RELATOS

ATZAR

Entro a l’estudi, l’habitació més decadent i abandonada de la casa; no té personalitat ni caliu i acumula moltes coses: llibres llegits i rellegits, llibres que no s’han llegit mai, guies de viatges per somniar, àlbums de fotografies, reproduccions de pedres i taules antigues, imitacions de papirs egipcis...
Em fixo en la reproducció de la pedra de Rosetta, la que van trobar els oficials de Napoleó al 1799; penso en la sort que va suposar trobar-la per aconseguir desxifrar els jeroglífics egipcis i també en la sort que va suposar que en Champollion, egiptòleg erudit, s’interessés pel tema. Ell va ser qui després d’anys d’estudi va treure’n l’entrellat, dels jeroglífics. Una idea altera la meva serenor: i si mai ningú l’hagués trobat? L’atzar, la casualitat, l’oportunitat! De sobte he sentit molta tristor perquè encara no se sap del cert qui en va ser el descobridor, ha quedat perdut en les teranyines del passat. Potser un tal Dhautpoul, cap de l’exèrcit francès o el lloctinent Bouchard, encarregat de dirigir la restauració de la fortificació del Rashid (Rosetta). Uf! Quantes persones que han canviat el rumb de la història i la ciència han mort a l’anonimat? Quantes persones que han malmès la humanitat són recordades per sempre?
Ara la meva mirada s’atura en els ordinadors antics que s’amunteguen en un racó; els compto, n’hi ha exactament 7, m’agafa un calfred! El 7, el número màgic per a moltes civilitzacions antigues, el número de la sort. Set dies té la setmana; set pecats capitals ens tempten; set notes musicals; set vides té un gat. Torno als ordinadors i a la informació que amaguen; qui la recuperarà? Faig una mirada panoràmica a l’habitació i penso: que fàcil és obrir un llibre i llegir-lo, que fàcil és observar un papir i extreure’n el missatge, que complicat és buidar el contingut d’un ordinador! D’aquí 4000 anys quina informació clau es recuperarà? Com es farà?
Centro la vista en els papirs que vaig portar d’Egipte, l’any que em va tocar la loteria; sort! Un número comprat per casualitat em va brindar l’oportunitat de fer-ho. Recordant l’apassionant viatge he connectat amb el papir del Rhind, un papir de 33cm d’ample per 5m de llarg i escrit per les dues cares; de nou l’atzar va fer possible aquesta meravellosa troballa, fantàstic! Gràcies al papir del Rhind hem pogut conèixer alguns aspectes matemàtics que treballaven els antics egipcis, és el papir més important dels que es coneixen sobre matemàtiques egípcies. Ostres! Penso que el papir del Rhind no s’hagués pogut interpretar si abans no s’hagués trobat la pedra de Rosetta; de nou la casualitat. Quina sort que en Henry Rhind, un reconegut egiptòleg escocès, comprés el papir a un venedor d’antiguitats il·legal de Luxor al 1858. I si el papir l’hagués comprat una persona sense escrúpols per decorar la seva mansió? I si més tard, cansat de veure’l l’hagués llençat a la brossa? Quants altres tresors no han sortit ni sortiran mai a la llum? Sort, casualitat! Al papir del Rhind hi ha 87 problemes i la seva resolució. Uf! El número de problemes acaba en 7! Les qüestions són sobre aritmètica bàsica, fraccions, etc. Va ser escrit per l’escriba Ahmes cap a l’any 1650 aC a partir d’altres documents anteriors. També conté un joc divertit: hi ha 7 cases, cada casa té 7 gats, cada gat s’ha menjat 7 ratolins, cadascun dels ratolins s’havia menjat 7 espigues i cada espiga hagués donat 7 mesures de blat. Al papir hi ha la suma entre cases, gats, ratolins, espigues i mesures de blat. Diuen que és l’únic problema conegut dels egipcis sobre progressions geomètriques i també l’únic de matemàtiques recreatives. Se’m dibuixa un somriure, les matemàtiques també són un joc des de fa milers d’anys! D’altres qüestions del papir em vénen al cap: no hi ha generalitzacions, només resolucions de casos particulars: com repartir 9 pans entre 10 homes, com repartir el menjar del bestiar, com calcular l’àrea d’un cercle (donaven una aproximació molt bona del número pi: 3.1605), com calcular àrees de triangles diversos...
Un estrèpit fort i un cop sec em treuen de l’atordiment, uns quants llibres han caigut de la prestatgeria, exactament 7. Els col·loco de nou al seu lloc i mentre ho faig inconscientment compto els papirs que hi ha penjats a la mateixa paret, 7. M’agafa tremolor. Ja en tinc prou per avui. Surto de l’habitació, vaig al dormitori, he deixat el mòbil carregant: 7 trucades perdudes, 7 converses de whatsApp, estic somniant? Miro les trucades i els whatsApps, somric, hi ha una proposta d’en Martí, l’home que em fa somniar. Vols venir amb mi a Londres pel pont de la Constitució? Somric de nou, la pedra de Rosetta i el papir del Rhind m’esperen al Britànic. Avui és el meu dia, la sort m’acompanya!

Buscant el vent

Hi havia una vegada un vent tan trist que no podia volar. Des de feia temps, sense adonar-se, s’havia anat movent cada cop més a poc a poc, feixuc, pesat, fins quedar totalment parat.
Amunt i avall havia viscut movent arbres i arbrots, branques i branquillons i fulles de tots colors que queien al seu pas en arribar la tardor. La seva vida havia estat molt atrafegada; arrissava onades, transportava llavors o suportava els esternuts de tothom, viatjant lent o molt ràpid i això el feia sentir molt cansat.
Sobretot, el que l’abatia eren els murmuris de la gent “Uf! Quin vent fa!” i les queixes “Quan s’acabarà aquest vent?” que es repetien al seu pas. Veia com tothom l’evitava o s’arraulia per racons amagats fugint d’ell. Allò l’enfadava tant que sovint rugia encabritat i volava ràpid en forma de gegantins huracans destarotant al seu pas cases, reixes i fanals.
El dia que va decidir aturar-se, va observar que tothom semblava més tranquil i més feliç; car, ja no hi havia barrets voladors, ni ulls plorosos, ni fullaraca fora de lloc.
Tot i això, la canalla el trobava a faltar perquè sense ell no es podien enlairar els estels ni fer bombolles de sabó. El viatjant del globus aerostàtic estava indignat i en arribar l’estiu cigonyes i altres ocells no van poder tornar a la seva terra per visitar els parents, i allò va desencadenar les pitjors baralles familiars.
Tristos també, nens i nenes veien com la pols quedava amuntegat allà on queia, el fum dels cotxes no es movia de la ciutat i la humitat de l’aire no arribava a fer núvols. Aquell va ser un estiu feixuc i ben gris.
El que semblava un descans va començar a ser un autèntic desastre. “Quan tornarà el vent?” va començar a preguntar-se tothom.
La tardor va arribar, cobrint de fulles tots els carrers, i també l’hivern i el fred. Ningú no sortia de casa i mentre els dies passaven, aquella tristor que havia envaït el vent va començar a escampar-se adormint –ho tot i a tothom.
En arribar la primavera un ós maldestre i dormilec va despertar-se. Havia hivernat d’allò més bé al seu cau i afamat va sortir a buscar alguna cosa per portar-se al pap, tenia una fam voraç!
A poc a poc, va anar adonant-se que alguna cosa no rutllava bé. Les flors estaven pansides i els ocells no cantaven, i allò el va fer pensar que potser s’havia llevat massa d’hora. El pastor, que passejava per allí li explicà:
- El vent ens ha abandonat! Un bon dia es va parar i ara res no es mou, tot s’amuntega i s’embruta, ni tan sols torna la primavera!- li contà plorós.
- Caram! això és un gran desastre! – va respondre l’ós mentre recordava aquells deliciosos ruscos de mel que potser no tornaria a provar.
Així que decidit, es va treure les quatre lleganyes que li quedaven i va anar-se’n muntanya avall a rescatar aquell vent entristit.
L’empresa de l’ós, però, no va resultar gens fàcil. La seva poca traça el feia ensopegar a cada passa, i rodava per terra més que caminava. La baixada, plena de cops i sacsons va ser observada per tots els animalons del bosc, que anaven rient sota el nas sense poder-ho evitar.
- Guaiteu aquell ós sapastre – anaven dient entre dents – mira endavant, dropo!- Fins que els murmuris es van convertir en autèntiques rialles que van acabar despertant tothom.
- Calleu gamarussos! Tinc una missió importantíssima! - cridava l’ós mentre lluitava per no topar amb cap arbre més.
Els esquirols van decidir seguir-lo, ja que els semblava un espectacle d’allò més divertit. Altres animalons curiosos també s’hi van anar sumant i a poc a poc, en un tres i no res tots els tafaners del bosc seguien aquell ós sapastre, preguntant-se on anava tan decidit.

Ves per on, al pas d’aquella bandada, la pols es va anar enlairant, les fulles es bellugaven sota les cames i braços i la llum fins i tot va començar a aclarir. En arribar al poble, homes i dones van treure el nas per la porta per veure què era aquella cridòria, i, lluny d’espantar-se, van sortir a rebre l’alegria muntanyenca que arribava. Ara el cel semblava una mica més blau, l’aire menys brut i els carrers plens de vida i rialles com feia molt de temps ja no se sentien.
De sobte les campanes van moure’s sota una brisa suau i repicaren, tot i que el rellotge feia temps que romania aturat.
Així va ser que sota aquell ning –nong, el veïnat , l’ós i companyia van celebrar la tornada del vent que ara semblava ben content i mentre volava feia giravoltar les paraules que des de feia molt de temps romanien callades.

Clic

Son les vuit quan tornem de l’enterrament de l’avi. El sol ja es pon i amb ell un dia d’acomiadament. Tinc quinze anys i ploro la seva pèrdua, allibero així tota la ràbia que porto dins per no poder-li dir adéu. La nostàlgia que m’omple el pit em duu directament a la taula del seu despatx. Recordo quan era petit, m’asseia sobre els seus genolls en aquella taula que aleshores em semblava gegant. Ara ja no ho sembla tant, sense ell. Obro els calaixos buscant encara no sé què. Hi trobo de tot, una lupa de plata vella, uns llapis afilats a navalla, segells de països on no sabia que hi havia estat, algunes esqueles de vells coneguts seus i una caixa de clips rovellats. Sota una grapadora sense grapes hi ha un munt de papers, escrits a mà. M’agrada veure la seva lletra, hi ha rebuts de factures i documents, hi ha cartes i poemes que parlen de la mar, d’aventures i de conflictes polítics, hi ha anotacions de coses a fer: llibres que llegir, restaurants que provar i països que visitar. Entre tots aquells documents, hi ha un sobre amb el meu nom, dintre, el dibuix d’un mapa fet a toscament a bolígraf sobre un tros de paper ja esgrogueït. Encapçalant el mapa: “L’enfonsament del buc Solpor. 1929”. Em quedo bocabadat amb el mapa a les mans, tremoloses. El meu avi m’havia parlat moltes vegades de l’enfonsament d’aquell buc de contrabandistes de tabac. Tot i que sempre m’havia sonat a conte, m’ho contava amb tant entusiasme que sempre havia volgut visitar aquell derelicte. Però ara tenia un mapa, un lloc precís on poder trobar aquell buc i fer realitat una història que per mi, fins ara, no tenia res de cert. Ho tinc clar, vull veure el Solpor amb els meus propis ulls.
CLIC.
Han passat ja vint anys d’ençà vaig començat la fita de trobar el Solpor. Tot i amb un mapa a la cartera que em devia portar a la seva precisa ubicació, mai no l’he trobat. Ja no sé si tot fou una història del meu avi o si realment es va enfonsar un vaixell allà. M’hi he deixat la pell i, tot i que no he trobat el Solpor, he pogut créixer dins la mar. He desenvolupat el meu coneixement, he visitat mars i oceans, he estudiat peixos, he vist el comportament dels animals marins, he vist la vida que s’amaga allà on no hi ha arribat mai ningú. He estudiat la dinàmica sedimentària de la zona, he bussejat aquí i allà, he datat, nomenat i classificat els bucs enfonsats de més de la meitat de la Mar Mediterrània. La tranquil•litat de la mar m’envolta quan sóc allà abaix, el silenci inquiet de sota la mar, el blau marí quan mires endavant i els raigs de llum que entren perpendiculars sobre les nostres bombolles. Aquesta recerca m’ha permès desenvolupar la meva vida professional, m’ha permès sentir-me realitzat com a persona. Avui sóc un reconegut científic, arqueòleg marí, i dedico la meva vida no sols a cercar el Solpor, entre altres derelictes, si no a motivar i entusiasmar als més joves a estudiar, a perseguir els somnis i a fer-los veure que de la ciència es pot viure, que de l’esperit crític i de les ànsies de conèixer se’n pot treure un bon profit. Avui tinc la sort de portar als nous alumnes a les pràctiques de la meva assignatura. Avui comença una nova remesa d’alumnes i els diré allò que sempre dic el primer dia durant les pràctiques de camp: “Jo, avui, sóc aquí per l’enfonsament del buc Solpor. Una història que em contava el meu avi, una història que em va fer CLIC. Busqueu el vostre CLIC i porteu-lo sempre amb vosaltres”, i després els hi mostro el mapa.

DILEMA

Com pot ser? Acabo de néixer i ja haig de morir?

Per què la vida ha de ser tan curta?

S’acaba de formar el meu cos aquí, tan amunt que puc dominar el món sencer. Però he anat creixent fins pesar tant que, per això, ara caic cap a l’abisme. Quina condemna per éssers celestials com nosaltres! Éssers que podem desfer la llum en tots el colors possibles.

Què trobaré allà a baix? Sospito que en xocar amb el terra em fragmentaré en mil còpies de mi mateixa i quedaré aniquilada... O potser no.

Algunes companyes, molt poques, diuen que tenen records de vides anteriors. Jo no recordo res. Diuen que la vida no s’acaba. Que hom torna a néixer una i una altra vegada. I que, de fet, les nostres vides només són una minúscula part de la nostra existència infinita.

Quan morim perdem la nostra individualitat. Elles li donen un nom estrany: “Nirvana”. Som totes una mateixa cosa. Som la totalitat. SOM DÉU! Donem la vida al món.

També recorden que, molt ocasionalment, una part del Tot desapareix i és quan tornem a néixer. En el nostre cas no plorem com el nounat quan la mare el deixa anar a la vida, sinó que ens plora el nostre pare Cel.
Diuen que al terra ens reunirem en petits rierols que acabaran essent rius i que, finalment, arribarem al “Nirvana”, que els homes anomenen mar.

No sé si creurem tot això. Aviat ho comprovaré. Però tinc por que no sigui així. Tinc por de morir. NO VULL MORIR!

GOTA

Doppelgänger

Ja és hora que el tregui a passeig. No sé què fem aquí asseguts al sofà mirant la tele i bevent birres dia rere dia. Ara toca fer turisme, anar a veure la Moreneta.

Hi ha una teoria que assegura que tots tenim un doble, un bessó fals en alguna part del món, ben lluny. Un bessó de diferent origen biològic. Tots en tenim un voltant pel món. El meu em va venir a veure.
Van trucar a la porta i en obrir em vaig quedar de pedra. El primer que vaig pensar va ser que algú em feia una broma; després, que patia un dejavú o un desdoblament de personalitat; al final em vaig netejar les ulleres i vaig comprovar que no tenia una ressaca de cavall.
L’individu no deia res, només em mirava. Li vaig dir Hola, què tal? Qui ets? Però només somreia. El vaig fer entrar, gairebé el vaig entaforar dins, preocupat per les reaccions dels veïns si el veien (si em veien) allà palplantat.
Li vaig oferir alguna cosa per beure i el vaig fer seure al sofà. No deia res, em mirava i somreia. Jo també l’observava intentant trobar les set diferències, però no n’hi havia tantes: duia les celles ben depilades, no es mossegava les ungles i tenia un gust boníssim per a la roba. Es podria dir que era la meva versió pija.
Quan acabà de beure, em va fer una pregunta que es quedà sense resposta. Ho vaig saber pel to, esclar, perquè aquell individu parlava en arameu del sud. Així que si jo no l’entenia segurament ell a mi tampoc. Fotut.
Vam mirar la tele mentre arribaven un parell de pizzes; després li vaig posar una manta al sofà i vam dormir. L’endemà vaig trucar a la feina per dir que em trobava fatal de la panxa i vaig dedicar el dia a esbrinar d’on havia sortit aquell individu. Si em fixava bé, però molt, molt bé, podia distingir una petita diferència en els seus ulls: no eren idèntics als meus, eren gairebé imperceptiblement més allargats, tirant a asiàtics. De ben segur aquest tret era una pista del seu origen. Seria oriental?
Després d’esmorzar engegà la tele i no tornà a parlar-me. De fet, m’ignorava bastant. Em vaig asseure al seu costat.
Més pizzes per dinar i migdiada (jo; ell seguia empassant-se programes i pelis). Al vespre em va dir A mi agrada mol pitza quatra astasions i la Verja da Monster rat. Quin invent, la tele!
Vaig tornar a trucar a la feina. Gastroenteritis, vaig dir.
Divendres em va trucar la Cuqui i li vaig posar excuses versemblants per no quedar. Em va fer més ràbia estar diversos dies sense follar que pensar com fer-li passar el cabreig que li va agafar per una suposada infidelitat. Però no la podia deixar venir a casa, no podia veure aquell individu. No ho entendria. A més, el pis és tan petit que no hi havia racó on amagar-lo.
La casa em queia a sobre i les capses de pizza i les llaunes de birra buides començaven a fer-me nosa. Una tarda l’individu va treure un mòbil i es posà a fer fotos del pis i a teclejar de pressa. Com és que no l’havia utilitzat encara? Potser demanava per WhatsApp que el vinguessin a buscar? Tant de bo! No sabia com desfer-me’n.
Ara les nits són força tranquil•les. Només m’he despertat dos o tres cops avui per la pudor a pizza podrida i a cervesa rància, i perquè encara se’m fa estrany escoltar com l’individu ronca al sofà. Demà al matí hauré de fer dissabte sens falta i demanar-li la roba: fa olor de socarrat.
Ens hem llevat abans del migdia, avui. Hem esmorzat bé, hem netejat el pis, ens hem vestit de diumenge, ens hem assegut al sofà i ha engegat la tele. He agafat dues birretes fresques i amb el primer glop m’ha vingut una imatge potent de la Moreneta, així en èxtasi, com una revelació divina, i he canviat d’idea: ja és hora que el tregui a passeig.

