Confusions

Què ha passat? On sóc? Qui són totes aquestes persones que hi ha al meu voltant? I per què estic estirat al terra? Aquestes són totes les preguntes que se’m passen pel cap tot just abans de quedar-me inconscient.
Ara ja m’he despertat i estic estirat a un llit, enmig d’una habitació blanca, estic amb una cama i un braç enguixat, un collarí al coll, alguns cables pel cos i sento un dolor increïblement fort al meu cap. I es que no aconsegueixo recordar que m’ha passat. De seguida veig a un home amb bata blanca entrant a l’habitació on jo em trobava i al veure que estava despert, crida a la meva doctora, o això és el que li he sentit dir. Jo segueixo sense entendre res.
Ràpidament apareix la doctora i m'explica que fa més d’una setmana que estic estirat en aquest llit i jo no recordo el motiu.
Ella em comença a explicar tot el que ha passat durant aquests dies.
- Vas tenir un accident de moto. Un cotxe et va veure a un cantó de la carretera estirat a terra, va baixar del cotxe i va trucar a urgències. Mentre et ficaven a l’ambulància vas perdre el coneixement i no l’havies recuperat fins avui. Durant aquests dies t’hem estat fent algunes radiografies ja que no podíem esperar fins a que et despertessis per començar-te a fer proves perquè podries haver patit algun problema greu. - Accident? I què m’heu trobat? No m’expliquis les coses a mitges! – vaig saltar tot neguitós. - Bé, primer deixeu-me acabar de explicar-ho tot i desprès em podràs fer totes les preguntes que necessitis que et respongui. Per on anava? Ah, sí, per les proves que t’havíem fet. Doncs et vam estar fent proves de tot tipus, tant físiques com cerebrals. T’has trencat dotze ossos diferents. De moment no t’hem trobat cap altre problema ja que fins que no despertessis no podíem observar el tema de la memòria. - Però com pot ser? Jo no recordo res de cap accident, si que és veritat que hi havia molta gent al meu voltant però no recordo res més ni tampoc el per què. També sento un dolor molt fort al cap. La meva família sap tot això?
- El que m’imaginava, pateixes una pèrdua de memòria a curt termini. Això acostuma a passar en situacions molts estressants o que desitges oblidar ja que són traumàtiques o desagradables. Això es pot recuperar poc a poc o pot ser que no aconsegueixis recordar mai aquest moment o aquesta situació que t’ha succeït. La neurociència ens ajudarà a veure els danys que t’ha ocasionat l’accident i ens guiarà en la teva recuperació. El millor serà que passis uns dies ingressat aquí i així podrem anar fen-te un seguiment i observar com evoluciones. Ah i se m’oblidava, hem estat buscant en el teu telèfon algun número de contacte de la teva família i com que no ens responia ningú vam acabar trucant a un tal Marc Vidal que va ser una de les últimes persones que t’havia trucat. Ell ha vingut a veure’t i ens ho ha explicat tot. Ara li dic que entri i et resolgui els dubtes més personals que estic gairebé del tot segura que és la raó per la qual has patit aquesta pèrdua de memòria.
- Sí si us plau, que entri – vaig dir gairebé abans que acabes de parlar la doctora.
Per fi veig entrar en Marc i sense haver-li de dir res m’ho comença a explicar tot.
- Nosaltres dos estàvem a casa meva parlant i rient juntament amb uns altres tres amics quan de sobte el teu mòbil va sonar i la teva cara al respondre va canviar de cop. El teu somriure poc a poc es va anar esvaint i van començar a omplir-se’t de llàgrimes els ulls. Vas penjar el telèfon, vas agafar les claus de la teva moto i vas marxar sense dir res.Al cap de mitja hora em van trucar des de l’hospital preguntant-me per tu ja que t’havien trucat feia una estona dient que els teus pares i la teva germana havien tingut un accident de cotxe i cap dels tres havia sobreviscut. Llavors ho vam entendre tot.
No pot ser? La meva família morta, com pot ser, jo no me’n recordo... Com no podria recordar una cosa així... Serà pel que m’ha dit la doctora? No m’ho crec, no m’ho vull creure! Agafo el meu mòbil i descobreixo que tinc una trucada de l’hospital de fa més d’una setmana. Milions de llàgrimes em comencen a recórrer les galtes de la cara.
- Només em quedes tu Marc. – vaig dir a mitja veu.
- Sempre ens tindrem l’un a l’altre. – em respon ell mentre ens abracem fortament.