millors dies de la meua vida.