El so dels fractals

Havia arribat l’hora, per fi podria entendre la llum.
Sota les indicacions de l’amable doctor, va iniciar l’esperat però temut moviment d’obertura de les parpelles, sense descuidar l’aprenentatge que havia rebut durant aquells interminables mesos, això és, una velocitat inhumanament lenta en aquell obrir de portes dels ulls així com la total relaxació de cada múscul del seu cos menut per tal de rebre l’immens dolor que s’avenia...
La Natàlia esperava aquest moment d’ençà que es va assabentar de l’existència de la llum: tan bon punt va tenir consciència sobre ella mateixa i va dominar la comunicació verbal, va entendre que ella no era la versió estàndard d’humà, sinó una persona incapaç de reconèixer allò que tenia al front sense haver d’estirar la mà; una persona que, malauradament per a ella, no podia distingir els colors, que els seus iguals jutjaven d’imprescindibles per a gaudir la bellesa de la vida. Ella era cega.
Com no és difícil de concebre, saber-se negada d’aquest miraculós sentit, era per a ella una tortura. Aviat, però, la Natàlia va haver de recapacitar per tal de no veure’s sumida a la tristesa. Va recolzar-se en allò que més alleugerava el seu dolor: l’oïda. Així, tot i no poder veure els colors, ella es va proposar ser l’ésser mortal que més joia trobés en els sons.
D’aquesta manera, la nostra amiga cega es va aficionar a la música, tenint una especial decantació per a les obres de Beethoven, les quals sovint provocaven que ella pogués somiar desperta que era una vident, que nedava entre tot de colors que la portaven al cel.
Un dia, la Natàlia va saber que la seva ceguesa no era provocada per un problema de salut al conjunt del seu ull, sinó en algun punt del seu cervell que hauria d’haver analitzat les imatges captades per l’ull. Tanmateix, era possible curar aquesta ceguesa, ja que es podia resoldre per tractaments psicològics.
El tractament consistia a aconseguir imaginar els colors –tasca pràcticament impossible per a algú que no n’ha vist mai-, amb l’ajuda de relacionar-los amb algun concepte sonor.
Per aquest fet, se li va recomanar donar forma a les peces de Beethoven a la seva ment, de manera que associés cada frase de cada peça a un moviment, sensació...
Això, de manera inconscient, li permetria de poder assimilar un fractal, un tipus de figura matemàtica que està feta per ella mateixa en cada punt imaginable, de manera que quan algú mira un fractal, pot tenir diverses sensacions, com la de moviment, atès què veu la figura general en molts trossos d’aquesta.
El fet que pogués relacionar a Beethoven amb els fractals prové de què les partitures de Beethoven tenen en la seva estructura fractals, ja que les frases de les seves obres són versions amplificades de les subfrases que la formen.
Finalment, el doctor que ara es trobava al costat de la Natàlia li hauria de modificar el comportament cerebral mitjançant elèctrodes amb la finalitat de transformar els conceptes dels fractals que tant havia assimilat auditivament en sensacions visuals.
Així, la Natàlia estava a punt de veure per primera vegada, probablement un fractal –qui sap quin-, sempre que el dolor que pateix aquell qui veu per primer cop li ho permet.

El somni d'un infant

El viatge va acabar de manera immillorable. “Influència dels druides gals sobre l’alquímia medieval a les Highlands escoceses” estava pràcticament enllestida. De tornada a Barcelona, endreçar idees i donar forma. En dos mesos la presentació al tribunal. L’avió s’enlairà, vaig dir adéu mentalment a Edimburg i em va venir al cap la figura del que ha estat el principal mentor de la meva tesis, John Detsreo. Com definir aquest vellet entranyable? Doctor en Història medieval, doctor en Ciències Químiques, membre d’honor de la Real Societat Britànica de Ciències Físiques, inventor, poeta de renom.. Druida, s’autoanomenava. Mai podré oblidar el contrast entre les seves arrugues centenàries i els seus ulls espurnejants, plens de vida eterna. Em vaig guardar com a punt i final del viatge la quartilla esgrogueïda que em va donar a l’acomiadar-nos al nostre darrer sopar. “Té. Ho guardo des de fa molts anys. És el somni d’un infant. No t’oblidis mai dels teus somnis”. Vaig començar la lectura sabent que no em deixaria indiferent.


“Ahir vaig tornar a somiar amb la mare, però va ser un somni molt diferent dels que he anat tenint al llarg de tot aquest any que no ha estat amb nosaltres. Ahir no apareixia des del mig de la foscor, no em mirava amb cara de pena, ni desapareixia quan corria a abraçar-la.

El somni d’ahir va ser molt estrany. Em trobava a la nostra ciutat -ho sé perquè vaig reconèixer l’edifici de correus i la porxada de l’avinguda- però tot era diferent. Els edificis eren més alts, la gent vestia de forma rara i un munt de vehicles a motor, de formes inimaginables, circulaven sobre un terra negre i dur que no havia vist mai abans. Tinc la sensació –li demanaré al pare si és possible- que podia ser la nostra ciutat en un futur no massa llunyà.

Jo tenia una clara missió: fer preguntes a la gent. Amb un llapis i uns fulls de paper a les mans, aturava als vianants. Repetia la mateixa pregunta sense sentit (ho recordo amb tanta nitidesa!): si ara mateix li fessin un regal per casa seva, què triaria, una cadira o una guitarra? La gent responia amablement; alguns s’ho rumiaven, d’altres contestaven d’immediat. Jo anotava les respostes. Recordo que havia d’entrevistar 50 persones. Amb totes les respostes anotades, vaig córrer cap a la porxada, on m’esperava la mare asseguda a la terrassa d’un bar, em sentia excitat, content: mira, mira, mare, les respostes estan molt dividides; 27 persones volen la cadira i 23 volen la guitarra...El somriure encoratjador de la mare. Molt bé fill, fes la segona part de la feina. Vaig tornar al passeig central de l’avinguda. La pregunta ara era encara més estranya. De fet, ho era molt: si ara mateix li fessin un regal per casa seva, què triaria, una cadira elèctrica o una guitarra elèctrica? No sé perquè, però les respostes no van ser tan amables. Alguns marxaven sense contestar i em va portar una bona estona aconseguir 50 respostes. Quan les vaig tenir i vaig fer el recompte, una sensació molt forta es va anar apoderant de mi. Vaig arribar esbufegant a la porxada i gairebé cridant li vaig dir a la mare: mare, mare! És tal com em vas dir, és tal com em vas dir! L’electricitat ha desviat totalment les respostes, 49 persones volen la guitarra i només una la cadira. Què vol dir, mare, què vol dir? Què és el que té l’electricitat que és capaç de desviar les respostes com la magnetita del pare desvia la brúixola que em va regalar l’oncle? Mare, mare....

Suposo que em devia moure nerviós al llit, potser fins i tot cridava, perquè de molt lluny, la veu inconfusible del pare em va anar arribant de forma cada cop més audible : James Clerk, James Clerk, desperta, només ha estat un somni....”

Vaig rellegir el manuscrit uns quants cops. El vaig guardar, com si fos –ho era- la cosa més delicada del món. La lluna damunt del Mediterrani em saludà i m’avisà que el viatge estava arribant a la seva fi ; vaig contestar amb un somriure somiador, feliç.

Nota de l’autor:
Petit homenatge a James Clerk Maxwell, orfe de mare als vuit anys i creador d’unes de les equacions més potents i elegants que ens regala la física: les equacions de Maxwell.

FUGIDA

Nit del 2 de març de 1944
En Francesco començava a pensar que entrar en aquell tren havia estat molt mala idea. Havia actuat així perquè, tot i que corrien rumors que el final de la guerra estava a prop, ell no en podia estar segur; a més, veure el seu fill Paolo i la seva dona consumir-se per la fam i la tristesa el deixava en un estat de desesperació que no havia conegut mai fins llavors. Per ell ho eren tot. A la seva dona la va estimar des del primer moment. No hi havia dia que no pensés en tot el que havien viscut junts. Ja des de ben petita era una nena molt desperta i intel·ligent que devorava tots els llibres que els mestres li deixaven i que ell li portava de la biblioteca on el seu pare treballava. Li encantaven els reptes, els estudiava de forma incansable i escrivia tot el que se li acudia en trossos de paper. Encara ara recordava la cara de concentració que feia davant dels problemes més difícils i com somreia de felicitat si els resolia. El dia del casament ell li va regalar una llibreta preciosa perquè hi pogués escriure tot el que resolgués. Havia volgut donar-los una vida millor, fins i tot contemplava la possibilitat que la seva dona estudiés alguna cosa de ciències. Ara es trobaven tots en un tren camí a Nàpols, però per desgracia ella estava uns quants vagons més endavant i això li feia pensar que potser s'havia equivocat. El seu fill estava estret contra el seu pit i somicava perquè no tenia la Valentina a prop. Feia poc havien sortit de Romagnano i ja portaven més de 10 minuts parats.

La Valentina estava espantada. El túnel era molt fosc. Dintre el vagó ningú veia res. Hi havia un silenci sepulcral, el silenci de qui sap que alguna cosa no va bé, però que no ho vol admetre per por a ser conscient del propi final. No podia deixar de pensar amb en Paolo i en Francesco. Ell li havia dit que havien de marxar aquella mateixa nit, que hi havia un tren que els portaria cap a una vida millor. No sabia si perquè feia dies que estava delirant entre números i equacions que no la deixaven viure o perquè estava morta de fam, però el cas és que hi va accedir. Des de sempre li havien fascinat les matemàtiques per la seva claredat, tan difícil de trobar, però que quan l'assolia l'omplia de joia. Li encantaven els nombres primers, de fet feia temps que estava capficada buscant la solució d'una conjectura que l'havia captivat des del moment que havia sabut que se la considerava un gran repte encara per resoldre. Tot això ara no importava, dalt del tren sola no deixava de veure la imatge del seu fill caient mentre intentava pujar. En Francesco li havia cridat que pugés, que ja es trobarien a dalt. Desitjava que no ho haguessin aconseguit perquè tenia l'estranya certesa que s’estava morint. Li pesaven les cames i els braços, ni tan sols podia aguantar la llibreta entre les mans. Mentre una llàgrima li queia i una passió de son infinita l’envaïa va treure forces d'on no en tenia per escriure-li un missatge d’amor al seu fill.

5 de juny de 2014
En Marcos ha acabat la carrera de matemàtiques amb cum laude. El seu avi, en Paolo, se'l mira amb els ulls negats pel plor. Sap que són llàgrimes d’orgull, però també de tristesa. Està segur que està pensant en la seva mare, la Valentina, morta 70 anys enrere en aquell maleït tren de Balvano. Moltes vegades li ha explicat la història de com ell corria agafat a la seva mare, de com va caure i de com això va fer que pugessin a l’últim vagó. Van voler arribar fins on era ella, però el tren no es comunicava. La misèria de la guerra es va reflectir també en la baixa qualitat del carbó i més de 520 persones hi van morir asfixiades pels gasos. Encara que no li hagi dit, ell sap que es sent culpable per haver estat al vagó que va quedar fora del túnel.
En Paolo està tan orgullós del seu nét que ha decidit regalar-li la llibreta on la Valentina hi va deixar escrit un missatge amb el traç de la desesperació i la pressa: T'estimo, fill meu.
L'endemà en Marcos es va posar a fullejar la llibreta tranquil·lament quan, de sobte, el va envair una gran tristesa, no només pel fet d'haver llegit la frase que li havia deixat al seu avi, sinó també perquè, sense ella saber-ho, li havia deixat la clau per resoldre la conjectura dels nombres primers bessons.

JOHARI PAGA LA RONDA

Un home mira sorprès el seu braçalet INCISAL i s’acosta a una dona que es troba a la barra de la discoteca. Aquella polsera és un dispositiu personal de monitorització i control dels interessos i gustos en xarxes socials de la gent que porti dispositius semblants a sobre. El seu nom és un divertit anagrama: Intelligent Controlling Likes&Affinities In Social Networks. L’aparell pot mostrar un mapa en temps real de l’entorn immediat assenyalant amb puntets de colors la classificació ràpida de les persones tot estudiant els seus perfils a les xarxes socials i comparant-lo amb el del portador. També oferia una referència ràpida amb informació del contacte i elements ràpids de conversa.
- Hola, em dic Vincent Erickson. –Saluda ell.
- Encantada, jo sóc la Nettie Glover.
- La veritat és que no sé com començar, com és que...
- No porto un INCISAL? No són gaire útils.
- Com pots dir aixó? És un dels invents que ha revolucionat totalment les relacions humanes al segle XXI!
- Estàs segur? Jo no crec que hagi revolucionat res.
En Vincent cada cop més sorprès, intenta portar la batuta en aquella trobada.
- Vols una altre copa? M’aposto una ronda a que no em convenceràs de que les INCISAL no són un gran avenç.
- D’acord.- Va dir ella mirant el barman que va venir de seguida- Per començar, en situacions com aquesta, no necessito saber qui està interessat en mi o no. Tu has vingut a mi, i no duc dispositiu. I ara parlem. Per tant, estem tots dos interessats l’un en l’altre. Es triga poc temps a trobar algú amb un cop de vista i es pot descartar fàcilment preguntant si vol conversa. Amés, el dispositiu es basa només en l’àrea lliure de la informació que hom vol mostrar per que els altres accedeixin lliurement. Quina és la teva fitxa INCISAL, Vincent?
- Ell llegeix la pantalleta en veu alta:

Vincent Erickson 39 anys Solter
Lab manager Amant dels animals Té dos mastins americans
Li agrada fer esport Juga a pàdel Catòlic

- Molt bé. Ja tinc la informació que tu- el va assenyalar amb el dit- comparteixes a les xarxes socials i que vols que se sàpiga. Et diré moltes més dades, sense cap aparell, de la teva àrea cega:
Ets nou en aquest local, portes el distintiu d’una sessió. Als que venim sovint, els relacions públiques ens ofereixen passis de temporada. T’agraden els animals però tu no passeges els teus gossos, tindries marques amb la corretja a les mans. Fa temps que no jugues a pàdel, tens la pell ben blanca. No sempre has estat solter, ja que la teva corbata és el típic regal d’una parella amb la clara intenció de marcar-te.
- A mi m’agrada aquesta corbata, si veiessis les altres... Bé, tens raó, fa un mes que vam partir peres. – Va confessar Vincent força divertit amb aquell joc.
- Així que és ella qui passeja els gossos?
- Se’ls va quedar ella, jo m’he mudat a un pis més petit i no tinc lloc pels animals. Me’ls deixa veure al parc un cop a la setmana.
- Vols que passi a llegir la teva àrea oculta?
- Com d’oculta?
- Com que no la vols compartir, però jo la sé llarga i perdràs la ronda.
- Prova. No crec que puguis afegir gaire cosa més.
- No? Fa temps que no fas pàdel perquè darrerament comences a tenir mals d’esquena, concretament en la part esquerra, cap on desvies el cap per centrar la mirada per culpa d’un lleuger estrabisme no corregit de petit.
- Com?- Va dir ell, empassant saliva. – Ets fisioterapeuta o què?
- Observadora. El motiu del trencament ha estat la teva culpa, com a bon catòlic. Vas tenir sexe amb algú al laboratori, ho diu la teva cremada amb fenol del palmell de la ma, substància que no es nota com et lesiona i que deixa una marca molt característica. Un director de laboratori posant la ma en un taulell moll? El fenol era d’algun flascó que vas tombar amb la passió del moment. Per això la corbata i la culpa.
- Qui ets? Va preguntar Vincent nerviós, a qui de sobte li havia deixat de fer gràcia el joc.
- Algú que t’ha fet veure que has llençat els diners comprant aquesta andròmina. Si ens donem una oportunitat, potser jo seré qui descobreixi i et mostri la teva darrera àrea, la desconeguda. Aquella part del teu inconscient que ningú pot conèixer.
En Vincent es mira la Nettie tan sols un segon abans de preguntar encisat:
- Vols sortir amb mi?
- No.- Diu ella somriguent.- Però potser tu vols venir a visitar-me.- Li ofereix una tarja de visita que posa:
Nettie A. Glover
Psicòloga
Este enderezo de correo está a ser protexido dos robots de correo lixo. Precisa activar o JavaScript para velo.

