Et desentusiasma tenir asma?

A tots aquells nens i nenes que pateixen asma, per ajudar-los i encoratjar-los dia a dia per seguir endavant.

Em dic Maria i sóc asmàtica. Vaig néixer a Girona un vespre d’hivern, concretament quan es jugava un partit Valladolid-Barça. Per aquest motiu vaig venir al món tan ràpid, ja us podeu imaginar com n’estava d’emprenyat el doctor!. Perdre’s un partit del Barça és pecat!

Els meus pares estaven d’allò més contents i especialment la meva germana; Des del dia que li van anunciar l’embaràs, m’esperava ansiosa. Una germaneta deia... quina il·lusió!

Tot va anar fantàstic. Vaig anar a casa, al meu nou llit amb els meus nous peluixos i amb la meva, única i especial família.

Però, de sobte, amb quatre mesets, vaig ser ingressada a l’hospital de Figueres. Ja feia dies la meva mare notava la meva difícil respiració. Després d’unes llargues i exhaustes proves, el doctor ens va informar que patia asma. L’asma és una malaltia del sistema respiratori. Es produeix per la inflamació dels bronquis, els quals disminueixen la seva mida dificultant l’entrada d’aire als pulmons.Podia portar una vida més o menys normal però sempre i necessariament amb un “Ventolín” a sobre. Aquest aparetet al qual estava tan familiaritzada no era res més que un dilatador dels meus bronquis, me’ls obria a l’instant.

La meva infantesa va ser com la de qualsevol altre nena, encara que, afegint-t’hi visites mensuals a l’hospital per controlar aquesta asma tan tossuda. Amb els anys vaig anar creixent i passant de curs, nous amics, nous professors, nous cosinets i alguna que altra crisi asmàtica!

L’asma va anar augmentant i em van ingressar al mateix hospital dues vegades més en pocs mesos. La veritat és que allò era un avorriment! Per sort els meus pares em portaven jocs de taula i contes per entretenir-me. Com diu l’Albert Espinosa, quan ets en un hospital el que et mata no és la malaltia, el que realment et mata és l’avorriment!

Aquell moment va ser la gota que va fer vessar el got. Els doctors van decidir que s’havia de fer alguna cosa al respecte. No podia continuar així. A grans mals, grans remeis.

I així va ser. El meu doctor em va recomanar que m’apliqués la immunoteràpia. Jo vaig pensar...però què diu aquest senyor? Immu què? Què és això?. Vaig arrufar el nas i jutjant per la cara de la meva mare us asseguro que tampoc sabia de què li estaven parlant.La immunoteràpia és un tractament que té la finalitat d’evitar que es produeixi la reacció al·lèrgica, que en alguns casos és el factor desencadenant de l’asma.

Em van realitzar unes altres proves d’al·lèrgia i efectivament era al·lèrgica als àcars de la pols com ja m’havien dit de petita. Amb la immunoteràpia es vol aconseguir que el teu cos arribi a acostumar-se a les substàncies a les quals és al·lèrgic, en el meu cas als àcars de la pols.S’injecten aquestes mateixes substàncies a la persona al·lèrgica. Es comença injectant-ne una quantitat molt petita i es va incrementant amb el temps. D’aquesta manera, en acabar un període de tractament, el teu cos estaria acostumat a les substàncies injectades i s’eliminarien les reaccions al·lèrgiques que són les causants de l’asma.

Els meus pares tenien molts dubtes: serà eficaç?, tindrà efectes secundaris? una vacuna cada mes durant tres o quatre anys?... No estaven del tot segurs de la seva eficàcia, i a més a més podria desencadenar efectes secundaris com mal estar, inflamació, vòmits..etc. Com molta gent diu “más vale prevenir que curar”, però necessitava una solució. En aquell moment tenia clar que no volia que em fiquessin aquella cosa que no sabia ni pronunciar. Estava enfadada. Era el meu cos i la meva vida. Els meus pares no podien triar aquesta decisió per mi.

Ens vam reunir tots tres i en vam parlar. Al final deixant enrere el meu orgull vaig reconèixer que tenien raó, l’asma augmentava i necessitava parar-la.

Un mes després em van aplicar la immunoteràpia. Ja sabeu com d’espantoses són les agulles! Estava d’allò més espantada. L’infermer ho va notar i intentava distreure’m preguntant-me pels meus estudis. Que en són d'il·lusos de tant en quant... creuen que no penso amb l’agulla que em perforarà la pell d’aquí mig minut? Les dones podem fer i pensar dues coses a la vegada noi!

I així porto més d’un any i mig tirant cap a dos. No puc assegurar amb tota certesa que aquesta vacuna contra l’asma em sigui eficaç, ja que no he acabat el tractament, però us puc dir que no he necessitat “Ventolín” ni la meitat de vegades que l’havia necessitat fa un parell d’anys.

I aquesta és la meva història fins aquí. Encara em queda molt per viure, aprendre i disfrutar.
I recorda: Busca solucions! El teu futur no és als gens!