RELATOS

El viatge de la medicina

Vet aquí una vegada, quan les lupes a penes existien, hi havia un xicot anglès anomenat Àlvar Llimo que tot i que era un gran noi tan a nivell personal com a nivell acadèmic i ja havia fet un parell d’importants descobriments, continuava sense estar convençut d’ell mateix, ja que per més que ell s’hi havia esforçat, continuava havent-hi gent que moria als seus braços.
Fart d’aquell sentiment de culpa, va decidir que el recordarien per alguna cosa més que ser un famós metge, i vet aquí va decidir que no no tornaria al país si no tenia en mans el descobriment del segle que li canviaria la vida.
Un parell de mesos després ell i un biòleg company seu que s’havia fet voluntari per acompanyar-lo conegut com a Roman d’Assencio, estaven llevant àncores a un port d’Aberdaron, una coneguda ciutat de Gales, en un vaixell que tenia previst dur-los cap a Amèrica en un viatge de varies setmanes.
Arribats a Amèrica Central, no van tenir gaire temps per estar-hi ja que el company de l’Àlvar s’havia ficat en un parell d’embolics greus que els havien obligat a fugir del país urgentment en un vaixell de càrrega en el que sense adonar-se’n, s’havien ficat per error ja que enlloc de portar-los de retorn al Regne Unit, el havia dut fins a la costa Est de la Xina, on al adonar-se del seu error, la parella d’amics va agafar un parell de cavalls per poder creuar el país i el continent fins poder arribar a Europa, però quan encara no havien arribat a la frontera de la Xina amb l’Índia, al peu d’una serralada, els va enxampar una terrible tempesta en la qual un tro va fer que els cavalls s’espantessin, tiressin als seus genets a terra i fugissin cames ajudeu-me.
Però l’embolic gros era que al caure, a l’Àlvar li va picar una serp molt verinosa i tòxica al coll.
Aquella mateixa nit la va passar amb febres fortes i convulsions i, en Roman, desesperat, va decidir que li havia de donar alguna cosa fos el que fos, ja que tampoc ajudava a l’Àlvar el fet de no tenir menjar; de manera que empitjorava dia rere dia, així que en Roman es va decidir per un desconegut i estrany fruit groc de forma ovalada que no semblava ser verinós i que abundava per aquella zona.
En va recol·lectar uns quants i els va extreure el suc, el qual va diluir en aigua i va oferir a l’Àlvar.
Varis dies després, havent pres aquella fruita fos de la manera que fos, l’Àlvar estava completament recuperat i, fascinat per aquell misteriós fruit, va decidir investigar-lo amb el seu company i es van adonar que no només podia servir d’antídot per alguns verins gràcies a les seves accions antisèptiques, sinó que també podia tenir moltes altres utilitats ja que tenia moltes accions com a vitamínic, antioxidant, digestiu i antidiarreic entre d’altres!
Gràcies al seu descobriment es van convertir en unes celebritats per aquella zona, i al en Roman li va agradar tant aquell tipus de vida com a famós, que va decidir instal·lar-s’hi, tot i que davant la temptació de quedar-s’hi també, l'Àlvar va recordar la promesa que feia algun temps s’havia fet a ell mateix, i era que, ara que tenia en mans el seu descobriment, havia de tornar a la seva pàtria, també completant la seva volta al món.
Però ara sí, amb unes quantes mostres del que, quan va tornar a Gales va anomenar Citrus limon, també conegut com a llimona.

Els missatges dels nombres

Feia vint dies que havia patit un accident de cotxe, o això és el que jo pensava. En realitat feia dos mesos que havia estat inconscient en un hospital però amb una presència incòmoda. Pensava que durant tots aquells dies realment havia estat viu. Cada moment que mirava el rellotge marcava el número 6. Per tan, sentia que les hores no passaven i que aquell era l’únic instant que podia viure. Em sentia energètic i com que res m’havia portat a passar en aquell estat.

El primer dia que em van donar l’alta per marxar a casa vaig començar a sentir-me estrany. El meu cap no parava de repetir paraules de sis lletres, veia imatges on només apareixien sis persones i en aquell precís moment, el telèfon de casa va sonar a les sis en punt. No ho entenia, pensava que eren al·lucinacions meves després de totes les medicines que m’havien donat i espantat no volia agafar el telèfon per si havia de tornar a sotmetre’m de nou aquells moments. Però vaig decidir despenjar. Era el metge, volia saber com estava.

- Hola, Àlex, com et trobes? – va preguntar el doctor John.
- Realment no ho sé, em noto estrany i amb molèsties al cap. – vaig respondre.
- Àlex això és normal, l’accident va portar-te a tenir aquest tipus de problemes. Però millor torna a l’hospital a que et fem una revisió, ja que aquestes molèsties no hauries de tenir-les ara ja tant d’hora.

Vaig sortir de casa per agafar el cotxe. Les meves mirades tenien diferents visions. Començava a veure borrós i tot el que hi havia al meu voltant canviava, sis carrils, sis marxes al cotxe i sis instant que semblaven un únic. Em veia a mi conduint al cotxe, a casa preparant el dinar, parlant encara amb el metge per telèfon, un dia abans del meu accident sobre un somni que vaig tenir quan estava inconscient i al meu doctor al laboratori preparant alguna cosa líquida amb una mirada sumptuosa.

En arribar a l’hospital vaig anar directament cap a la seva sala de consulta. Em va estirar a la llitera i de sorpresa, portava a les seves mans una ampolla amb el líquid que jo havia vist mentre conduïa. Les seves primeres paraules van ser que si havia tornat a tenir molèsties al cap i em va fer prendre-ho.

Per por al que em podien dir, no vaig voler dir-li la veritat. Però, ell com era doctor sabia que estava mentint a causa de que el líquid no em deixava dir mentires i era la reacció que em feia. Va anar a cridar a la seva secretaria i sense saber que estaven fent em van portar a una espècie de quiròfan. Em van retenir, no tenia mobilitat i quan vaig mirar al rellotge, tornaven a ser les sis. Què volia dir aquest nombre? No ho sabia, però potser els metges sí.

El doctor John es va posar a parlar amb l’altra noia i ella no parava de moure el cap negativament. La mirada es va dirigir cap a mi i les seves cares no tenien molta emoció. El John va començar a explicar-me que les visions que havia tingut eren degudes a que l’accident de cotxe m’havia portat a tenir una malaltia crònica: el síndrome de Numació. Això portaria que la visió d’un nombre, o quan escoltés algun nombre, sempre m’indicarien alguna cosa.

Mai ningú l’havia patit, així que tampoc ningú sabria el que realment aquells nombres em dirien. Només jo i ningú més. Només jo sabria el significat de la meva malaltia i només jo podria controlar-la.

Equàcio

Però tot això només és un somni vaig pensar, en intentar tornar al món real. Però ja veia que no m’estava despertant. Que les coses cada dia semblaven més reals.

I es que em trobo atrapada en aquest país, Equàcio controlat per milers de robots que va inventar el doctor John Hawking. Descendent del seu avi (Stephen Hawking) amb la seva teoria Quàntica i la Relativitat General, va trobar la manera de fer ara al Segle XXV que els robots tinguessin sentiments. La seva idea de la robòtica no era molt convincent per a algunes empreses que tractaven de vendre’ls com animals de companyia. El doctor Hawking estava desacord amb què els tractessin com animals quan podrien viure com persones.
Un dia treballant al seu laboratori es va presentar a casa de Hawling , James Fold, el director de la multinacional que anava a vendre aquells robots en les condicions en les que deia i exigia el doctor. Fold li va dir que li donava tres dies per donar-li tots els robots que havia fet fins aquell moment, i que a partir d’ara no fabricaria més i que se’n portaria el plànol de fabricació.
El doctor Howling, molt enfadat, es va negar. La nit després el plànol va ser robat i els robots també. Ell sabia perfectament qui havia estat i va decidir fabricar molts robots, i així ho va fer, va fabricar tot un exèrcit de robots, en el que els hi parlava com a persones i els tractava molt bé, els responia totes les seves preguntes i els explicava els motius d’aquella guerra.
Per ho contrari, el senyor James Fold els tractava malament i els tenia als seus peus, els tenia com a criats.
I ara ens trobem en aquesta situació, en la tercera guerra que ha sofert aquest país, i jo visc atemorida i angoixada per aquesta situació. I ara el país ha capturat al doctor Howling i m’acusen de ser una rebel·lió pel país. Encara no m’he presentat. Em dic Katy Howling Miller i sí sóc la filla del doctor, ell és la persona més honrada i bondadosa que he conegut mai. És el meu pare. Què voleu que digui jo. Però entre tots aquests problemes no estic sola. Visc al subterrani de casa meva, a una habitació plena d’ordinadors per a mi, que em va fer el meu pare quan jo tenia tres anys. Jo sempre he viscut rodejada de tecnologia per tots llocs i he après bastants coneixements que adquiria el meu pare. Sobretot a no rendir-me. Així que seguiré els consells del meu pare i amb aquesta guerra. Com una noia de quinze anys pot sobreviure a tot això? Tenint a la seva mare de reclusa com la té en James Fold i al meu pare a la presó per intentar fer el bé. Però amb paciència i amor tot funciona millor, he enviat uns quants dels meus robots (bons) a què s’incorporin d’amagat amb els robots d’en James i els parlin de la situació als altres robots, per aconseguir-ne més del meu bàndol.

Un mes després...
La tàctica va funcionar, hem guanyat. Els robots d’en James es van rebel·lar, el van agafar i el van portar a la policia. Els robots els van explicar tot allò que els havia fet en Fold, i va confessar que els havia robat.
El meu pare va ser alliberat i la meva mare, també. Tot ha tornat a la normalitat i els robots es van arribar a vendre. El meu pare va poder crear el seu propi negoci de robots i totes les empreses volien que treballés per a ells. Jo ,aprenent, amb quinze anys, segueixo estudiant i ja m’han donat i m’han garantit treball per quan acabi la meva carrera d’informàtica. Encara em queden uns quants anys per davant, però quan fas el bé, tot surt millor.



Coco

Fin del mundo

Había una vez un hombre llamado John Williams y trabajaba en una empresa internacional, formada sólo por grandes científicos y gente muy lista y él era uno de ellos.
Se levantaba cada día a las 6 de la mañana para ir a trabajar ya que entraba a las 7 y salía de trabajar a las 9 de la noche. Él vivía solo, hacía tiempo que se había separado de su mujer ya que decía que no estaba para ella y estaba todo el día trabajando. Un día como cualquier otro, estaba en la empresa trabajando cuando entró en la sala de experimentos, una sala blindada ya que podían haber muchos elementos contaminantes y una vez se cerraba bien quedaba la sala aislada. Una vez estaba trabajando con un experimento muy importante que estaban buscando la cura para una nueva infección (undenge) que se basava en que se pudría todo el cuerpo y te transformabas insensible sin notar nada e incluso podías aguantar un disparo sin notarlo, únicamente tenias vivo el cerebro. Se te pudrían los dientes y te cambiaba todo el color de la cara, es decir, como un zombie.
Estuvo cuatro horas seguidas haciendo el experimento ya que estaban a punto de conseguir la cura a este nuevo virus, pero al cabo de tanto tiempo trabajando intensamente tuvo que parar cinco minutos ya que no podía seguir trabajando. Guardó el experimento y metió la contraseña que se tenía que meter para entrar y salir de la cámara. Una vez salió, no había nadie, revisó toda la nave, todos los despachos, todas las salas, todas las habitaciones, los baños, la revisó de arriba a bajo pero nada.
Comenzó a preocuparse y decidió llamar a sus padres, pero no contestaban y finalmente salió de aquella empresa multinacional para saber exactamente qué era lo que estaba pasando, abrió la puerta principal y vio trincheras en las que estaban todo de policías disparando, protegiendo la nave. Él fue al jefe del grupo y le preguntó qué estaba pasando y el jefe dijo que el virus "undenge" se había descontrolado totalmente y ya no había marcha atrás, era el fin de todo. Él tomado por el miedo y la angustia no pensó y decidió volver a entrar en la nave y meter toda la protección posible, cerró todas las puertas, ya que estaban todas blindadas, metió el modo de ahorro de energía, ya que se había ido la luz en todo el mundo y aquella empresa tenía capacidad para aguantar algunos días más sin luz, pero con el modo de ahorro de energía podía llegar a aguantar incluido meses. Él, Jack, ante esta situación en la que veía que se acababa el mundo decidió cerrarse y estar trabajando todo el día durante 2 meses para encontrar la cura al virus pero un día autoexplotó por error la sala donde hacía los experimentos y lo perdió todo y al final lo dejó correr y terminó enloqueciendo encerrado en aquella gran nave.

Kenya dels infants

KENYA DELS INFANTS

Estava cansada de la rutina. Aquell matí vaig decidir allunyar-me de tot i de tothom. Vaig fer una maleta, una maleta petita, o una motxilla gran, on vaig posar el que era imprescindible; com ara algunes mudes, raspall de dents, o la meva inseparable càmera. Tot allò que m’envoltés, tan aquí, a Barcelona, com arreu on viatgés, tindria un etern record digital en una petita càmera. Vaig adreçar-me cap a l’aeroport on havia pensat comprar bitllet d’anada, únicament d’anada, a Alemanya. Quan vaig ser a l’aeroport vaig seure, abans de fer tot els tràmits, en un bar per prendre un petit esmorzar de mig matí. Vaig agafar un diari i vaig començar a llegir. Si més no, llegia els títols i passava pàgina. Política, famosos, esports... Tot rumiant vaig pensar en la societat on estem immersos, no la importància real de la vida passa desapercebuda. I justament, vaig acabar en una pàgina on es parlaven de les malalties d’un hospital africà. Ara no puc recordar ben bé on era, però era a Àfrica, el continent més pobre. Tripanosomiasis, malària, ceguera dels rius... Em fa ràbia pensar que és el continent amb més misèria i tristesa però a l’hora ple de riquesa, amagada pels poderosos, àvars, egoistes i inhumans.
Vaig posar-me dreta, vaig pagar, i vaig adreçar-me a comprar el meu bitllet. Volia marxar el més aviat possible per tal de no estar en aquell lloc tan enorme i sorollós que m’avorria. Sense pensar, vaig decidir marxar a Kenya. Hi ha gent que a hores d’ara pensa que estic boja, però em sento orgullosa. En la vida s’han de prendre moltes decisions arriscades, i en aquest cas només havia de pensar en mi i en com alliberar-me de tot el pes que omple la meva motxilla de la vida, a l’esquena, cada dia, minut i segon.
Vaig arribar a Kenya, era de nit. Pensava que és un país fosc, ple de tristesa, amb gent malalta i morts a diari. Aquest deu ser també el pensament de molts ignorants, com ho era jo. Un taxi em va traslladar directament al meu hotel que era a la capital, Nairobi.
Vaig decidir que el primer dia de la meva estança m’impregnaria una mica de l’essència kenyana, que podrien aportar-me els mateixos ciutadans, llocs populars... i poca cosa més. Però el segon dia, vaig anar directament a l’hospital de nens. Vaig entrar. El primer que vaig pensar va ser en el desordre. Amunt i avall, mobles distribuïts per l’espai. Després vaig enrabiar-me amb mi mateixa per pensar en la distribució, quan tenia davant dels meus ulls desenes de nens malalts! Tots ells em van mirar. Clar, jo era potser la primera dona blanca que havien vist molts d’ells. A més, miraven la càmera com una joguina, a part de percebre la meva estranya roba, cabell... Llavors vaig veure, el que vaig sentir que seria la meva salvació, un metge blanc. Vaig apropar-m’hi i no vaig poder comunicar-me amb ell, tenia un accent anglès massa tancat. Llavors se’m va apropar un altre metge. Era negre. Em vaig estranyar. Amb ell sí que vaig poder comunicar-me en anglès.
A vegades ens confonem, i posem etiquetes que pel context social en què estem són totalment errònies. Vaig estar parlant amb ell; Uhuru era el seu nom. Vam seure al pati de darrere l’hospital. Mentre parlàvem de tot, jo observava. Veia nens orfes i malalts? O veia nens? Vull dir, quan observava aquells nens no veia el dolor, la tristesa, la pobresa... Veia les ànimes felices, dolces, innocents... de tots aquells nens. Era un ambient d’alegria i esperança. Em va estar parlant de les malalties que esdevenien mortals si els nens no eren vacunats. Em va nomenar el xarampió, tètanus, diarrea, pneumònia... Entre aquests, va mostrar una gran èmfasi per la diftèria i la tos ferina. Va alçar la veu tot cridant un dels nens que corria per allà, en Jomo. Aquest era el germà d’una nena de 3 anys que havia mort per diftèria, la Ngnina. La diftèria provoca la inflamació del coll, es pot transmetre per contacte directe, i pot afectar el cor o que es talli la respiració. Quan el nen va marxar, em va explicar tot el sofriment que havia hagut de patir la seva família. Llavors, vaig preguntar al metge per què no parava de tossir, en Jomo. Em va dir que encara no era clar, però que podria tenir tos ferina. Una malaltia que necessita tres dosis de vacuna, i allà no n’hi havia per tothom o simplement no arribava a temps, o mai.
La meva tornada a Barcelona, al cap de tres mesos d’ajuda a diversos hospitals, va fer que treballés per metges, associacions, manifestants... Sento satisfacció al treballar per causes humanes. Tots hauríem d’aportar un granet de sorra.

L'univers

El que nosaltres coneixem com el simple planeta anomenat “la Terra“ no és únicament el que nosaltres creiem, sinó que també és un déu intergalàctic. Per a la Terra, les estrelles són simples pagesos i artesans que intenten que cada dia sigui el millor i que el seu rendiment els pugui permetre pujar de nivell. Cada planeta és considerat un déu, i les galàxies països on hi habiten miler i milers de pagesos i artesans. Cada déu té el seu propi “mot” com ara “ Wigetta” que és el nom del planeta Mart. Els déus tenen la seva història, com ara “Bybacteri” que és el mot de Saturn i que prové d’una guerra d’anells. Cada galàxia té les seves lleis. Una llei molt coneguda a la Via Lactea és la que degrada als déus quan cometen un delicte.

L’aventura va començar en un dia solemne i de pau quan “Alphasniper” (Mercuri) va preguntar a “Willy” (Júpiter) a quin gimnàs anava. Willy es va estranyar de la pregunta del seu amic. Aleshores quan va tornar a casa, va observar que tenia una fuita de gas per la part inferior del tors. Va pensar que un meteorit s’havia estavellat a sobre. Més tard, va decidir tornar a pensar en aquest tema, ja que era força difícil que un meteorit hagués provocat una fuita tan gran. El que sí era probable és que algú li hagués clavat una agulla, o li hagués tirat una pedra.
El Willy va parlar amb en Goorgo, que era Plutó, mig satèl·lit mig planeta, i li va dir: - Algú m’ha tret una pedra i m’estic desinflant. En Goorgo li contestà: -Ves a les cases dels teus enemics, ja saps que amb alguns déus que no t’hi entens prou bé. Investiga i a veure què esbrines.
Willy va anar casa per casa intentant trobar alguna pista del malfactor, fins que va anar a casa de Venus. Sobre la taula hi va trobar una pedra molt semblant a la de Goorgo. Va fer-li una fotografia i va anar corrents a buscar-lo, li va ensenyar...
Goorgo va emmudir i va anar directament a trucar als guardes de seguretat; els va ordenar que empresonessin a Venus. Els consellers intergalàctics van reunir-se i van decidir degradar i empresonar al culpable.