L’última partícula

La materia és quelcom que sempre m’ha tingut obsessionat. Una cosa tan abstracte com l’un, l’infinit o l’amor cap a Gena, la meva dona. He intentat persuadir sense èxit a tots els meus col·legues per fundar el Royal Institute of Boundary Matter, però em sembla que ningú s'ha adonat encara de la urgència de la meva postulació. Em faig cada vegada més vell i lamentaria considerablement no haver pogut tocar de veritat a la meva dona ni una sola vegada. He estat desenvolupant en secret una fórmula bevible modulada d'una modificació combinada de dits de zinc amb tècniques ARN interferent, que m'ajudi a mantenir la funcionalitat de tots els meus òrgans mentre el meu cos es redueix fins a la mida de la partícula final, només així podré per primera vegada donar-li una carícia a la meva dona sense que s'interposi un devessall d'espai buit.
I aquí em trobo, estirat al llit contemplant l'angèlic rostre de la meva estimada un cop més, per última vegada. Ja he deixat una carta de comiat al costat de les seves ulleres per a què sàpiga que no he tingut la boja idea de abandonar-la, sinó tot el contrari, que he decidit estar al seu costat de veritat. Ella ho entendrà. Evidentment l'he sedat prou com per a què no es desperti i no interfereixi amb el meu experiment, és a dir, no m'agradaria que, sent jo tan petit, em pensi que estic tocant la partícula última de la meva dona quan en realitat estic en comunió amb el coixí, o amb una de les puces de Lucas —el nostre gat— perquè la meva dona ha anat a saber on. Sense més postergació, bec tot el potet. L'efecte és summament lent i intens, o almenys això em sembla. Miro el rellotge sobre la còmoda i veig que han passat escassos segons, però per a mi han estat hores de retracció.
Sent de la mida d'un rossinyol em pòsit sobre el ventre de la Gena, des d' aquí puc notar clarament tots els seus porus, l'exquisit aroma de la seva pell. Ara que sóc de la mida d' una formiga, decideixo escalar pel seu pit per col·locar-me sobre el seu cor, els seus batecs m'ensordeixen, la calor de la seva pell em crema els peus. M'introdueixo en una de les gotes de suor i em perdo en un mar vermellós de filaments destellants, de fines capes vibrant en diferents freqüències, cadascuna impregnant la següent, tots els meus sentits es veuen arrabassats, el colorit no cessa, un so que no silencia, una aroma que roman. Però pel que sembla, segueixo sense sentir-la.
No deixo de minvar, no deixa de passar el temps. Tinc por de morir sense aconseguir-ho, de ser infinitament petit. He perdut el compte dels mesos, del temps. Aquest és un sistema complex que escapa a les xarxes de la meva lògica, he esperat abastar tot dins de la meva investigació i ara sé que la realitat no és més una manifestació que es presenta fora de la consciència, és aquesta qui juga amb ella creant-li processos binaris per confondre-la. Aquest pot ser el seu prolegomen.
Aquí, tan infinitament petit, sent ningú ni res i confonent-me amb tot he començat a oblidar-me. Disposat a perdre la fe, percebo una espurna purpúria que per alguna raó destaca de la resta, m'apropo de qualsevol manera, i a mesura que ho faig, m’empetiteixo alhora que veig més clarament les seves formes, és una llunyana esfera blava que intento agafar, que intento abraçar amb tot el meu ésser. M’esvaeixo al seu costat i tanco els ulls. Crec que m'he perdut per sempre.
Després d'un temps insondable i immortal obro els ulls. Em pesen les parpelles, em pesen tant que no aconsegueixo enfocar, tot em sembla estranyament fosc com feia una eternitat. A mesura que torno en mi, comencen a espavilar els meus sentits, el so, l'aroma, les llums i ombres i l'abraçada. Tinc una sensació estranyament familiar al palpís dels meus dits, un tebi i humida calor que recorre tot el meu cos. I m'enfoco una vegada més en el perfum, la textura. És…és Gena al meu costat. 
És possible, ara ho entenc, potser perquè sóc més vell. Col·loco suau i delicadament els meus llavis sobre el seu fi front, temo que el meu tosc frec la desperti. Però és en va, sense esperar-ho el vapor de la meva respiració ja l'ha acariciat i s'ha despertat. Em mira amb aquests enormes ulls de lluna que em toquen l'ànima. La miro, la prenc de la galta: – Gena, els teus recovecos són incerts però infinitament sublims. En intentar tocar-te, buscar-te, m'he trobat a l'univers sencer dins d'una espiral que no cessa. Ets una petita part que pertany al cosmos, però el cosmos sencer et pertany a tu.

La fe en miniatura

Vaig coincidir amb Sant Pere a l'ascensor de l'Hospital Josep Trueta de Girona. Suposo que és normal trobar Sants extraviats als hospitals. La frontera entre el Cel i la Terra no pot estar enlloc més. Fixeu-vos, si no, en el tràfic i en el mestissatge, en el blanc, en l'olor, i en el que té de sospitós tot el que s'hi fa.

Jo pujava a la vuitena planta per visitar la meva àvia, que des del dia de Sant Esteve està ingressada per una infecció greu a la sang. Sant Pere havia pitjat el botó del setè pis, no sé si per costum o perquè hi anava a fer alguna cosa. Era un home alt i ossut, portava una bata blanca i, sota el braç, un bloc de fulles rosa que tenia tota la pinta de ser un test psicotècnic. La clau del Cel era diminuta i li penjava del coll.

—Veig que han canviat el pany —vaig observar, per dir alguna cosa—, la clau que li entregaven al fresc de Perugino era molt més grossa.

—Era una clau simbòlica —va aclarir Sant Pere—. Aquesta també ho és, però ara les fem més ergonòmiques. En realitat, funcionem per reconeixement dactilar des del principi.

—Ja.

Va seguir reflexionant absurdament sobre la conveniència dels símbols i la miniaturització de la fe. La gent creu en els medicaments pel que tenen de minúsculs, el més natural seria que tinguessin la mida d'un entrepà, etcètera. Vaig interrompre'l per preguntar-li d'una vegada per la meva àvia.

—A la Maria encara no li toca —va informar-me amb el to de qui ha negat a Crist fins a tres vegades en una nit i segueix treballant per ell.

És clar que no li toca. La Maria en té per anys, amb això no s'hi ficciona. L'ascensor va arribar a la setena planta de seguida i Sant Pere va baixar.

—Puc considerar-ho una aparició? —vaig preguntar-li, a favor del relat.

—Estrictament, ha estat vostè qui se m'ha aparegut.

I això va ser tot. Vaig arribar alleugerit a l'habitació de la meva àvia i, per alguna raó, li vaig poder dir que l'estimava: t'estimo, iaia. La veritat és que es trobava molt millor, en part gràcies a uns antibiòtics que, segons ella, eren tan petits que no podien servir per a res.

LES BÈSTIES DE DISSENY

- Així és la història, estimats oients:
Els “transgènics” eren una realitat, havien pres el món a la força moltes dècades abans i s’hi havien instal·lat fent fora a l’economia “natural”, com una espècie invasora que eliminava les autòctones. Des de llavors la producció natural i la transgènica havien estat en conflicte. Els partidaris de la natura, radicals, seguien defensant-la amb arguments de més de cent anys d’antiguitat, religió, moralisme i mentides sobre inseguretat. Eren reaccionaris que s’havien organitzat en associacions, intentant fer caure la industria dels organismes modificats genèticament (OMG) per vies legals, socials o violentes. Eren uns pobres desgraciats incapaços de negar l’evidència d’un món que havia deixat enrere les carències de la natura.
Els OMG havien trobat un altre mercat fora del clàssic agroalimentari, el de les mascotes. La creació d’animals transgènics havia tingut origen en els intents de fer animals de companyia hipoal·lergènics i sans, però més enllà d’aquests intents poc significatius, va néixer per fi la indústria dels animals de disseny.
Els animals de disseny es van crear primer com un conjunt de races i subespècies d’éssers vius ja existents, la majoria eren, simplement, animals amb formes estranyes generats amb uns criteris basats en la moda, els gustos i el mercat. No cal dir que igual que amb els transgènics agroalimentaris, els animals de disseny van tenir un fort rebuig en la societat abans de ser àmpliament acceptats i desitjats per tothom. Els gossos artístics van arribar a assolir preus extraordinaris i alguns dels seus dissenyadors van guanyar gran fama.
Però la ciència dels animals de disseny no es va aturar aquí, va haver diferents etapes on aparegueren, per exemple, els animals amb aspectes d’altres espècies (gossos-com-gats i ratolins amb aspecte de cavall), les quimeres amb parts de diferents animals i l’antropomorfització de mascotes (els anomenats “gossos amb cara humana”), que van tenir la seva aparició i desaparició, amb sort segons alguns.
Però l’arribada dels gens artificials i dels avenços en la investigació del desenvolupament embrionari dels animals feren aparèixer el que serien realment els animals de disseny, essers vius sense predecessors, creats de zero a partir del disseny de cromosomes i xarxes gèniques. L’home s’havia convertit en Deu i ara creava les espècies.
Es crearen empreses per tot el món que produïen animals i els venien a un públic àvid de carn retorçada i de xarxes gèniques complexes, que s’enorgullia de lluir-los pel carrer. Algunes societats ecològiques varen demanar la recreació d’espècies extingides, o en perill d’extinció, apareixent alguns “dinosaures” al més pur estil “Jurasic Park”, i els dodos i els llops marsupials, els quals no provenien, ni molt menys, d’aus o mamífers.
Però va arribar la crisi de la globalització i les empreses de generació d’animals de disseny es veieren finalment sumides en una guerra de competències i fusions massives que van donar lloc a les dues grans corporacions actuals, que mantenen el monopoli de gairebé tota la tecnologia de creació d’animals convertint-la en un procés de producció massiva. Una d’aquestes corporacions és SerSer, que empra una tecnologia modular de creació d’essers vius, un conjunt de “pacs genètics” combinables per a generar les estructures desitjades, que poden ser fàcilment compatibilitzables i modificables per a cada situació. Aquesta tecnologia va ser anomenada, per algun estudiant aficionat als videojocs, com “tecnologia spore”, nom que la companyia va adoptar.
L’altre corporació és la Massive Bioediting, que empra un punt de vista més complex i difícil de realitzar però potser més avançat respecte a SerSer. Basa les seves creacions en l’anomenada “tecnologia Life-editing”, segons la qual crea de zero cada un dels seus productes combinant tot un conjunt de gens de desenvolupament que manipula segons el producte a obtenir. Actua, per lo tant, generant embrions que passen per etapes de desenvolupament coherents, emprant primer gens d’efecte matern, després gens GAP, Pair-rule, Segment-polarity i fins i tot Hox. La tecnologia Life-editing permet a l’empresa crear essers vius amb capacitat de reproducció, fet que SerSer i la seva tecnologia spore no ha aconseguit i que alça a Massive Bioediting per davant de la seva opositora.
La industria dels animals de disseny ha creat veritables aberracions, abominacions de carn i potes que la societat ha acollit gustosament, plena de ganes de viure amb essers fets a base de tubs d’assaig i micropipetes. La humanitat desitja tenir una mascota bavejant i estúpida en una societat on els animals són complements, simples objectes que embelleixen els seus cubicles, les magres habitacions on viuen. L’home mira morbosament com la seva bèstia innombrable mor lentament a la seva gàbia o, en el cas de les poques creacions exitoses de Massive Bioediting, pon o pareix un nou engendre, una nova aberració de la natura artificial de l’home.
I així progressa la societat, la vida, la ciència i l’esser humà com a individu.

Lluitant contra el soroll

Em tocava un canvi d’aires realment, l’any sabàtic a les afores de moment m’està fent bé, prop del camp i amb cap molèstia externa. Portava deu anys treballant a l’aeroport, si no era donant senyals a l’estació, era carregant i descarregant equipatge, sempre a metres dels avions. M’agradava veure’ls enlairar, inspiraven tranquil·litat i emoció alhora... Jo no me n’adonava, però any rere any, la gent em veia canviar i m’ho deia, però qui sabia que era el meu propi treball que m’estava consumint? Sí, era un treball cansat, però ja ens havien avisat que es requeria un gran esforç físic, però no ens van avisar de cap problema d’oïda, i menys que es desenvolupés d’aquella manera.
Coneixeu els decibels? És la unitat amb la qual es mesura el soroll. El màxim nivell de decibels al qual puc arribar actualment estant així d’aïllat és a 50 dB. Aproximadament equivalent al soroll que es crea al menjador sopant amb la família. Quan surto a fora són uns 10 dB, com el so de les fulles caient, o 20 dB quan la meva dona em xiuxiueja.
El meu doctor em té prohibit apropar-me a les zones urbanes a causa del trànsit, ja que que pot arribar a crear uns 90 dB de contaminació acústica, cosa que ja és perjudicial a causa de la intensitat de les ones sonores provinents dels vehicles. Ara, a l’estació hi havia un soroll constant de 150 dB que venia dels avions. És només ara me’n adono de lo perillós que era. M’aixecava a les 6,00 h i a les 7:00h ja estava als descampats controlant l’aterratge dels avions. Quan carregava l’equipatge, normalment tenia la turbina al costat, però no em molestava, o això pensava, fins que el meu cos em va començar a enviar senyals que alguna cosa anava malament.
Si diuen que una persona presenta pèrdua auditiva a partir de soroll constant de 90 dB, anava apanyat...i això no és el que em va fer donar compte que tenia un problema. Tot va començar amb el cansament i la dificultat per dormir. Vaig començar a sentir molta fatiga l’últim any que vaig estar treballant. Em degradava el propi estrès el qual no sabia d’on provenia. La meva família em veia més irritable i agressiu. La meva capacitat de productivitat decreixia a causa de la manca de concentració, i això em va fer entrar en depressió i tenir brots psicòtics per una pressió que sentia dins meu, la que em torturava per no saber d’on venia. No va ser fins el dia que de cop vaig notar un tensament dels músculs brutal, sobretot del coll i l’esquena. La meva agitació respiratòria era exagerada fins que vaig col·lapsar a terra. En efecte, era una aturada cardíaca. El meu doctor em va remarcar la sort que he tingut, però que la meva recuperació seria lenta. Em va informar del risc que hi havia a l’exposició de 90 dB de soroll, i dels mapes de capacitat acústica que es creen actualment per evitar la superació de soroll que afecta directament a l’oïda i la salut, i la seva importància.
Actualment estic treballant amb un equip de consultors acústics. Des de casa estic elaborant el mapa de contaminació acústica de l’aeroport amb les dades que prenen i proporcionen els treballadors amb sonòmetres. Junts, presentarem un pla d’acció. Ja no es tracta del treball, sinó de fer una obra significativa. No donem suficient importància als detalls que ens van matant dia rere dia i a vegades els assassins més letals no es veuen.

Mar de fons

És a la platja, creu, quan es desperta i sent la remor del mar de fons. Però de seguida troba a faltar el gust de sal als llavis, l’olor intensa de les algues, el xiscle agut i estrident de les gavines. Obre els ulls i les parets, pintades de fa poc, gairebé l’enlluernen de tan blanques. L’habitació és cega, sense finestres, la porta tancada, veu, i l’envaeix una sensació d’ofec. Quan tomba el cap, distingeix, a un parell de passes, un llit bessó del seu i un home tapat fins al coll amb una flassada blau cel, que dorm. El pit puja i baixa, rítmicament, i l’aire li entra i surt per la boca un xic badada amb suavitat, com una mà oberta que s’estira i s’arrossa, que frega amb el tou dels dits un teixit lleugerament aspre. Ha confós la respiració compassada amb el vaivé suau de les onades d’Okinawa.
Qui sap quantes hores, quants dies fa que és aquí, a l’hospital. Perquè no en té cap dubte, ara. Els llits, la pudor intensa de desinfectant, de resclosit, la repicadissa constant de passes rere la porta, amunt i avall, el brunzit apagat de les converses, l’esclat d’alguna rialla ocasional que una mà ofega, avergonyida… A l’hospital, sí. I llavors recorda. Recorda la nau negra, brillant, que solca el cel, que l’esquinça, esvelta, poderosa, mentre el sol despunta. I de cop un esclat viu de llum, una explosió propera, el fum espès que l’embolcalla, la nau que va caient, com un drac ferit, el frec del metall contra el metall. La nau que s’estimba, fràgil, que es trenca, que s’esbocina, i amb la nau, ella.
Com la porcellana, pensa. I pensa també en la nena que va ser, la nena que estén els braços i xiscla com les gavines, que no ofega el riure, que salta, corre, empaita. Que empeny sense voler la taula que la mare acaba de parar i, per tant, el bol preferit del pare. El de les carpes ataronjades sobre un fons blanc, esmaltat, que semblen nedar en cercles concèntrics cada cop més estrets, més atapeïts, com en un remolí. El bol es trenca en mil bocins, que queden escampats a terra, i ella s’atura de cop, i busca el pare amb la mirada. Ara els cullo, otou-san, diu amb un fil de veu, el cap cot. Enganxaré els trossos amb cura i no es notarà. Però ell fa que no. Kintsugi, diu, mentre l’aparta amb delicadesa i aplega amb cura els fragments per no tallar-se. Al cap d’un parell de dies, el bol torna a ser a taula, sencer, les esquerdes daurades a la vista, cobertes amb pols d’or. Ara és més resistent i més bonic, diu la mare mentre l’estreny i ella, o la nena que va ser, somriu una mica.
Ja sap què trobarà sota el llençol abans d’apartar-lo. El braç dret, intacte. Alça el braç esquerre i amb la mà contrària, que encara és només carn, acarona amb reverència la pròtesi metàl·lica que neix al colze. Plega els dits de la mà esquerra, freds i aspres al tacte, i sent com grinyolen una mica. Amb un gest maldestre, enretira del tot la flassada i deixa les cames al descobert: els peus de tres dits, platejats, rugosos, com si estiguessin coberts d’escates. Els flexiona lentament, primer, després amb rapidesa, com quan aprenia a nedar a les platges d’Okinawa, aferrada a la cintura del pare. Tanca els ulls un instant, tan sols, mentre es pregunta si sentirà la carícia de la sorra fina a la planta dels peus, entre els dits, l’escuma llepant-li els turmells metàl·lics, l’aigua enfilant-se cuixa amunt, múrria. Mentre escolta la respiració rítmica, pausada, del desconegut que jeu al llit del costat, es pregunta també, si les cicatrius visibles, daurades, com camins que recorren el seu cos de dalt a baix, refulgiran sota el sol.

