Un Monstre Delicios

Eren les cinc de la tarda quan en Daniel i els seus dos amics, en Joan i en Bernat, van acabar de fer el coet.
−Preparats pel llançament, comandant Joan? – Va preguntar en Daniel.
−Tots els sistemes llestos, senyor− va dir en Joan.
−Molt bé. Enginyeria, tot bé? – Preguntà Daniel.
−Aquí tot correcte, pont − Digué el cap d’enginyers Bernat.
−Molt bé, doncs som-hi. – va dir en Daniel que al moment es va disposar a fer el compte enrere− Deu! Nou! Vuit! Set! Sis! Cinc! Quatre! Tres! Engegant motors. Dos! Un...
En aquell moment es va obrir la comporta del coet i hi va aparèixer una gran ogressa amb berrugues i va dir: −Ei, on us creieu que aneu, vosaltres? –Va dir la Sofia, la mare d’en Daniel– No us n’anireu d’aquí fins que hagueu berenat.
−Però mama! Havies d’entrar just en el moment de l’enlairament? – Va exclamar en Daniel− En el moment més emocionant?
−Au va, menja i calla. O et deixo sense jugar a la consola durant una setmana. –El va amenaçar sa mare.
En Daniel va fer una ganyota i va berenar tan ràpid que li va agafar mal de panxa. Un cop es van acabar el menjar van reprendre l’aventura on l’havien deixat.
−...Un! Ignició! –Va cridar en Daniel.
En aquell moment el coet es va enlairar i van sortir volant de l’habitació del Daniel.
Els amics d’en Daniel i ell mateix van al•lucinar. Mentre l’enlairament els anava allunyant de casa veien cada cop més a prop la Lluna. En Joan va allargar la mà i va tocar la superfície, que segons ell tenia sabor a merengue.
Instants després de passar per la Lluna van fregar Mart. Aquest cop va ser en Bernat qui va allargar el braç. Mart tenia gust de salsa Napolitana.
Una hora després de sortir del Sistema Solar van arribar a un planeta que semblava una pizza. De fet, tenia sabor de pernil i formatge. Van aterrar sobre un tros bastant gran de pernil, des d’on van poder veure un volcà que semblava escopir Roquefort.
Van baixar del coet i van poder observar rius de taronjada, arbres de llaminadures, pedres en forma de mandonguilla, gespa com una enorme amanida Cèsar, platges de caramels i aigua del mar de suc de taronja.
Mentre continuaven explorant la superfície van trobar una mena d’extraterrestre ben curiós. El cap era una carbassa, els ulls, unes olives amb anxova, els braços eren espaguetis, el cos era un tub de paper de cuina, les mans eren pasta en forma d’espiral, les cames eren canyes de beure, i els peus, macarrons.
Van anar a veure’l de més a prop. L’ésser devia fer uns deu metres d’alt i quan els va veure es va ajupir per mirar aquelles personetes. Quan va acabar d’ajupir-se va dir, amb veu profunda:
−Qui sou, vosaltres?
−Som en Daniel, en Joan i jo, en Bernat. Som de la Terra. −Va dir en Bernat, sorprès per trobar un ésser com aquell− Vostè qui és?
−Jo em dic senyor Amanida i aquell d’allà és el senyor Rave. −Va allargar un dels seus dits cargolats en direcció a un altre ésser com ell− En aquest món hi ha molts altres éssers com jo i molts altres de diferents. Veniu, que us presentaré al Rave.
Quan van arribar a l’esplanada on estava el Rave van veure a altres éssers, tots iguals, que van anar cap a ells.
L’Amanida els va explicar qui eren, com es deien i d’on venien. −Què és la Terra? − Va preguntar la Remolatxa. En Daniel els ho va explicar, els va dir què hi havia i altres coses que li van anar preguntant.
Mentre els éssers i els nens anaven parlant, el Sol s’anava amagant darrera les muntanyes de cacau en pols. Quan en Bernat es va adonar que era tard va dir al senyor Amanida i als seus amics que se n’havien d’anar cap a casa.
−Amanida, ho sentim molt, però ens n’hem d’anar− va dir en Joan com a portaveu del grup.
L’Amanida es va posar una mica trist perquè aquells nous amics se n’anaven. Llavors va tenir una idea perquè els seus amics no l’oblidessin i que algun dia, en veure aquell regal, el recordarien i tornarien. Va allargar un dels seus llargs braços per agafar uns quants macarrons i donar-los-els. Llavors va dir amb la seva veu profunda: −Tingueu aquests macarrons com a record nostre.
En Joan els va agafar i se’ls va guardar a la butxaca. Tot seguit van enfilar cap al coet per tornar a casa seva.
Més tard, en arribar a casa d’en Daniel, cadascú se’n va anar a casa seva i en Joan, qui s’havia guardat els macarrons a la butxaca, els va trobar i es va prometre que hi tornaria.