A partir d’aquell moment, hi havia un déu menys.

L’OMBRA DEL FUM

“La despesa en tabac a Espanya és d'aproximadament 7.300 milions d'euros. Si s'analitza la despesa per llar, s'observa com la despesa mitjana per llar en tabac és d’una mitjana de 401 euros a l’any. El consum de cigarrets creix fins als 2.462 per habitant a l'any.”

Podríem dir que, aquells, consumidors del tabac, són persones que posseint informació, s’intenten desvincular de la verdadera realitat. Alguns creuen que es tracta d’un joc on s’hi aposta la salut, i on l’objectiu és captivar interessos. Altres no són més que persones intentant trobar el seu moment.
Sabem que fumar és la font més gran de defuncions i incapacitats a escala mundial. A Espanya es produeixen 40.000 morts a l'any a causa del tabac. És irònic. Saber que allò que et mata a poc a poc, sosté la vida d’algunes persones. Em pregunto si serem uns pobres ignorants destinats a penedir-nos. Però sé, que igualment, ningú tornarà al camí que l’ha fet ignorant.
I és que hem creat addiccions a allò innecessari, que a part de redundant, ens perjudica a la llarga. I en aquest instant, no ens adonarem que la nicotina és un estimulant, una substància química cerebral que produeix sensació de plaer. Podem destacar la creació d’estudis que suggereixen que la nicotina deprimeix la capacitat del cervell per experimentar plaer a llarg termini. Per aquest motiu, fumar significarà consumir cada dia, de forma creixent, més i més tabac, ja que els fumadors necessitaran més dosis de nicotina per experimentar els mateixos nivells de satisfacció. I serà aquesta, la satisfacció que no trobem a cap altre lloc. Fumaré perquè em conec mentre ho faig. Sota el fum grisenc, estaré esperant la llum; que el sol surti de nou, sense comprendre, que és aquest núvol el que m’aïlla de tot.
Més d’una vegada ens qüestionem el que realment valdrà més la pena. Tu ara has de ser conscient, i tot i així escollir el que vols, tenint en compte totes les possibilitats.
Diverses investigacions han certificat que hi ha més de 4.000 elements químics en les partícules del fum del tabac. I s’ha demostrat que 60 d'elles són cancerígenes.
I serem ignorants, i cadascú s’encarregarà de matar-se a la seva manera.
Quan les coses vagin realment malament, et penediràs pensant que va ser per culpa de la nicotina? L'ingredient addictiu del tabac, que t’estimulava el sistema nerviós, accelerava el ritme cardíac i ha acabat augmentat la teva tensió arterial. O bé, pensaràs en el quitrà, en com s'ha assentat en els teus pulmons i en el sistema respiratori, sent gradualment absorbit per l'organisme. Per últim te n'adonaràs que ha estat el monòxid de carboni el que s’ha aferrat a l'hemoglobina en la sang amb més facilitat que l'oxigen. I això ha fet que la sang transporti menys oxigen per tot el cos, augmentant el risc de trombosi. Però d’això es tracta, de facilitat. I no ens adonarem de com la facilitat d’aquest moment, es convertirà en el més gran desastre. I potser una circumstància, et farà canviar d’opinió, i no pensararies el mateix si poguessis tornar enrere.
Podrem ser ignorants durant molt de temps, però no simples ignorants. Necessitem aquests moments d’ignorància per escapar-nos de tot i poder respirar.
Jo mateixa, m’admiro de la coreografia que em balla el fum grisenc cada vegada, nuvolant-me de tot. I serà única, no es tornarà a repetir. Per altra banda, no sóc conscient de l’espectacle intern que es produeix cada vegada que fumo. I qui sap, potser un dia en sóc conscient.

La conferència

Era un diumenge de març, i estava estirada al sofà veient la sèrie “Castle”, una de les meves preferides. Quan vaig acabar de veure la televisió, vaig decidir fer una cerca a internet sobre algun esdeveniment important que succeís aquell mes. El més interessant que vaig trobar va ser que l’Stephen Hawking, un dels físics anglès més importants i reconeguts en tot el món, venia a fer una xerrada a Manresa. Era sobre la seva teoria que els forats negres sí que tenien sortida.
Vaig mirar quan ho feien i era aquest cap de setmana!! Bones notícies per a mi!
Aquell cap de setmana era un dels més enfeinats que tenia! Això es devia al fet que volia fer un treball sobre la seva teoria i presentar-lo a la Verònica, la meva professora de Física, perquè em pugés una mica de nota del segon trimestre.
Arribat el dissabte, vaig anar cap a la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC), a Manresa, que era on es feia l’esdeveniment. Quan hi vaig entrar em va sorprendre el sostre tan alt d’aquella sala d’actes. Debia mesurar uns dos metres d’alt i tres d’ample! A més, hi entrava molta llum natural i això feia que fos molt més maco del que ja era.
Abans que fos l’hora, vaig veure l’Stephen entrant per la porta i feia una mica de pena, i et feia pensar com hi podia haver una ment tan llesta dins d’un cos diminut i amb tantes dificultats per sobreviure.
Va començar una mica tard, però va ser molt millor del que m’esperava. Vaig passar una molt bona estona allà dins, sentint com ell deia el que pensava a través d’una ferragosa maquinària. Va ser sorprenent, per ser sincers.
El treball que vaig fer deia així: “La teoria dels forats negres, ha estat formulada per en Stephen Hawking, un físic molt conegut mundialment.
Aquesta teoria explica que els forats negres desprenen una radiació, dita radiació Hawking, i es produeix a l’horitzó de successos, que és la línia imaginària que rodeja un forat negre. Si aquesta partícula passa d’aquesta línia, se n’anirà per sempre a dins del forat negre. Però, si està just a sobre, és possible que d’un parell de partícules entrelligades, una d’aquestes acabi sent devorada i l’altra surti disparada cap a l’espai.
El problema que el forat negre tingui radiació, és que, a la llarga, anirà perdent massa i això significarà que al final es farà inexistent i desapareixerà de l’univers.
La cosa que és paradoxa aquí és que suposadament, la informació quàntica que porta la matèria MAI es destrueix. Amb aquesta teoria es qüestiona tot el que se sap sobre la naturalesa de la matèria, l’espai i el temps.
Jo crec que algun dia arribarem a poder investigar sobre aquests fenòmens ja que la ciència avança molt ràpidament i ens serà molt senzill.”

No vaig treure un 10, però el treball em va servir per aprendre més sobre aquest sector de la ciència que és gran i complex; ja que nosaltres en sabem ben poc.

La Pregunta

Tornava de l’escola, després d’un llarg dia. Em dirigia pel mateix camí de sempre, quan de sobte vaig sentir una estranya sensació. En mirar a terra em vaig preguntar: -D’on vinc? Què sóc? Per què estic aquí? Aquestes eren les tres preguntes que em vaig fer.
Aparentment, un nen de set anys no pot tenir la capacitat d’arribar a fer-se aquestes preguntes ni desarrelar grans teories, però jo vaig ser diferent. Vaig seguir caminant fins a arribar a casa, on m’esperava un típic dinar de dilluns preparat per la meva mare, macarrons. En veure’ls, vaig començar a pensar d’on venien. Sí, venien del supermercat, però jo mai hi havia cist un camp de macarrons ni cap lloc d’on agafar-los. Llavors vaig preguntar-li a la meva mare d’on venien els macarrons. Ella amablement em va respondre que estaven fets de l'espelta, un cereal integral que a ella li agradava especialment. -Però, on es troba l’espelta? Vaig tornar a insistir-li. Seguidament em va respondre que venia d’un camp on es plantava, després es collia, es portava a una fàbrica on li donaven forma als macarrons i després els posaven a la venda.
Després d’aquella conversa realment no em vaig sentir satisfet, ja que encara em seguia fent diferents preguntes.
Aquella nit, no parava de pensar coses relacionades, com per exemple d’on venia la terra on es plantava l’espelta. Qui l’havia posat allà o què feia que estigués allà? Estava confós.
L'endemà esmorzant abans d’anar a l'escola vaig retornar als meus pensaments. Aquesta vegada amb la llet, ja que si, provenia de la vaca, però d’on sortia la vaca i com es produïa aquell líquid que estava ingerint. Seguia confós. Amb els dies seguia igual, fent-me preguntes diàriament sobre l’origen les coses, fins que ja anava començant a entendre-ho tot.




Fins aquí ja havia passat un any i la meva mare començava a estar espantada, amb el qual va demanar una reunió amb el meu tutor. Ell li va parlar sobre la meva trajectòria aquell any la qual era excel·lent. Anava millorant progressivament més que la meva classe, cosa que tenia impressionats als professors.
Havia arribat a entendre fets que els meus amics ni per casualitat sabien que eren ni a què em referia. Encara no sé si era un "nen prodigi", o si només m’estava fent gran, però arribava a cert nivell de poder entendre les lliçons de l’escola sense que ningú me les expliques. Només em feia falta pensar.
Els anys passaven i jo ja em trobava a sisè de primària, un curs abans d’entrar al temut institut. A la classe de medi ambient on el meu tutor de tota la vida ens estava explicant els ossos del cos. En mirar-me em va notar distret, capficat en alguna cosa que no era la classe. En sortir em va dir que em quedés cinc minuts, que havia de parlar amb mi. Seguidament va preguntar-me en què pensava, i jo li vaig passar a explicar tot el que feia temps que pensava i estava portant a terme. La qüestió final, era de què estava format el meu cos? Els seus llavis van dibuixar un somriure i em va afirmar: -Tot està format per àtoms.
Des d’aquell dia vaig passar a aficionar-me a la física i a la química, especialment en la matèria, cosa que fa que avui pugui ser un científic, i us divulgui la meva humil historia la qual em va fer entendre la vida, cosa que molts es pregunten.

La troballa

Feia anys que m’hi dedicava, era la feina de la meva vida, la meva passió, i mai hagués arribat a imaginar allò. Era un somni fet realitat, tots aquells anys treballant sense parar, havien obtingut la seva recompensa.
Era preciós, enorme, tan diferent i tan únic... Era el primer exemplar trobat d’aquella nova espècie, i jo, Allan Smith, un arqueòleg format a “Columbia University” el vaig descobrir. Un esquelet bastant complet, gran, molt gran, amb una mandíbula d’una mida descomunal, i amb unes dents més grans que el meu cap, cada una d’elles més gran que l’anterior. Només amb aquestes característiques ja es podia veure que era un ésser carnívor, amb un poder superior al dels altres. El seu crani era fantàstic tenia una forma perfecta i a la vegada aterridora. Si anàvem mirant cap a baix, trobàvem un coll ample i unes costelles llargues i corbes, on es podia veure que anys enrere en aquell espai s’hi havien allotjat uns pulmons magnífics i un cor de dimensions desconegudes que no parava de bombejar sang freda. Tenia uns braços curts, però amb unes urpes esgarrifoses, igual que tot ell. Les seves cames de darrere eren molt grans, semblaven potents, en algun moment havien corregut molt. Tot aquell esquelet era monstruós però encantador a la vegada, tothom que el mirava no podia deixar de fer-ho.
La premsa científica es va fer ressò de la notícia ràpidament, i de cop em veia entrevistat per National Geographic i BBC. Tots preguntaven el mateix: “Quins són els teus sentiments respecte a aquesta troballa?” I jo contestava: “Descobrir un dels dinosaures més grans que s’han trobat mai, no passa cada dia, i menys tenir la sort de trobar-ne l’esquelet quasi sencer... Així que podem dir que la sensació de satisfacció que estic tenint en aquests moments és gairebé impossible que algú la pugui tenir.
- I que se’n va fer de l’esquelet Pare?
- Va ser exposat al museu de la ciència de Londres durant 5 anys i després ha anat viatjant a museus famosos d’arreu del mon. Va ser una troballa fantàstica.
- I per què t’agrada tant l’arqueologia?
- Doncs perquè cada dia és un regal, cada dia serà diferent a l’anterior i potser un dia et trobis allò que havies estat tant de temps desitjant.

La vila de bambú

Vaig entrar a la cabina de transport, les llums van baixar la intensitat i les notícies van aparèixer a la pantalla hologràfica. El titular principal deia “La colònia de Trantor s’ha expandit”. Aquella colònia era només per als més rics de tota la societat, els amos de les empreses més innovadores i potents, els que controlaven la societat. Jo, un pobre professor d’història, mai podria arribar a un lloc com aquell. La Lluna va aparèixer al cel, tant verda com sempre, i vaig pensar que en un temps els humans havien adorat a la gran esfera blanca, encara hi havien relats que comparaven la llum de la Lluna amb la pell de la gent del Nord. Però aquestes històries eren del passat, ningú en feia cas.

Vaig arribar a casa a les 20:36:21, com sempre. Vaig entrar-hi però alguna cosa estava fora de lloc, com amant de la cronologia, casa meva sempre es mantenia en un ordre perfecte, tot i així avui la gerra xinesa que guardava al meu rebedor havia desaparegut. Quan vaig entrar a la meva sala d’estar vaig veure dos homes uniformats. El primer em va dirigir la paraula en l’idioma internacional, el científic, una llengua que no m’agradava gens:

Bona tarda, senyor Simova -va dir l’agent- .
Bona tarda -vaig contestar- .
Necessitem la seva ajuda, -va començar l’agent indicant-me que m’assegués- els seus coneixements en història podrien ser molt útils per a un treball que estem realitzant. Les seves puntuacions a la Universitat són bastant impressionants.
Ho sento senyors no puc ajudar-los -vaig contestar- . La meva feina no em deixa cap estona de lleure.
Diria que no m’he explicat prou bé - va replicar l’agent, mentre ensenyava una pistola de raig Epsilon- . Els seus serveis són imprescindibles per al nostre estudi.
Tot seguit es va dirigir al seu company en xinès, pensant-se que jo no l’entendria. Per sort durant la meva carrera vaig aprendre el xinès per tal de poder interactuar amb els experts en antiguitats d’aquella regió.

Ens l’emportem -va dir- .

De cop el seu company em va disparar amb el que seria un soporífer i tot es va tornar negre.

Em vaig despertar lligat i amb una mordassa, estava dins d’una Falco d’última generació, anàvem a tota velocitat per la via central de la ciutat. Aviat vam arribar a un edifici d’oficines on em van treure i em van portar fins a una sala completament blanca, segurament m’estarien mirant per una de les parets, molt probablememnt recoberta de Pomeci. Estava vigilat per cinc guàrdies, tots amb pistoles de raig Epsilon i amb lents de contacte de visió tèrmica. De cop una figura blanca que es confonia amb les parets de l’habitació va entrar a la sala, va deixar fora de combat a tots els guàrdies sense que cap pogués fer-hi res i em va deslligar. Aleshores se’m va dirigir en xinès:

Hem de sortir d’aquí, corre.

Vaig començar a córrer al seu costat i, quan vam arribar a l’aparcament de l’edifici, em va fer pujar damunt d’una Slangen amb motor de magnetita. Vam perforar la porta de l’aparcament i vam marxar a 1235 km/h per la via principal de la ciutat.

Després d’un parell d’hores vam arribar a un bosc de bambú, la figura es va descobrir la cara i es va presentar com la senyoreta Long. El seu aspecte asiàtic em va deixar clar que no hi havia hagut cap problema al deixar fora de combat a aquells militars, segurament pertanyia a una escola d’arts marcials.
Vam caminar a pas ràpid pel bosc fins a un petit poble on van rebre a la senyoreta Long amb molt d’entusiasme. Aquell lloc era molt estrany, semblava que hagués retrocedit uns 3.500 anys, això era abans de l’any zero! La gent d’aquell poble anava vestida amb cotó, una fibra que es considerava prehistòrica després de l’aparició dels plasticoides, i les seves cases eren de pedra i fang, també considerats prehistòrics degut a l’Estructurà. Conreaven les seves hortalisses amb eines rudimentàries. La noia em va dir que els homes que m’havien raptat eren agents d’una empresa xinesa que volia trobar aquella vila perquè pensaven que hi havia un cristall que podria crear quantitats il·limitades d’energia i així arribar a controlar el món a partir del monopoli de l’energia. També em va explicar que l’única pista per trobar la vila era la meva gerra xinesa, però que no hi havia cap cristall, tot aquella llegenda era una metàfora sobre la ideologia dels vilatans.

A partir d’aquell moment la noia em va dir que hauria de quedar-me a viure en aquella vila per tal de romandre fora de perill i on es valoraven molt les tradicions i la història.

Les voltes que dona la vida.

Estimat diari, avui dia 5 de maig de l’any 2089, el meu equip de investigació i jo comencem un nou projecte. Aquest consisteix en poder fer clonatges a partir de cèl·lules mare. Quan hem acabat la feina del laboratori, tot l’equip i jo hem anat a fer un tomb pel bosc per aclarir idees i per auto motivar-nos. Sabem que som molt joves, i sabem que molta gent ha fracassat en l’intent, però amb tot el que sabem sobre la teoria cel·lular i la resta de coneixements, tenim esperances de poder aconseguir-ho. Avui ha estat el primer dia que ens hem reunit tots junts i les sensacions són molt bones. Sembla que ens entenem i que podem treballar junts. Estic molt il·lusionat amb el projecte, però per treballar també s’ha de descansar i ara ja és tard. Marxo a dormir.
Sento no haver pogut escriure, però aquestes últimes dues setmanes han estat molt intenses i mogudes. També han estat unes setmanes molt dures... La mare el dia 7 va caure malalta. Va passar molt mala nit i li feia moltíssim mal el cap. Efectivament, els nostres pitjors pensaments es complien. La mare té un tumor al cap. Òbviament, he hagut de deixar de banda la investigació i centrar-me en la mare. Porto una setmana pràcticament sense dormir, però és el que toca. Estic intentant ajudar als metges, però no se m’ocorre res. Ara necessito descansar i menjar alguna cosa, espero poder escriure aviat.
Ja sóc aquí i tinc novetats. Com que jo soc un biòleg especialitzat en genètica i ara mateix no estic ficat en cap projecte, he decidit crear jo un projecte. El projecte de salvar la vida de la meva estimada mare. Espero trobar una cura nova per al càncer, ja que el de la meva mare està en un lloc on no el poden treure, seria massa arriscat. Tinc una primera idea, sembla molt irreal i de ciència ficció però pot servir. He tingut la idea de crear una mena de raig que desintegri les cèl·lules. Sembla molt bèstia, però jo no ho trobo molt descabellat. Aquest petit projecte és la petita esperança de vida de la meva mare, i espero no fallar-li. No vull perdre més temps. Quan tingui notícies noves et tornaré a escriure. Fins aviat!
Sense paraules. Avui dia 29 de setembre de l’any 2089 li he salvat la vida a la meva mare. Aquell projecte tan descabellat i de ciència ficció ha funcionat. He aconseguit que el raig només desintegri les cèl·lules malignes i afectades i tot ha sortit perfecte. Com es natural, jo no he estat l’encarregat de utilitzar-lo amb la meva mare, però sento que li he salvat la vida. Després de mesos intentant que l’invent funcionés, ho he aconseguit. Ha valgut de pena. La meva mare està perfectament i jo no podria estar més content. En uns dies la mare tornarà a casa i jo podré tornar amb el meu equip i el nostre projecte. Espero que tot surti igual de bé!