N=1

Números i més números. Mai podran vèncer el poder d’una mirada. Aquella tarda, tornava a estar submergida entre papers i estadístiques, fent el que més m’agrada, trobant respostes a preguntes, aportant el meu gra de sorra al coneixement de la ciència.
Les xifres eren esfereïdores! Sola en el despatx, sumant i restant malalts, efectes secundaris, defuncions, trobant relacions i associacions, descartant-ne d’altres. Hi ha nombres massa greus per posar-hi el cor. No podem ser amics, els hi explico una i altra vegada, només simples companys de feina. No obstant, ells em fan senyals des de la pantalla de l’ordinador, intenten aixecar la seva veu i fer-me veure la seva pròpia història. Què s’amaga darrera d’un percentatge? Quines vides hi ha? Com afronten formar part de tan macabres xifres? Gat vell, jo m’hi resisteixo. No puc rendir-me a les seves súpliques. Si deixés que aquests petits companys numèrics em sepultessin amb les seves històries, no podria continuar, m’enfonsarien, em tornaria boja i la petita aliança laboral que tenim no donaria cap fruit.
Però aquella tarda la realitat volia no ser ignorada tan brutalment. Es sentia massa ofesa per deixar-me fer la meva feina. Estava a l’aguait, esperant-me per llançar-se amb tota la seva força contra mi, per convertir-me en la seva espectadora privilegiada, donant-me una entrada per la llotja principal del teatre de la vida.
Sona el telèfon: una reunió d’última hora amb l’equip per valorar les troballes. Altre cop números que ens parlen. Aquest cop el seu clam queda difós entre les nostres pròpies veus. Ells segueixen la seva protesta, en veu baixa, mentre els separem i ajuntem, els tallem i els tornem a unir. Finalment, davant la nostra insistència, ens contesten el que realment volem saber: hipòtesi nul•la o hipòtesi alternativa? Ja satisfets, els deixem de banda en un racó de la taula mentre, orgullosos, omplim les nostres boques amb paraules, teories i noves idees.
No obstant, allà segueix la realitat, amagada, esperant el moment oportú per fer-nos callar a tots. Un cop a la porta, un dubte d’un resident, una taca sospitosa que no s’acaba d’expressar: progressió fatal o una simple berruga?
Em conviden a anar amb ells. Entrem tres bates blanques a l’habitació, el resident dubtós, el metge expert, jo callada. I allà la veig, la realitat vestida de dona silent, prima, petita, molt petita, encongida a la cadira. Amb el rostre contrafet pel dolor i la desesperança observa el seu fill al llit. Ens acostem al noi i ell em clava els seus ulls. Tota la seva vida està escrita en ells. La vida dura que ha tingut i que ja ens han explicat, i la vida que creu encara tenir per davant.
El seu mirar em fa sentir com un genet de l’apocalipsi, o com l’heroi del seu còmic preferit que acaba d’aparèixer per salvar-lo de la pitjor maledicció. Som tres cavallers de l’antigor que, amb capes blanques i espasses, garantim la retirada de l’enemic. M’atrapa en el seu esguard i em porta cap el seu terreny. Els nostres cossos no es mouen, els nostres llavis no pronuncien paraula, però, mentre el metge l’explora, la seva ànima agafa la meva, l’arrossega al seu abisme i em crida amb força que el tregui d’allà, que l’alliberi, que creu en nosaltres. Em confessa en silenci que ara ja està tranquil, que ja hem arribat, que només espera la redempció, sortir d’allà i tornar a la vida.
Encara presonera en el seu interior, tombo el cap per trobar respostes, necessito poder dir-li el que vol sentir. Miro el metge, masses anys de conèixer-nos em permeten llegir en la seva cara que no trobaré les paraules que jo voldria dir. L’adolescent se n’adona però no ho vol admetre i, inconscientment, em deixa anar.
El noi rep la carícia reconfortant del metge i la mare esbossa un somriure, intenta creure. L’ànima de l’adolescent torna a saltar d’alegria, s’abraça a l’esperit del metge i, amb idèntica intensitat, li professa la mateixa fe que m’ha professat a mi. No hi ha força més gran que la d’aquell que vol viure, ni dolor més immens que dir adéu a algú massa aviat.
Sortim de l’habitació i el diagnòstic fatal és anunciat al resident: sí, és un Kaposi. La mare segueix arraulida a la cadira, davant el llit. El noi obre un còmic. El resident abaixa el cap. Jo marxaré cap a casa, s’han acabat els càlculs per avui. Dos ulls han pogut més que mil històries clíniques. Demà, en el silenci del meu despatx, continuaré tractant els meus companys numèrics amb la fredor i el rigor que es mereixen. Aquest serà el meu petit i continu homenatge a tots les vides que hi representen fins que, entre tots, evitem que mai més ens tornin a picar a la porta demanant un diagnòstic.

Podant la deontologia

Els anys de glòria de la manipulació genètica havien passat, no és que n’hi hagués menys, ni que escapessin de l’abast d’una llar humil, simplement s’havien normalitzat, ja no eren trending topic i ara els titellaires del segle XXI havien decidit que es portaven els productes exòtics (transgènics en lletra petita a l’etiqueta del revers), i que tornaven els pantalons de campana.
En Pau i la Laia però pensaven diferent; hi ha qui els titllava de tradicionals i aquell qui els defensava deia que eren gent de poble tot etzibant-los-hi un cop a l’esquena. Feia anys que esperaven trobar el seu racó, on acomodar-se, amb un trosset on sentir-se pagesos. Ambdós estaven entusiasmats amb la sembra de llavors autòctones, respectant el llunari i els capricis de la terra amb tot l’amor i paciència que aquesta requereix. Comptaven amb la saviesa i experiència popular i 5 GB de banda ampla.
Ja estaven amb l’ai al cor, quan un 10 d’abril l’erosió de l’aigua al regar va deixar veure el primer brot verd. Llavors es dibuixà un plàcid somriure a la cara dels joves, que els va acompanyar en els mesos següents.
Cofois de com creixia, qualsevol ocasió era bona per comentar, amb un entusiasme envejable, els avenços de l’hort: com se les havien i tenien amb cada cuc i amb cada tempesta.... o demanaven consell a l’avi, qui sempre enllestia amb la mateixa cançoneta: “Ai colons aquest jovent, com us agrada complicar-vos la vida! A la meva època no ens quedava més remei, però ara rai, que ho teniu tot al súper! I ben polit i maco!”
Part de raó tenia l’avi Ramon, al supermercat hi tenien tot allò que hom es pogués imaginar: del racó més recòndit del món, de qualsevol color i en qualsevol època de l’any. Els avenços, competència i llibertat científica havien permès fer barreges que mai ningú s’hagués plantejat, no necessàriament bones ni boniques, però això si, originals ho eren d’una hora lluny.
La nostra jove parella no tenia temps per perdre davant dels aparadors tant llaminers i curiosos de les grans superfícies. Aliens al calendari de festius i rebaixes no hi havia dia que no dediquessin una estoneta a la terra. Els veïns, quan els sentien cantar i llegir al patí se’n feien creus que quedés gent així al món.
El dia de la collita va arribar, esperaven aquell dia amb tantes ganes que no es van permetre dubtar ni un instant. El pau l’aguantava mentre la Laia en tallava la tija. Amb prou feines van tenir temps d’aixecar la mirada que en Roc va obrir els ulls i va començar a plorar.

Retro

L'artefacte (és realment un algoritme procedimental o un tràmit, pero ell prefereix denominacions establertes) val només per a enviar

coses cap avant. L'ha provat ja moltes vegades i no sembla haver-hi manera d'invertir la Laufrichtung per a poder enviar matèria al

passat, només va en direcció futur (tampoc ha cavil·lat massa sobre un eventual Morphail, autoconsistència Novikov o retrocausalitat).

Durant les proves s'envia missatges en paper i sempre dins la legalitat malgrat que, de vegades i per escrupolositat científica, s'ha

enviat cronòmetres en marxa o rellotges analògics. Ell -remitent- ho envía a l'ell de tres dies més tard -receptor- però, què escriure a

la persona que encara no ets? Com dirigir-te a tu? Pel moment, com dic, va tot bé i l'artefacte (que és realment un algoritme

procedimental o un tràmit) envia matèria al futur a una velocitat en l'SI d'un segon al segon. Només ha de posar-li un segell i clavar-lo

dins la bústia groga que es troba enfront de la pescateria.

Tectònica fàcil per a sentimentals

Recordo que quan vam venir a viure en aquest barri ara fa uns quatre milions d’anys la casa del senyor Pepet estava just al davant de la nostra i era una cosa fabulosa espiar la seva filla les nits d’estiu quan es desvestia per posar-se a dormir. Quan no em veien els pares, m’aixecava del llit i m’esmunyia per anar a lligar una corda des de l’arbre del nostre pati al fanal de l’altra vorera, en un esforç fútil per mantenir les finestres encarades. Inexorablement, l’endemà la corda sempre apareixia trencada, excepte aquell dia quan vaig trenar-ne tres per augmentar-ne la resistència i al matí següent el fanal estava arrencat de soca-rel. A mesura que els blocs de l’escorça terrestre lliscaven a banda i banda de la profunda esquerda que corria tot al llarg de l’Avinguda de la Falla, la casa número 4 es va anar posant lentament al davant de la nostra. Aquesta va ser una època fosca doncs els Garcia no tenien fills i tot i que eren una gent molt agradable jo em mirava amb tendra enyorança la casa número 2 que seguia el seu parsimoniós camí pendent enllà. Van anar passant els veïns del 6, els del 8, els del bloc 10-12, i des de fa ja uns quants centenars de milers d’anys que està passant el tros dels Carrió, que com que són masovers tenen un terreny molt gran i encara trigarà abans no acabi de desfilar.

Viure a sobre d’una falla té aquestes coses divertides, però altres esdeveniments relacionats amb els moviments tectònics del planeta són molt més dramàtics. El meu avi, per exemple, sempre explica el cas tristíssim de la tieta Ngo, que viu a l’Àfrica i quan era jove es va enamorar amb bogeria d’un noi que vivia a l’altra banda del Carrer Atlàntic. Un dia, en llevar-se van veure com al bell mig de la calçada hi havia aparegut un fil d’aigua intermitent que passats pocs anys es va fer un petit rierol, de manera que van haver de construir passarel•les per anar d’una vorera a l’altra. Amb els segles, el riu es va anar eixamplant i ben aviat ja no es van poder fer ponts tan llargs, i la tieta i el seu estimat havien d’agafar una barca per a trobar-se. Arribà un moment, però, en que la distància es va fer tan gran que s’inventaren un alfabet de senyals lluminoses, sense cap mena de dubte ancestre dels fars d’avui en dia. Al cap dels mil•lennis, l’estesa d’aigua era tan imponent que estava clar que s’havia transformat en un braç de mar, fins el punt que l’altra riba ja ni es veia. L’oceà va anar creixent i creixent i les terres es van anar allunyant i allunyant, fins que finalment la tieta Ngo i el seu amor van acabar deixant de veure’s.

Ara bé, per drama, el que li va passar a l’oncle Atahualpa. El tiet vivia en una petita illa al davant de les costes de l’Amèrica del Sud, un lloc paradisíac. Quan els meus pares ens van dur a visitar-lo, cap allà al final del període Juràssic, anàvem cada tarda a banyar-nos en una platja de sorra rosada, sota una paret immensa d’arbres d’un verd llampant que omplien tot l’interior de l’Illa Subducció. Mentre ens remullàvem a les aigües tèbies i transparents de tonalitats maragda, de tan clara que era l’atmosfera es distingia perfectament la llunyana silueta dels Andes, desenes de quilòmetres mar enllà. Van ser les millors vacances de les nostres vides, però recordo que a l’oncle sempre se’l veia inquiet i neguitós, tot i que aleshores no vaig saber veure’n la raó. Amb els segles les seves cartes s’anaven tornant més desesperades, encara que segons la mare això era degut als freqüents terratrèmols que sovint patia tota la zona i no calia amoïnar-se gaire. Tanmateix, allà sempre n’hi havia hagut, de terratrèmols, i l’oncle Atahualpa no era pas una persona poruga. Els darrers temps les seves missives s’havien anat fent més explícites i ens deia que l’Amèrica del Sud s’albirava fins i tot els dies més calitjosos, que no hi havia dubte del seu apropament incessant. Més endavant ens explicava que per les nits els llums de les ciutats de la costa del Perú es veien cada cop més brillants, i que fins i tot distingia les persones dins les habitacions. L’última vegada que ens va escriure ens informava amb un punt de terror que durant les marees baixes es podia arribar caminant al continent. El desenllaç, malauradament, el vam poder seguir per televisió fa només uns anys: com a punt final d’una sèrie de violents moviments de terra que van sacsejar tota la regió durant dies, l’Illa Subducció va ser engolida per la placa sud-americana i enviada cap al centre de la Terra.

Un globus peculiar

Avui dia, som cada vegada més conscients de tots aquells fenòmens que ens envolten, i les seves causes i conseqüències, com són la pluja o la gravetat. Però a vegades ens sorprenem quan una cosa que veiem cada dia i d’aparença senzilla realment ens és un absolut misteri.
Així doncs, un dia mentre que anava a fer la compra de cada dissabte al matí em vaig preguntar a mi mateix si sabia d’on provenia cadascun dels aliments que comprava i si tenia algunes nocions bàsiques sobre la seva elaboració.
Vet aquí que del primer aliment que vaig comprar, sigui per ignorància o per menysvaloració, no sabia ben bé com era possible la seva elaboració. Malgrat la seva popularitat actual i durant tota la història de la humanitat, no sabia del tot segur com era possible que la major part de l’elaboració d’aquest aliment fos totalment automàtica i independent al “cuiner” . Llavors, li vaig plantejar el meu dubte al propietari de la botiga: com era possible que quatre ingredients treballessin conjuntament durant la major part de l’elaboració per així després d’un enfornat obtenir el producte final. Ell em va somriure i a continuació em va explicar amb múltiples comparacions com s’aconseguia el producte final.
Em va dir que m’havia d’imaginar els quatre ingredients com si fossin els materials necessaris per fabricar i inflar un globus peculiar. D’aquesta manera, de la mescla dels ingredients, en resulta una pasta que és capaç d’absorbir energia i convertir-se així en una fibra resistent i elàstica que pot contenir aire. A continuació em va dir que m’imaginés que amb aquesta fibra féssim un globus i en el seu interior fiquéssim uns petits cotxes capaços de produir CO2 amb un consum de combustible. D’aquesta manera els gasos despresos pels cotxes inflaven el globus, que si creixia massa i ningú s’assabentava, podia arribar a tenir alguna fruita i fins i tot perdre tot l’aire, però mai arriba a esclatar. A més, quan el globus s’havia inflat, i si “el cuiner” no s’havia despitat, el globus passava per un procés d’enfornat. En aquest procés els cotxes deixen de funcionar a causa de les altes temperatures i fibra del plàstic que constituïa el globus s’enduria i perdia la seva propietat elàstica i es reconvertia en alguna cosa similar a un gerro amb forma de globus.
Després d’aquesta gran metàfora em va dir que per acabar, m’imagines que els materials per fer la pasta en realitat fossin aigua i farina; que l’energia que cal aplicar a la pasta en realitat fos l’energia mecànica que aporta “el cuiner” durant el pastat, que aquesta fibra en realitat fos una xarxa proteica, concretament una xarxa de gluten; que aquests petits cotxes en realitat fossin microorganismes que trobem al llevat; i que la benzina que consumeixen els cotxes, fos en realitat el sucre.
Acabada la seva peculiar explicació, em va dir, que ara que sabia suficient sobre aquest peculiar globus, que em preguntés si la temperatura podia influir en el funcionament dels cotxes, si les proporcions dels materials de la fibra podien influir en el globus, o si podríem, d’alguna manera, solucionar el problema de les fuites.
Finalment, amb més dubtes dels que vaig entrar, vaig sortir de la fleca amb un pa peculiar que havia comprat.

Vint-i-un grams

Fa cosa d’un any vaig haver d’enfrontar-me a una de les situacions més doloroses que ha d’enfrontar un humà: la pèrdua d’un ésser estimat. Es tractava del meu avi. L’últim cop que el vaig veure es trobava estés al llit de l’hospital, connectat a un munió de tubs i sondes que el mantenien amb vida, però la morfina l’impedí adonar-se’n de la meva presència. El següent cop que el vaig veure pesava vint-i-un grams menys. És curiós com aquesta minúscula quantitat de matèria pot suposar la diferència entre la vida i la mort.

Ara que el temps ha passat, he prosseguit amb la meva vida com a investigador. El dolor em retroba cada moment que deixe de banda els treballs, i em tornen a enviar els records i la nostàlgia. Per això vaig decidir centrar-me en el treball, que em manté prou ocupat per esvair aquests pensaments durant unes hores. El dia del seu aniversari, sabedor del dolor que em suposaria la seva imatge, vaig decidir quedar-me a passar la nit al laboratori, treballant amb l’accelerador de partícules. Endollava i desendollava la màquina com un possés, canviant els paràmetres aleatoriament i analitzant els resultats. Però la meva ment, coneixedora de la situació, no podia desempollegar-se del seu record. Així que decidí canviar els paràmetres de la màquina, i fer una última prova… creant el buit absolut al seu interior. D’aquesta forma no hi hauria partículas que pogueren col•lisionar. Sense cap esperança obserbava els sensors, però de sobte un intens esclafit em va sobtar, seguit d’una cegadora brillantor fluorescent, gairebé espectral. Les càmeres mostraven un cúmul borrós que surava, confinat entre les parets magnetitzades d’aquell aparell. I les dades no mentien, aquest cúmul inmaterial pesava… vint-i-un grams! Com era possible? En aquell instant la ment deixà de respondre, i em vaig veure envaït pels instints més primitius, empentats pel cor que bategava frenèticament. Desobeïnt qualsevol instint de supervivència, vaig obrir la portella de l’accelerador de partícules, i per aquella escletxa vaig posar el braç a dintre, disposat a tocar aquella singularitat còsmica que continuava surant a dintre.

Una llum blanca em va cegar. I de sobte el vaig veure. Allí estava ell, dintre de la meva ment. Recorde que tractava de preguntar-li coses, però els músculs de la boca no em responien. Però no va ser necessari, ell era capaç d’anticipar-se a tot allò que volia preguntar-li. El vaig sentir dintre de la meva ment. I em vaig trobar en pau.

Al matí següent, els companys de laboratori em trobaren estés a terra, inconscient. Ningú entenia què havia passat. Els sensors i les màquines havien embogit, i escopien un torrent de dades sense sentit. Pero jo, seré, vaig saber que aquests vint-i-un grams, els seus vint-i-un grams, m’acompanyarien per sempre fins que ens tornarem a retrobar, convertits en antimatèria i surant per l’espai fins la fi dels temps.

