El naturalista

Quan va sortir a coberta, el sol l’enlluernà. L’olor persistent a salobre, barrejat amb el vent que bufava de llevant, li omplí els pulmons. Encara que estava mig sord de l’últim brot de schorbuyck, que patí recentment, va poder escoltar el crit de les gavines que venien a tafanejar a la recerca de carronya.
Acostumant-se a la claredat del dia, va tornar a veure aquella illa. En John estava fastiguejat. Altre cop aquella illa. Ja feia dues setmanes que el patró va donar l’ordre d’alto en el recorregut que els portava arreu del món. Dues setmanes varats, i el que era pitjor, la previsió de llevar l’àncora i salpar del lloc no s’endevinava gaire propera. Feia més de 4 anys que no veia Woolwich, on la seva dona l’esperava i on la seva filla era a punt de contraure matrimoni amb el fill del senyor Brown. Si les coses seguien així no podria assistir a les núpcies. I tot per culpa del naturalista.
Estava avesat a les excentricitats dels viatgers que portava el vaixell on estava enrolat,. Ara a l‘HMS Beagle, bergantí de la Marina de Sa Majestat. Mariner de tota la vida, havia cregut que un vaixell destinat a la hidrografia, seria un alleujament, després d’anys de patir la feina feixuga de l’ofici. Res més allunyat de la realitat. En John ja havia participat en l’accidentat primer viatge del vaixell, anys enrere, on s’hi havia enrolat, a la seva ciutat natal i a les ordres del comandant King. Havia viscut les penúries de la mar, el perill de la verola i l’incident que va desencadenar la designació del patró actual, el tinent Fitz-Roy.
“Mal llamp!”, va renegar. Preferiria veure’s a glops l’aigua salada de la mar, que romandre un dia més en aquelles costes. Era habitual que el vaixell es desviés del rumb fins illes recòndites, pel menester d’algun cartògraf de traçar alguna línia més en algun del seus mapes. Aquestes incidències es resolien amb rapidesa. Com a molt, dues jornades de més si el vent no era propici. Però, aquella aturada semblava no tenir fi.
El naturalista s’embarcava en un bot de bon matí, acompanyat per alguns dels mariners, i vogava vers a l’illa. Un cop allí, es dedicava a fer les coses més inversemblants. En John ja havia pogut observar la conducta erràtica d’aquell home en les últimes amarrades als ports d’Amèrica del Sud. Mentre la resta de la tripulació gaudia d’un merescut descans, a qualsevol adrogueria en la companyia d’algun espirituós autòcton, ell, defugia i es dedicava a passejar per les rodalies, observant les bestioles a l’abast i descrivint les fulles de les plantes. Coses que pels demés no tenien interès, a no ser que es poguessin destil•lar o aprofitar d’alguna manera. A la Patagònia, fins i tot, va desaparèixer durant 3 mesos, endinsant-se a l’interior d’aquell ermàs. Ens havíem cregut que ja no el tornaríem a veure, però, sorprenentment, va reaparèixer per embarcar-se en el vaixell, un dia abans de la data assenyalada per a salpar. Quan va tornar, se’l veia més endormiscat que de costum, com si hagués emmalaltit a causa d’una malura indígena . Per un temps, ens preocupà que propagués una epidèmia per tot el vaixell. Recordo que vaig remugar i que, amb d’altres camarades, demanà prendre precaucions abans que pugés a bordo. El patró, però, no accedí a les nostres queixes. El viatge del naturalista en el Beagle prosseguiria fins arribar a Anglaterra.
A l’illa on érem ara ancorats, reblerta de tortugues gegants, es dedicava a fer el mateix. Observava el comportament dels moixons i procurava capturar-ne algun per a observar la forma que tenien els seus becs. I també, la forma de les fulles de les plantes. Tanmateix, classificava els mol•luscs segons el disseny de les seves cloïsses. Quin disbarat! Quan han interessat a algú aquests assumptes! L’HMS Beagle és un vaixell de l’Armada de sa Majestat, que es dedica a la lloable missió de cartografiar el Món. Comparada amb això, la feina del naturalista és irrisòria i mancada de sentit. Des que va embarcar, aquest home sempre ha anat en surada, no comprenc com el patró va accedir en incloure’l en aquest viatge tant llarg. Tinc entès que vol fer-se un home de renom en la Societat Geològica de Londres.
Ja se’n pot oblidar, senyor Darwin, a ningú dels intel•lectuals de la Royal Academy li pot interessar aquests estudi absurd que vostè fa. No cal que s’hi esforci. No crec que ningú recordi el seu nom, ni el seu viatge en aquest vaixell. Ja és hora de tornar a casa.