No vull formar part del projecte

I a partir d’aquí tot va canviar, com ho podíem haver fet, tenia por dels meus companys i de mi mateixa, fer aquest descobriment va ser un gran avenç, però a la vegada una gran responsabilitat per nosaltres i la societat, en general. Com podíem haver arribat a superar la naturalesa d’aquella manera, com nosaltres, que durant milions d’anys havíem depès de la natura, la incertesa i el destí, ara ho teníem tot entre tubs d’assaig i microscopis. Primer de tot estudiant les cèl·lules mares vam poder anar reconstruint petits òrgans, però cada vegada eren més grans, més perfectes i, finalment, compatibles amb tot tipus d’animals, però ara ens havíem marcat una nova fita, el fet de poder crear embrions com volguéssim, era massa. Quan em van proposar fer aquest estudi, una sensació d’esgarrifança em va envair tot el cos, però a la vegada també creixia dins meu aquella sensació incontrolable de la curiositat. No vaig respondre a la proposta fins al cap d’alguns dies. Vaig meditar-ho molt, tot apuntant-me els pros i els contres, els avantatges i els desavantatges, però sense estar segura de si ho aconseguiríem.
Al cap d’un mes d’haver fet la proposta ja començàvem a treballar, érem onze investigadors de gran prestigi. La responsabilitat va augmentar quan em van anomenar líder de la investigació, el fet que una dona estés al davant de la investigació no va agradar tothom, però jo vaig seguir amb la meva feina.
La feina es va allargar durant tres anys i moltes proves fallides, cada cop estava més esgotada, no tenia clar el que estàvem fent, i el que podria suposar en un futur, no volia continuar, ho tenia clar. Però va ser massa tard, els meus companys havien pogut crear l’embrió perfecte, aquell que no hauria de tenir malalties, compatible amb tots els grups sanguinis.
Però aquell embrió qui era? Tindria noms i pares? Aniria a l’escola? Un ventall d’inconvenients van aparèixer a la meva ment, segurament els tenia amagats en alguna part per poder continuar en la investigació, però no sempre pots amagar-te de les teves preguntes sense resposta, algun dia t’has d’enfrontar a elles i esbrinar la seva resposta.
Vaig decidir reunir el grup d’investigació ràpidament, necessitava plantejar les preguntes els altres, estàvem parlant d’un embrió que en un futur seria un nadó, podria ser ben bé el nostre fill, però ara mateix el vèiem com un experiment Com havíem pogut arribar a crear un humà, només pel simple fet d’investigar, com hem pogut ser tan egocèntrics i no pensar en el futur nadó, ni qui seran els seus pares perquè el cuidin, el vagin a recollir a l’escola o li expliquin contes.
La reunió va durar unes quantes hores seguides, tenia por, durant aquests més de tres anys no em vaig adonar amb qui estava treballant, eren com robots, com si els seus sentiments, emocions s’haguessin quedat enrere, estava parlant amb robots. Tenien molt clar que volien continuar el projecte, l’embrió seria un experiment fins al final, creixeria en un laboratori, entre científics que l’estudiarien amb diferents proves, fins treure resultats, estudiaran el seu creixement, la seva capacitat cerebral... tot.
I vaig decidir: no. No volia continuar, no volia formar part d’aquella barbàrie, d’aquella inhumanitat en la qual durant més de tres anys vaig formar part sense adonar-me’n. Així que amb menys de deu paraules els vaig deixar en aquella sala blanca, freda, sense l’escalfor necessària per poder fer créixer un nen: No vull formar part del projecte.
I vaig marxar per no tornar mai més.

PETITA HISTÒRIA SOBRE LA VALORACIÓ DE LA CONTAMINACIÓ ACÚSTICA A L’ACTUALITAT

Recordo aquella tarda quan la Jana em va portar a casa de la seva àvia. Tot i que em feia una mica de vergonya, vaig voler demostrar la meva educació i vaig saludar-la: - Bona tarda, Concepció! – vaig dir amb un somriure. Esperant una resposta o un gest per part seva, la Jana em va interrompre: - La meva àvia té sordesa profunda, no et sent – i justament en aquell moment l’àvia va aixecar la mirada. Veritablement vaig agafar molt d’afecte a la Concepció; era una àvia molt divertida i animada amb qui jugàvem la Jana i jo durant aquelles tardes infinites.
Anys més tard em trobava a l’hospital, esperant que vingués el següent pacient. Mai hagués dit que acabaria especialitzant-me en otorinolaringologia. Abans d’operar, tornava a llegir l’informe de la pacient: havíem de col•locar un implant coclear, o sigui, a l’oïda interna, per estimular el nervi auditiu per a què el cervell pogués tornar a captar el so. La pacient s’havia quedat sorda bilateral als vint-i-dos anys a causa d’un traumatisme. Per últim, abans de deixar l’informe em vaig mirar el nom de la pacient, el qual em va sorprendre: era la Concepció.
Durant els dies que va passar hospitalitzada posteriorment, l’anava a veure cada dia. M’explicava com havia estat reunint els diners necessaris per a tornar a escoltar abans de morir. Era un dels seus desitjos; volia sentir la música, el riure, el vent i tots aquells sons harmoniosos que no havia tornat a escoltar des que era ben jove.
Dies després començava la rehabilitació que duraria al voltant d’un any. Vaig seguir mantenint contacte amb ella i observant com poc a poc anava millorant i va poder finalment escoltar. Algunes caps de setmana em passava per casa seva amb la Jana, amb qui per casualitats de la vida em tornava a trobar en aquella mateixa casa després de tants anys on havíem viscut tants moments.
Ara em trobo aquí conversant amb la Concepció, que per fi escolta la meva veu: - Saps què? M’he adonat que durant tot el dia i fins i tot a la nit la ciutat està contaminada per diferents sorolls. Jo volia sentir els agradables sons del món i no soroll. Ara que ja escolto, enyoro el silenci, que irònic!

Projecte Manhattan

Qui m’hauria dit que allò que em va portar tants bons moments acabés destorçant el meu món. Ara tot està a punt d’acabar-se.
Tot va començar un dia abans que els Estats Units entrés a la Segona Guerra Mundial, quan ens van encarregar aquell maleit projecte, amb la finalitat més destructiva que mai un home podria haver imaginat. Aquell projecte tant ambiciós ha acabat amb una destrucció total. Una competició a contra rellotge entre les tres grans potències mundials: els nazis, els soviètics i, nosaltres, els americans que hem provocat la destrucció total. La física, allò que ens havia ajuntat a tots pel plaer de saber, es va tornar malvat, maquiavèl·lic i sobretot, destructiu. Encara recordo com el meu amic Einstein em va advertir que allò que començava com un experiment per defensar-nos dels alemanys acabaria amb nosaltres. Varies vegades havia sentit aquella frase: hauria d’haver-me cremat els dits escrivint aquella primera carta. Ell sovint es feia responsable del començament d’aquest projecte, quan havia enviat una carta al president avisant-lo del que pretenien els nazis. Sempre va maleir haver escrit aquella carta al president. Jo m’havia oposat a fer-ne un ús militar i tota la visa me n’he penedit dels milers de mort que vaig acabar provocant i de les que arribaran ara.
Ningú no va pensar en les conseqüències, la qüestió era aconseguir-ho abans que els demés. Per poder-ho fer havíem de centralitzar les investigacions, per això després d’ajuntar les grans ments del moment i inclús els estudiants de les universitats vam traslladar-nos i vam seguir endavant també el projecte.
Vam detonar la primera bomba de prova després de dos anys, tres mesos i setze dies des de l’inici del projecte, la prova Trinity, que va fer calcinar el desert d’Alamogordo i va il·luminar-lo passant per tots els colors possibles. Tan sols un mesos després es van detonar dues bombes més al Japó, provocant milers de morts i ferits. Llavors em va caure l’ànima als peus de veure el que havia provocat.
Després d’aquell fet i de les grans crítiques que va rebre el govern per part meva em van prohibir l’accés a la informació confidencial de l’estat i als seus laboratoris. Vaig quedar totalment aïllat del món públic, tot i així vaig poder seguir investigant i durant l’època del senador McCarthy vaig haver d’anar a judici per les meves idees comunistes, malgrat això passats nou anys em van concedir un premi per rehabilitar la meva figura pública.
Els anys van anar passant i la ciència avançava, fins al punt de que va passar allò que tots nosaltres, els científics implicats en la creació d’aquella arma de destrucció massiva, vam crear. El projecte se’ns en n’ha anat de les mans i el laboratori de Los Alamos juntament amb tota la resta del món està a punt d’explotar, està a punt d’acabar amb els nostres i amb el nostre planeta. Tot plegat perquè vam iniciar un projecte per defensar-nos i ara per provocar una petita detonació amb cobalt a l’exterior ha reaccionat amb l’atmosfera i l’ha encès d’una manera devastadora. Adéu a tot allò que coneixem, al nostre mon i qui sap si a la nostre galàxia.

Robert Openheimer

SER DIFERENT NO ÉS DOLENT

Dia 1:
Estimat diari, avui ha estat el meu primer dia a "La taula periòdica", la meva escola. Quan hi he entrat estava he al•lucinat, quina quantitat d'elements diferents!
Estava una mica perdut, però finalment m'han guiat cap a la meva classe.
Allà, ens han assegut en ordre de llista, m'ha tocat el període (fila) 3, que ja em va bé ja que sóc una mica tímid. A més, hi ha companys de diferents religions: metalls i no-metalls, com jo. Tinc moltes ganes de conèixer als meus companys i fer amics!
Dia 2:
Estimat diari, avui la mestra ens ha posat un treball de classe podíem fer-lo en grup o individualment. El tema? La nostra autobiografia, per a conèixer-nos millors entre tots. La meva intenció era fer-ho amb alguns companys, però ningú volia anar amb mi.
Primer, s'ho he preguntat al Carboni (C) però ell ja tenia un grup amb dos Oxígens, m'han explicat que quasi sempre van junts ja que com ells dos els hi falten dos electrons a l'últim nivell electrònic i el Carboni en té 4, és a dir, dos per a cadascun, el que fan és compartir-los per així tots tenir-ne 8. Així, que són un grup que s'avé molt bé, formant un enllaç covalent.
En fi, no puc fer-hi res... demà preguntaré a algú altre!
Dia 3:
Estimat diari, com et vaig dir ahir avui he preguntat a més companys per a fer el treball junts, però... el resultat ha estat el mateix. Li he preguntat a en Liti si volia ser el meu company de grup, ell m'ha dit que ja anava amb en Fluor. Quan els hi he proposat unir-me a ells m'han explicat que el Liti, que té només un electró a la seva valència se la cedeix al Fluor ja que aquest en té 7. Així, tots dos en tenen 8 i com acaben amb càrregues oposades, s'atrauen formant un enllaç iònic.
Que n'és de difícil això de buscar parella! Demà seguiré... a la tercera va a la vençuda, o no?
Dia 4:
Estimat diari, estic fart! Tothom té compostos menys jo! Avui, li he demanat a en Zinc si tenia parella per al treball i m'ha dit que no. Se m'ha alegrat la cara, però... després m'ha dit que ell preferia fer-ho amb altres àtoms del seu mateix element que així era molt més fàcil ja que només els calia cedir dos electrons que es quedaven aprop seu voltant... Que així al tenir les mateixes característiques no s'havien de trencar el cap i ho acabarien en un tres i no res. Quin grup més tancat aquest "enllaç metàl•lic"! Al final, crec que faré el treball tot sol. Estic bastant trist pel fet de que ningú vulgui anar amb mi... què hi farem! millor sol que mal acompanyat.


Dia 5:
Estimat diari, avui he estat bastant deprimit. La mare m'ha dit que no m'he de preocupar, que segur que ja faré amics i que segurament ningú ha volgut ser la meva parella pel fet de ser nou.
A l'hora del pati, la mestra ha entrat a la classe i al veure'm tant trist m'ha preguntat que em passava. Li he explicat la meva derrota en la recerca de company i ella somrient m'ha dit que no havia de preocupar-me, que ningú volia anar amb mi ja que jo era diferent. Sóc en Criptó i tinc 36 electrons, la meva distribució electrònica és 1s2 2s2 2p6 3s2 3p6 4s2 3p10 4p6, és a dir, tinc 8 electrons a l'últim nivell.
No entenia que em volia dir la mestra. Aquesta, en veure la meva cara de desconcert m'ha explicat que els àtoms necessitem 8 electrons per a ser estables i els que no ho són troben la manera de ser-ho a través de diferents enllaços. Per això cap dels meus companys havia acceptat la meva companyia, perquè jo ja en tenia 8 electrons i no els hi servia. A més, m'ha repetit mil vegades que això és una gran qualitat i que la gran avantatge és que no depenc de ningú per a res, als element amb aquestes característiques se'ls anomena "Gasos nobles".
Per primer cop a la meva vida m'he sentit especial i realment feliç.
Dia 6:
Estimat diari, avui he presentat el meu treball i he tret molt bona nota! He vist la cara d'enveja dels meus companys. A més, he conegut d'altres com l'Heli o l'Argó que són del mateix grup que jo i hem començat a parlar a l'hora del pati.
Segur que és el començament d'una gran amistat!

Gràcies per ser sempre al meu costat diari,

Criptó.

Tothom vol una Oxigen a la seva vida!

I aquí em trobo donant voltes, com sempre, sobre mi mateix. En el mateix nivell d’energia que sempre, en la capa més baixa que existeix. Enganxat per aquesta força al meu únic i fidel acompanyat, el protó. Ell sempre es mostra feliç, malgrat que està tot solet enmig del no-res, sempre troba aquella petita cosa que el fa estar somrient, sempre. Com pot ser que no se senti sol?
I estem aquí jo i ell, ell i jo sempre junts i sols. Tinc tanta enveja d’alguns dels meus amics! Ells ja han trobat parella. S’han casat i tenen una estabilitat molt gran i passen els dies junts l’un darrera l’altre, contínuament donant voltes. Tot i que sempre hi ha dies on tenen més baralles i estan bastant negatius, mai se’ls passa pel cap separar-se. El fet de trencar la seva relació, comporta tornar, o bé a casa i compartir habitació amb els seus germans, o per un altre cantó romandre sols, altra vegada. Ni bojos se separarien!

Encara recordo el dia del meu naixement. Si m’ho permeteu, us relataré la història de com vaig unir-me amb el meu protó. Som-hi doncs!

Va ser en aquell reactor als EEUU, la meva mare i bilions de mares més estaven llestes per donar a llum els seus fills. Totes juntes van sentir com aquella gent feia el gran compte enrere 3...2...1...Fet! Després de prémer el gran botó vermell, milions de radiacions estaven xocant contra les parets d’aquella sala tan petita però confortable per a les mares. I allà va ser on el meu protó i jo ens vam unir.

Sé que tinc un germà, però tampoc l’he trobat mai. Des d’aquell dia estic ben sol pel món. Hom pensa que el meu protó i jo tenim alguna mena de relació especial, però jo ho nego tot. Ell és més gran que jo, i mai podria sortir amb algú que pesés quasi el doble que jo! A més, prefereixo aquell tipus de relacions on l’un escapa de l’altre. És molt més divertit poder perseguir la teva parella, que no pas passar el dia enganxats l’un a l’altre, tot compartint fotons i radiació a les xarxes socials com “Instatró” o “Atomface”.

I és que, després de passar tants anys sol, veient passar milions i milions de neutrins pel meu costat sense que vulguin tenir cap interacció amb mi, m’estic pensant de buscar un company de festa. Potser si som dos i creem una minihistòria com a germans bessons, lliguem més que no pas tots dos sols, ja que totes les noies Oxígens s’estimen més tenir doble parella que no pas una de sola, i elles…, elles són les més maques de totes, sempre tan preparades per a tot. Tothom vol una Oxigen a la seva vida, una que en passar, et deixi sense alè!

Doncs sí, heu entès bé, sóc un petit i insignificant electró que constitueix un àtom d’hidrogen, i només busco una estabilitat a la meva vida, estic cansat de ser tan independent. Vull trobar la meva noia electró i compartir moments amb ella, però sobretot tenir-ne cura com ningú altre podrà fer. Entre els dos, en un futur, podrem tenir fills i que la cadena segueixi fins...fins a la fi del món. És a dir, si estàs llegint això i busques el mateix que jo, no dubtis en venir a buscar-me i podrem pertànyer als milions de nobles que hi ha al món!

Un dia quàntic

La vida és una paradoxa. Seguint la descripció clàssica de la física, vivim vius i morim morts independentment del moment i la situació en què es trobi l’observador. En la mecànica quàntica, el sistema de la vida es troba en una superposició dels estats possibles fins que l’observador intervé, cosa que no pot ser possible pel simple ús de la lògica. El pas d’aquesta superposició a l’estat definit es produeix com a conseqüència del procés de mesura, i mai no pot predir l’estat final del sistema: només la probabilitat d’obtenir cada resultat. La naturalesa del procés és una incògnita que ha donat peu a moltes interpretacions de caràcter especulatiu.
Va ser obrir els ulls i notar instantàniament la cremor a les cames i als braços que, feixucs, intentaven encendre la làmpada coberta de pols de la tauleta de nit. Portava uns dies de ressaca persistent. Cafè en vena i fumar fins que em rebentessin els pulmons. Vaig pensar que era la solució definitiva. La nit anterior havia estat llegint Schrödinger i les meves ninetes continuaven dilatades. Com em posa la quàntica!
Mentre em rentava la cara a l’aigüera sòrdida i oxidada del lavabo, vaig sentir la veu de la veïna del 4t, la Ma Lluïsa, que assassinava una òpera de Verdi i s’escolava per les canonades del bloc de pisos, “ja hi tornem...” vaig pensar.
Un cop vestit, amb el cabell esbullat i inundat de colònia barata per amagar l’olor de ranci i escurçar al màxim possible la factura de l’aigua, em vaig disposar a sortir al carrer, havia d’agafar el cotxe per anar a treballar. Vaig creuar la porta del pis aixafant amb ràbia l’estora que anunciava “benvinguts" -no sé exactament en quin moment d’il•luminació psicòtica vaig decidir de posar-la, vivia sol i no és el meu estil donar-li la benvinguda a un carter que m’empatxa la bústia amb propaganda inútil-.
Després del viatge repugnant en ascensor i abans de sortir al carrer, creuant la porta de vidre enorme coberta de ferrada d’estil gòtic va entrar una senyora gran que venia de comprar. Ens vàrem saludar. “Bon dia senyora Lluïsa”, li vaig deixar anar, “Bon dia nen, com va?”, va replicar sense esperar resposta. Alguna cosa no quadrava.