Del Mar Mediterràni al Riu Amazones

Estic a punt d'arribar al meu destí, fa dies que viatjo, vaig sortir des de Castellar de n'Hug, i la veritat és que no sé a on aniré a parar. D'on jo vinc, l'aigua és clara, neta i es pot veure el sol reflectit en ella. A mesura que anava fluint i anava baixant cap al meu destí la cosa no pintava gaire bé. La veritat és que no era conscient que pogués tenir tanta força! Durant el meu viatge vaig conèixer a milers i milers de ‘’persones’’ que eren com jo. Com us he explicat vaig sortir de casa meva però no sabia on aniria a parar doncs bé el primer lloc que vaig conèixer va ser al riu Llobregat, vaig passar allà no més d'una setmana on finalment vaig anar a parar a un lloc espectacular. La veritat és que no podia haver anat a parar a un lloc millor, m'encantava, estava envoltada de països i allà la ‘’gent’’ era com jo, de color blau i una mica moguda a vegades. Per cert! No us he dit on vaig anar a parar, doncs el meravellós lloc va ser el mar Mediterrani! Al començament, quan em vaig instal·lar, em va semblar un lloc fantàstic i molt net, però a mesura que anava passant el temps la cosa es va anar complicant més: per la nit molts pescadors anaven a pescar i al matí quan ens aixecàvem no trobàvem la cosa gaire bé, estàvem plens de peixos morts, de llaunes i de plàstics. Tot això a mi m'enfadava molt i em posava molt nerviós, de manera que començava a moure'm molt fins a crear onades on aquestes arribaven a la platja. Vaig decidir, doncs, que volia marxar d'aquell infern i volia anar a parar a un altre mar o oceà millor, si més no una mica mes net. Per fer-ho necessitava les meves dues armes principals: l'evaporació i la condensació però per utilitzar-les havia d’esperar un dia amb Sol, vaig esperar... i em vaig col·locar al mig del mar Mediterrani i activant la meva primera arma: aquest procés requeria un temps d'espera. Als 3 o 4 minuts veia com de mica en mica m'anava convertint en vapor i elevant-me cap a l'atmosfera, estava feliç, content i impacient per veure el meu nou habitatge. A mesura que m'anava elevant cap a l'atmosfera m'anava refredant i condensat, és a dir m'anava convertint d'un estat gasós a un estat líquid i finalment vaig anar formant petites gotes i em vaig anar acumulant als núvols. Allà vaig estar parlant amb els meus amics núvols, els vaig explicar la meva experiència pel mar Mediterrani, i se'ls va acudir una idea: podia formar el meu propi riu així establiria jo les meves pròpies normes i podria fer fora a tots els pescadors que no em respectessin. Així va ser, mentre els núvols preparaven tot el necessari per a què jo pogués crear el meu propi riu, vaig estar pensant amb el nom que em podria posar. Després d'estar una estona pensat vaig donar amb la clau, tenia decidit el nom que em posaria, em diria Amazones, m'agradava, m'agradava molt. Em vaig acomiadar dels núvols, els vaig donar les gràcies i vaig estar llest pel meu nou viatge. Em van alliberar en forma de pluja i vaig aterrar amb molta intensitat. Era preciós, estava envoltat de vegetació i fauna. A mesura que anava passant el temps anava cuidant el meu riu i no deixava que ningú em contaminés, gràcies a la meva feina i a tota aquella vegetació i fauna que m'acompanyava dia a dia. Vaig esdevenir un dels rius més importants, estava orgullós per la meva feina feta, i em vaig prometre a mi mateix que sempre seguiria igual de net i igual de bonic.

El càstig dels electrons

Fa un parell d’anys, hi havia un món passiu, seré, on tothom convivia conjuntament i no hi havia baralles. Però, tot no és per sempre per tant, l’any 1998 va ocórrer un esdeveniment que va marcar un abans i un després pel món i els seus habitants.

Mai no us han explicat res?
Doncs bé, com he dit abans, l’any 1998, va haver-hi una guerra entre els electrons i els protons, causada, bàsicament per la ximpleria més gran que he escoltat mai, un electró no volia deixar-li un seient a un protó al bus.
Això va provocar que aquesta notícia arribés a les orelles del protó rei, el que va fer que aquest cridés a tots els seus caps per que hi hagués una guerra contra els electrons. Si més no, els electrons també van fer la crida a les seves tropes, provocant així el començament de la guerra.
En uns amagatalls repartits per tot el món, hi vivien els neutrons. Aquests eren molt més passius, i tenien una càrrega elèctrica nul•la, a diferència dels electrons que la tenien negativa, i els protons, positiva.
Els neutrons difícilment es sortien de les seves caselles, però en aquesta ocasió no va ser així. Com he dit abans aquest esdeveniment va marcar un pas en el món i, per tant, els neutrons van entrar en guerra també.
Ja havien passat tres mesos des que va començar la guerra, i els protons, llestos ells, van fer un pacte amb els neutrons per que s’ajudessin per guanyar la guerra contra els electrons.
La guerra va finalitzar a l’any 2000, amb la victòria dels protons i neutrons.
Però... tota guerra té les seves conseqüències, i en aquesta va ser la creació dels àtoms.
Com va succeir? Doncs bé, quan la baralla la van donar per acabada els electrons que havien sobreviscut, van passar a les mans dels protons i neutrons.
Aquests els van empresonar en les seves òrbites creant així diferents àtoms. Els àtoms sempre tindrien una o més òrbites, i un o més electrons empresonats en elles.
És o no, un esdeveniment que marcà un pas a la ciència?

El matrimonio

Esta es la historia de un noviazgo. En ella un joven, de aspecto extraño, con una familia de lo más aérea, casi se diría que etérea. Por más que iba de Norte a Sur, de Este a Oeste, no encontraba a su media naranja. Tanto era asi, que su primo que era tres veces mayor que él, se llamaba Ozono, le dijo te vas a quedar soltero y yo de eso se un rato.
Pero el siguió buscando, llegó incluso al espacio, el quería casarse, pero todo estaba en su contra. Pero insistió y nunca desistió, hasta que un día,conoció a dos gemelas idénticas, eran como dos gotas, para ser exactos, era imposible diferenciarlas. Se llamaban igual, pero a él no le importó, eran tan iguales que importaba el nombre. Ambas se llamaban Hidrógeno, y nada más verlo, quedaron prendadas de él, tanto fue su amor que no se lo pensaron y decidieron casarse ya. Y se casaron, las hermanas hidrógeno con el joven oxígeno, y de su matrimonio perfecto y maravilloso, de su unión y su fusión apareció el agua. Un matrimonio de lo más llamativo.

El poder de la bondat

La meva mare em responia i negava les meves “boges” idees, com deia ella. Era científica de cap a peus. Es deia Sara. Vivia amb ella desde que els meus pares es van separar quan jo tenia 4 anys. El meu pare es deia Henry i venia a veure’m de vegades. Jo tenia 7 o 8 anys quan vaig començar a descubrir el que m’encantava. Els superherois. Però sobretot, el que els feia tan especial, els seus poders (almenys, així pensava abans). Però es clar, els superherois i “superpoders” entren a la categoría de ciencia-ficció, que com la seva definició deixa ben clar, relata esdeveniments desenvolupats en un marc de pura imaginació. I aquesta es la paraula, imaginació, juntament amb altres com fantasia, irreal que la meva mare sempre me les recordava quan treia aquest tema, al llarg dels anys. O sigui, que quan jo deia que m’agradaria volar, ella responia coses com : “Ho sento amor meu, però la gravetat de la Terra et mantindrà sobre el sòl”. Això em decepcionava una mica. Es evident que la meva mare no ho feia per desanimar-me, només em “corregia” algunes idees que tenia. Al cap i a la fi, ella era científica i potser volia que jo també ho fos algún dia. Quan venia el pare, ens passaven tota la nit parlant sobre diferents coses. L’escola, els amics, les notes, si hi havia alguna noia que m’agradés (qué per cert, si que hi havia)… I llavors un dia em va dir que m’havia portat un regal, una película que m’encantava: Spider-Man. Em va preguntar si el coneixia, i jo em vaig quedar bocabadat. Es clar que el conec! És un dels meus superherois favorits! Ell no ho sabia, i va resultar que a ell també li agradava. I vam parlar dels superpoders: la capacitat de volar, treure telaranyes per les mans, moure coses amb la ment… I els següents dies la meva mare també em feia treure del cap aquestes idees. “Mama, que dius de la telequinesi?” li vaig preguntar i va respondre : “És completament un engany, no hi ha cap experiment acceptat universalment que provi l’existència d’aquest fenòmen”. Segon intent : “Potser la piroquinesi?” vaig preguntar de nou, i ella : “Si no tens cap dispositiu, per exemple per lliberar compostos que s’inflamen pel contacte amb l’òxigen de l’aire, doncs llavors no existeix”. No sabia si preguntar-li algo més: “I… el sentit aràcnid?” La meva mare es va posar a riure: “Ni tan sols les aranyes mateixes tenen aquest sentit! T’ho explicaré, és només que la suma de les seves capacitats dona origen a aquesta percepció. Els aràcnids tenen 8 ulls, per això tenen visió periférica de 360 graus, el seus péls son sensibles a qualsevol canvi de presió a l’ambient, la velocitat del vent o qualsevol vibració per molt petita que sigui al seu voltant. És també una de les raons per les quals són uns dels millors caçadors de la naturalesa. Ho has entès Jay?” Jo em vaig quedar impresionat, de tot el que sabia la meva mare. I va continuar: “Sé qué el que et dic potser no et farà molta gràcia Jay i no vull que et sentís malament, però hi haurà algún dia en que entenguis que hi algo més important en el sentit dels superherois que no veus.” I ho vam deixar, almenys per aquell dia. A l’escola m’anava molt bé, i com havia dit hi havia una noia que m’agradava. Érem bons amics, teniem molt en comú (si, entre aquelles coses estaven els superherois, com segurament has endevinat). Es deia Thea i al pare ja li havia parlat d’ella, però a la mare encara no. Un dia el sopar es va quedar a dinar amb nosaltres. Menjant els tres en silenci, ell va tenir una idea divertida però arriscada. Va dir lentament: “I Sara… que hi ha dels X-Men?” va dir Henry. Jo em vaig aguantar el riure. Sara va dir: “No comencis Henry que ja sé per on vas.” va dir mig somrient. “La mutació a la que et refereixes tu i que jo sé no es la mateixa.” I el meu pare content li va dir : “Bé, però no neguis que seria genial poder llançar raigs pels ulls, eh?” i la meva mare es va quedar mirant-lo i va dir : “Jo si que et llançaria raigs a tu”. Els tres vam riure. “I Flash?” vaig preguntar jo. Ella va respondre: “Un home que pot correr tan ràpid que supera la barrera del so? Tindries que correr a Mach 1 mínim i crec que lo més ràpid que arribaràs serà el mateix que Usain Bolt". I va dir finalment : “Tu tampoc ho veus, veritat Henry?”. El meu pare es va quedar pensant i li va preguntar: “El qué? El que no veig?” La meva mare es va quedar en silenci. Jo també em preguntava a que es referia. De volta a l’escola, hi havia uns nois que em molestàven sovint, em deien “friki” i es burlaven. Jo no els feia cas. Un dia a la sortida de l’escola molestàven a la Thea. Jo vaig continuar el meu camí, sabia que la Thea era forta. Però llavors la van empaitar i va caure al terra. Li van treure la motxilla i la van a tirar a la pista dels cotxes. Ella va correr a agafar la seva motxilla, però no va veure el cotxe que venia a tota velocitat. I jo sense adonar-me havia començat a correr cap a la Thea. La vaig agafar a ella i la vaig treure del camí. Per sort i el cotxe no va xocar amb ella ni amb la seva motxilla. Molt enfadat em vaig dirigir cap aquells idiotes : “Però que dimonis feu estúpids! Se us ha fos l’única neurona que us quedaba o qué!” Ells, molt enfadats, van respondre: “Vaja Jay, si que corres molt per haver-la salvat. Però ara tindràs que correr més per escapar-te de la pallisa que et donarem!” I va començar una persecució que en realitat va durar poc ja que, no es que sigui molt ràpid. Vaig correr direcció a casa i just quan creia que me’n sortia em van agafar, vaig caure al terra i em van començar a pegar. Se’n van anar. I jo molt confós, no era conscient que passava al voltant. Em sagnava el nas i els llavis. Llavors vaig veure a la Thea que venia cap mi i va dir: “Oh Jay! Estas bé? Tranquil, t’ajudaré. Et fa molt mal? Jay! Digues algo! I vaig respondre: “Algo”. (El meu humor no funciona bé quan et donen molts cops a tot el cos). Ella, aliviada va respondre: “Jay, moltes gràcies, moltíssimes gràcies! Has sigut molt valent en fer lo que has fet. No importa que t’hagin pegat. M’has salvat. Jay, ETS EL MEU HEROI.” I jo vaig ser feliç per sempre.
Quan em vaig despertar, estava a casa, tombat al sofà. Em vaig aixecar, però em feia molt mal el pit i els braços. Va venir la meva mare. Em va observar i a punt de plorar va dir: Jay! Que ha passat? Perqué ho has fet? Podries haver mort! Perqué carai t’enfrentes a tres nois!” I la vaig tallar: “Per ella! Per ella mama! Per Thea ho he fet.” Ella es va quedar sorpresa. “Jay… Ella? La noia que t’ha portat? Ella es Thea? Jo… no ho sabia Jay. M’ha explicat el que havia passat i em vaig posar histèrica… T’agrada?”. Vaig respondre: “Si. No t’ho havia dit. No sabia com fer-ho. Aquells nois la molestàven. I casi l’atropella un cotxe. Però la vaig salvar. Encara que al final he rebut…” I em vaig girar, no volia veure la seva expressió. Sabia el que em diría. Sorprenentment, em vaig equivocar.
“Has fet bé Jay… Has fet el correcte. La vas salvar posant per sobre la teva seguretat i arriscan-te a ajudar-la…
“Si… Potser si haguès anat més ràpid no m’haurien enganxat.”
“No. No et centris en això. No importa que t’hagin pegat. No es pot comparar amb el que has fet. Jay… Més es millor tenir un bon cor que no unes cames ràpides.”
“Gràcies mamà.”
“Espero que ho entenguis ara. El que tractava de dir-te a ti i al Henry… Al teu pare. Lo important de ser un heroi, no és tenir superpoders, sinó fer el bé. Això es lo que realment et fa una bona persona. I avui ho has demostrat. Sense poders has salvat una vida. I es per això que estic molt orgullosa de tu, Jay. Ets un heroi.”

El somriure de la humanitat

El somriure de la humanitat
Entre crits, cops, gent corrent i l’aigua de la pluja, el mestre em va agafar pel coll de la camisa i molt ràpidament em va amagar a la carreta entre un munt d’esquelets, capses amb eines, pots de vidre, matalassos vells i una capsa de fusta.
-Vigila la capsa - em va dir- no la perdis de vista…
- Què hi ha dins?- Vaig preguntar.
- Un somriure universal. Em va respondre.
Ens van instal·lar en una casa molt a la vora del castell. Tenia grans sales amb finestres que deixaven passar la llum natural per a què el mestre pogués treballar. Vàrem omplir les llibreries i els racons del gran estudi amb les coses més estranyes que mai hagués pogut imaginar que existien. Pots de vidre amb criatures fantàstiques, llibres manuscrits, pinzells i paletes, esquelets d’animals, quadres, compassos, eines, llavors de plantes exòtiques, pergamins… però la capsa de fusta que havia vigilat durant tantes hores no la vaig tornar a veure més.
La meva feina era mantenir en ordre tot aquell exèrcit d’objectes, però era impossible. Jo endreçava i el mestre ho desendreçava tot. Una fòrmula matemàtica, un pigment de color, la situació d’una estrella o l’observació d’una llavor. El mestre no parava mai quiet! Bé, mai no… Alguna vegada S’asseia en una gran butaca que li havia regalat el rei. De vegades, mentre preparava pigments, de cop, aixecava la vista i em trobava al rei Francesc davant meu, imponent, amb aquella barba negra i els vestits amb brocats daurats.
-Noi, on és el mestre?
Jo avergonyit mirava la finestra per a què el rei veiés que estava al jardí desplegant unes ales que havia inventat per poder volar com els ocells.
-És increïble.- Deia el rei.- D’on treu tanta imaginació aquest home?
Però a mi el que més em cridava l’atenció de tots aquells objectes era el crani que guardava damunt una pila de llibres d’anatomia animal damunt la taula gran de fusta. Era un crani majestuós, esgarrifós, amb uns ulls profunds i un somriure misteriós.
Sovint, quan era negra nit, veia el mestre observar el crani amb un somriure misteriós. Mai em vaig atrevir a preguntar-li de qui era aquell crani, crec que només pensar la resposta em feia por. De vegades, quan el mestre marxava amb en Francesco a ensenyar-li al rei els seus projectes, em dedicava a observar tots aquells objectes que tan m’agradaven i quan tocava el torn de mirar la calavera, tancava els ulls fortament.
En Francesco, rient, m’explicava històries que s’inventava sobre la seva procedència.
-És el cap d’un Sforza decapitat pels milanesos- deia algunes vegades- és el cap d’un Medici... En deia altres.
Un dia mentre dibuixava uns cossos li vaig preguntar.
-Mestre, què fa avui?
-Si vols saber com és el mon hem d’apreciar els petits detalls i per això dibuixo els ossos humans. Dibuixar els nostres ossos és com dibuixar l’ànima de les persones, pintar l’esperit de la humanitat.- Va respondre.
En aquell moment no vaig entendre res de res.
El mestre va morir i la casa d’Amboise es va enfosquir. Els ocells van deixar de cantar, les plantes es van pansir. Els plors i gemecs del rei Francesc se sentien per tot arreu.
En Francesco i jo vàrem embolicar amb robes blanques els seus invents. Vàrem guardar els llibres i els dibuixos en carpetes de pell; en capses, els pots de vidre plens d’òrgans humans i criatures fantàstiques; i en bossetes de cuir, la col·lecció de dents d’animals salvatges.
De cop, en un racó de l’estudi, vaig distingir un objecte conegut: la capsa de fusta. Li vaig treure la pols i vaig reviure aquell viatge d’Itàlia a França.
El respecte cap a la memòria del mestre m’impedia obrir el pany, però la curiositat que vaig aprendre que havia de tenir davant les coses va fer que l’obrís. Hi havia una tela embolicada amb una seda molt fina que deixava veure una imatge pintada en un quadre. La vaig desembolicar i vaig veure un quadre amb una figura que em va captivar: una dona de cabells negres ondulats, d’ulls allargats i mirada penetrant amb un somriure misteriós.
De cop vaig sentir una angoixa molt gran, qui era aquella dona? No l’havia vist mai en l’estudi del mestre. Però on havia vist jo aquell somriure? Un munt d’imatges van passar ràpidament pel meu cap que em van fer marejar i llavors, de cop, la imatge del crani que el meu mestre pintava en els seus papers i que tanta por em feia, va aparèixer davant meu com un fantasma.
És clar! Ara ho veia clar, el mestre no havia copiat, no havia necessitat cap model, no havia fet cap retrat. El mestre havia pintat el somriure de la humanitat.
Spock

Bon vent i barca nova

Bon vent i barca nova
Diu una llegenda grega que Teseu va tornar a port després d’un viatge a Creta després de passar innumerables aventures. Degut a les inclemències, al vaixell van arribar a canviar-li totes les fustes i els rems que el formaven, cosa que va donar de pensar (i molt) als filòsofs de l’època: si al vaixell de Teseu li han substituït totes les fustes que el formen, continua essent el mateix vaixell que va salpar uns anys abans? Uns opinaven que si, els altres que era un vaixell completament diferent. Evidentment com a bons filòsofs, no van consensuar cap resposta a l’excel•lent pregunta.
Ara se sap que el cos humà és un vaixell de Teseu, en el sentit que es van renovant les cèl•lules que el formen de manera constant i regular. De promig al cap de set anys, totes les nostres cèl•lules han mort i han estat substituïdes per una d’igual o de molt similar. Fins i tot el que crèiem que era estàtic, les cèl•lules neuronals, han canviat totes les molècules i els àtoms que les formen també al cap de set anys. Resumint, el nostre cos d’ara no té res del que era fa un temps enrere. I per a qui li agradin les imatges més poètiques, podem imaginar-nos els nostres cossos com vaixells de Teseu en constant canvi navegant pels mars de la vida. I ara podem tornar a preguntar als filòsofs... sabent que hem mudat unes quantes vegades pel camí, som la mateixa persona ara que quan vam néixer? Ara tampoc esperaria una resposta clara. És més, si busqués respostes clares mai preguntaria a filòsofs...
Tot això ve a que l’altre dia vaig estar fent un cafè amb un vell conegut. No el veia des de feia un munt d’anys, setze o disset, quan sortíem a les nits i si ens veiem fèiem una cervesa plegats. Llavors em semblava un paio simpàtic, agradable i sociable. Sempre feia bromes i crec que ens aveníem força. Ell va marxar fora per feina i ara molt de tant torna per la zona només per veure la família. En una d’aquestes ocasions ens vam veure pel carrer i vam aprofitar per a fer el cafè. Parlant amb ell però, la imatge que tenia va canviar per complet. Quan portava mitja hora amb ell em va donar la sensació d’estar amb persona egoista, superficial i buida. Vam redirigir la conversa als vells temps.
Des de l’època que fèiem cerveses i sortíem a les nits, l’amic i jo hem canviat prou com per tenir poques coses en comú. De les persones que érem abans a ara, ni les nostres cèl•lules ni les aficions ni la manera d’enfocar la vida són les mateixes. El seu vaixell ha agafat una ruta completament diferent a la meva i la persona que ha creat l’ha portat a ser ara una persona que coincideix poc amb la persona que he creat jo.
Per sort, pels mars que naveguem anem trobant nous vaixells afins i amb els que ens trobem bé. Una de les coses que vaig aprenent també amb el temps, és a saber no deixar-me acompanyar de vaixells que veig que no m’agraden o que em poden fer mal. A tots ells només cal dir-los –bon vent i barca nova!

