Què és real?

QUÈ ÉS REAL?

No em deixen sortir, però jo sé que he de marxar. La mare esta malalta, té una malaltia mortal (o això em volen fer creure). Jo sé que no és així i que he de sortir d'aquí. Li he de donar el fàrmac.

Fa dos dies que estic a aquesta nova escola internada, però no m'agrada. Tots em miren estranyats, tots em critiquen, tots parlen de mi. Crec que ja saben que vull marxar, i per això em tenen controlada. A ells els han dit que ho fessin, estic segura d'això.

El professor de la tercera planta, el Joan, em vol ajudar. Ja hem fet una pensada per què ningú se n'adoni que marxo a casa. El Joan em cobrirà. Demà ho farem, ja està decidit.

Són les 11 del matí, l'hora de l'esbarjo comença i la meva fugida també. Surto per la tanca del darrere, mentre el Joan esta parlant amb el vigilant del pati. Des de lluny, me'l miro, i amb la mirada li agraeixo, ell està de part meva. El professor sap que jo la puc curar amb l'antídot, ell sap que la vida de la meva mare està en perill, i tan sols amb l'antídot la podria curar. El Joan sap perfectament que ells vindran a per ella. Jo la he de protegir.

Estic corrents, però la gravetat que esta sota els meus peus està atraient-me i no em deixa córrer tant com vull. Mentre estant la gent em mira, la gent em critica, la gent està en contra meu.

Sé que hem persegueixen. Cada passa que faig els noto darrere. Els professors volen que torni a l'escola, pot ser només és una sensació, perquè sé que en Joan els està distraient (o pot ser m'està traint?).

Pujo les escales del pis, segon primera del carrer Puig Amunt, mai ens oblidem d'on venim. Decidida obro la porta (sort que vaig amagar les claus sota el gerro de l'entrada). Tanco, em dirigeixo a l'habitació més lluminosa de la casa, on la mare està. Pot ser sigui per la llum que desprèn la mare és tan plena de vida, tan forta ella...

Obro la porta lentament per no espantar-la. Com sempre està al llit. Encara no es pot moure, l'accident li va afectar greument, però se que l'antídot l'ajudarà a recuperar-se. Em dirigeixo cap el llit, em sec a un costadet per fer-li un petó al front i dir-li que tot s´ha acabat, que ara tot estarà bé.

-No pot ser! Mare, mare! On ets? He arribat massa tard? Mare, mare!- vaig dir desesperada.

Quan em vaig reclinar, vaig veure que la mare no estava al llit, només eren uns coixins replegats. Havia arribat tard, ells estan aquí. Al fons de l'habitació hi ha un home, assegut en una cadira d'esquena.

-Què li heu fet?! Tinc el fàrmac, la puc salvar!- L'home de la cadira es va girar, es va apropar a mi,i, no m'ho podia creure, el professor Joan m'havia traït.

-Vine, hem de parlar, Marina...-va dir el professor.

-No sóc Marina, i com pot ser? M'has traït!

-Marina Ross Puig, 11 de febrer del 2016, tot el que més estimaves es va perdre. Has d'acceptar que la teva mare va morir en aquell accident, has de viure la realitat. Des d'aquell moment el teu sistema nerviós va quedar tan afectat que vas perdre tot contacte amb la realitat. Mira't, encara tens la ferida al costat dret del braç. Els professors de l'escola no són professors, som nosaltres, els psiquiatres. No hi ha alumnes, hi ha pacients. Ells no et critiquen, només creus que ho fan, però són paranoies teves- els meus ulls començaven a omplir-se de llàgrimes, no podia ser...Però ella, ella tan plena de vida es va marxar...Sé que Joan és el meu metge- La situació límit d'aquell accident et va provocar un estrès constant i a causa d'això et vas quedar psicòtica, però si acceptes la realitat, podries canviar i sortir de l'hospital. Només hauràs de prendre els medicaments. Jo sóc el teu metge i t'he seguit la teva il·lusió per arribar fins aquest moment-. No vull, no vull, jo hauria de haver sigut l'heroïna de la meva mare- I què dius, Marina?

-No conec a cap Marina. No sé quina història és aquesta, però la meva no.- Automàticament ell li va fer una senyal als professors del fons de l'habitació, es van aixecar, em van agafar del braç, em van posar la polsera, i jo, jo no volia tornar a aquell col·legi. Em vaig girar i li vaig xiuxiuejar al Joan:
-Què és real? Seré l'heroïna de la meva mare.