No vaig trobar el cotxe. Com l’havia de trobar si estava aparcat a Lisboa, era d’un color diferent i li faltaven els pneumàtics?
Evidentment això ho vaig saber molt més tard. El que em va fer despertar de veritat va ser que dalt de l’autobús, estintolat a la finestra, observant com el meu alè entelava i desentelava el vidre, ens va avançar un Renault vermell exactament igual que el meu i que el conductor, de mirada perduda, camisa a quadres, que intentava sintonitzar alguna cadena de la ràdio: era jo mateix.
Vaig recordar l’episodi matinal: la Ma Lluïsa cantava dins de casa seva, i la vaig poder escoltar des del lavabo, però me la vaig creuar a baix també. Em vaig adonar que estava vivint el que ara anomeno un “dia quàntic”, absolutament tot el que coneixia o que es relacionava d’alguna manera amb mi s’havia transformat en objectes o cossos formats per partícules subatòmiques. Tot era i no era alhora. El meu cotxe estava aparcat aquí i a Lisboa. Per sort va durar poc i no ha tornat a passar.
Noto que una ungla de sol m’esgarrapa el nas i em desperta, m’aixeco mig adormit i em fico a la dutxa. Encara despullat per casa, la veïna m’il•lustra el matí amb un dels seus càntics, “ja hi tornem...”. He de marxar i no sé on collons he fotut les claus, “és igual”, penso, “deixaré la porta oberta, total pel que em poden arribar a prendre...”.
L’odissea de l’ascensor i, per fi, a baix. Us juro que m’enamora aquesta porta. “Bon dia nen, com va?”

Un Viatge Perillós

Era l’any 135, quan Neil Armstrong, un noi de vint-i-cinc anys, va anar la
NASA a fer les proves d’astronauta. El seu somni era viatjar a lluna.

El director es a posar molt content al veure de que un home tenia la força i
la voluntat per anar a la lluna. En Neil, va entrar a l’edifici de proves. Va
estar deu anys preparant-se per aquell viatge.

Va fer proves de pressió, de velocitat... totes!

Va fer exàmens, tots amb una nota mitja de nou. Era espectacular. A més,
ell li posava ganes i treballava fins tard. Mai es cansava.

Cada mes, anava veure a la seva família, tots estaven emocionats de que el
primer home de la història que trepitgés, amb els seus peus, la lluna.

Va arribar el dia, ja no era la gossa Laika dels russos, ni el mico dels
americans, era un ésser humà. Tots estaven molt nerviosos. Van fer na
entrevista al noi, i li van preguntar que com es deia la nau i ell s’ho va
rumiar uns segons i va dir “ Apol·lo 11! ”.

Va pujar per una mena d’ascensor entre els ferros de la base. Va obrir la
porta de la nau i va entrar. Es va cordar el cinturó juntament amb Buzz
Aldrin i l’ajudant va baixar.
Tothom estava molt nerviós però va mantenir la calma. Llavors, pel
micròfon, van anunciar el compte enrere i es va enlairar.

Quan va arribar a l’espai, va encendre la pantalla i va trucar al comandant
dient que tot anava bé.

Va pitxer el botó de “ Gravetat 0 ” i van començar a flotar.

Però de cop i volta la nau es va encallar. Estava a l’òrbita de la lluna i no
podia sortir. A la nau va començar a fer calor i tremolava. Va trucar al
comandant, però no hi havia cap senyal.

En aquell moment sí que estava nerviós.

Va veure que un meteorit va venir cap a la nau, però per sort no venia a
gran velocitat. Llavors la va tocar i de sobte van caure a la lluna.

Aleshores va sortir i va donar una volta. Va clavar la bandera d’Estats Units i
va marxar cap a la nau per tornar cap a la Terra.

Va aterrar i va sortir tot content.

Hi ha gent que no creu que un home va trepitjar la lluna. Però és ben real.

Una quarta dimensió corrompuda

No seria més que uns dies després de cap d’any del 2048 quan uns científics es van reunir per començar nous projectes, com de noves esperances per tal de tenir uns ànims d’arribar a fer el seu treball possible i també de gran risc a escala universal. Aquest grup de intel·lectuals refugiats en un laboratori perdut i remot es trobaven tres jovenets de diferents punts del món. El primer era rus, en Alexander Brimov, provinent de Moscou. El segon científic de gran reputació a Suècia era en Daniel Jonsson, d’Umeå. I per últim en John Smith, d’Estats Units de Washington D.C.

Es disposaren a emprendre una sèrie de processos químics amb diferents gasos on ells mateixos van estar modificant i treballant amb la matèria, els van anomenar aquests gasos ‘’Timeantum’’.Hi buscaven era un esclat d’aquest compost gasós que s’infestés de forma eficaç i ràpida, com l’aire es troba a la nostra atmosfera, per poder crear una capa que recobrís la nostra terra per complert.
Van començar a formular idees a fer-ne esquemes, proposar-se ells mateixos imatges resultants, és clar això era un projecte totalment en secret que només ells en coneixien i una manera també de com fer-ne aquesta ‘’capa’’ a la Terra.
Van fer compostos de l’element més lleuger, és a dir, l’hidrogen va ser la base d’aquest on llavors es va experimentar els materials que estan fets d’un rellotge provinent de Suïssa. El resultat va ser nul. Necessitaven un altre material alguna cosa que els faci funcionar aquest invent, el ``Timeantum’’.
Van a arribar a la conclusió que això era impossible, però en el mateix instant que ells es trobaven submergits en el projecte van deixar de banda l’actualitat científica quan aquell dia van descobrir un gas que disminuïa el moviment de les partícules de qualsevol element o compost, anomenat ‘’Dismut’’.
L’Alexander va fer-se un fart de riure pensant que ja era cosa de trobar-ho, al mateix temps que el Daniel encara insistia i insistia a provar i fer reaccions químiques per tal de tenir algun resultat positiu. Sempre es trobava així a Daniel i segons els seus companys d’equip era el més treballador i el més esperançador.
Però el John tenia contactes amb Washington de persones d’alt càrrec militar i polític que es va decidir a emprendre unes trucades telefòniques que fàcilment va poder aconseguir aquest nou element realment curiós i, possiblement, el salvament d’aquest projecte on li havien posat molt de temps i esforç.
Era de nit en el laboratori el Daniel s’havia adormit en una taula amb distintes provetes de diferents volums. Alexander mirava l’ordinador buscant una sèrie de registres de compostos amb les seves fórmules químiques. i el John arribava amb el ‘’Dismut’’ traslladat des d’uns laboratoris privats d’algun lloc ni que ell coneixia.
Tots tres es van agafar unes cadires es van col·locar al voltant del vidre ben tapat i ho van observar com si fossin uns nens mirant unes llaminadures. No van tardar ni tres minuts en començar a fer la base del seu Timeauntum, repetint així el procés posant primer hidrogen; a continuació, els materials d’un rellotge provinent de Suïssa i finalment el plat estrella, el Dismut.
Així ho van realitzar van polvoritzar per l’aire fent una reacció de ‘’contagi’’ fins que van poder observar que l’aigua no es movia. La televisió del laboratori que poques vegades l’havien encesa, estava amb una imatge fixa. Es van desplaçar fins la ciutat on tothom es trobava com si fos una estàtua, però ara què farien? Amb la humanitat aturada, tot el que els rodejava congelats, sense resposta.
Havien trobat la forma de corrompre la quarta dimensió, però ells mateixos s’havien creat una barrera per mai tornar enrere en el temps. John, Alexander i Daniel van desaparèixer per la mateixa raó que ells havien creat una dimensió paral·lela on només ells podien moure’s i que la realitat van arribar a la conclusió que es va quedar en un bucle temporani infinit.

(In)combustión

Miraba os teus ollos a través das faíscas que se elevaban cara o ceo. A leña combustionaba na fogata e tamén combustionaban as nosas mans, os nosos beizos, o noso todo. Aqueles garabullos transformábanse en dióxido de carbono e auga mentres ti e mais eu nos transformabamos en dous pampos a piques de amosárense os sentimentos. Abofé que o home tería descuberto antes o lume de nos coñecer a nós. Disque a materia orgánica arde moi ben. E por riba eu debía ter queroseno no canto de sangue.
Aquela noite decateime de cales son as reaccións exotérmicas por excelencia. Unha delas é evidente. A outra non aparece nos libros, só no que chaman o libro da vida: é a que se produce cando reaccionan as almas. Nela hai agochada unha ciencia que non entende de números nin hipóteses, na que a práctica lle leva vantaxe á teoría; unha ciencia universal que tódalas persoas poden entender, e iso é inexplicablemente maravilloso.
Cara o amencer a leña e os teus apuntes de filosofía acabaron de arder e só quedou un rastro de fume saíndo dos paus carbonizados. E nolos dous na praia. Pensei que aquela maxia da nosa fogata do San Xoan era feble coma os fíos dos que están feitas as utopías. Pero equivoqueime. Inda os teus ollos estaban moi preto de min, tentando acender a chispa nas miñas meniñas. Ámbolos dous foramos combustible e comburente ao mesmo tempo. Despois decidimos que non estaría nada mal ser incombustibles a partir de entón.

Axudando ao meu compañeiro, Murci.

Axudando ao meu compañeiro, Murci.
Pois si, trátase dun dous meus compañeiros mais fieis. Dende que vivo na miña casa de Cerdido, fai trece anos, goza dá miña leira pola noite, e polo día, vive adherido a calquera greta de madeira dás vigas dá casa.
Ao chegar Maio ou Xuño ata Setembro, Outubro, son os donos dá terceira parte do meu alpendre porque van criar alí; teñen espazo para aprender a voar aos seus fillos, por iso, cando entro a buscar unha ferramenta, véxoos, boca abaixo, colgados do tellado, movendo as orelliñas ao ritmo do son. Eu fálolles baixiño e non se inmutan, case, pero se oen voces extrañas, voan a outro sitio. Son moi sensibéis ao son.
Polo visto, o Ortegal, é un paraíso para o morcego de ferradura, en perigro de extinción en case toda Europa; temos auga, masas arboladas, casas abandoadas e unha temperatura suave. Ademais, ou seu güano é un bó fertilizante.
Pois Evita dixo: vounos deixar, góstame relacionarme ben con eles, apoio á biodiversidade e aproveito ou seu güano para facer compost. En canto chega o primeiro, poño uns cartóns no chán, no seu radio de acción, e cando se van, recollo a colleita do ano.
Onte, dispoñíame a recollelos, pois xa se foran, ou iso parecía, porque cando estaba fora limpando os cartóns, dentre eles caeu un. Pobriño! Vímonos cara a cara; estaba sentado, e respirando a douscentos por hora, coas súas ás entreabertas, pasandoo fatal e nunha postura moi incómoda para el, pensei.
Sempre están boca abaixo ou voando. Púxenme moi nerviosa, pero dixen: vou facer algo para salvalo. Collín unha pa de mango longo, pois din que poden trasmitila rabia se che morden, e dinlle un toque para tombalo boca abaixo, coas ás abertas tapando ou seu corpiño reboludo; protestou, cric-cric, como fai cando o molesto, ás veces, sen darme nin conta. Entón acordeime tamén do incómoda que lles resulta a luz, voteille unha folla de xornal por enrriba, e seguín facendo, perto del, o ruído silencioso que acostumo cando sei que me están escoitando, coma se pensase que lle facía ben.
Pasados uns minutos, veu ou vento e levantou ou seu abrigo. Aí seguía. Eu, coma se nada pasase, pero expectante. Cando volvín a mirar de erreollo, xa non estaba. Que alegría!, de verdade. O estaba a pasar fatal! Que emoción!
Coma dicía Blanche, protagonista de "Un tranvía chamado desexo": sempre confiei na bondade dos descoñecidos.

Déjá vu

Martes, o primeiro do mes de outubro. Como ven sucedendo nos últimos anos, o doutor Arquímedes Fidias encérrase no baño para repetir o ritual. Desoíndo os sinais de advertencia que lle envían os xeonllos e as lumbares, anícase para virar as rollas nun e noutro sentido ata abrir a última das botellas da fileira. O estoupido dos tapóns ao saír do estreito cilindro da boca na que foron introducidos a presión, acompañados da escuma que zarrapican, fano gozar como se viñese de calcular con exactitude a esquiva masa dos neutrinos. A continuación, coa meticulosidade que lle é propia, adquirida tras innúmeras xornadas de traballo no laboratorio, verte o líquido no interior da bañeira. O Champagne, malia ao prezo prohibitivo e o seu exiguo salario, é do mellor que se pode conseguir na cidade. Unha ducia de botellas de Dom Perignon Vintage: o soldo dun mes de traballo.
O doutor Arquímedes Fidias entorna as ventás que dan ao Largo Aretusa, a escasos metros da fonte da náiade, ateigada acotío de turistas, e, alleo ao balbordo do mundo, íspese no seu cuarto. O reloxo de pulso herdado do pai queda pousado sobre a mesa de luz; as pezas de roupa dobradas con coidado, no moble ao pé da cama; na cesta da roupa sucia, as prendas recollidas entre o índice e o polgar.
Outra volta no baño, achega unha cadeira ata o bordo da bañeira e deixa sobre ela o teléfono. No respaldo, precaución necesaria, colga unha toalla: podería recibir unha chamada inesperada e ter que secar o aparello antes de responder. Logo, con parsimonia, introduce o corpo na bañeira: de primeiro apenas unha deda, intentando determinar, a súa pel a xeito de termómetro, a temperatura do fluído; deseguido move o pé arriba e abaixo apenas uns milímetros, tenteando desta volta a presión crecente a medida que a extremidade descende. As cóxegas, nacendo dende algures na súa derme, recórdanlle ao Gerris lacustris, insecto ao que os nenos chamaban zapateiro, que o levou a descubrir, aínda un cativo de primaria, a tensión superficial. Nese intre detense, saca o pé e sécao, vai ao estudo e, sempre parsimonioso, volve cun rotulador na man. Arquímedes Fidias continúa co xogo demorado: deleitase desta volta na observación de como a marca que ven de trazar no lateral da pía queda mergullada e o champaña ascende e ascende a medida que el se deita e a escuma o cubre ata o pescozo.
Ao doutor préstalle soñar cos ollos abertos. Mentres bota man da copa que deixou pousada na cadeira a rentes do móbil, rememora os seus primeiros experimentos fallidos, investigador aínda imberbe, encamiñados a explicar a interconversión entre os tres sabores de neutrinos. Recolle dous dedos de champaña e saboréao a pequenos grolos. A súa mente continúa enfrascada nos billóns de partículas subatómicas que atravesan o seu corpo cada segundo a unha velocidade próxima á da luz; como non intentar evidenciar a súa influencia no sistema límbico, fonte das nosas emocións? Nin Marconi nin Carlo Rubbia, nin tan sequera Enrico Fermi; as súas mentes abstrusas non tiñan a clarividencia e brillantez da súa: xamais ousarían buscar resposta a preguntas semellantes.
O ton de chamada entrante do seu móbil interrompe os pensamentos do doutor Arquímedes Fidias. O número, cun feixe de díxitos, resúltalle descoñecido; sen descolgar, escoita as palabras exactas que levan anos ecoando no seu cerebro: o interlocutor, tras preguntar cerimonioso pola súa persoa, identifícase, con pronunciación case perfecta e sen asomo de afectación na voz, como o secretario da Academia sueca. O motivo da chamada, anúncialle, é comunicarlle que, despois das reunións e deliberacións pertinentes, un xurado designado pola institución á que pertence, ven de proclamalo como o novo galardoado co Premio Novel de Física. A acta do xurado é contundente: alén das súas achegas encamiñadas á construción do telescopio co que foi posible enxergar a antimateria, destaca de xeito sobranceiro o seu traballo pioneiro nos estudos teóricos que conduciron a explicar os principios da hidrostática de xeito acorde aos postulados relativistas, xogando de xeito brillante cos conceptos de materia e enerxía...
O doutor Fidias deixa caer o teléfono sen escoitar o final da acta; o trebello, tras apenas un segundo sostido pola escuma, mergúllase e afoga. Mais Arquímedes bule; xa está na rúa e, cunha axilidade impropia da súa idade, corre e brinca polas rúas da Isola de Ortigia, na estrema da siciliana cidade de Siracusa, exhibindo sen pudor a súa nudez. Corre Arquímedes, corre e brinca mentres berra alporizado: conseguino, conseguino! Eureka! Eureka!

Do CUM LAUDE ao INEM

Facer un doutorado é como ir loitar á guerra: sábese cando comeza a batalla pero non cando remata…si é que rematas.
Sobrevivir a unha adicación única e exclusiva durante anos non é sinxelo. O teu día a día redúcese a ler papers, dominar bases de datos, saber idiomas, manexar complexos paquetes estadísticos, analizar variables… día tras día, faga sol, chova, vente, día lectivo ou festivo. Por esa mesma razón os doutorandos son uns seres incomprendidos. Xa que ademáis se aíllan evitando distraccións innecesarias para rendir máis no seu traballo e o peor de todo: gratis.
¿Quén demo está disposto a levar unha vida así?. Só os do mesmo gremio entenden esta complexa situación. Para ser alumno de doutoramento tamén se require de competitividade e ser ambicioso, idolotrar ao teu titor e destacar no teu grupo de investigación.
No momento no que alguén se matricula nun Doutorado, estase casando coa súa tese. Unha boda na que o titor será o testigo e o despacho ou laboratorio será o seu novo fogar. Non terá tempo nin atención para ninguén máis. Amigos, familia, incluso parella pasan a un segundo plano. Crerías antes que está sendo infiel, que crer que sigue no laboratorio as 23,00h dun Sábado lendo artigos. Incríbel pero certo.
Saber máis e máis, sobre menos e menos. A iso se reduce, en ser experto sobre o que che apasiona. O que significa que o teu perfil terá un máximo de palabras clave/ Topics e a túa rede social favorita será ResearchGate.
Os grupos de investigación vólvense puras competicións ata o punto de que os propios compañeiros mídense entre eles. Non chega con publicar artigos, hai que facelo nas mellores revistas científicas de investigación. Coma no Futbol, todo o mundo segue esa Primeira División de publicacións científicas, os ansiados JCR. Un ata pode fardar nomeando o índice de impacto, indicando así o prestixio de dita revista. Os enemigos vólvense amigos por conveniencia con tal de inflar o currículum:
- Eu cítoche no meu paper, se ti me citas no teu.
O teu tempo de lecer pasan a ser viaxes a congresos, conferencias, seminarios… incluso descansas lendo artigos de outras temáticas (“Menudo descanso!” pensarán moitos).
E todo isto costa cartos. As becas son como a Lotería; sabes que existen pero a probabilidade de que che toque é minúscula. Se es unha desas persoas á que se lle concede unha, podes sentirte ben afortunado e orgulloso porque no terás a incómoda conversa pola que todos pasan:
- Estou coa tesis.
- ¿Segues estudiando?
- En realidade traballo na Universidade.
- ¿De profesor?
- Non, ainda non.
- ¿E páganche¿
Que difícil é aportar o graniño de area á ciencia e que pouco valorado é o solitario sendeiro do doutorando no noso país. Lamentablemente o camiño do Cum Laude remata no INEM ou emigrando.
Asique non habrá outra que facer ciencia noutro país, porque algo estase a facer mal cando no INEM che contestan:
- Hoxe en día non es ninguén si non tes polo menos doús másteres.