CAMÍ D'ESTRELLES

Li van donar una habitació amb vistes a l’onzè pis. Des del llit situat al costat de la finestra immensa veia passar el temps lentament. El paisatge anava canviant al llarg del dia depenent de la llum. Al fons la muntanya de la Mola vigilava inamovible i serena tot el que passava. La plaça i els carres s’omplien de gent a riuades depenent de l’hora del dia.
La metgesa va entrar a l’habitació 1101. Sota els llençols del segon llit hi havia la Maria amb el cos encongit en posició fetal. El seu marit li feia companyia. La Maria havia perdut la gana i s'havia aprimat. Es va girar i li oferí un mig somriu en veure-la.
—Veig que t’han deixat sola? —digué assenyalant el llit buit. Què se n’ha fet de la teva companya?
—Li van donar l’alta ahir —va respondre amb resignació.
—Bé i tu com et trobes?
— Aquí tots em tracten com una reina.Tenen ja els resultats de les proves?
—Maria, no la podem operar. El nostre objectiu és que el tumor no faci metàstasis. Per començar, li farem deu sessions de quimio aquí a la Mútua. Després li farem radio a l’Hospital General. No s’amoïni pels desplaçaments fins l’hospital, la vindran a buscar a casa amb l’ambulància. En el seu cas no li caurà el cabell.
A partir de la paraula operar ella va deixar d’escoltar la metgessa i va prémer amb força la mà del seu marit. No s’esperava aquella bufetada que li reservava el destí abans de fer-ne quaranta.
Tenia els dies comptats. Què li diria al fill quan vingués a veure-la a la tarda i li preguntés.
—Mama que t’ha dit el metge, et curaràs oi ?
El que més greu li sabia era no veure’l créixer. L’any i mig següent el va dedicar a deixar-ho tot ben arreglat, el testament, les assegurances, acomiadar-se del poble...mentre lluitava contra la malaltia. Els dies bons anava a comprar al mercat i preparava el menjar que li venia més de gust, els dies dolents es prenia una dosi extra de morfina. Cada dia per a ella era un regal. Poder gaudir de la família fent-li costat era el millor de tot. A més tenien el suport de l’Oncolliga. Els ingressos a la Mútua eren constants. Allí va passar els seus dos últims aniversaris, el dia de Sant Esteve i quinze dies de juliol.
Quan venia la germana a veure-la parlaven de l’últim llibre que s’havia llegit i recordaven plegades com era la vida al poble. El fred que passaven quan recollien olives, les anècdotes de la iaia a la vora del foc sobre la guerra, la vida al mas el dia que es van trobar amb el porc senglar ferit i com el tiet, que era caçador. el va abatre...La germana no li parlava mai de la malaltia. El que feia era explicar coses que li servien per recordar, per no oblidar, per adonar-se que la vida havia estat profitosa i que l’ajudaven a emportar-se un bon record de tot plegat.
Els dies que el seu cap ja no era capaç de concentrar-se feien juntes els mots encreuat de la revista Pronto i continuaven recordant anècdotes i persones perquè era massa dur parlar del futur.
Quan la Maria va veure entrar a l’habitació la seva metgessa va notar preocupació en la seva mirada.
—Maria avui... no se com dir-li. Finalment ha passat el que ens temíem. Els resultats indiquen que el càncer ha fet metàstasi.
Durant aquell últim any intentava no pensar en aquesta possibilitat. Les llàgrimes li van sorgir del no res.
—Tenim un tractament experimental amb el que estem treballant. No hi ha estudis suficients per poder-li assegurar que serà un èxit en el seu cas. Si dóna el seu consentiment podem incloure-la en l’estudi i començar amb la nova medicació. Vol pensar-s’ho? Vol consultar-ho amb el seu marit?
—E... em poso a les seves mans doctora. Quan comencem?
És difícil esquivar la mort quan en el joc de la vida tu treus la carta més baixa i no saps per què ella t’ha triat. El duel sense treva va començar el dia que li van anunciar allò que ella temia. Amb la determinació que l´havia caracteritzat va continuar la lluita contra l’intrús que tenia dins seu. Es sentia acorralada contra les cordes del quadrilàter pel seu contrincant.
Recordava les paraules del seu pare abans de morir: Has de ser forta, Maria, i pensa que ens retrobarem al final del camí.
L’ insomni li havia fet comprovar que a partir de les tres de la matinada els carrers il•luminats restaven deserts. Llavors les llums dibuixaven un camí d’estrelles per les quals li agradaria passejar-se si la malaltia no li ho impedís.

Coses de la vida

Sovint penses que el món seria un lloc millor si jo no en formés part. Ho sé i em dol, no soc de pedra. De fet soc molt més fràgil del que et penses, però això a tu tant se te’n dóna. Mai diries que cal algú com jo, tan comú i tan poca cosa, per garantir la resplendent existència d’algú com tu.

Mira’t asseguda al metro i pendent d’un mascle de llarga cabellera envaïda pels polls (ell no ho sap, però hi son) que t’ha clavat la mirada. Enlluernada com estàs no em veus venir. Estic tan a prop dels teus cabells que podria moure’ls només pel gust de fer-ho, però soc dèbil i no goso. Podria dir-te a cau d’orella les paraules més precioses aquesta nit, però jo no en sé, de parlar. Voldria ser capaç de taral·larejar una cançó i emocionar-te, servil i acabat, boig per tu, però dins del meu embolcall lipídic no hi ha ni un enzim d’emoció. Així que ja ho veus, la nostra relació només pot ser el que és, i m’enfado.

M’enfada que m’ignoris. M’enfada que t’hagis passat la teva parada i tot per què? Tot per ell. Si et deixessis estar de romanços i poguessis veure tot el que t’envolta... L’aire que respires en va ple, d’éssers com jo, coses de la vida que romanen ocultes a la vista dels de la teva espècie: àcars rosegadors, tan menuts i sempre amb presses, devorant epidermis sense descans; flaires, aromes, olors que evoquen records i invoquen nàusees; gasos ofensius que intenten dissimular; bacteris que passaven per aquí, fongs de secà i de regadiu, plagues famèliques que busquen matèria que cruspir-se, bestioles rurals i urbanes, nacionals i d’importació, puces, bitxos, patògens assortits, molècules d’oxigen i de diòxid de carboni... i regnant per sobre de tots està ell. Sempre ell. Allà on menys l’esperes. Tot ho vol, tot ho reclama, mai no en té prou.

Però vosaltres ni cas, vosaltres embadalits, bocabadats, indefensos. Vamos, hombre! Com pot ser que us continuï enganyant d’aquesta manera, després de tants segles? Com pot ser que no el veieu venir? Encara no sabeu que el seu atac és més letal que el de tots nosaltres junts? És el pitjor virus, el paràsit per excel·lència... Si el compares amb mi, per exemple, quina és la diferència? Abatrà les teves defenses, et farà plorar, moquejar, suar i delirar, et prendrà la gana i la son, et deprimirà i fins i tot et pot provocar febre alta, trastorns circulatoris, respiratoris i cardíacs. I això no és el pitjor, jo com a mínim tinc la decència d’estar-me només uns dies, però ell... Ell no té cura, ni vacuna ni antídot conegut! El pots enganxar per tota la vida. T-O-T-A-L-A-V-I-D-A, sents?

Què li veus, de romàntica, a aquesta penúria?

Tu rai, tu p'alante. Tu et mires el xicot cabellut que s’ha passat la parada perquè ja no té més parada que tu, amiga, i ni tan sols algú com jo, tan comú i tan poca cosa, pot evitar una descàrrega de fascinació en tota la neuraminidasa. I tot i que sovint penso que el món seria un lloc millor sense ell, sé que necessiteu l’amor; sé que cal algú com ell per compensar moltes altres coses de la vida, per mantenir l’equilibri, per no caure. I et deixo a les seves mans sana i estàlvia, amb les defenses intactes, que bona falta et faran.

De seguida trobo un altre organisme a qui honorar amb la meva visita. És un impresentable que està fent una pintada transcendental a la paret del vagó: kikus was here. Ai, kikus! Després diuen de mi... Prepara’t i no oposis resistència, de res no et serviran ni bífidus ni lactobacils ni vitamina C, ni molt menys aquestes defenses escanyolides que intenten barrar-me el pas. Només faltaria! Tant sí com no, aviat em submergiré en l’escalfor del teu torrent sanguini, aviat descansaré. Alegra’m el dia i lliura’t, benvolgut kikus, a l’acte reflex irreprimible constituït per una inspiració brusca, seguida d’una expiració violenta, espasmòdica i sorollosa, produïda per la irritació de la mucosa nasal... Au, va, delecta’m amb la meva onomatopeia favorita, que ja ve, ja surt, ja hi soc...

- Atxim!

Discontinuació

De totes les tasques que feia l’A.I., la que menys li agradava era la discontinuació d’ítems. Era més avorrida que fer bolcats al núvol, que fer likes a les xarxes dels usuaris premium o fer hype als reviews dels qui havien pagat el pack bestseller.
Molts es pensaven que aquella feina era una mena de privilegi. Creien que un administrador tenia accés gratuït al repositori immens de la Companyia. Però la realitat era que, si volia adquirir algun ítem, l’A.I. l’havia de carregar al seu crèdit, com qualsevol usuari. És cert que, de tant en tant, tenia un petit codi-regal en alguns ítems, però això depenia del seu IMP, l’Índex Mensual de Productivitat que el sistema mesurava en temps real.
L’A.I. va escriure el títol al buscador del repositori i 0,09 segons més tard va obtenir un llistat amb 245 resultats. Revisar-los, però, seria entretingut, perquè el títol estava tant en lletres (Mil nou-cents vuitanta-quatre), com en números (1984), i el comptador de llengües marcava 98. «Tants n’hi ha, al web, d’idiomes?», va pensar. Fins i tot hi apareixien edicions en l’obsolet suport paper, les quals, tot i constar-hi com a «No disponible en aquest moment», seguirien al repositori fins que fossin discontinuades definitivament.
Quan l’A.I. es va haver assegurat que havia seleccionat tots els ítems d’aquell títol, va clicar a «Discontinuar» i, després, a «Afegir comentari». En el menú desplegable va seleccionar el TED, el Tiquet Estàndard de Discontinuació que veurien els usuaris que haguessin adquirit l’ítem si el buscaven als seus dispositius –cosa que pocs feien després de l’adquisició–: «Ítem discontinuat a causa d’una disconformitat de permisos i/o drets». Tot seguit va seleccionar el TEP, el Tiquet Error+Promoció per als subscriptors unlimited que hi accedissin online: «Ens sap greu. La teva cerca no ha donat resultats. Potser volies dir:...». A continuació hi va inserir el giny que suggeriria a l’usuari un seguit d’ítems relacionats amb les seves cerques recents.
«Quins seran, en aquest cas?», es va preguntar l’A.I., i va fer una simulació que 0,11 segons després va donar com a resultat: «Anuari esportiu de 1984», «Mil nou-centes vuitanta-quatre maneres de cuinar el soylent green» i l’ítem que ocupava la posició 1984 del top-best-seller, a saber, «Llepades i fuetades. Una guia per a dones madures».
Va consultar el checklist de la tasca. Ja només li quedava revisar que aquell ítem no hagués estat publicat amb cap altre títol. «Hi ha molt aprofitat que comercialitza ítems com si fos el propietari dels permisos i/o drets», es va dir l’A.I. Com indicava el procediment associat a la tasca, no va fer servir l’inici del text a discontinuar –que els no-propietaris de permisos i/o drets solien canviar per dissimular el pirateig–. «Com si els administradors fóssim beneits!» es va dir l’A.I., i va fer copypaste a la pantalla de revisió d’un fragment aleatori: «En el fons del cor prefereixes ser fidel a la vellaparla amb totes les seves vaguetats i inútils significats confusos. Sabies que la novaparla és l’única llengua del món amb un vocabulari que disminueix cada any que passa?»
El comptador d’alertes va marcar 198, gairebé dos-cents ítems que contenien aquell fragment. «Sí que té èxit, aquesta rampoina», va pensar l’A.I. i a continuació els va seleccionar tots, va clicar «Discontinuar» i va activar el TED corresponent.
Va clicar l’últim checkbox del checklist i la tasca va quedar completada. Mentre passava al següent punt del formulari de treball es va preguntar per què el propietari dels permisos i/o drets d’un ítem amb tanta difusió n’hauria decidit la discontinuació. «Preocupar-se de coses extra-laborals només abaixa l’IMP», es va dir, però igualment va clicar l’enllaç «Propietari» de l’ítem que acabava de discontinuar.
Se li va obrir una pantalla que deia: «Ministeri de la Veritat», amb el NIF i l’URL del govern central. No hi va trobar cap relació. «Potser l’ítem contenia conceptes i/o expressions ofensius i/o ofensives per a alguna minoria», es va dir, i va tornar al formulari deixant de banda aquells pensaments improductius.
La següent tasca de l’A.I. era: «Discontinuació de l’ítem Farenheit 451», d’un tal Bradbury, Ray.

El portal

Vaig tenir la idea de l'embrolladora quàntica tot creuant un pas de peatons. Era dissabte per la tarda i el carrer estava inundat de gent. Havent de creuar un dels carrers amples, crec que Passeig de Gràcia amb Aragó, vaig observar la lava de gent del costat muntanya baixant i trobant-se amb la multitud ascendent del costat mar. Érem un munt de persones passant les unes al costat de les altres, sense xocar. Una imatge impressionant a vista d'ocell. Si això passava amb una massa de gent, per què no hauria de funcionar amb àtoms?

Un àtom està format bàsicament per un nucli pesat, al voltant del qual orbiten electrons lleugers i molt distants. Per fer-nos una idea, si un nucli fos una pilota de futbol a Badalona, els electrons més propers estarien volant per Mataró. Per tant, els objectes tal i com els coneixem estan quasi buits, és a dir, hi ha molt poc espai ocupat per matèria. La idea consistiria en aprofitar intel.ligentment l'immens espai deixat entre els àtoms per superposar objectes físics.

Finalment, vaig disenyar la primera embrolladora. Després de mesos de treball, la màquina s’erigia davant meu. En poques paraules, es tractava d'un codificador de matèria que permetria superposar dos o més cossos sense dificultat, tal i com un fantasma travessaria una paret. Mitjançant una escombrada amb làser i un superordinador, l'instrument enregistraria les coordenades de tots els àtoms que constitueixen cada entitat i els forçaria a estar separats sense perjudici de les seves trajectòries. En aquest divorci microscòpic, les partícules de dos cossos embrollats seguirien el seu moviment inicial però estarien lligades de manera que no col.lisionarien mai, encara que els cossos ocupessin el mateix espai. Aquest fenomen s'assembla a la maniobra del Passeig de Gràcia amb Aragó, però en el món dels àtoms, les normes d'urbanitat són de bon tros diferents. La idea de llegir les posicions de cada àtom podria servir també per teletransportar objectes i persones a grans distàncies. En cada invent, no obstant, caldria preveure les possibilitats i limitacions imposades per la mecànica quàntica.

Els cossos amb els estats enregistrats podrien interpenetrar-se, fet que permetria actes avui impensables com travessar parets sense ni tan sols tocar-les. Amb aquest invent es podria embrollar un cotxe amb el seu amo. Qui no s'ha oblidat les claus del cotxe a casa? Si això passés i el conductor tingués una embrolladora, cap problema. Només caldria lligar els estats quàntics dels àtoms del cotxe amb els cossos del conductor i la família, per tal que aquests fossin els únics que hi poguessin entrar. La resta de gent no hi podria accedir ja que es donaria de nassos amb el metall de la carrosseria. Tampoc caldria reventar les butxaques amb grans clauers, n'hi hauria prou amb enregistrar la porta de casa i els seus habitants serien admesos automàticament. D'altra banda, les operacions a cor obert serien menys arriscades. En el seu lloc, les mans del cirurjà i dels assistents es podrien embrollar amb el pit del pacient per minimitzar incissions i sutures. Tampoc caldria tanta parafernàlia per guardar valors i secrets d'estat, doncs les caixes fortes donarien pas a habitacions hermètiques, sense portes ni finestres, només accessibles als autoritzats. Un món amb parets permeables esdevindria, per tant, possible.

