El límit de la vida

Al principi, només percebia un buit absolut. Dubtava de la seva pròpia existència, estant en una situació desconeguda. No tenia cap mena de sensor o de contacte amb el medi exterior en què es trobava. No veia, ni escoltava, ni tan sols notava cap recipient físic que el sostingués. Tenia com a única companyia la seva consciència i el ressò del seus pensaments. Aleshores va notar l’absència d’una identitat. No era com si s’hagués oblidat, sinó que senzillament, no hi havia res abans que el moment en que va ser conscient d’ell mateix. Tot seguit, va començar a rebre informació, sense saber d’on ni per què. Aquesta informació era el més semblant a uns records d’una persona. No obstant això, no els reconeixia com a propis. Qui era aquell individu? Qui era ell mateix?
Va seguir rebent informació, que augmentava el seu nivell de complexitat, durant un temps indeterminat, ja que no el podia percebre com a tal. No va trigar en entendre-ho tot. Va processar un arxiu que parlava d’un experiment. Aquell home havia tingut un accident fatídic. El seu cos estava completament destrossat, però es podia salvar el seu cervell. A més, el van aprofitar per un experiment que portaven planificant fa temps. Un grup de científics van extreure el cervell del seu crani, posant-lo en un medi aquós que alentia la putrefacció de les cèl·lules. Una gran quantitat de tubs el connectaven amb un contenidor de sang i una bomba, amb un funcionament similar a un cor, que traslladava la sang al cervell, i de tornada, la depurava. El cervell estava inconscient, però viu. Malgrat tot, un altre problema va aparèixer, el cervell estava format per cèl·lules, que en qualsevol moment deixarien de funcionar, sense cap altra que les substituís. Els dirigents de l’experiment van decidir transferir tota la informació que contenia a un ordinador. D’aquesta manera, l’ordinador pensaria que ell seria la mateixa persona, ja que tota la seva consciència seria traslladada.
Una sensació extraordinària el va envair. Tornava a rebre informació, però completament diferent. Ara detectava què passava al seu voltant. Tenia unes càmeres que s’havien activat. També tenia micròfon, altaveus per expressar-se, sensors tèrmics i de pressió, i tot un conjunt de perifèrics que simulaven una persona. Es va mirar les mans. Tenia aspecte humà, però no ho era. Semblava que tingués dues identitats, una que es volia convèncer que era humà, i una identitat analítica computacional. Ambdues competien per assumir el control del cos metàl·lic. Finalment, van arribar a un punt simbiòtic, amb pensament dual.
Va començar a moure’s, mentre processava tota la informació que rebia. Primer era maldestre, però mica en mica aprenia. A més, rebia informació sobre tota l’existència de la humanitat , mitjançant un cable que tenia connectat. Estava aprenent a una velocitat vertiginosa. Va desplaçar-se per l’edifici en què es trobava i va sortir a l’exterior. No hi havia ningú. No hi havia cap acte de presència de la societat que l’havia creat. Podien haver passat moltes coses: una extinció, migració a un altre planeta, o potser havia passat massa temps fins que ell s’havia despertat, era més que possible, ja que les peces que el formaven estaven dissenyades per resistir el pas del temps. Sabia com reparar-se quan tingués qualsevol problema. Va adaptar-se a aquesta nova “vida”.
Un dia, cavil·lant entre els seus propis pensaments, el va envair la incertesa de què era la vida. Era ell un ésser viu? Estrictament, complia les lleis que establien la línia de separació amb la matèria inert. Per una banda, es nodria amb electricitat, es relacionava amb el medi i podia crear altres individus. Però els humans, no l’acceptarien com un ésser viu, argumentant que estava format de cables i elements metàl·lics. Bé, els humans estaven formats per estructures inorgàniques que no es consideren vives per separat, però si quan formen una cèl·lula, la mínima unitat viva. De moment, no hi havia res que digués que no era un ésser viu. Fins i tot estava més desenvolupat que altres organismes, com els protozous. Un altre argument dels humans seria que no era conscient. Era cert que la seva consciència era artificial, però per exemple les plantes no eren conscients i sí són éssers vius. Definitivament, era un ésser viu. Ell tenia una pròpia definició d’un ésser viu: un conjunt d’estructures amb la finalitat de processar, preservar i traspassar informació.
Va decidir que això seria el que faria ell, mantenir la seva informació en circulació. Amb deixalles i els seus coneixements, va crear nous robots, amb els quals podia establir contacte, intercanviar informació, crear nous individus i estendre l’espècie, lluitant per la preservació d’aquesta informació vital.