O Remedio de Averroes

No refluxo do seu caótico devalar, brincando sobre as ondas mariñas, arremuiñadas en harmoniosas sinusoidais celestes, enxerguei unha misteriosa garrafa viaxeira. Era portadora dunha insólita mensaxe escrita con sangue humana, aínda morna, cuxas letras estaban deseñadas cun arame cinza arxénteo, de infame arrecendo a morte. Souben así, da existencia dun sabio doutor nas terras de Oriente. Tiña el descuberto, afanosamente, e por ventura das súas innumerábeis pescudas farmacolóxicas -desenvolvidas no maior dos segredos, a carón mesmo das escarnecidas murallas da cidade mártir de Palmira- un remedio fabuloso, milagreiro, especialmente, contra os tumores malignos. Estaba elaborado a base de microscópicas esencias de loureiro, algas mariñas catalizadoras e afrodisíacas herbas de namorar, das que agroman vizosas en Teixido, traídas, mesmamente, de Santo André do Lonxe. Xa que logo, o composto químico formaba unha máxica mestura coloidal.

Averroes, que así se chamaba o investigador -en lembranza do excelso médico da corte medieval do Califato de Córdoba- fuxira da cidade siria cando unha grea de desalmados fanáticos comezaran a mallar na inerme poboación civil con armas químicas e bacteriolóxicas. No paroxismo da súa tolemia, os bárbaros remataran por derrubar, á toa, as xoias artísticas milenarias que deran sona universal e inmorredoira á urbe malfadada. Tivera el, o tempo xusto para arranxar un vello papiro, onde despois pretendía anotar o proceso de síntese química da súa xenial descuberta, e acochouno, á presa, no falso peto dun esfarrapado gabán. Camiñou descalzo, día e noite, en forzado xaxún, até axexar os lindeiros da fronteira turca, onde unha marea humana de refuxiados, con choído porvir, eran tratados como animais salvaxes por mercenarios armados até os dentes con modernísimas armas occidentais, traficantes de almas apátridas, e outros voitres varios, da peor caste. Cunha pequena dose da súa receita secreta, Averroes, conseguiu rescatar dunha morte certa a moreas de miúdos, mulleres e anciáns, entangarañados no labirinto dun noxento campo de concentración, e abandonados á súa infeliz sorte polos gobernos dunha Europa, sen honra nin memoria de seu. Pasaron os días, e canda eles, a esperanza virouse en pranto, en grito esgazado, tinguindo os últimos corazóns latexantes coa tépeda cor das tebras enloitadas.Foi entón cando, Averroes, verteu as derradeiras pingas do seu propio sangue nun pequeno escrito, usando a modo de pluma un arame tirado do valado que o apreixaba, para así legar á humanidade a fórmula do seu sublime achado. Daquela, el non podía ter imaxinado que, por acaso, unha onda mariña, brava demais, ía estragar, de súpeto, o papiro coa fórmula secreta contra o cancro. Incrédulo e magoado, volvín a pór o esnaquizado papiro no interior da garrafa. Entre bágoas, pecheina coa cortiza e deiteina con arrepío no océano. Teño por certo que aínda continúa a viaxar no seu seo, en azaroso devalar oceánico, na xusticeira compaña do seu insondábel misterio.

El vol

“Comandant Samantha Reyes. Desperti. Ja ha acomplit els seus set anys de son programat.” Va dir una veu masculina.
Em vaig arrencar el plàstic encara viscós que em cobria i vaig incorporar-me. El cap em feia voltes. Vaig posar els peus a terra i vaig aixecar-me. Al meu voltant tot era blanc i enlluernador. No hi havia finestres. Al mig de la sala hi havia una espècie de llit ple de trossets de gelatina i plàstics molls, i al fons es podia veure una porta camuflada amb les lletres “WC”.
Agafada a una barana em vaig dirigir cap a la porta i vaig entrar al lavabo. Vaig caure de genolls davant del vàter i vaig vomitar. Amb la mà em vaig aferrar al lavabo i vaig alçar-me. Els ulls se’m van quedar clavats al mirall, mirant la figura que tenia al davant. Duia els cabells enganxosos que em tapaven la cara, la pell pàl·lida, els ulls vermellosos i els llavis tremolosos. Vaig obrir un armari i vaig treure un got de plàstic amb una pastilla blava en el seu interior. El vaig emplenar d’aigua i em vaig veure el seu contingut, de gust fastigós. Tot seguit, ja no tan marejada, em vaig treure la roba ajustada i vaig entrar a la dutxa. L’aigua va començar a rajar. No hi ha millor sensació que l’aigua freda després d’un llarg son en una cambra de criopreservació. Vaig deixar que l’aigua regalimés per la meva pell durant una bona estona. Vaig tancar l’aixeta i em vaig assecar. Em vaig posar la roba interior, uns pantalons negres, una samarreta de tirants blanca, una caçadora de camuflatge i unes botes militars.
Vaig sortir del lavabo i vaig entrar a un llarg passadís amb finestres als dos costats. Em vaig quedar bocabadada mirant per una d’elles, observant l’infinit ple d’estrelles. Resultava curiós, tot flotant en el buit i nosaltres amb els peus a terra gràcies a la falsa gravetat. Vaig continuar la meva marxa fins que vaig arribar al menjador de la nau.
“Benvinguda Sam. Vols un cafè?”, em va demanar un noi ensenyant-me una tassa amb motius de Star Wars. Amb el cap li vaig contestar que no i em vaig dirigir cap al self-service. Vaig agafar un plat i hi vaig posar un tros de pa, dues tires de bacó... La nau va trontollar i el plat se’m va caure a terra. Els llums es van apagar i es va encendre una alarma roja i sorollosa. El cor em va començar a bategar a molta velocitat. El noi i jo vam sortir de l’estança i vam començar a córrer cap a la sala de control.
- Comandant Reyes, ens hem trobat amb un camp d’asteroides – va dir el capità de la nau. –Intentaré esquivar-lo.
- Estem a prop d’una colònia humana. Hi enviaré els companys. Si la cosa es complica, no dubtis a pujar a una càpsula, te’n guardaré una – vaig dir.
La nau va tornar a trontollar i, aquest cop, vaig caure a terra. Vaig dirigir-me als tripulants i els vaig ordenar abandonar-la. Altre cop tot va tremolar. Les càpsules van començar a disparar-se però jo em vaig quedar observant-les. De cop i volta vaig veure un asteroide col·lidint amb una, que va esclatar a l’instant.
El temps passava però el capità encara no havia arribat. Nerviosa, vaig tornar a la sala de control on me’l vaig trobar amb el cap sagnant, mort. Tota la nau es va agitar bruscament i la falsa gravetat va desaparèixer. Vaig sentir un xiulet agut i des del finestral de la sala vaig veure com tota la zona davantera desapareixia.
Empenyent-me amb petits sortints vaig abandonar la sala i vaig avançar cap a la zona d’extracció. Per sorpresa meva, les càpsules havien quedat inutilitzables amb un dels cops. Tot va trontollar de nou, però aquest cop el xoc havia estat més proper. Inquieta, em vaig posar un equip espacial i em vaig proposar agafar un propulsor individual i escapar. Però quan em disposava a realitzar el meu pla, un asteroide va travessar el magatzem i em va expulsar de la nau.
Tot donava voltes. No veia res més que milers d’estrelles girant al meu voltant i, de tant en tant, veia la nau en flames creuar el meu camp de visió. Gràcies a un petit propulsor incorporat a l’equip vaig recuperar l’estabilitat. Els asteroides passaven pel meu costat juntament amb peces de la nau. A poc a poc me n’allunyava i m’aventurava cap a la foscor eterna. La nau en flames es feia cada cop més petita fins que va desaparèixer de la meva vista.
L’infinit m’abraça. El buit m’envolta. A poc a poc, no hi ha res.

En busca d'un amic

Hi havia una vegada un panda que vivia al zoo, vivia molt trist perquè no hi havia ningú al recinte del costat. Com que estava sol va decidir anar a buscar un amic. Va anar fins al recinte dels rèptils a veure si trobava algú que volgués estar amb ell. Li va demanar al gripau:
- Vols venir al recinte que tinc al costat meu, perquè jo estic molt sol. Va dir l'ós tot
trist.
El gripau el va contestar:
- No ho vull, perquè aquí em donen de menjar cada dia, i aquí hi tinc tots els meus amics.
Llavors va pensar que de buscar un amic al zoo era molt difícil, va pensar de sortir a fora a buscar-lo. Com que ell no sabia on anar, li va demanar a la girafa que com que tenia un coll ho veia tot. La girafa li va dir:
- Tres carrers més enllà hi ha un aquàrium
L'ós panda li va dir gràcies ets l'única que m'ajuda. L'ós panda va fer un bot tot il·lusionat i va dir: - - Per fi aconseguiré un amic!
Tot caminant pel carrer, després d'haver passat pels tres carrers, va veure un gran rètol que deia: Aquàrium. L'ós ho havia aconseguit no s'ho podia creure, va decidir d'entrar-hi.
Només al entrar una foca molt amable el va rebre. Aquella foca sabia les intencions del panda i va voler anar amb ell, abans de que digues res. L'ós panda va tenir el millor dia
de la seva vida.

Eugenèsia

La Terra, any 2024
Stieg llegí: “La ciència creu que, en poc temps, serà possible alterar els gens humans, per així poder millorar la constitució i salut de la persona, prevenir-la de diverses malalties i, com a conseqüència, allargar l’esperança de vida”.
Reflexionà…
La terra, any 2050
Asa corria el més ràpid que els seus peus descalços permetien. Sabia que no hi havia escapatòria possible, però de totes maneres, corria...
Tot havia començat vint-i-cinc anys enrere, quan la ciència havia trobat la manera de millorar la qualitat de vida mitjançant la modificació genètica. En un principi, la idea havia entusiasmat a tothom. Però el tractament era car, i només els més rics i poderosos hi tenien accés. Així, uns pocs, que més tard serien coneguts com a “perfectes”, havien començat a fer canvis als seus cossos. En pocs anys, els governs havien iniciat les persecucions. Perseguien a tots aquells que no es podien permetre els tractaments, i per tant, desprestigiaven la nova raça... Com ella...
Però el que ells no sabien era que la perfecció no existeix.
“Quan hagin exterminat tots els imperfectes, trobaran una nova manera de millorar l’espècie, els conec. I si és així, hauran de tornar a exterminar... A aquest pas, qui quedarà viu?” – es deia Asa a mesura que s’acostava al final d’un carreró sense sortida. Sabia que no hi havia escapatòria possible, però de totes maneres, corria...
Finalment, Asa es girà. Davant seu es trobaven els bates blanques, amb elegants fusells entre les seves mans fredes. Asa es preguntà com algú no havia pogut veure cap a on conduïa allò el dia que tot començà, com ningú no havia estat capaç de posar-hi fi... Aquell 1 de gener de 2025...
Stieg parpellejà, tornant a la realitat. Tancant el diari d’un cop, es digué:
“És increïble la de coses que arribo a imaginar...”

Jo, forat negre

Sempre recordo la meva vida passada, com il•luminava el fosc i fred espai i hi donava calor. Ara sóc fred, i negre, i ningú s’hi vol acostar a mi.
Abans, les naus que provenien d’aquell planeta blau, marró i verd intentaven acostar-s’hi el màxim possible i m’estudiaven. Estudiaven la meva composició, la meva temperatura, el meu color, ho estudiaven tot de mi, ho volien saber tot.
Ara també ho volen saber tot, la meva composició, la meva temperatura, el meu color ja no és un misteri, però ja ni s’hi acosten, com més lluny millor.
No sóc pas dolent, no intento fer mal a ningú, però ho faig, sense poder evitar-ho. M’empasso tot el que se m’acosta a menys d’un quilòmetre. Per què? Doncs mira, així sóc ara, així són els forats negres.
No sóc res més que una concentració de matèria d'altíssima densitat, tal que la meva força gravitatòria és tan elevada que és superior a la velocitat de la llum, per tant, m’emporto tot el que se m’acosta. No sóc ben bé un forat, sóc més aviat un espai on no hi ha res, ni tan sols llum.
La meva història comença quan vaig adquirir tres vegades més el pes que hauria de tenir el Sol del Sistema Solar de la Via Làctia, i vaig esclatar tot creant-ne una supernova, aleshores, el nucli es va concentrar en un volum molt petit que cada vegada es va anar reduint més fins a... endevineu? Jo, un forat negre!
Jo sé molt bé que els humans no saben encara si existeixo o no. Però aquí estic, empassant-me tot el que s’apropa i, sense voler-ho, espantant a tot i tots. M’he empassat força meteorits i he salvat el planeta blau de l’extinció, però ningú m’ho ha agraït mai.
Només vull que la gent no pensi que sóc un perill, no ho sóc, mai he fet mal a ningú.
Recordo un cop que se’m va acostar una nau. A una de les portes hi posava Apol•lo 5. La nau s’anava acostant i acostant fins que es va introduir dins meu. No sé si per plaer o per força gravitatòria, però així va ser. La notava dins meu, fins que ja no la vaig notar més. Jo suposo que va entrar al forat de cuc i sovint m’imagino que estan en una nova dimensió, fora de l’espai i el temps, o que ha viatjat al passat i està amb les espècies anteriors als humans – tinc entès que eren dinosaures, però no n’estic segur perquè des d’on estic jo no ho vaig poder veure – o potser està amb les generacions futures i els robots.
Com haureu pogut notar tinc molts i molts anys, incomptables. Només com a estrella ja vaig viure des del principi dels temps, des del big bang, fins al que diríem l’era de la Revolució Industrial.
Quan era una estrella tot era molt diferent. Brillava amb llum pròpia i era de les que més s’observaven, després del Sol.
Jo era més gran que ell però com que estic tan i tan lluny, no cridava tant l’atenció. Però realment m’alegro d’estar tan lluny perquè, si hagués estat més a prop com a estrella, hauria cremat tots els éssers vius i hauria evaporat tots els mars, rius i llacs i ara que sóc un forat negre m’hauria empassat el planeta sencer i adéu a la humanitat que tant admiro.
És veritat que els humans admiren la meva espècie, tant abans de morir com després. Ho estudien tot, quan morirem, quan vam néixer, la nostra força, la nostra massa, el nostre volum... però també sóc ben conscient que hi ha gent que no creu en mi, que diuen que no sóc més que meres solucions extremes de les equacions d'Einstein. Ni idea de qui és aquest home, però sigui qui sigui ha trobat la manera de justificar matemàticament que sí que existeixo.
I ara ve la gran pregunta... per què arriba a morir un estel? Doncs mireu, això passa per un fenomen anomenat col•lapse gravitatori, la pressió interna d'un objecte és insuficient per aguantar la mateixa gravetat, és a dir, em vaig fer tant i tant gran que ni jo mateix em vaig poder aguantar a mi mateix. Em vaig quedar sense gasolina i no vaig poder continuar. Quines coses, oi? Morir per un mateix per a convertir-se en algo fosc, fred i sense sortida.
Em conec a pocs com jo, la majoria quelcom som als centres de les galàxies, nosaltres ens coneixem com a forats negres supermassius, però la majoria són actualment inactius.
Em sento sol, molt sol. No tinc res al meu voltant. No sóc res dolent, ni amb cap mala intenció. Simplement sóc, això, un forat negre.

L'home mutat

Cada dia el meu marit era més estrany, s'empresonava a la seva habitació i no sortia en tot el dia. Només per menjar i per anar al seu laboratori de la universitat i prou. Li va començar a créixer la barba. El cabell se li va començar a tornar blanc. Els ulls se li van envermellir. Els ullals se li van començar a esmolar. El seu cos va començar a canviar, com ara: se li va desenvolupar la musculatura o que les seves extremitats van augmentar de mesura. Però no només va sofrir canvis físics sinó que també va començar a comportar-se d’una manera molt estranya.
Un dia, rentant la seva roba, vaig trobar unes taques petites de sang. Vaig decidir preguntar l'origen:
- Amor, d'on han sortit les taques de sang d'aquesta samarreta?
Ell, em va mirar amb cara de boig i va començar a riure.
- Que dius! T’hauràs confós, serà alguna substància del laboratori.
I va tornar a la feina.
Al cap d'uns dies, a la nit, mentre dormia, vaig sentir un crit molt fort. Semblava que vingués de dins de casa. Vaig aixecar-me del llit i vaig buscar l'origen del crit. Però no el vaig trobar i vaig decidir tornar-me'n al llit. Mentre tornava pel passadís, de camí a la meva habitació ,el vaig tornar a sentir encara que amb més intensitat. Provenia de la paret. Em va semblar molt estrany. Vaig donar uns cops a la paret i vaig sentir un soroll de buit. La vaig colpejar fins que una porta secreta va aparèixer davant meu. Vaig sentir una por irracional, però vaig entrar. Era un laboratori secret amagat dins de casa meva. Allà vaig trobar coses horribles. Hi havia gots de conserva amb parts de cos, gàbies amb ratolins o animals deformes, tubs d'assaig i moltes coses més. També vaig trobar unes xeringues mig buides. La substancia de l'interior era mig verdosa. Vaig sortir corrents d'aquell lloc terrorífic.
No vaig tornar a sentir aquell crit esgarrifant mai més.
Jo no he estudiat mai en cap universitat però era el suficientment intel•ligent com per saber què estava passant. El meu marit havia construït un laboratori secret a una habitació oculta rere una paret de casa on feia experiments clandestins.
Però, per quina raó no m’ho havia dit? Què més m’estava ocultant?
Uns dies més tard, el meu marit em va dir:
- Estimada, aquesta nit sortiré amb uns amics a un bar d’aquí a prop, no m’esperis llevada d’acord?
Em va semblar molt sospitós ja que ell, mai havia sortit a prendre alguna cosa a cap bar, així que, vaig decidir seguir-lo. I vaig tenir raó. No anava a cap bar. Es va dirigir cap a un barri abandonat, on la seva mare havia tingut una casa, però que, després de la seva mort, s’havia quedat abandonada. El vaig veure entrar al soterrani. I el vaig seguir. Vaig obrir la porta i, en silenci, vaig baixar les escales. Al final de les escales vaig trobar una porta. Estava tancada amb clau. La porta era vella i robusta.
I si m’ho havia inventat tot? I si tot havia estat un somni i el meu marit continuava sent normal i havia quedat amb els seus amics a un bar i no estava en un soterrani de la casa abandonada de la seva mare? Vaig començar a pujar les escales, però, un crit que provenia de dins de l’habitació contigua a la porta va fer aturar-me. Vaig baixar les escales corrents i vaig mirar per l’espiell. I ho vaig veure. Era un laboratori ple d’uns tubs d’assaig gegants, taules plenes de braços i cames humanes, una col•lecció de ganivets de tota mena penjats a la paret, animals engabiats com ara: gallines, gossos, cavalls, amb deformitats, i, al mig de tot, el meu marit. Vaig retrocedir però em vaig caure i vaig provocar un gran soroll. Es va obrir la porta d’on va aparèixer el meu marit. Em va agafar pel braç i, amb una força sobre humana em va arrossegar dins el soterrani.
- Hola estimada – amb sarcasme – et presento el meu laboratori secret. He descobert un sèrum que et converteix en invulnerable a qualsevol malaltia, arma i, fins i tot, a la mort. Primer, el vaig provar amb animals, i en veure que tenia un efecte positiu, me’l vaig començar a injectar a mi mateix fa uns pocs mesos. Amb aquest sèrum podré dominar el món. Ser el rei. Faré que tothom m’obeeixi eternament, perquè, ara, soc immortal. Quina llàstima que no ho podràs explicar mai.
En aquell moment vaig entendre perquè ho deia. Vaig intentar fugir però, ell s’havia mutat genèticament per ser més ràpid que una persona normal, així que em va agafar i amb les seves urpes, em va matar.