No imaginava que embrollar objectes fos tan fàcil i tan enigmàtic. Com reaccionaria la nostra pell al travessar sòlids? Potser no serà la mateixa sensació que nedar en una piscina. Potser la primera sensació seria la d'una cremor deguda al fregament, però a aquestes alçades no m'havia atrevit a provar-ho. Una altra conseqüència que se’m va ocórrer més tard consistiria en la possibilitat de paradoxes temporals. Segons la teoria de la relativitat, espai i temps estan interconnectats, pel que el viatge a travès d'un sòlid es podria convertir en un viatge en el temps. D'haver pensat això en el seu moment, hauria evitat la paradoxa que anava a succeir...

Havia caigut en la meva pròpia trampa. Per provar la màquina, havia embrollat una pilota de bàsquet amb una paret de casa. Havia llençat la pilota a la paret, que la va travessar com si fos una cortina de fum. La pilota no havia caigut al passadís del costat, sinó que havia estat misteriosament engolida per la paret. A través del portal obert, havia arrossegat una càmera de vídeo per mirar a l'altre costat. En el monitor, apareixia una imatge de mi mateix al passadís, de nen, mentre recollia la pilota i la guardava com aquell objecte caigut del cel. Ara me'n recordava. Un objecte especial, que guardaria fins gran, vint anys després, quan l'havia perduda per sempre en llençar-la al portal. Així d'impotent em sentia llavors, mentre estava a un pas de creuar el portal i de saludar-me a mi mateix de nen. Però això no ho recordava...

El soma de l’ocàs

Potser sí que somien els androides amb xais elèctrics. Potser el soma d’Huxley no fa un món feliç. Sembla, però, que ara com ara, la felicitat d’hom es redueix a no envellir. M’empasso d’un glop la càpsula extensiva de telòmers mentre sona el concert per a arpa en la menor, de Dittersdorf. El so de la música només em fa pensar en l’arpa i les arpes en cordes i la teoria de supercordes en la possibilitat de viatjar en el temps i canviar-ho tot des del començament. Em fa somiar amb la possibilitat de la redempció.

Però la ciència només ha allargat els nostres cicles vitals. En l’entretant hem oblidat el sentit de la vida més profund i ens capfiquem amb una lluita contra una dimensió cronològica impassible. En Kai farà aviat 142 anys. Déu meu, sovint penso que ja no sé comptar. Jo en tinc 13 menys. Abans això suposava un gran què. Ara és una menudesa.

Certament, vivim més. De fet, encara ens queden un bon grapat d’anys de vida, abans que la nostra obsolescència programada es posi de manifest. Gairebé tot ens és assequible, per això treballen els científics de la nostra globalitat. Per a això hem treballat en Kai i jo tants anys de les nostres vides als Centres d’Investigació. Ja no podrem recuperar, però, allò que entre tots vam destruir.

En Kai i jo sortim cada dia, gairebé sempre plegats, al hub ultracapitalista de davant de casa per a comprar alguna cosa, menjar normalment. Succedani de menjar -aliments biotecnològics liofilitzats, en el millor dels casos. Ens posem les mascaretes i ens disposem a creuar, en primer lloc, el llindar del nostre petit apartament; després, el carrer. Per a trajectes més llargs hauríem de carregar amb les motxilles. A dins hi portem les nostres recàrregues d’oxigen: bombones d’un, dos o fins a cinc litres d’oxigen líquid. És el nostre or blau pàl·lid, paramagnètic i criogènic. I més econòmic que en cilindres de gas. Tot i ser preciós, costa de respirar. Però ens hi hem acostumat. Al hub en comprem sempre, d’ampolles d’oxigen.

Els nostres residus són nets; de fet, són reciclats de manera autosostenible i autònoma per a ser reutilitzats en qualsevol de les maneres possibles. Però l’aire és brut, és material particulat nociu, fotoquímics enemics, radiacions ionitzants assassines. Encara patim les conseqüències de tants centenars d’anys de contaminació compulsiva. Van ser períodes en què convulsions de poder dictaminaven lleis de consum, sense respondre mai a l’apel·lació del sentit comú científic.

A casa ja no s’obren les finestres. Només són quadrangles que permeten de mirar enfora. Però mai ser oberts. A canvi, totes les construccions posseeixen extraordinaris sistemes regeneradors d’oxigen. Sovint recordo, de petita, quan obríem les finestres de la casa i sentíem la flaire del camp, una remor llunyana que generació rere generació s’ha anat dissipant però que jo vaig arribar a conèixer. En el present, rarament visitem en Kai i jo àrees biològiques restringides. Gairebé n’hi queden ja. Quant les trobo a faltar!

Avui he anat sola al hub. En tornar, obro la porta de casa. Creuo el passadís i trec el cap a la nostra cambra. Al llit hi ha un cos. M’hi atanso. Mateix perfil, mateixos volums. És un cos com el meu, l’alteritat sóc jo. En Kai també hi és a l’habitació, no m’havia adonat. S’acosta cap a mi, travessa el meu cos sortint de l’habitació, torna a entrar-hi, em torna a travessar. Rodola pel llit esquinçant idènticament el meu altre cos. Recull un dispensador i unes càrregues si més no singulars.

-No ho suporto... Avui en fa un any...

...de la meva mort. Gemega. Es clava el dispensador al braç i les càrregues es comencen a alliberar. Cau estabornit i jo només desitjo que siguin hipnòtics intravenosos de curta durada.

Giro el cap i aconsegueixo veure sobre la tauleta, una ombra en el passat del meu flascó de càpsules extensives de telòmers. A dins, però, hi ha Pentobarbital. Fa molts anys va arribar una estranya càrrega al centre d’investigació. Recordo haver-ne infringit els protocols -com tants cops abans- i guardat una mica d’aquella matèria. Més tard sabria que era susceptible de ser emprada per a execucions vitals. Va ser premeditat? M’havia traït el meu inconscient?

Sona, ja avançat, el concert per a arpa en la menor, de Dittersdorf. En Kai jau de bocaterrosa. El so de la música només em fa pensar en arpes i les arpes en cordes i la teoria de supercordes en la possibilitat de viatjar en el temps i canviar-ho tot des del començament. Jec al llit i somio amb la possibilitat de la redempció. Desitjava assolir-la.

Falgueres musicals

No hi havia manera. Havia anat a buscar la inspiració a la natura, a veure si se m’acudien idees per fer la composició que m’havien encomanat. Bé, al capdavall era jo la que m’hi havia compromès; el Dídac, un amic meu de tota la vida, havia invertit tot el poc que li quedava en un projecte, ja que fins llavors res li havia sortit bé. I, és clar, com podia dir-li que no? Tanmateix, n’era molta, la responsabilitat: l’èxit i el futur del meu amic a les meves mans i, per més inri, no se m’acudia res aquest cop.
I allà era jo, en un joiós camp verd des d’on es veia el Pedraforca. Al costat de la roca on era, una jove falguera s’obria pas entre les seves grans germanes. Vaig recordar les paraules d’un amic que, com a mi, li agradaven les matemàtiques: «Has sentit mai a parlar sobre els fractals? Són uns objectes que es defineixen amb una geometria diferent, la fractal, i tenen una dimensió fraccionària; a més de ser autosemblants a diferent escala. És a dir... per exemple, pensa en una falguera: si n’agafes una fulla, és com una reducció de la planta sencera, i passa el mateix si es torna a agafar una fulleta de la fulla: es torna a trobar el mateix patró. Fa relativament poc que es van començar a estudiar, malgrat que ja Sierpinski, Koch i d’altres matemàtics haguessin inventat objectes fractals anteriorment, i malgrat que, de fet, la natura n’estigui plena. Els fractals són brutals! No trobes?». Tot i que m’encuriosís això de la dimensió fraccionària i el món que em presentava, no hi havia tornat a pensar.
Vaig tornar a casa sense haver aconseguit res. Els dies van anar passant i cada cop s’apropava més la data límit per haver acabat aquesta cançó que havia de ser captivadora, que no deixés la gent indiferent. Ja no sabia què fer perquè em sorgís una idea. Havia provat tot el que sabia, però res del que em sortia em satisfeia.
Dos dies abans de l’entrega, encara seguia en la mateixa situació, i ara ja estava angoixada de veritat. De sobte, vaig recordar la falguera i els fractals. Com que no sabia què més podia fer, vaig valorar que no perdria res per fer una petita recerca dels fractals i conèixer-los, així que m’hi vaig posar. Fascinada, vaig trobar que es podien connectar amb la música en l’anomenada música fractal. Molts compositors l’havien utilitzada com a eina per les seves creacions. Vaig estar-me la nit endinsant-m’hi i absorbint totes aquelles maneres que estava descobrint de crear música a partir d’aquests conceptes matemàtics.
L’endemà, ja inspirada i amb tantes idees que em desbordaven, vaig posar-hi fil a l’agulla i, en unes hores i àgilment, vaig fer la composició. Ben orgullosa, amb la meva creativitat, les matemàtiques i algunes modificacions per aconseguir un acabat digne, tenia la composició.
Com era propi de la música fractal, la composició era una música diferent, que sí, sonava bé, però no era com la resta. En presentar-li al Dídac, aquest va fer cara de pomes agres i digué:
- No m’acaba de convèncer. És massa estranya i poc convencional. A la gent no li agrada allò que és rar. Però bé, no tinc més remei, s’acaba el temps.
Jo, entristida per la valoració, no vaig saber què dir, pensava que el que esperava era una música una mica diferent per cridar l’atenció.
No obstant, uns dies després, ell em trucà:
- Perdona’m per no haver sabut apreciar la teva música. El meu projecte s’està donant a conèixer a una velocitat esfereïdora! I tot és gràcies a tu. He de reconèixer que estava equivocat, la teva música agrada molt: és electritzant, captivadora, innovadora, sorprenent i agradable alhora. No pel fet de sortir-se dels cànons ha de ser dolenta, sinó més bé el contrari, en alguns casos! És un èxit! Moltes gràcies, de veritat, i ho sento.
I vet aquí com va començar la meva vida professional com a compositora. A partir d’aquest moment em van començar a ploure ofertes. Intentant ajudar al meu amic, al final els dos havíem triomfat. I res d’això hauria estat possible si no hagués combinat la ciència i l’art mitjançant els fractals i la creativitat.

Insignificant

Empenyo la motxilla amb el peu, avanço, badallo. Odio fer cua. Des de l'incident de Berlín, els de la Xarxa Novoeuropea de Portes s'han pres molt seriosament la seguretat. Hi ha qui diu que la culpa de tot això la tenen les notícies, que al canviar "accident" per "atemptat" van desencadenar el pànic per tota la Xarxa. I òbviament, tancar les Estacions fins a nou avís hauria sigut com posar mitja Europa en quarantena i a l’altra meitat de vaga, així que es van mantenir els horaris habituals, i es va augmentar la probabilitat de retard dels trens, marca distintiva de la Xarxa.

Total, que ara hi ha controls de seguretat a totes les Estacions, on et revisen des de l’historial de viatge fins al tupper del dinar. Un recurs primitiu que només ens dóna una falsa tranquil·litat, perquè els atacs convencionals tenen més sentit abans del control, i els accidents segueixen sent inevitables. Què passa entre una Porta i l'altra, això és el que haurien de controlar.

L'home de davant s'ha cansat de la seva mare i treu el mòbil. L'imito. Desbloquejo el telèfon i em trobo diversos missatges d’en Jan, el primer del migdia. Que si tinc un moment per parlar. Que com m’ha anat per aquestes latituds. Tinc també una perduda. Les notificacions acaben amb un missatge de fa un quart d’hora, on em diu que ja ha aparcat i m’espera a la sortida. Li dic que no seran més de vint minuts i guardo el mòbil. Sense adonar-me’n, somric. Tinc ganes de veure’l. Deu minuts per al tren de Sants, diuen pels altaveus en rus.

En el control s’enduen el meu equipatge per revisar-lo. No és per res en especial, em diuen, és el protocol. Coses que passen quan vas tard. Quan em tornen la motxilla i el bitllet surto corrents cap a l’andana, i em pujo al primer vagó, intentant localitzar un seient lliure. El tren ja s’està posant en marxa.

Quan per fi m’assec, el puntet de la pantalla on es marquen les parades ja és a la meitat del trajecte entre l’Estació de Sant Petersburg i la Porta. Els llums es comencen a atenuar i entrem en el túnel d’accelerat. Ens endinsem en la Porta, les pantalles s’apaguen, i comencen els pitjors minuts del viatge. Dos minuts de foscor i incertesa, on un es pregunta si el viatge canviarà quelcom. Respires poc a poc, intentant copsar el sospir infinitesimal en el que no ets més que una barreja de probabilitats de ser i no ser, quan deixes d’existir en una Porta per a tornar a existir, gairebé inalterat, en la Porta de destinació.

Però el teu cor et distreu, va massa ràpid, i la respiració se't desboca per a seguir-li el ritme. En aquest moment, els més acostumats s’hauran adormit, mentre que els altres segurament estaran pensant en el que va passar fa dos mesos a Berlín. El tren d’Schrödinger, li’n deien al principi, perquè no se sabia si els passatgers eren vius o morts. Tampoc es va aclarir si havien deixat d’existir o simplement se'ls considerava desapareguts. Per ara, només és una petita incoherència.


Durant el trajecte, el passatger no nota res. Primer sent com el tren accelera, i després d’uns segons a la màxima velocitat, comença a frenar. Dos minuts. Set euros amb cinquanta el bitllet d’anada i tornada per a distàncies llargues. Els canvis són insignificants. Val la pena!


Sembla que al final m'he adormit. Quan obro els ulls els altaveus ens donen la benvinguda en català. M’aixeco marejada, envoltada de cares endormiscades. Lentament, els passatgers desfilem cap a la sortida, carregant amb les nostres bosses i els nostres dubtes.

Decideixo que avui aniré a peu, així que surto al carrer. Em rep una brisa càlida i polsegosa que em recorda que s'acosta l'estiu. Em dic que caminar em farà bé, encara que la veritat és que no vull tornar al pis. Que per arribar aviat i trobar-me'l buit i deixat millor arribar-hi entrada la nit, sense més remei que anar-me'n al llit. Per això vaig acceptar el treball itinerant.

Penso en el mes de descans, que només hauré de treballar unes poques hores al dia, des de casa. Hauré de reprendre els dinars familiars, les visites a l’àvia, les tardes de lectura. I netejar el pis, abans que la porqueria acabi amb mi. Tornar a la normalitat.

Però no vull. Durant uns segons em deixo enlluernar pels últims rajos de sol, que s’escolen per entre els gratacels de la ciutat, i tanco els ulls. Haig de fer-ho, encara que no vulgui.

Em repenjo la motxilla mentre li dono l’esquena al sol, i em trobo desfent el camí i creuant les portes de l’Estació, corrent cap al metro i llençant-me escales avall, com un dimoni de tornada a l'infern.

L'excusa perfecta

Faltaven tres dies per a l’entrega del treball de recerca i encara no havíem acabat la part pràctica; l’objectiu era construir un emissor d’FM per tal de transmetre una seqüència de tons que pogués captar un receptor i demostrar, així, la possibilitat de comunicar dades digitals mitjançant aquest mètode.
Per sort comptàvem amb els materials necessaris. Així doncs, aquell mateix dia vaig quedar amb el Joel, el meu company per al treball, per fabricar d’una vegada per totes el nostre emissor i, a continuació, fer les proves adients.
Dues hores més tard, havíem acabat el nostre radiotransmissor, sense cap incidència; bé, el Joel es va cremar un parell de vegades amb el soldador (ja li deia jo que l’estava agafant per on no tocava...). Sigui com sigui, ho havíem finalitzat i només quedava provar-lo.
Tot seguit, vam preparar una seqüència de tons aleatòriament i els vam emetre durant uns segons. Tot funcionava correctament fins que, sorprenentment, vam sentir a través del receptor:
-Rebut! Codi correcte. Tot preparat per a l’entrega. En dues hores ens veiem al “forat de la muntanya”. Porteu els diners.-
En aquell moment ens vam quedar trasbalsats, qui era aquella veu? Era una broma? Estàvem davant d’una autèntica operació de tràfic de drogues? A què es referia la veu amb “ el forat de la muntanya”?. Només teníem resposta per a l’ultima qüestió, estava clar que parlaven de la roca foradada de Montserrat. En relació a les altres preguntes, només n’hi havia una forma de contestar-les.
Com que no teníem gaires ganes de seguir treballant, vam agafar les bicicletes i ens vam dirigir al lloc de trobada. Quan hi vam ser no hi havia ningú, de manera que vam decidir amagar-nos darrere d’uns arbustos a la bora del camí. Un quart d’hora després vam sentir unes passes i va aparèixer un home de mitjana edat calb i amb una barba prominent; realment tenia un aspecte deplorable . A continuació, en l’altra direcció vam observar que s’apropava un altre personatge, aquest, però, tenia el cabell ros i llarg, semblava estranger. El segon portava un paquet sota el braç i l’altre un maletí. No van creuar paraula, simplement es van intercanviar la mercaderia.
-Ai!!- va cridar el Joel.
Una abella havia picat el Joel just en una de les seves ferides en el pitjor moment.
Els dos subjectes van fer un bot i van mirar en la nostra direcció. Ens havien vist!
Ens vam quedar glaçats. L’últim que recordo és l’home calb amb cara d’assassí i amb els ulls injectats de sang.
Quan vaig despertar no sabia on em trobava, a més em feia molt mal el cap. Com vaig saber més tard estava en una petita illa del pacífic, segrestat. El Joel es trobava en la mateixa situació, però en una illa veïna.
Primerament em vaig espantar molt, però em vaig adonar que de fet no s’estava tan malament allà: el clima és esplèndid i les platges paradisíaques.
I aquí estic jo, malgastant l’única carta que em permeten enviar per comunicar les condicions del rescat. Espero que almenys serveixi d’excusa per no poder entregar el treball de recerca.

