El somni

EL SOMNI
Hola, sóc Hug, un científic de 30 anys que us contarés una història molt important.
Això era un dia normal de la meua rutina, em vaig alçar a les 6:45, vaig desdejunar i em vaig arreglar. A les 8:15 ja estava a l’hospital, vaig arribar a la meua zona, vaig parlar amb els meus companys a veure què tocava fer hui i quins nous casos teníem. He de dir que el meu treball és molt trist, però encara no us he dit què faig a l’hospital. Com sabeu, sóc científic i el meu treball i somni és que algun dia trobe la curació per a una de les malalties més complicades, com és el CÀNCER. Sé que quan la gent parla del càncer, el relaciona amb la mort de les persones, encara que les coses han avançat des de fa uns anys. És per això que cada matí vinc ací, a l’hospital de La Pau de Madrid, per a investigar, perquè el meu somni es faça realitat i per poder aconseguir que el nombre de morts siga cada vegada menor.
Tots els dies vénen casos, però el d'aquell dia va ser molt especial per a mi, perquè era un dona d'uns 30 anys, com jo, que era de València i venia amb el seu futur marit. Ells es veien molt feliços però la dona tenia càncer i venia perquè investigàrem una cura per a ella, així que, a partir d’aquell moment, venia totes les setmanes. Lina, com ella s’anomena, tenia una vida perfecta i volia ser mare, però un dia la seua vida va canviar per complet i ja no podia fer tot el que a ella la feia tan feliç, com ara anar a la platja, prendre el sol, etc.
El dia a dia de Lina era perfecte: s’alçava a les 8:20, anava a passejar a la platja de València, on ella vivia, anava a prendre un cafè amb les seues amigues, anava a veure sa mare i, a voltes, anava a treballar com a directiva de la seua empresa de mobles. Però tot va començar a canviar quan un dia va començar a trobar-se malament, se sentia trista, no tenia ganes de fer res i un dia, el seu futur marit, Aleixandre, la va convèncer per a anar a l’hospital i que la miraren. Va ser així com va començar el seu malson, el metge li va preguntar que si tenia algú en la seua família amb aquesta malaltia, a la qual cosa ella va respondre que no, però, en escoltar de boca del metge la paraula CÀNCER, se li va canviar la cara per complet, era la pitjor paraula que li podien dir en aquell moment. Aleixandre també es va sorprendre però no volia que se li notara per què no es posara més nerviosa del que ja estava. En arribar a casa, li ho varen contar a sa mare i li va dir que sí que hi havia hagut algú a la seua família amb aqueixa malaltia: la seua tia Carme va morir per aquesta raó.
Va tornar a anar a l’hospital i li van donar la primera sessió de quimioteràpia, la qual va durar aproximadament unes dues hores. Quan va eixir, es va trobar Aleixandre i se'n varen anar a casa. Una setmana després hauria de tornar a fer-se una altra sessió.
Ara explicaré el que he fet hui a l’hospital: he començat a experimentar amb les mostres que m’han donat, a veure si hi trobava la cura per a aquesta malaltia, hui també hem perdut dues pacients i a una l’he vista morir amb els meus propis ulls; m’ha fet molta llàstima veure la família tan destrossada i trista.
Lina, al final, es va curar, va vindre a fer-se les dues últimes sessions i ja no la vaig tornar a veure mai més, però això era un bon senyal, perquè segurament ja estava bé del tot i jo me n’alegre molt.
Un dia com hui, un 14 de maig, estava al laboratori i vaig donar a un pacient el medicament que estava provant i va resultar que sí que funcionava i aqueix pacient es va curar. Em sentia com un heroi i els el vàrem donar a tots els pacients i tots es van curar.
En aqueix mateix moment va sonar el despertador i em vaig adonar que tot era un somni i que no havia aconseguit la cura: “ESPERE QUE AIXÒ NO SIGA CAP SOMNI PER A NINGÚ I QUE SIGA UNA REALITAT”.