L’oceà buit

Ens embarquem al meu món, aquí res és igual, però encara queda una mica d’esperança. Sempre havia escoltat la frase: “Res és barat ni car, tot és igual en la vida ... Les coses valen tan sols el que costa aconseguir-les.” A aquesta jo sempre li havia donat resposta, una ignorant resposta. Aquí únicament es lluita per l’únic vehicle de la natura, l’aigua. Aquell singular líquid, l'existència d’aquest s'estava esgotant.


El desig i impaciència de millorar les coses sempre comporta al camí d’una solució; la ciència avança i jo li dono la mà. En la ciència també es trobava el meu company de camí Robert, sempre està caminant amb mi pel camí. El esperançador desig de tornar a contemplar el que havia estat el nostre món renàixer ens va comportar a realitzar el treball de les nostres vides, jo i la resta de l’equip portàvem ja els cinturons per aconseguir-lo. El nostre cap d’equip Alexandreins va convocar la que seria la nostra última convocatòria i potser també la que posseïa una major duresa. En aquesta, en un to serè, va anunciar que en Robert seria l’escollit per dur a terme la tasca en la qual portaven gran quantitat de temps treballant, esperàvem que aquest esforç comportés a una gran recompensa. Robert era coneixedor de cada una de les giragonses del viatge a l’espai en busca d’H2O, fet que dividiria el nostre camí en dos. Vaig haver d’endurir-me en aquesta situació. Alexandreins ultimava els últims detalls, aquell embolcall que contenia la informació cerebral necessària per construir aquell androide que podia percebre el món extern en la seva totalitat, capaç d'arribar a qualsevol lloc i suportar aquelles elevades temperatures dels planetes extrasolars només per tal de complir amb l'objectiu comú final: H2O. Em va ser tasca dura contenir el dolor d’aquella situació. Aquell peculiar androide va partir a la recerca del nostre objectiu, però abans vaig poder acomiadar-me d'ell, ja que ell es portava el record d'una amistat infinita i per al meu cor eternament perdurable.

Van transcorre llargs i llargs anys, el seu transcurs era insostenible. Any 3000 el món declarat sense aigua, sense oportunitat, davant d'un apocalipsi proper, un planeta a la fosca consumit en gran mesura. Jo i la resta de l’equip dia rere dia ens manteníem en alerta.

Continuaren passant els dies. Penso que ja havia perdut la concepció del temps, un dia els meus ulls van percebre un esdeveniment sorprenent; el cel que a la falta d’aigua havia assolit una aparença blanquinosa. Va iniciar-se la caiguda d’un líquid que en pocs dies va transformar el món en aigua o millor dit en vida; per primera vegada podria apreciar l'essència del paisatge. No hi ha dubte que l'univers és i serà infinit.

L’esperança va ser retornada a aquest planeta, haver de ser el resultat pel qual havíem estat lluitant. Això va ser la prova d’amistat d’en Robert, la qual superava la grandesa d’un oceà.

La meva última anotació: "Una bona font es coneixerà en la sequera; un bon amic, en l'adversitat". Robert sempre serà en el meu cor, més gran que un oceà.

LA CÀPSULA DEL TEMPS

Any 2150, la humanitat ha patit una sequedat d’avanç tecnològic després del gran avanç a finals del segle vint i principis del vint-i-u. Un grup de científics decideix reunir-se per intentar parar aquesta mala ratxa, finalment decideixen dedicar tots junts els seus coneixements durant 10 anys seguits per aconseguir crear una màquina que torni a engrescar l’avanç tecnològic.
Decideixen crear una màquina del temps, no obstant no varen trigar només deu anys, van haver de continuar la seva idea els seus fills: trigant finalment 150 anys. Finalment un prototip de màquina del temps es creat, la màquina és una espècie de simulador de llançadora però que arriba a anar a la velocitat de la llum; desgraciadament, només es pot anar al futur i no hi ha opció de tornar enrere.
Decideixen entrenar i preparar a un noi i una noia des de ben petits per aprendre el funcionament de la màquina. El pla es que anessin al futur quan estiguessin preparats i un cop allà, esperar a trobar una màquina que els pogués tornar al passat poder mostrar com és el futur i quins avenços s’han realitzat.
Els subjectes ja són a punt, el llançament es produirà en res. Comença a girar la llançadora i fins que no passin 100 anys no pararà, de forma que per als pilots el temps transcorrerà més lentament i veuran com tot al seu voltant passa molt més ràpid. La llançadora para i per els pilots només han passat unes poques hores, quan en realitat els hi ha passat pel davant un centenar d’anys.
Fora molta gent els espera amb cara decebuda, i es que els han estat esperant que tornessin al passat i no ha ocorregut. El futur és molt semblant al passat en que vivien els pilots ja que s’esperaven que aquests tornessin amb prototips tecnològics del futur per poder-los plagiar, i d’aquesta manera no han avançat gens.
Finalment no poden tornar al passat a causa de la no creació de màquines que puguin conduir al passat a causa de l’espera dels pilots.
Malauradament, els pilots s’han de quedar a viure al futur ja que no aconsegueixen trobar un mode de tornar al seu temps. No obstant; els humans han après que no han d’esperar res de ningú, que les coses s’han de fer per un mateix en cas de realment voler-les.

La contaminació del medi ambient

La contaminació està posant fi a la vida de moltes espècies. Per culpa de l'ésser humà, el major causant d'aquesta pol•lució, la proporció de la contaminació augmenta cada dia. És un fet que en l'actualitat han empitjorat les coses, ja que s’han inventat molts materials químics que poden malmetre el nostre planeta.
La causa principal de la contaminació és que l'ésser humà és incapaç de cuidar del seu propi planeta. Les fàbriques alliberen una quantitat exagerada de fum que contamina l'aire que respirem. L'ús abusiu dels terrenys i dels boscos per al cultiu no permeten l'oxigenació del nostre medi ambient. Els residus tòxics de les fàbriques són llançats als mars arribant en alguns casos a matar la fauna que hi viu en aquest hàbitat.
Tota aquesta contaminació està fent que hi hagi un escalfament global i es creï el buit de la capa d'ozó, deixant entrar raigs ultraviolats que van directament a la pell de l'humà provocant malalties de la pell.
Per acabar amb la contaminació, s'hauria d'evitar la tala indiscriminada d'arbres als boscos, s'hauria d'evitar que els residus es llencin als mars i rius, s'hauria de crear alguna forma de reciclatge per als residus tòxics... en definitiva, per acabar amb la contaminació l'ésser humà hauria de posar molt de la seva part per preservar el nostre planeta.

LA TREPITJADA

LA TREPITJADA


I el comte enrere va començar: 10, 9, 8, 7, 6, 5, 4, 3, 2, 1...0! Ignició!

El coet es va enlairar i just en aquell moment estava duent a terme un dels fets més importants de la història de la humanitat. L'home per fí arribaria a Mart. Mart, el planeta vermell, el planeta que tant s'ha estudiat però que mai s'ha visitat i que estava apunt de ser descobert per un grup de personetes en el que jo estava inclosa. Dintre de la nau hi haviem vint persones. Cadascuna amb els seus treballs i estudis, Hi havia tres metges, dos advocats, cinc professors, dos transportistes i vuit enginyers entre els quals em trobo jo. Gràcies als grans avenços en l'estudi de la física quàntica s'havia trobat la manea d'incrementar la velocitat de la nau fins que arribés a gairebé el valor de la velocitat de la llum. Això facilitava molt el viatge ja que es duría a terme en tan sols deu dies, xifra impensable per els nostres avantpassats científics que estudiren la manera d'arribar al planeta vermell. Quan ja havíem travessat l'atmosfera i érem a l'espai els meus ulls es van dirigir instantàniament cap a la finestra... Des d'allà podia contemplar com ens allunyàvem de la que havia sigut la nostra casa fins al moment: la Terra. I què maca que era la vista des de l'espai...! Podia veure tot el continent americà, el pol Nord, l'oceà Atl'antic, apreciava vagament una part del que seria Àfrica i Europa...Però tot era tant maco...Mai m'havia imaginat que apreciaria aquestes vistes que, segurament són les més maques que he vist mai. Els dies van transcórrer més ràpid del que m'esperava, A la nau ens distrèiem jugant a cartes,

La vida d'una partícula subatòmica

No sé molt bé com començar a expressar-me, bàsicament perquè no disposo de mans per fer-ho, però, sense mi no seria possible la vida, ja que sóc la unitat a partir de la qual es forma, és a dir, tenim una gran responsabilitat. No tinc orgànuls, ni molt més, aquesta és la característica dels éssers superiors, com les cèl·lules, però nosaltres vivim en un món quàntic, un món on tot és possible i la realitat s’inverteix. Què no sabeu del què parlo? Doncs mireu la pel·lícula Interstellar i després en parlem. I és més, jo no seria res sense el meu millor company, el neutró, amb el qual tenim una relació tan íntima, que si ens separem, trenquem totes les cadenes superiors i donem lloc a un nou element.

L’altre dia, per exemple, em vaig divorciar de la meva novia, i la pressió que vam exercir per a deparar-nos va ser tan elevada que tota l’estructura del nostre àtom es va reorganitzar, i vam passar de ser una simple punta de llapis fet a de grafit, ordenada en capes, a formar una estructura organitzada, d’aquestes que molen, i ens vam convertir en un fragment de diamant. Sí nois, perquè això és el que fa l’amor entre partícules o, més ben dit, l’odi.
D’altra banda, algun dels misteris que no arribaré a entendre mai és l’origen de la meva massa com a partícula subatòmica, que no és ni més ni menys que de 1,672649 ·10-27 Kg, una mil-bilionèsima part del que pesa....1 g d’aire. Moltes teories indiquen que aquest partícula, anomenada Higgs i que al parèixer es creu més interessant que nosaltres, té la propietat d’atorgar massa a les que entren en contacte amb el seu camp, que ja podria estirar-se un poc més i haver-me donat un poc més, sols per superar a la del neutró, que és de 1,672649 ·10-27 Kg, com veieu, una diferència abismal, bé, o pot ser no, però que els dona la capacitat per sentir-se superiors. Ara bé, quan ens ho diuen, nosaltres els responem amb un “Però nosaltres tenim càrrega, i a sobre positiva!”, i d’aquesta manera ens deixen en pau.

Respecte al tema del bosó de Higgs, encara no està demostrat que sigui veritat, per això rep el genuí nom de... “Teoria del bosó de Higgs”, però en el moment en què es confirmi i sigui una veritat per sempre més i ningú la pugui contradir, passarà a ser el “Teorema del bosó de Higgs”.

Però bé, no els donem tanta importància a aquests incrèduls i seguim parlant de nosaltres, els protons. Ara que ja us he agafat confiança, he de dir que he mentit, no som les partícules subatòmiques essencials de la vida, si no que n’hi ha unes altres encara més diminutes que nosaltres, les quals responen a l’acudit de “Com fa un ànec subatòmic?”, si no sabeu la resposta, ells us la diran...., els Quarks. Tots nosaltres estem fets per quarks, fins avui en dia, partícules indivisibles sobre les quals sorgeix la vida, fins que en surtin d’altres, ja que en el món quàntic tot és possible. Nosaltres, especialment estem formats per dos quarks amunt i un quark avall, per sort, perquè un canvi en un dels dos quarks que hi cap amunt i BOOOM!, deixaríem d’existir i passaríem a ser un simple neutró.

Però sabeu que és el més impactant de tot? Que tenim partícules oposades a nosaltres, som com el Yin i el Yang; aquestes antipartícules reben el nom d’antiprotons i, tot i que tenen la mateixa massa que nosaltres, la càrrega és oposada, és a dir, negativa, com els electrons. Aquí al nostre planeta no en tenim, bé, si no són produïts artificialment al Gran Col·lisionador d’Hadrons de Ginebra, el CERN, on allí ens acceleren a velocitats altíssimes, però no tant com les de la llum, ja que d’altra banda no estaria aquí, i quan els físics volen ens fan impactar amb un bloc d’un metall anomenat iridi (Ir per als amics); com a resultat, a part de sortir disparats, es crea matèria, i entre ella, es formen antiprotons. No és genial? No, no ho és, és com si agrupen un gat i un gos, però bé, entenc que d’aquesta manera entenen com funcionem nosaltres i l’univers que ens envolta.

I us preguntareu, si generalment no les trobem al planeta, on hi són aquests antiprotons? Doncs als raigs còsmics, on les temperatures són de no més d’uns quants bilions de Kelvin i on estem constantment impactant amb els nostres nuclis i produint noves partícules.

Finalment, per als que encara no sabeu qui sóc, no us preocupeu, teniu tota la vida per cercar-ho que jo encara hi seré aquí, ja que la meva vida sols és 1022 més gran que la de l’Univers.

Les Partícules invisibles

Sí, sóc jo! Un afortunat neutrí que ha tingut l’ocasió de interaccionar amb la matèria. I dic afortunat perquè els neutrins hem adquirit el malnom de les partícules invisibles per les nostres propietats i característiques, que ens fan ser unes partícules molt esmunyedisses. Som partícules de la família dels Leptons, i estem associats a altres Leptons, com són els electrons, els muons i els tauons, formant els tres tipus o sabors de neutrins: neutrí electrònic, neutrí muònic i neutrí tau. La nostra velocitat es propera a la constant de la llum en el buit, però a causa que som partícules amb massa, (si, ja sé que la nostra massa és pràcticament nul•la, però en tenim!) no podem igualar aquesta velocitat. Pel fet de tenir massa, oscil•lem, cosa que ens permet variar el nostre sabor (com ja us he dit, podem ser electrònic, muònic o tau) en alterar l’ordre dels quarks dels quals estem formats (els quarks són com els nostres cosins, dels Leptons, però això ja és un altre tema). Qui no ha somiat mai amb poder canviar d’identitat! Com us comentava som considerats les partícules invisibles, tot degut, principalment, a la nostra minúscula massa. Som aproximadament 100 milions de vegades menys massius que un electró (caram!) i no tenim càrrega elèctrica, no podem intercanviar fotons amb altres partícules, ni podem intercanviar gluons com els quarks, per la qual cosa no “sentim” la força d’un nucli atòmic ni d’un camp electromagnètic. Això ens fa ser partícules amb una probabilitat d’interacció amb la matèria convencional baixíssima (per entendre’ns, en números, tenim una probabilitat de 10-44 cm2 d’interaccionar amb la matèria). Tot i així, si interactuem molt dèbilment (i repeteixo, molt) mitjançant bosons W i Z (els bosons són en essència, un dels dos tipus de partícules elementals que formen la matèria, és a dir, que no estan constituïts per partícules més petites) els quals són els mediadors de la interacció nuclear dèbil, responsable de la desintegració radioactiva de les partícules subatòmiques (ja m’estic anant del tema!). Però que la nostra petita massa no us enganyi, som unes partícules molt abundants en l’univers, per no dir les més abundants (obviant la matèria i l’energia obscura, que ni nosaltres mateixos sabem què és), ja que constituïm un 0,3% de la matèria i energia de tot l’univers. I si creus que és poc, nomes pensa que ara mateix el sol està bombardejant al teu cos uns 650 bilions de neutrins per segon per cm3 (sembla malèvol, i tot), però cap interacciona amb tu, i que per a cada electró, protó i neutró a l’univers (que et puc assegurar que n’hi ha molts, però molts) existeixen 10 bilions de neutrins. Amb tot això, no et preguntes, llavors, d’on dimonis provenim els neutrins? Doncs bé, provenim de processos com la desintegració β, que es poden donar a les estrelles (com pot ser el teu Sol, que és una gran font de neutrins electrònics), d’explosions en fenòmens com les supernoves de tipus II o de la radiació còsmica de fons procedents del Big Bang, entre d’altres. Arribat a aquest punt, pensaràs que els neutrins no servim per a res, però t’equivoques. Entre moltes altres coses, és gràcies als neutrins i les interaccions dèbils de bosons W i Z, que hem parlat abans, que existeix la llum i el calor, i també l’oxigen, que constitueix l’aigua i que és la base de la vida. Amb tot i això, no has d’intentar entendre què som els neutrins, però ara ja saps, mínimament, què fem, com ens comportem i com ens movem.

MASSA BO PER SER REAL

No me ho podia creure. Havia arribat el moment, aquell moment amb el que havia somiat durant tants anys. El moment de la meva graduació. Desprès de 6 anys de carrera, havia aconseguit acabar-la. Ja era oficialment metge. Estava sent el dia mes perfecte de la meva vida. Vaig creure estar somiant per moments, però no. Tot era real. Desprès de totes aquelles nits sense dormir, tots aquells dies viscuts a base de cafè, totes aquelles llàgrimes derramades a sobre els llibres per culpa del estrés, la ansietat del dia abans dels exàmens, tots aquells nervis passats, totes aquelles pors a les que em vaig haver de enfrontar, totes aquestes emocions passades durant 6 anys de la meva vida havien merescut la pena. Tot el patiment que porta la vida universitària, et dona la major satisfacció del mon quan aconsegueixes arribar en aquest moment de la teva vida.
Aquell meravellós dia, em vaig aixecar amb un somriure de orella a orella. Vaig creure ser la persona mes feliç del planeta. Els meus pares van venir a veurem al mati, amb un pastis per esmorzar. No estava previst. Teòricament havien de venir desprès de dinar. Una grata sorpresa. La meva mare em va portar de compres, volia que el meu dia fos molt especial, i quina era la millor manera de fer-lo encara mes especial? Estrenant vestit. Si, em va comprar un vestit preciós (tenia intenció de portar el de la comunió de la meva cosina, però es mes maco el nou) Un dematí perfecte, trobava a faltar anar de compres amb la meva mare. Quan vam arribar a casa, el meu pare em avia cuinat el meu plat preferit, em havia fet canalons. Vam dinar en família. Ió i els meus pares. El ambient del dinar era perfecte. Desprès vaig anar-me a dutxar, quedaven poques hores i no volia sortir de casa am preses, així que vaig decidir començar a arreglar-me el més aviat possible. Em vaig eixugar el cabell, mel vaig planxar, em vaig maquillar, em vaig vestir... el típic que es fa abans de sortir. Vaig arribar a temps. Els meus pares van agafar lloc per seure i veure la cerimònia. Ió me’n vaig anar amb les meves amigues i el meu nuvi, a esperar a que comencés la cerimònia de graduació.
De sobte em vaig veure a sobre de l’escenari, el meu professor donant me el diploma tothom aplaudint me, nomes tenia ganes de plorar de alegria. Va ser un moment meravellós.
Vam fer un pla de ultima hora. Vam decidir anar a sopar les meves amigues i ió. Ió no vaig agafar el cotxe, conduïa el meu nuvi. Vam anar a sopar, estàvem molt be tots junts, així que vam decidir anar a prendre unes copes a un bar que ens agradava molt. Estava a Lloret de mar així que vam agafar els cotxes un altre cop. Vam prendre uns quants cubates. Vam continuar de festa a una discoteca. El dia havia segut perfecte, fins aquest moment de la nit. Eren les 5 del mati. Vaig pujar-me al cotxe del meu nuvi per tornar cap a casa. No me’n vaig donar compte abans, però ell anava begut. Massa begut per conduir. Vam agafar la carretera. estava molt cansada. El dia havia segut molt llarg. Tenia ganes de arribar a casa. Em vaig quedar mig adormida al cotxe. Recordo que el meu nuvi es va quedar adormit al cotxe, imagino que devia ser per el excés de alcohol. No hauria de haver-me fiat de ell. Nomes recordo veure’m caure de repent per un barranc de la carretera de sitges i despertar-me al dia següent a l’hospital.
Tot el dia havia segut massa perfecte per acabar be. Soc metge, no se com no vaig poder veure que ell anava borratxo.

