la vida per un tub

LA VIDA PER UN TUB
“L’home, aqueix gran desconegut”. Aquesta frase, sospirada per un dels meus mestres en veure la nota infrahumana d’un company, va ser el detonador d’aquest relat.
No em pregunteu com però, en sentir aqueixa frase, em vingué al cap l’explicació que havia sentit feia no res en classe de naturals sobre els espermatozous, els òvuls i la formació de la vida. Tal vegada pensí en això perquè tinc les hormones desbaratades com diu ma mare, però no ho sé.
En aquell mig somni, mig pensament, imaginava milers d’espermatozous amb un barret blanc de nadador, relliscant a tota velocitat per ramals de tubs i tobogans. Al final de tot aquell parc aquàtic per a bojos, tots els espermatozous queien a una piscina. Una vegada allí els espermatozous, mentre suraven en aquell líquid tots avorrits, es dedicaven a comentar les jugades més polèmiques del passat partit entre glòbuls blancs i glòbuls rojos, uns altres xarraven de “Leucocits, plaquetes i viceversa”, mentre els de sempre renyien en un racó, encara que cal dir que la majoria es dedicava a nadar pacíficament mentre malparlaven d’algú. Però, com tot el que és bo, aquella reunió social tan enriquidora, durà ben poc. Aleshores, quan els espermatozous estaven més a gust, varen ser engolits per un enorme remolí que es va formar al centre de la piscina, com si algú haguera tret el tapó del fons.
Aquell nou tub conduïa directament a l’úter però, una vegada allí, hi havia un problema, no s’hi podia entrar lliurement, calia tindre entrada i no tots en duien. En la porta, els que portaven entrada passaren de seguida, els altres hagueren de quedar-se fora. N’hi havia uns que cridaven agafant-se el cap perquè s’havien deixat l’entrada a casa, i deien que la durien més tard i que per favor els deixaren passar; altres, es feien el llonguis quan els demanaven l’entrada, com si estigueren exempts d’aquella vulgaritat; la majoria es van asseure, desganats, al voltant d’un espermatozou més espavilat que la resta i que els cridava a una vaga general; però ningú més no hi va entrar, els guardes de seguretat de l’úter eren implacables.
Els pocs espermatozous que havien pogut passar, es trobaren de nou en un tub més estret i més fosc que el d’abans. Sols podien avançar col·locant-se un darrere d’altre i algú comentà la possibilitat de connectar la llanterna del mòbil, però, com que abans d’eixir ens havien destralejat sobre allò de dur mòbil, ningú no se l’havia portat.
Els espermatozous estaven esgotats de tant de nadar, alguns es paraven a descansar i es quedaven arrere, era una lluita sense treva, sols un arribà a les trompes de Falopi. Era l’espermatozou més trempat i arriscat de tots els que havien començat.
Una vegada a les trompes, es va trobar amb l’òvul, però no sabia molt bé què havia de fer, així que al final es va decidir a tocar:
Toc-toc —va picar a la paret de l’òvul.
Qui és ara? —va remugar una veu al seu interior.
Hola, sóc l’espermatozou i m’agradaria entrar-hi.
No et conec de res, per què hauria d’obrir-te?.
He d’entrar, hem de començar amb la fecundació.
Doncs comença-la tu, jo no en tinc ganes… a més, estic de baixa.
Va, obri’m la porta, no sigues així.
Que no, que no t’òbric.
En el que t’òbric, que no t’òbric, van estar una bona estona, encara que us diré que al final va obrir la porta, però aqueixa part us la deixe a la vostra imaginació.
I ací acaba el meu relat. Després de la miradeta que m’ha pegat el mestre i que ha augmentat les meues possibilitats de traure la mateixa nota infrahumana que el meu company.