IMPENSABLE

Un fort estrèpit em va fer obrir els ulls sobtadament, i després d'aquest esgarrifós so, sense saber perquè em dirigia a la porta d'eixida de l'hospital. L'única cosa que feia era escoltar veus que em cridaven (no les acabava de comprendre, però em deien qui o qui no anava o hauria de morir en aquella freda nit) i crits, crits de gent desesperada que estava a punt de perdre algun familiar o simplement la vida. Què feia en eixe lloc? Què estava passant? No podia fer ús del meu propi aparell locomotor, només em quedava el meu cervell. I sense una raó lògica em vaig esvair. Vaig tornar a obrir els ulls, però esta vegada em trobava en la meua habitació. Què acaba de succeir?
El timbre del col·legi va sonar, les classes ja havien acabat per hui, vaig eixir veloçment de l'institut feia la casa de Colton, què sense raó, hui no havia assistit a les classes, i necessitava comptar-li el que m'emportava passant durant estos últims mesos.
Vaig arribar a sa casa i la porta estava entreoberta, vaig preguntar si hi havia algú, i Colton em va contestar que passara, i que, que volia. Li vaig explicar que des de ja fa un temps totes les nits de tempestat m'ocorre quelcom estrany, exactament les nits de tempestats elèctriques. Em va contestar que és quelcom rar, però que podria estar causat per la potència dels rajos i l'aterrixen-te so dels trons que acompanya. Dau a què un raig pot calfar l'aire al voltant de 30.000 graus així creant una ona de xoc que més tard es convertix en una onda sonora. També em va comptar que la meua experiència li recordava a la d'una llegenda, la qual tracta del descontrol davall les tempestats elèctriques i el seu domini.
Portava tota la nit en vela, no podia parar de pensar en allò que Colton em va comptar, era com si m'estigueren martellejant el cap. Què volia significar això? Cada vegada que sentia un tro o raig ocorria quelcom, que la majoria de vegades si vullga era capaç de recordar amb una certa claredat.
Eixe dia hi havia excursió escolar, ens van dir que aniríem al tossal a fer activitats i acamparíem durant una nit, però hi ha quelcom que m'atemoria, eixe dia veuria una tempestat.
Era ja mitjanit i va començar el temporal, els professors ens van avisar de que no hi havia perill, estaríem totalment fora de perill. El pitjor no era això, era que les veus havien tornat, aquelles que deien qui havia de morir, però ara eren més forts que abans, a més quelcom estrany m'ocorria, quelcom sobrenatural. Vaig començar a córrer a tota velocitat, vaig eixir de mon "cabaña", sense cap direcció, només volia que allò parara, però no obstant això no ho feia. En eixe instant va ocórrer el pitjor, li vaig llevar la vida a algú innocent, no sé com ho he fet em deia, però sabia que jo era la causant, açò no podia seguir així. Havia arribat a límits impensables. Així que vaig decidir que ara era jo qui havia de perdre la vida. El meu pla era el següent, em situaria en la part més alta del tossal, fins que un raig m'aconseguira, amb el simple motiu de què si les temperatures aproximades que creguen un raig són entre 8.000 i 30.000 graus centígrads, i les tensions són de 10 a 100 milions de volts amb una intensitat de 25.000 amperes l'impacte directe del raig em calcinaria el cos, just el que volia. I sobretot el meu cervell seria un de què més patirà, no està preparat per a les cremades que es produiran, tindré una parada cardíaca i segurament també una respiratòria a causa del xoc, però era el preu que havia de pagar.
Després d'un parell d'hores em trobava en el més alt d'aquell tossal, disposada a realitzar mi pla, sabent que seria millor per a tots, que la meua família no ho entendria, però era millor, no m'importava sacrificar-me. Mirant al cel em doní compte que no tardaria a aconseguir-me un raig, així que em vaig despedir amb un adéu tremolós que ho canviaria tot, i va arribar aquell raig amb el seu intimiden-te tro que em va carbonitzar entre un enèrgic crit, el meu últim senyal de vida, adéu i gràcies per todo...
Açò va ser tot el que havia escrit la meua germana en aquell vell diari, però era el que em quedava, era la meua única esperança de vida, la seua esperança aquella nit de tempestat elèctrica que li va cremar la vida.