PACIÈNCIA

M’encantava la biologia i volia investigar i descobrir, volia ser tan conegut com Einstein. Descobrir noves coses que ningú no hagés mai pensat que existien. Però sempre fracassava, les meves hipòtesis i les conclusions no s’apropaven ni fent força. A l’escola tot havia anat molt bé, però ara que tenia l’oportunitat era incapaç d’innovar. L’últim any d’universitat havia escrit una llista de totes les coses on faltava la investigació, i d’aquelles que no em quadraven al meu cap. I m’hi vaig obsessionar. La meva vida no era gens sana, m’estava tornant boig.
Un dia vaig obrir l’ordinador i vaig connectar-me a l’internat una pàgina de notícies i novetats científiques, que parlava sobre els físics que utilitzaven drogues per a arribar a trobar la x necessària de l’equació.
Aquesta publicació va ser la que em va impulsar a prendre drogues, el meu cap ho assimilava com una cosa no tan dolenta i en vaig comprar.
Com que jo sempre havia estat una persona normal, mai havia pres cap substància que produís efectes en el sistema nerviós central.
Però aquesta era la primera vegada. Portava la bossa a la butxaca dreta del pantaló. Vaig sortir un moment del laboratori i vaig anar cap als lavabos. I ho vaig fer, d’això me’n penediré tota la vida. Al·lucinat pel que sentia, estava eufòric i molt energètic. Vaig entrar al laboratori saltant i parlant sense vocalitzar. Llavors vaig relliscar amb una mica d’aigua que hi havia al terra, sota de l’aixeta i em vaig donar un cop amb el braç d’un microscopi. Vaig caure al terra desplomat.
Però em vaig despertar ràpid. Havia estat un lleu mareig.
Sentia una feble molèstia interior, com si hagués menjat quelcom passat. Ara el dolor començava a la cintura i anava pujant lentament, el sentia com si passés per cada part del cos, pels intestins, pel cor i, finalment, pels pulmons. En uns segons el dolor havia augmentat.
L’angoixa interior que sentia era com si un assassí estigués seguint-me amb un ganivet i sapigués que m’agafaria.
Sobrevenia la mort? I el fi de la vida es complia en un minut?
No, la resposta és un atac de cor. S’havien obstruït de sobte els fluixos de sang rica en oxigen que arriben a una part del múscul cardíac, i el meu cor no podia obtenir oxigen.

Pols

Brandon portava més de dues setmanes en aquelles instal•lacions mig abandonades al polsegós planeta que la federació anomenava X-437. Portava dues setmanes completament sol. L'única distracció –oficial- que tenia era examinar petits trossos del que s’anomenava rocadre i intentar trobar algun tipus de pseudo-microbis en algun d’ells. En dues setmanes d’examinar el que en Brandon anomenava “escombraries espacials” no havia trobat res. Mentre donava cops de pala al terra pensava com havia arribat allà. Ell, un enginyer biòleg amb matricula d’honor a la universitat més prestigiosa del planeta, havia de malgastar el seu temps d’aquella manera. No creia que hagués triat aquella feina si no fos perquè el comandant capità de la flota Palatina, en Berent Ardúmel, l’havia recomanat a ell com a candidat ideal per a aquell lloc. En Brandon, llepaculs com era, no havia pogut refusar-ho, perquè tenia por d’ofendre l’Ardúmel. Així que ja teníem Brandon dins d’una cambra d’hivernació durant tres mesos tenint com a destí una roca fumejant al mig de l’immens mar que és l’espai. No s'ho passava malament, però tampoc s’ho passava bé, es distreia a base d’escoltar el grup musical d’humans Queen i llegint alguna novel•la fantàstica. S’hauria activat la hibernació artificial una altra vegada i així hauria pogut passar el que li quedava de temps dormint com un soc i sense adonar-se de res. El problema, però, era que cada dues setmanes rebia un seguit de trucades que aparentment es feien per examinar l’estat d’en Brandon però ell ja sabia que la veritable intenció de les ”bondadoses” trucades era comprovar que en Bran no traís la confiança dels seus superiors. En Bran no dubtava de que si no hagués respost a alguna de les trucades, en menys de deu dies hauria tingut una patrulla espacial a la porta de l’estació arrestant-lo per frau i deserció. 
Així que aquell dia, quan feia vint dies que en Bran es podria allà, es va aixecar i va començar amb la rutina diària. Va prendre un bany–deshidratat-, i es va vestir amb el vestit atmosfèric que s’utilitzava normalment per sortir a l’exterior de les instal•lacions. Va apropar-se a les portes d’acer i va pitjar una sèrie de botons. Les portes es van obrir i en Bran va entrar a la sala de traspàs, des de la qual podria sortir a l’exterior. Va entrar-hi i va pujar al cotxe tot terreny que utilitzava quan havia de viatjar lluny de les instal•lacions base. A través del comandament a distància va obrir les portes exteriors i va sortir de la sala de traspàs. Les tempestes de sorra van envestir el rover quan va esser fora la base. En Bran va fixar una ruta, es va posar els auriculars i es va posar a llegir l’e-book. Hores després, una sotragada sobtada va anunciar-li que havia arribat a la destinació. Amb desgana va obrir la porta i va sortir a l’exterior mentre arrossegava una carreta carregat amb l’equipament que, en l’improbable cas de que trobés vida, faria que pogués sortir d’aquell gra de sorra. Va reflexionar sobre la merda de vida que tenia mentre colpejava unes pedres amb l’ajuda d’un pic. Ningú no l’estimava, els seus tres germans l’havien depreciat des del moment en que va sortir de la seva mare. Ella va morir de part i el seu pare li’n donà la culpa obertament. A l’escola no li havia caigut bé a ningú, ja que l’enlluernadora intel•ligència d’en Bran el feia un conversador irritant i un rival intel•lectualment imbatible. L’única persona que l’havia tractat bé havia estat el comandant Ardúmel. Tampoc sentia molt d’afecte per ell: l’home vell, llargs cabells grisos i amb aquella cicatriu que li creuava la cara des del llavi fins a la cella, no li inspirava res més que respecte. Va pensar que de la mateixa manera que el món no tenia res a oferir-li, ell no tenia res a oferir al món. Pensant això, va adonar-se de que a la base tenia una pistola i que es podia ficar una bala al cap i acabar ràpidament.
Mentre reflexionava, quelcom va cridar-li l’atenció: cada vegada que trobava un tros de pedra, d’una mida inferior a la mà, el ficava a l’examinador portàtil, que deia si la mostra contenia vida amb llum verd, o si no, amb llum vermell. La vegada que va ficar un tros de rocadre a l’examinador, va donar-li una senyal verda. Va tallar-se-li la respiració i per contenir l'emoció va seure. Va agafar la mostra i es va estirar al terra boca amunt. Amb llàgrimes als ulls va mirar aquell tros i va arribar a una conclusió mentre unes grans gotes d’aigua salada li baixaven per la cara.
-No hi ha res més bonic que tu.


Prova i error

El dia ja havia començat malament. Només posar un peu a terra, vaig sentir un mal de cap espantós que reflectia la mala nit que havia passat. Vaig reunir totes les meves forces per aixecar-me del llit i anar al primer calaix del lavabo per prendre’m un ibuprofè. El següent pas era baixar a la cuina i preparar-me un cafè; un cafè ben fort que em despertés i m’ajudés a entomar el dia que m’esperava. Mentre untava una llesca de pa amb mantega, vaig repassar mentalment el discurs que havia preparat per a la reunió que tenia en unes hores. Havia de semblar molt convincent i no m’havien de trair els nervis.
M’hi jugava molt en aquesta reunió, m’atreviria a dir que potser era una de les més importants per la meva carrera professional. Em vaig vestir de manera elegant, però sòbria a la vegada, i em vaig dirigir cap a la meva oficina.
Quan vaig arribar, la meva secretària em va dir que alguns dels membres de la entitat privada amb els quals tenia la reunió ja havien arribat i m’estaven esperant a la sala 4. Havia quedat amb ells perquè m’ajudessin a finançar el meu projecte d’investigació, en el qual portàvem molts anys treballant.
Durant aquests anys d’investigació, havíem aïllat un alcaloide d’una planta medicinal autòctona de Colòmbia amb propietats anticanceroses. La següent fase era provar-ho en animals, però, lamentablement, la crua realitat és que sense diners no hi ha investigació. Dels resultats de la reunió depenia poder continuar amb aquesta i no tenir la sensació d’haver llençat per la borda tants anys d’estudi.
M’entusiasma la meva feina, especialment en els moments en què saps que estàs a punt d’aconseguir un èxit, ja que significarà un gran avenç pel projecte. Aquella il·lusió és impossible que te la tregui ningú, quan saps que el sacrifici de tants anys ha servit per alguna cosa que beneficiarà a molta gent. Però, a la vegada, la feina d’investigador té un altre vessant, la que potser hom no aprecia tant: la de la feina metòdica, constant i monòtona, que a vegades pot arribar a desmoralitzar-te si no estàs completament conscienciat de quin és el teu objectiu final. És aquesta la dualitat en la feina d’un investigador.
Prova i error, en això consisteix la feina d’un investigador. En aixecar-te cada cop que falles, tornar-ho a intentar, fallar, provar altres opcions, i així successivament fins arribar a una solució. Perquè en aquesta vida si d’alguna cosa s’aprèn, són dels errors.

SITUACIONS EXTREMES REQUEREIXEN MESURES EXTREMES

El meu nom és Barry J. Marshall, i sóc metge i professor de Microbiologia Clínica a la Universitat d’Austràlia Occidental. Aquesta és la història de com vaig arribar a guanyar el Premi Nobel de Medicina.


Jo estava treballant amb el meu mentor, Robin Warren, al Royal Perth Hospital d’Austràlia, quan vam descobrir que el causant de la majoria d’úlceres d’estómac és un bacteri anomenat Helicobacter pylori. Aquest era un descobriment molt important, ja que significava que aquestes úlceres podien curar-se amb els antibiòtics corresponents combinats amb inhibidors de la secreció d’àcids.

Emocionat, vam enviar el nostre descobriment als experts en malalties infeccioses, i vaig viatjar el més aviat a Brussel•les, per explicar-los els resultats de les nostres investigacions en persona.

El dia en què havia de fer la meva presentació davant dels experts em vaig despertar ben d’hora. Estava molt nerviós i no podia dormir. Quan va arribar l’hora acordada, vaig creuar la porta del seu despatx. Vaig començar a explicar-los quin era el descobriment i com havíem arribat a aquell resultat però no vaig poder continuar. Estaven rient-se de mi! Indignat, els vaig preguntar què era el que els feia tanta gràcia i un d’ells em va contestar que era la ximpleria més gran que mai els havien vingut a explicar. Però què es creien! Vaig creuar els braços i els vaig observar, esperant una explicació. Quan van aconseguir calmar-se (cosa que els va costar una bona estona), em van dir que tothom sabia que les úlceres d’estómac eren produïdes per causes com l’estrès, la mala alimentació o l’excés d’acidesa a l’estómac. Jo ja ho sabia això: de fet, era costum rebutjar les mostres i els tests que mostraven activitat bacteriana per contaminació, ja que sempre s’havia considerat que l’estómac era un òrgan estèril. Vaig intentar explicar-los el que jo havia pogut comprovar, però un cop més es van posar a riure i em van demanar que marxés i deixés de fer-los perdre el temps.

Després d’aquest episodi, vaig decidir explicar el meu descobriment a altres científics que conegués, però tots es van mostrar escèptics, aferrant-se a les antigues idees.

Davant de la negació per part de la comunitat científica a acceptar aquest nou descobriment, vaig prendre una decisió radical. Ja coneixeu el refrany. Situacions extremes requereixen mesures extremes. Vaig decidir inocular-me a mi mateix el bacteri. Una setmana més tard vaig començar a mostrar els símptomes d’una gastritis i la biòpsia va revelar que la infecció havia estat produïda pel Helicobacter pylori. Després d’aquests fets, la comunitat científica ens va donar la raó i va acceptar el nostre descobriment, pel qual vam rebre jo i Warren el Premi Nobel de Medicina.

A més a més, vaig aprendre una lliçó molt important: Mai et rendeixis. Perquè, encara que el món et digui que estàs equivocat, si tu realment creus i lluites per allò, seràs capaç de demostrar qualsevol cosa.

Un dia qualsevol, després de sopar

Estimada tieta,
el dia se m’ha fet interminable, molt més de l’habitual. La classe de matemàtiques ha sigut més llarga que un dia sense pa, el Senyor Emili m’ha castigat ja que casi m’adormo a classe durant les dues últimes hores de la tarda i, per rematar-ho, he hagut de quedar-me a la classe nocturna fins les deu del vespre. Acabo de sopar dos ous que la mare ha portat de Sant Esteve i una taronja, i ara tenia ganes d’escriure’t.
Com ja sabràs el Senyor Emili és molt avançat comparat amb altres professors de l’Acadèmia. Fa cosa de dues setmanes va comprar un microscopi a una botiga de Barcelona i ahir, per exemple, al laboratori vàrem estar durant dues hores observant les fulles que havíem recollit el dimarts anterior a Cordelles. Desconeixia que tenien estípules per protegir-les o que el Limbe (la part laminar de la fulla) és essencial per la fotosíntesi. També que se’n poden trobar de transformades, com les de la Figuera de moro, depenent de com capten la llum i com absorbeixen els nutrients. Després vam contemplar detalladament els deu minerals que havíem recollit de les roques blaves i el senyor Emili va aprofitar per contar-nos afers sorprenents sobre el món dels minerals. Sabies que les roques ígnies, també anomenades de “foc”, es creen quan el magma calent es refreda? O que la pedra calcària i el guix són roques sedimentàries que es creen a partir de criatures marines? La ciència m’interessa molt més que el càlcul mercantil, com pots veure. A l’escola ens desperten poc esperit crític, ho reconec malgrat no entengui el per què, però em sento afortunat de tenir com a professor el senyor Emili ja que és un expert en aquests àmbits i a mi m’apassionen. Perquè no saps com avorreixen les classes d’història d’Espanya i Religió!
La única bona notícia que avui m’ha animat una mica ha sigut que demà ens portarà un telescopi i ens en deixarà veure les parts. El meu pare és amant de l’astronomia i sempre em parla de Claudi Ptolomeu ja que l’admira des que era petit. Fou un empirista que va estudiar el moviment dels planetes per construir un model geomètric que expliqués les posicions d’aquests en el passat i predís les seves posicions en el futur! Sembla mentida com un astrònom del segle I ja pensés més enllà del que és el present. Jo millor que no hi pensi, en el futur. Saps què? Avui ha vingut la inspectora a comprovar que teníem a l’aula les fotografies de Primo de Ribera i en Franco. Mai no les treuen, sempre les tenim sobre la pissarra. Però no sabíem com reaccionar, sempre ens posem molt nerviosos. A més a més ve quan vol i quan menys ens ho esperem. Però tots sabem que hem de mantenir-nos quiets, callats i sabem que el Senyor Emili és qui parla i es justifica. Perquè et facis a la idea de com està la situació actual! El Franquisme està sent més dur del que ens imaginàvem, sincerament. Els meus pares no ho volen transmetre però sé que estan preocupats. Ptolomeu pensant en el futur, i jo ni tan sols sé com ens en sortirem d’aquesta dictadura.

Un projecte de ciències

Fa una setmana que faig 4t d'ESO, i encara no m'he acostumat a les parets blanques i hermètiques que solia freqüentar. L'estiu va ser llarg, és cert. Va ser molt llarg. Com puc treure'm del cap aquelles platges desertes, aquella remor de les cales del sud? Sempre toca tornar i ara em semblen tan llunyans aquells paratges... Aquí ens ensenyen Història, Matemàtiques i mil coses més. De vegades -només de vegades- veig aflorar una imatge fugaç que sobresurt entre les pàgines del llibre de Geografia. És la mar, les cales desertes, que retornen per fer-me tornar. Durant aquells eclipsis onírics de sal i escuma reflexionàvem sobre l'existència. Ens observaven els crancs i el vaivé de les onades i lentament ens oferien les respostes -només si observàvem bé podíem arribar a contemplar l'infinit entre els esculls de corall. I ara, observant nerviós les fórmules químiques de la pissarra, em pregunto: I si tots fóssim, al capdavall, el projecte de ciències d'algú? Ben mirat, aquest petit ecosistema d'humanitat i entranyes oceàniques sembla ser creat per algun jove aspirant a científic d'allà dalt. El millor de tot és que no va aconseguir gaire bona nota amb la seva creació. Qui sap si en el moment de fer-nos pensava en l'estiu viscut abans de començar el curs, en aquell llarg estiu de platges desertes, en aquella remor de les cales del sud...

UNA ESPÈCIE PER MILIONS?

Es creuen superiors a mi, i no s’adonen que jo sóc qui els va crear i qui els pot destruir, sóc la mare de tot el que coneixen i tot el que els queda per descobrir, pensen que són els amos del planeta quan no coneixen ni el 25% d’aquest.
El humans són una espècie més d’un experiment continu de selecció, no vaig pensar que es convertirien en això, uns éssers que en la seva majoria són egoistes, descuidats, els agrada matar-se entre ells... i sempre cometen els mateixos errors.
El pitjor és que cada dia que passa em fan més mal, ja sigui amb les fàbriques que construeixen i expulsen tot tipus de gasos contaminants; òxids de nitrogen, diòxid de carboni, diòxid de sofre... Ja sigui amb la tala d’arbres, amb aquests cotxes que utilitzen a totes hores, o amb aquests gratacels innecessaris... i moltes coses més!
No sé on pensen arribar amb això ja que si em posen malalta a mi, ells també s’hi posaran i acabaran morint.
El humans es creuen els “reis” del planeta, es pensen que saben el passat i que podran preveure el futur, que podran esbrinar com funcionen ells i com funciono jo, que podran controlar els meus moviments sísmics. Són molt ingenus, encara que he d’admetre que han evolucionat més ràpid del que em pensava, potser per això no vaig pensar a parar-los els peus abans.
Ara haig de posar remei! Ja que si els cedeixo més temps, sí que acabaran per esbrinar els secrets que els tinc amagats. Des de de fa uns anys, sé que ja tenen una petita idea del meu experiment de selecció, és el que ells anomenen Selecció Natural, en general tenen una idea de com funciono, i això ja és massa, no vull que sàpiguen més! Per això hauria de actuar, però no amb petits avisos com aquests últims anys, algun terratrèmol, alguna onadeta més gran de les que estan acostumats a veure, alguna pujada o baixada de temperatura brusca, alguna tempesta progressiva... No, ha de ser més fort! A més ho han de patir tots, no només els que estan justament a la franja d’alguna de les meves plaques, o a l’equador o als pols, no, han de ser TOTS.
Però m’entristeix que tot el meu treball se’n vagi a norris, que es destrueixi tot, perquè a més a més del humans també faria mal a tots els altres éssers vius que he creat i no hem sortiria a conte... Una espècie per milions? No crec que sigui l’adequat...
Bé, ja m’ho pensaré, de moment els continuaré deixant petits senyals, a veure si aquests humans reaccionen i valoren de tots els recursos que els he proporcionat.