La capella dels miracles

La capella dels miracles

Tots dos homes hi van arribar gairebé al mateix temps. Se segueren al primer banc, un al costat de l’altre. Un silenci sepulcral, només interromput de tant en tant per el lleu crepitar de la flama del ciri que coronava una mena d’altar situat davant d’ells, els incomodava més que reconfortava.
El que hi havia arribat amb dues crosses i que, amb penes i treballs, havia aconseguit superar les limitacions de la seva coixesa per finalment asseure’s al banc, va ser el primer en trencar l’atmosfera de quietud que hi regnava.
–Bona tarda. Vostè també ha vingut per això dels miracles?– va demanar al seu company amb una mirada escrutadora, com si l’examinés de dalt a baix a la recerca de qualsevol anomalia.
–Bona tarda. Zí zenyor. Diuen que funziona. La capella dez miraclez li’n diuen. Zupozo que voztè ha vigut per la coixeza, oi?
–Sí, és clar.
–I què li paza a lez camez?
–És de naixement. Els metges mai no ho han esbrinat. No puc posar-me dempeus. Només que faig la intenció caic a terra rodó. És un cas estrany. Mai descrit en la literatura mèdica. I vostè? La parla, oi?
–Zi, zóc papizot. També de naizement. Elz metgez no zaben d’on bé ni com zolucionar-ho. Em zurten les zetes a tortz i a dret i no puc evitarz-ho.
–I què diuen els logopedes?
–Rez de rez. Mai no han vizt un caz com elz meu. M’han fet totez lez provez del món i no han trobatz cap anomalia.
–Vol dir escàners, endoscòpies, tomografies, ressonàncies, ecografies, Tacs...
–I tantz, he voltat per tot el monz, visitant elz millorz ezpezializtez, i cap ha tretz l’entrallat. I voztè, elz metzgez diuent rez de bo?
–Res de res, tampoc. M’han escorcollat el cos de cap a peus i tot està normal. Es fan creus que només en posar-me dempeus caigui tan llarg com sóc. Ni neuròlegs ni traumatòlegs se n’han sortit. Sembla mentida que amb tants avenços la ciència no sigui capaç de trobar-ne almenys la causa.
–Jo ho he intentatz amb l’homeopatia, la reflexzoteràpia, l’acupuntura, l’aromapatia, la zineziologia, la hipnoteràpia, la talazoteràpia... Un fotimer de medizinez per parar un carro i tampoc rez de rez.
–Veig que hem seguit el mateix pelegrinatge. Jo, fins i tot, he visitat curanderos i sanadors de tota mena.
–Zí. Jo vaig anar a veure un chamanz molt famós i el pobre noméz va dir que era coza del dimoniz.
De sobte, les notes d’una música plàcida van començar a sonar atraient l’atenció dels dos homes que, amb un esguard encuriosit van començar a mirar per tot arreu com si volguessin trobar el lloc d’on sortia aquella melodia.
De seguida la música s’aturà i tot seguit una veu càlida va començar a parlar.
–Benvolguts germans! Sou aquí, en aquesta capella dels miracles, perquè la fe us hi ha dut –els dos homes es miraren amb ulls sorpresos–. Ben segur que hi trobareu l’alleujament i la pau que heu vingut a cercar. La mà de l’esperit Sant, que tot ho pot i tot ho resol, acariciarà les vostres nafres i corregirà allò que la natura va errar en el moment de la vostra concepció.
Els dos pelegrins tensaren els seus muscles i movent el cap d’un costat a l’altre miraren de cercar d’on provenia aquella veu misteriosa.
–Germans! Prepareu-vos per al fet miraculós! Tot seguit els vostres cossos malforjats s’alliberaran de les tares que els afligeixen!
L’expectació dels dos homes va arribar al màxim.
...
-Atenció coix! Posa’t dempeus! Sense por... Fes una passa endavant!
...
-Papissot! Amb veu clara i ferma, digues alguna cosa!
...
-El coixz z’ha caigutz.

La quàntica de l'ànima

El dia comença, com sempre, amb el doble regust amarg: el del cafè, i el de les notícies.
De camí a l'institut avui no poso la ràdio, decideixo fer una excepció amb un recopilatori de Revólver que jo mateix m'he fet. Sona 21 gramos. M'encanta! Brutal. Però tornem-hi... ja ho havia sentit, això de que l'ànima pesa 21 grams. Mare meva...l'han pesat algun cop? Totes pesen igual? Començo a buscar una explicació...hi ha gasos a la sang al morir, també als pulmons, fins i tot després "d'expirar" mai millor dit. La pressió ha de ser superior a l'atmosfèrica, han d'acabar difonent poc a poc de dins cap en fora...és això? Se li suma la transpiració del que teníem a flor de pell? Mai millor dit, la flor s'acaba pansint.

El dia continua amb sabor agredolç, es podria dir que la cosa va millorant. M'encanta fer classe, però als alumnes no sempre els agrada tant com a mi. Avui comentem un text científic que versa sobre el flogist. Jo mateix he dissenyat les preguntes...la primera és òbvia: "segons el text, què és el flogist?" però al final tot acaba derivant en la visió humanista d'aquella època, en la qual l'ésser humà contenia quelcom més que la matèria orgànica, a diferència dels altres éssers vius.

Tarda dolça, croissantets. Fins que arriba la meva esposa de la feina, i m’explica que ha anat a gravar un reportatge sobre l’arquitectura del cementiri de Montjuic, i que li ha passat una cosa sorprenent: mentre capturava imatges d’un passadís d’allò més anodí se li ha vetllat la pantalleta de la càmera. A l’arribar a la redacció ha portat la càmera al tècnic, i sense explicar-li res de com ha anat li ha dit “això passa quan hi ha canvis bruscos de temperatura o humitat”. És impossible no pensar en moments com aquest en un famós programa de televisió, en el que asseguren que aquests són indicis de la presència d’esperits, i es dediquen a fer mesures en cases, hotels i sanatoris amb un passat més farcit de llegendes que realitats. També asseguren que les “energies” com ho acostumen a anomenar, es poden transmutar en una altra manifestació perceptible per a l’ésser humà: la sonora, en forma de psicofonies. Aquesta idea sempre em va semblar absurda. Caldria partir de que les ànimes que vaguen pel nostre món tenen energies diferents, i que algunes poden fer vibrar l’aire de manera controlada i voluntària, en unes freqüències dins el llindar audible, i creant així impulsos que nosaltres podrem interpretar com paraules comprensibles. I a més...tot això sense anar perdent energia? Els esperits són capaços de portar el principi de consevació de l’energia a un extrem que l’ésser humà és incapaç d’aconseguir? Deixen d’existir les lleis de la termodinàmica?

Doncs sí, sempre em va semblar absurd fins que, amb la llicenciatura tot just acabada, vaig buidar la casa dels meus avis que al cel siguin. Hi vaig anar amb amics. Van fer fotos, i en una d’elles els objectes van aparèixer absolutament distorsionats. Això em va portar a pensar en les teories d’interacció energia-matèria. D’acord que un mantra fonamental de la quàntica és “si interaccionem amb la matèria en podem modificar l’estat”. Però de veritat pot passar això amb fotons del rang visible?
Els meus amics van tenir la brillant idea de deixar una gravadora, fins que s’aturés en rodar tota la cinta capturant sons.
El dia següent la vam sentir. No només ens van cridar l’atenció els sons roncs que se sentien de tant en tant, sino que la cinta es va aturar al cap de 10 minuts. I la gravadora ja no va funcionar mai més. No eren les piles, ho vam comprovar. Els meus amics no van tornar a trepitjar la casa, i jo hi vaig tornar un sol cop més. Una nit. Plovia. Vaig anar-hi per tancar finestres, i just quan entrava a l’habitació dels meus avis i movia la mà per la paret buscant l’interruptor vaig tenir el que la gent anomena “premonició”: vaig pensar “t’imagines que ara la bombeta es fon?” El llum es va encendre, i durant una dècima de segon va brillar com mai. I mai més ho tornaria a fer: la bombeta va esclatar, i l’esglai em va portar a córrer com només ho fas quan creus que t’hi jugues la vida.

La raó i les vivències de vegades es contradiuen, i la ment et porta amb freqüència a aquells records que són com nodes en el que voldries que fós un coneixement científic racional amb l’amplitud màxima.
Massa, humitat, temperatura, energia en diverses manifestacions...s’entesten en buscar evidències de quelcom que avui dia no trobo demostrable. Però el que sí que tinc clar és que tot em porta a una conclusió: en cas que existeixi, l’ànima ha de ser quantitzable.

Les seves olors

Amb el cap cot torno a passar per davant. Sempre forço la ruta. És cert que me’n avergonyeixo una mica, no sé si algú deu sospitar. Procuro fer veure que tot és fruit de l’atzar o la rutina, passo xiulant, cantant fluixet o amb la mirada fixada estratègicament en un punt, com si res del que faig fos a consciència. Si em sento molt desesperada dissimulo com puc la desacceleració del pas, agafo el telèfon o remeno la bossa. I quan ja he passat de llarg, respiro profundament i m’enduc amb mi el que m’interessa d’aquest vici secret.
Passo a primera hora del matí, quan els veïns encara no s’han llevat, però ja hi ha moviment. La furgoneta, les caixes amb totes les comandes ben embolicades i la composició simfònica d’inici de jornada amb les tisores de podar marcant el tempo. No puc evitar la temptació de passar també al vespre, quan canvia la música, amb els crescendo de les persianes de les botigues tancant el dia i l’aigua dels cubells brollant a les reixes del clavegueram. Camino amb compte, perquè el terra ha quedat ple de fulles i poncelles. Encara queden un parell de testos a fora i algun que d’altre ram.
L’altre dia gairebé em descobreixen. A dues passes d’aquest temple del plaer, em vaig topar de cara amb el meu antic professor de botànica. Em va reconèixer a l’instant, amb un somriure amable i sincer va fer-me un interrogatori sobre el meu recorregut acadèmic i professional. Jo, que l’últim a qui esperava trobar-me era aquell home encantador, l’únic capaç de descobrir-me, vaig enrogir de dalt a baix. Les galtes em cremaven, les mans em suaven, la veu tremolosa lluitava per mantenir la calma. Devia notar que alguna cosa em preocupava més que la il•lusió del retrobament, així que amb una palmada a l’esquena i la seva mirada de “sempre vas ser una alumna peculiar, veig que els anys només t’arruguen”, em va desitjar sort i va marxar. Tan bon punt es va allunyar, em vaig desinflar. Necessitava una dosi més gran de l’habitual d’allò que havia vingut a buscar.
Per primer cop, després de tants mesos, vaig seure al banc del davant. Abandonant la vergonya, vaig tancar els ulls i inspirar amb tota la força dels pulmons fins a omplir-los a vessar d’aquella olor. Era fresca i neta, després de dues voltes respiratòries més, vaig arribar a l’èxtasi. En aquest estat mental, vaig ser conscient de la meva debilitat. Un local petit, ple de gerres d’aigua amb flors tallades, rams de flors, corones de flors, testos amb terra o gelatines on hi creixen petites plantes de grans flors, dibuixos de flors, flors de ceràmica, flors de tela, flors seques... quina perversió. De sobte me’n vaig adonar que era davant el sex-shop del món vegetal. Quina torbació, quines suors em van pujar de cop. Portava mesos perseguint les pobres plantes, castrades, nascudes per a l’exposició dels seus òrgans reproductors. Pervertides i maltractades, encreuades sense compassió o filles de cultius in vitro massius, sense cap pol•linitzador lliure, sense cap decisió a les seves mans. No sabia on ficar-me, jo còmplice de tot això, tan decent pel que es refereix al sexe humà i aquí em trobava, davant de centenars de gineceus i androceus vestits pels pètals més vistosos, per la corol•la més sexy.
Discernint el meu desenfré ocult, nimfòmana d’angiospermes, vaig resoldre que havia de posar punt i final a la meva malaltia: si m’apropava a una planta, que fos també per les seves fulles, tiges i arrels, que les volia silvestres, només condemnades a la seva pròpia biologia.

LOVE CODE

-Es va tornar boig. De sobte, començà a escriure línies de codi aparentment inservibles. Sembla que intercalava missatges d'amor amb les instruccions. Si haguera estat una persona més sociable, potser que amb una cridada telefònica hauria resolt els seus assumptes personals. Per contra, penso que la seva misantropia li va agreujar el desordre emocional. No vam detectar res d'especial a l'empresa fins que va ser massa tard, i mira que tenim instal·lat un programa espia en l'entorn de desenvolupament que utilitzem. Ens avisa si, per exemple, no s' estan escrivint línies de codi, o la quantitat d'errors en els comandaments és significativa. Això ens indica si el treballador s'està escaquejant, no sap com desenvolupar el programa o no domina la plataforma.
-¿I què feia? ¿Intercalava cartes d'amor com comentaris de programació? ¿Escrivia: print(“el meu amor és més pur que un lector de disc dur”)? ¿O es posava brut i picant?
-No introduïa frases d'amor als llistats sense més. Més aviat, les mesclava amb el codi. Era com un java poètic, no com un C# en versió triple X. A més hi ha que assenyalar que el seu llenguatge de programació tenia coherència sintàctica, però sense funcionalitat. L'aplicació arrencava, s'executava a l'ordinador, els botons feien accions, però les funcionalitats principals del programa no estaven implementades. El programa no fa res útil i hi han tones de codi aparentment innecessari mesclades amb la resta d'instruccions.
-La veritat és que no m'imagine com pot estar escrita l'aplicació i com us vàreu assabentar de que dins hi ha una declaració d'amor.
-Home, quan li vam interrogar al veure les seves reaccions estranyes-i dir comportament estrany per a un geek informàtic ja és dir molt estrany- ell mateix ens va confessar que el seu treball era un acte d'estima i una declaració d'amor. I mirant per damunt de seguida comences a veure els noms de les variables, i sospites.
-¿Es sap de qui s'havia enamorat? ¿Era algú de la feina?
-No, ni molt menys, però al menys criem que no li feia ullets a cap de les nostres computadores. ¡Sí, sí, no em miris amb eixa cara! Tenim un assessor virtual al nostre servidor principal amb veu i nom de dona, inclús té un avatar animat amb un motor 3D i és força sexi. Tanmateix no sembla que aquell fóra l'origen de la seva mania.

-Aleshores, ¿què voleu que faci? ¿He de descobrir qui era la xica?
-Res d'això. Ni d'ell tampoc has d'esbrinar res. L'hem apartar del servei, l'hem donat llicència, per dir-ho així, i està reposant en un centre especialitzat, ja m'entens. No l'hem acomiadat, de moment, per si torna al seu seny, però per si no es recupera, necessitem que et facis càrrec.
-¿Començo des de zero?
-Ni parlar-ne. No et volem per que re escriguis el programa. Et volem per que implementis un algoritme que sigui capaç de fer un garbell de les instruccions i les separi del que podríem denominar metadades i metallenguatge amatori.
-¡Això és una feinada! Si comences construint sobre la sorra acabes escarbant a sota d'ella. Segur que treballaré millor si li dono el meu estil i al final, encara que aneu curts amb el termini de lliurament, serà més probable que ho aconsegueixi.
-De cap manera. Volem dividir el que tenim i poder gestionar per separat ambdues parts, consultar-les i executar-les. Encara que, ja saps, el temps és or.
-Si accepte la feina és a contracor. Sembla que m'estàs ocultant alguna cosa. I, d'altra banda, em proposes que elimini la poesia i el factor humà en la programació. Que el codi, una vegada depurar, el pogués haver redactar un autòmat, traint a més a l'autor. ¿Com li diuen al pobre?
-El seu cognom és anglès, li diuen Bartleby, em sembla.
-¿Com? ¿Bartleby? ¡Deu meu! Serà broma. ¿Però és que no saps qui era Bartleby? ¿De veritat no et sona el conte de Mellville? Segur que ha de ser un nom fals. És veritat, em necessiteu. Aquí hi ha un misteri. Ja va entrar a la companyia amb manes intencions. ¡Què no tindrà el codi!
-¿Pot ser penses que pot ser una mena de troià amb instruccions malicioses?
-¿Que no t'ho penses tu també? ¿Per què si no vols que ho separe? ¿Pot ser espionatge? ¿O quelcom menys misteriós, com per exemple un treball en negre per a un altre desenvolupador?
-Tot això està en l'aire. Pot ser qualsevol cosa o pot no ser res. Però també pot inaugurar un nou estil, un nou llenguatge o, pitjor, donar a llum un nou gènere literari. O ser una carta d'amor en format de programari, ni més ni menys.
-¡Què vols que et digui! Em demanes que crei un bot que acabi amb la màgia de la informàtica. ¡Preferiria no fer-ho!
-Ja, però, ¿ho faràs?

MECANO

Un dia que vaig anar a visitar l’avi —ja amollava, el pobre— em va preguntar si al lloc on jo vivia hi havia mar. A vegades me n’oblidava i passaven mesos que no el veia, però sí que n’hi havia. Sí, avi, visc a tocar del mar. Llavors, reunint tota la consciència que era capaç, va demanar que abans de morir el volia veure.

Durant el trajecte, l’avi anava al seient de darrere. A través del retrovisor, jo podia veure com feia una capcinada rere l’altra i només li vaig sentir la veu en el peatge de l’autopista, quan va preguntar com era que feien pagar per entrar a la meva ciutat. ¿És perquè té mar? Al poble, tothom entra de franc!
Va caminar amb dificultat per la sorra de la platja fins que es va plantar a unes passes del trencar de les ones. Es va quedar allí immòbil, amb una mà a la butxaca de la jaqueta i l’altra al mànec del gaiato. Tota l’energia la concentrava en els ulls empetitits. Al cap d’una bona estona, va sentenciar que allò era com una bassa gran i em va preguntar si tenia tap. No, avi, el mar no el buiden mai; l’aigua és salada i no serveix ni per beure ni per regar. Va assentir amb solemnitat, va fer mitja volta i va caminar cap on havíem aparcat el cotxe. El seu posat em va recordar el que li vaig veure, feia anys, l’últim cop que vam anar a la parada on hi sembrava el blat.
—Ara que he vist el mar ja ho he vist tot —va reflexionar en veu alta mentre tornàvem—. Ara ja em puc morir.

No es va morir aviat, però tampoc no va tardar. Ara, quan de tant en tant recordo que la meva ciutat té mar, m’hi atanso. Miro l’horitzó i em veig terra endins quan era petit. Anava a l’hort amb l’avi i, a l’hora de regar, deixava que fos jo qui tragués el tap de la bassa. També deixava que l’acompanyés a llaurar la parada on sembrava el blat. Jo m’asseia en un tauló de fusta que anava travesser entre els dos parafangs de les rodes grosses del tractor. Agafa’t bé, cridava l’avi perquè el sentis per sobre del brogit del motor. Jo premia les mans al cantell del tauló tan fort com podia.
Un dia es van presentar dos forasters. