Fusió

Fusió
Estava tornant a passar, estava una altra vegada davant d'ell. Podia veure'l. Els seus ulls brillants, les seues mans fines, els seus llavis corbats en un xicotet somriure. A pesar que sabíem, com sempre, que no ens anàvem a poder unir.
Ells, aqueixes persones de blanc, ho deien. Era impossible, seria una cosa tan forta que ambdós moriríem. Si aqueix fóra l'únic problema, em tiraria sobre ell, però... Hi havia més gent. Segons havia escoltat, açò només es podia fer en el "Sol". No vaig entendre del tot per què no anaven allí i ho feien, tal vegada els agafava molt lluny. O tal vegada només no volien anar, aquesta gent eixia molt poc. Que antisocials...!
Bo! Al que anàvem. Ell s'acostava amb pas decidit, ignorant totes les mirades d'atenció, els milers d'aparells que ens controlaven, per si era possible un miracle i ens tocàvem. Jo tremolava, tremolava massa. Seria hui el dia que el podria tocar?
Portàvem mesos, provant en diferents situacions... Res no funcionava. Em sentia molt inútil, sobretot perquè sabia que tard o d’hora, no coincidiríem nosaltres dos, no hi érem els únics.
Mentre els pensaments negatius envaïen la meua ment, ell ja havia col·locat les seues mans davant de mi, perquè tocara els palmells d'aquestes. Em vaig quedar mirant-lo, l'estrés, la pressió, el dolor, s'havien de notar en els meus ulls, perquè el seu somriure va créixer encara més, juntament amb la temperatura que, només a aqueixa distància, ja s'elevava a límits inhumans.
- Tot està bé -va dir sense esborrar eixe somriure.
Em va molestar. Per què mentia? Vaig voler tirar-me sobre ell una altra vegada, pegar-li, dir-li que no, que res no anava bé. Volia obligar-lo que em portara al maleït Sol, poder abraçar-lo i morir feliç, perquè no desitjava una altra cosa. Va ser la primera vegada que vaig voler cridar tan fort. Notava com la meua energia creixia, tal volta aqueix era un dels factors que em feien sentir així.
Vaig alçar les mans lentament, provocant que fines espurnes es formaren en l'espai, espurnes de foc. L'explosió passaria si ens tocàvem i... ja estàvem a uns tres centímetres.
- Mai tant poc no m'havia paregut tant -va amollar com si fóra un acudit molt agut.
Seriosament m'agradava algú així...? Vaig riure lleument, encara que en una altra situació m'hauria paregut un idiota. Que ho diguera així, li llevava la pressió.
- Ja, que graciós -vaig respondre tallant, només perquè no volia parlar amistosament amb ell. Ja em feia perdre el cap sense ser amics, si arribara a parlar amb ell "d'aqueixa manera", seria incapaç d'aguantar sense tocar-lo o sense veure’l.
Sense més, doní un pas endavant, mirant-lo als ulls, que brillaven més que el foc que es començava a formar al nostre voltant. Les meues mans es van acostar més a les seues i, per un moment, no ho vaig creure, no podia ser. Havia notat alguna cosa més càlida, un poc més càlida del normal, el palpís dels seus dits junt als meus.
Eixim disparats cap arrere després d'aquell xicotet fregament. Els dos xoquem contra el límit d'aquella estranya sala. L’esquena em feia mal, em vaig quedar quiet en el sòl, tractant d'enfocar els meus ulls i, mentrestant, sentia els crits de la gent de blanc. Segons sembla ells estaven tan contents com nosaltres del que havíem fet. Encara que el... Ell no es movia.
Que nassos feu?!? Celebreu-ho després! Salveu-lo!
Vaig tornar a sentir-me molt imbècil. Vaig tractar d'alçar-me, tractar de tornar a ell... Però em notava exhaust. Vaig comprendre momentàniament que cap dels dos no podria sobreviure, que una part de nosaltres ja s'havia unit. Ho sabia perquè encara hi havia una gran energia en l'ambient i una espècie d'esfera ardent surava entre nosaltres. Amb un poc d'esforç, vaig poder veure’l allí estés, agafant-se el braç malferit i encara somrient.
Va dir-me alguna cosa que no vaig arribar a sentir, però vaig poder interpretar-la en els seus llavis.
"No hi havia una millor manera de morir."
I vaig cridar, el vaig cridar. Tot i res al mateix temps, què? No, jo volia morir unint-me a ell, no així. Havíem d'anar al Sol. Havíem de morir allí, no ací, no incomplets... No per separat. Em vaig alçar i, arrossegant la cama, vaig poder asseure’m al seu costat, fent que la temperatura cresquera més. Però ja, tant ens feia, la gent de blanc tornava a controlar-nos.

I, com en el major clixé, els dos morim, amb un somriure, per pur amor.

I, a ulls dels científics, només intentaven unir dos àtoms d'hidrogen.