VIATGE AL CENTRE DE LA NEURONA

Després d’haver estudiat matemàtiques, vaig obrir el llibre de biologia per fer uns apunts del sistema nerviós. De cop, però, em va caure una nota de la llibreta que deia:
Viatge al centre de la neurona. Sortides des de la Imaginació i el Cervell.
Em vaig quedar una bona estona mirant aquelles frases sense sentit i em vaig tornar a posar amb el sistema nerviós. Però, després d’haver-me llegit mil vegades els apunts i veure que no se’m quedava res al cap, me’n vaig anar a dormir.
Recordo que em vaig despertar en una espècie de lloc viscós, arrugat, de color rosa pàl•lid, fred i desconegut. No sabia on estava i em vaig començar a posar molt nerviosa. De sobte, una espècie d’esfera rodona se’m va apropar i em va començar a parlar d’una manera atropellada. Es deia Ió Calci i em va dir que seria el meu guia durant el viatge que estava a punt de començar.
Llavors vaig lligar caps d’una manera extraordinària. Em trobava dins del meu propi cervell, parlant amb un ió metàl•lic que m’havia d’ensenyar el funcionament d’una neurona, com bé havia llegit a la nota. Em va preguntar, doncs, si volia fer el viatge amb ell, i després de pensar-ho, vaig accedir. L’Ió Ca2+ va explicar-me que no podria separar-me d’ell en cap moment. I amb aquestes paraules, vam començar el recorregut.
Vam dirigir-nos cap al cos callós del meu cervell, un conducte que comunica els dos hemisferis cerebrals. Un cop vam ser a dins, no vaig poder evitar sorprendre’m. Aquell lloc era un canal ple de milions de neurones de les quals es veien uns punts lluminosos que s’esvaïen de la velocitat que portaven. El soroll era estrident i l’activitat era frenètica. L’Ió Calci, entre crits, em va dir que aniríem a l’interior d’una neurona, és a dir, que ens faríem passar per un impuls nerviós i així hi podríem accedir. No s’ho va pensar dos cops i va sortir disparat cap a la neurona més pròxima. Jo no m’ho podia creure. Estava veient en primera persona les parts d’una neurona, és a dir, el cos cel•lular, les dendrites, l’axó i les beines de mielina que recobrien la cèl•lula de Schwann.
I de sobte, tot es va tornar fosc. Ens trobàvem dins el cos cel•lular de la neurona. Allà em van saludar unes mitocòndries, el nucli i l’aparell de Golgi, entre d’altres orgànuls. Un cop vam sortir del cos, vam entrar a l’axó, un túnel molt viscós i relliscós, on l’Ió Calci i jo vam començar a emetre una llum molt potent. Ell em va dir que ens estàvem transformant en un impuls nerviós i que viatjaríem a una velocitat altíssima amb l’ajuda d’uns neurotransmissors. I així va ser. Un viatge impressionant entre beines de mielina i cèl•lules de Schawnn, amb la serotonina i la dopamina fent-nos companyia, dos neurotransmissors, fins a recórrer la dendrita sencera per arribar a l’extrem de la neurona presinàptica, anomenada també botó sinàptic.
En aquell moment, l’Ió Calci i jo vam parar d’una manera sobtada. Em va dir que ja no em podia acompanyar en el viatge, però va explicar-me que ara em guiaria un altre neurotransmissor, la Noradrenalina. Em vaig acomiadar de l’Ió Ca2+ i vaig aproximar-me a la meva nova companya, la qual em va comentar que li digués Noradré. Un cop presentades, vam ficar-nos dins d’unes vesícules molt acollidores fins a esperar a ser lliurades a la fenedura sinàptica, un espai entre neurona i neurona.
Després d’uns instants, que a mi em van semblar hores, vam ser alliberades a la neurona postsinàptica i vam completar la sinapsi (connexió entre neurones). Un cop completat aquest cicle, vam endinsar-nos a altres neurones, on anàvem recorrent-les en forma d’impuls nerviós. A mi em semblava que estava en un parc aquàtic, però en aquest cas, els tobogans eren neurones i l’aigua era jo, convertida en un impuls nerviós. Després d’haver recorregut durant una bona estona milions de neurones, la Noradré em va advertir que jo havia de marxar d’immediat perquè a l’endemà tenia una examen de biologia del Sistema Nerviós i no podia faltar de cap de les maneres. Vaig fer un bot quan ho vaig recordar i no vaig perdre ni un segon. Em vaig acomiadar de la Noradrenalina i vaig marxar.
Em vaig despertar tota suada i nerviosa. Podia recordar tot el que havia viscut aquella nit. Aquell viatge al centre de la neurona m’havia canviat completament la visió que tenia anteriorment del Sistema Nerviós. Va ser una experiència tan inoblidable que no vaig poder evitar plasmar-la al meu examen de biologia. I és que a vegades cal imaginar-se el funcionament del cos com si fos una màquina, on cada peça té la seva funció.

Astrolóxico

Ti naceches coa nucleosíntese primordial, ao tempo que todas as cousas inprescindibles deste universo. Tes uns aires de antaño que non se renovan por moitas Xemínidas que pasen. Agóchaste alí arriba, onde a vista dos ananos humanos non alcanza. Es xigante e nunca ninguén poderá pousarse nos teus ombros, pois vives moi lonxe de todos. Sínteste afelio, es afelio. Non hai ninguén máis solitario que o que decide prescindir das prioridades terrenas, da superficialidade do “eu”. Afelio é igual que non ser comprendido, afelio é como non existir. Mágoa, porén, que o mundo non siga os teus pasos, que a terra non xire na órbita que te rodea. Es un astro raro. Xiras sobre ti mesmo sen esquecerte de contornar todos os astros luminosos que achas. Aliméntaste da luz, non da escuridade. Paradóxico que o mundo, envíe a corpos coma ti alén do río Aqueronte cando, en realidade, debería acortar a periapside.

Pregúntoche o nome e non me respondes. Supoño que te acostumaches a ser un misterio, a estar por descubrir. Volvo encontrarte tumbado sobre a herba, nese espazo terrestre que non queres desvelar. Tumbado fronte a bóveda celestial, convídasme a ir ao teu carón e observar as constelacións. Sempre andiveches nas nubes! Delátasme cada segredo universal e entendo porque te encerras neste mundo de cabalos voadores en outono, cazadores de touros, leóns que acadan o seu oasis no río Nilo... Buscaría anacos de manteiga na túa boca sen encontrar máis que enigmas que se presentan con voz propia. O teu saber, nin ocupa lugar nin maltrata humildades. O teu elitismo nace na mesma destrución do termo. Verche máis preto ou máis lonxe non depende tanto de ti como da paralaxe que impera neste mundo de tortos e cegos. Ti convertícheste no moucho cos ollos máis grandes, de máis visión.

Pregúntoche o nome, esta vez respondes:
- Son a curiosidade na procura de respostas lóxicas. Venero a unha deusa acompañada de aves nocturnas. Posúo moitos nomes, todos distintos, pero ao final, o que importa é que busco a verdade.

Cando en Galicia había icebergs

Buah, acordaste de cando vimos os icebergs dende a Torre, vaia pasada, que frío ía! Había xeo alí para tomar os vermús de toda a sesión da orquestra.

Lémbraste cando chegaron os icebergs a Galicia?

Vaia comezo sería este para unha boa conversa desta de rememorar batallas. Unha conversa que ao mellor, noutro contexto, con outros protagonistas, puido existir. Imaxinade como sería:

Máis ou menos todos os que temos o acordo de máis aló de 30 anos lembramos perfectamente o Hortensia e as súas consecuencias na nosa contorna. O Hortensia foi un fito común para poñer un marco temporal á esctructura dos recordos da infancia. Eu lembro pouco máis sei ben como neses días o Horreo do Outeiro desapareceu da leira para sempre. Cal é a túa anécdota? Seguro que algunha tes e que podemos falar longo e tendido do Hortensia. Todo isto, todo un recordo colectivo nace dun vendaval, de ar e vento e chuvia como sinais característicos e as súas cicatrices. Non me quero nin imaxinar como recordariamos eses momentos, como sería o recordo colectivo ou como sería unha conversa se na vez de vento e chuvia, a imaxe que se nos viñera á cabeza para relembrar un fito común, non fora outra que icebergs, icebergs frotando polas proximidades da ría do Burgo, polo Golfo Ártabro, polo mar de María Luisa, pola zona da Selva alén do Prior... Unha imaxe fotográfica na que os icebergs estarían presentes dende as proximidades da costa cosendo con liñas de xeo a liña do horizonte, a fronteira da friaxe, e incluso máis, chegando até onde lindaba Galicia en textos antigos, mar por diante até as illas británicas. Icebergs e frío.

Sería unha conversa ou un conto para remomemorar sempre que houbera algún reencontro ou festa de gardar. Onde estabas ti cando chegaron os icebergs? A ti tamén che trouxeron unha pedriña de xeo para botarlle ao licor café? Como sabía eh, prestaba moitismo! A min unha pedra de xeo duroume toda a noite no vaso. Eu aínda teño algún xeo daquelas metido no arcón....
E se pasara, e se esa conversa ou algo parecido puidera ter pasado neste mesmo lugar, na mesma zona que agora ocupamos e chamamos Galicia. Vexamos se podería ser, expoñamos razóns:

As covas de Altamira e os rastros que os humanos deixaron nelas teñen unha idade superior aos 15.000 anos, e tamén se di que as covas encontradas nos Ancares poderían estar habitadas hai 30.000 anos.
Igual que había humanos no interior, seguro que tamén os había perto da costa, onde o clima en plena glaciación podería ser un pouco máis amábel.
Con todo isto poderíamos dicir que hai 15.000 anos non sería extraño atopar polas proximidades da zona das Mariñas, un pouco máis extendida que a actual debido a que o nivel do mar estaría máis baixo, humanos que gozaran e viviran na contorna.
Con todo isto..... só nos faltan os icebergs...e agora ímolos a poñer.
Porque hai15.000 anos?, que importancia ten esa data. Pois porque hai aproximadamente 15.000 anos, unha armada de icebergs encheu este curruncho da península Ibérica de témpanos de xeo. Non foi a única vez que isto pasou, pero si foi a última até o momento, e a máis próxima ao periodo actual cálido no que vivimos.
Estes icebergs que se liberaron dende todas as terras xeadas do Atlántico Norte a este oceano viaxarían movidos polas correntes oceánicas e o vento até aquí, até unha Galicia que non se chamaba aínda así..
Que como o sabemos? Pois estes icebergs procedentes dos glaciares continentais do máis ao norte do hemisferio norte que erosionan a terra pola que pasan, incorporan no seu interior estas partículas que arrancan da rocha, e viaxan con elas. Os icebergs derrítense ao chegar a zonas tan alonxadas como a península ibérica por ser climas máis templado, e ao fundirse liberan esta carga ao fondo do océano, e estas partículas pódense recoñecer facilmente. Ademais, imaxinade, onde viven os osos polares? só nas partes máis frías do hemisferio norte. Se o xeo chega máis ao sur, os osos polares chegan máis ao sur, pero á Galicia non chegaron os osos polares, chegaron outros seres, habitantes do plancton, que tamén actualmente só viven nas proximidades do círculo polar ártico e que grazas ao enfriamento producido polos icebergs ao afundirse, encontraronse nas costas galegas como na súa casa. E é certo.
Temos icebergs e temos xente nas Mariñas hai xa máis ou menos 15.000 anos. Só faltaba o licor café para estos galegos primitivos, e tamén o idioma, xa que daquelas non existía o Galego para ter esa conversa que queremos reproducir, pero seguro que tiñan unha fala de seu que lles permitiría rememorar o día que no que viron os icebergs.

Depresión con amor

Cada noite, dende varios meses atrás, coincidindo co finamento da nai, segue un ritual de modo automático antes de deitarse. Cear algo lixeiro, cepilla-los dentes, baleira-la vexiga, botar a crema hidratante con coláxeno e levar un vaso de auga mineral para a habitación. Unha vez no leito, continúa coa segunda parte das costumes cotiás nocturnas. Colle unha pílula antidepresiva, que modifica os niveis de serotonina do corpo, deseguido media neuroléptica para calma-la axitación e inquietude, e por último a hipnótica, coa cal se abraza a Morfeo. Unha vez seleccionada a dose de substancias receitadas polo seu doutor, tómaa con resignación.
Máis tarde chega o marido do traballo. O primeiro que fai é ir até a habitación a falar con ela. Interésase por como se encontra, felicítaa polos esforzos do día, arríncalle un sorriso con algunha pallasada improvisada e acaba bicándoa. Isto faina sentir ben, pois para ela é a mellor menciña que hai: o amor.

INO-CIENCIA

-Un científico negro e un branco discuten sobre a terraza dun edificio, sobre cal de
os dous chegaría antes ao chan -contábame Darío, mentres volviamos de clase-. Veña
Papá, escoitáchesme?

- Si, fillo, escoiteiche? -contestei mecanicamente- Pero se son científicos xa deberían
saber a resposta a esa cuestión, os científicos somos xente moi intelixente.

- Bo, xa papá, pero son científicos moi novos - Darío inducía que os veteranos
saben máis que os mozos- veña xa . A que non sabes cal dos dous chega antes ao
chan?

- Pois non sei neniño, nin idea.

- Pois o branco! - contestou Darío expectante.

- Ah si? E iso por que? - pregunteille, adiantándome á súa pregunta.

- Pois porque o negro quedouse limpando cristais - e botouse a rir.

Entón detívenme, zarandeado polas alarmas que saltan cando algo ameaza a boa
educación dun fillo.

- Pero Darío fillo, iso é racismo, por que tería que ser o home negro o que
limpase os cristais e non o branco?

Darío tamén se detivo; tanto o ton da miña voz como o xesto do meu rostro fixéronlle ver
que algo grave e inesperado estaba a pasar. Xusto onde debía xurdir a risa, emerxeu unha
escena de reproche.

- Pero…pero, papá, eu pensaba que… que o científico negro púxose a limpar
cristais para non ter que tirarse ao baleiro, e… e así enganar ao científico branco.
Ademais, que é iso de racismo?

Entón enmudecí e pasei de mestre a alumno no mesmo segundo. Lembrei a frase que
facía uns instantes dixéralle a Darío: “Os científicos somos xente moi intelixente”, e me
sentín o máis inútil de todos os seres do mundo. Biquei ao meu fillo, nun intento
inútil de cortar a hemorraxia de inocencia que eu mesmo provocara, agarrei con forza
a súa man e nun doloroso silencio volvemos a casa.

QUERIDA FAMILIA

“Quérovos e síntoo.
Reescribín moitas veces este inicio, mais creo que estas son as mellores palabras para comezar esta carta. Levo moito tempo pensando nisto e non son capaz de levantar cabeza. Como sabedes, a presión á que estiven sometido foi moi grande, e cada vez é maior. Levo moitos anos loitando por investigar, por facer o que sei facer. Levo moitas bolsas pedidas e moitos proxectos presentados e, aínda que din que estamos a saír da crise, eu sigo sen conseguir nada. Síntome un fracasado. Sinto que despois de dedicar a miña vida enteira a formarme, doutorarme e a investigar, non son suficientemente bo para facelo, mais agora xa non sei facer outra cosa. Son un covarde que non se atreve a dicirvos adeus en persoa e, por iso, fágoo a través desta carta, con bágoas nos ollos e un sentimento de liberación, sabendo que axiña vou acabar con esta dor.
Dóeme moito dicirvos adeus e quero pedirvos perdón a todos polo sufrimento que isto vos cause:
A vós, nai e pai, por quererme, por coidarme e por apoiarme durante tantos anos. Por permitirme facer o que sempre desexei, aínda que moitos me dicían que iso non tiña futuro. Non, non o tiña.
A ti, miña queridísima irmá, por apoiarme sempre, por quererme, por confiar en min. Sinto defraudarte, pero non podo mais. Pode que esas longas horas falando axudasen a que isto non pasase antes, pero nada bo pasa xa pola miña testa.
A ti, miña vida, meu amor. Ana, quérote. Desde que te coñecín todo foi máis fácil para min, por iso me custa tanto escribirche estas liñas. Quixera poderche dicir que podes facer que sexa o suficientemente feliz como para seguir vivindo, pero vai máis aló. Sinto que son máis unha carga que un descanso, sinto que son a negatividade que foi minguando a túa personalidade irresistible facéndote cada día un pouquiño menos feliz, sen te decatares. Quero que sexas forte, que sigas coa vida que eu non che puiden dar. Quero que volvas ser feliz.
Non esquezades nunca que vos quero con toda a miña alma. Co meu corazón cheo de pena por non podervos apertar por última vez, despídome.
O voso fillo, irmán e marido.
Quérovos e ”

Ese día, o día que tiña decidido terminar coa miña vida, chegou Ana co maior sorriso que lle vía nos últimos anos. Chegou pronto do traballo e pilloume escribindo esta carta. Díxome que viña do médico, que estaba embarazada. Entón, imaxineime cos nenos na praia, de vacacións. Imaxinei a vida que estiven a piques de perder e entroume un arrepío por todo o corpo. Imaxinei todas as cousas que lles podería ensinar, as ondas, os ourizos, os peixes, o mar. Entón, notei que o sorriso de Ana debuxábase tamén na miña cara. Alégrome que Ana chegase pronto aquel día. Lembro con vergoña cando escribín esta carta. Lembro a dor, lembro cada punto e cada coma. Alégrome tanto de non chegala a deixar xunto ao meu corpo sen vida aquela mañá...
Hoxe son feliz coa miña familia; véxoos todos xuntos no soportal de casa, ao redor da mesa cunha gran enchente xa terminada, cos pratos xa baleiros, celebrando o nacemento da nosa neta. Eu, baixo o sol, sorrío mentres gozo desa estampa. Recollo os últimos amorodos da nosa horta para comelos de sobremesa. Esta horta que me deu a vida cando nos mudamos aquí. Xunto a Ana e os nenos, conseguín facer desaparecer ese desacougo que me embargaba. Nesta horta non só creceron froitas e verduras, se non que creceron tamén as miñas ganas de vivir. Esta horta fixo que me sentise útil, podendo alimentar a miña familia, mentres a miña muller traballaba para pagar as facturas e o aluguer.
Sosteño esta carta entre as miñas mans, xa engurrada. Tantas veces desdobrada que o papel hai tempo que se quebra polos seus bordos. Relín esta carta tantas veces que a podo recitar de memoria. Téñoa tan gravada que xa non a preciso. Sosteño esta carta nas miñas mans para lela por última vez antes de rompela.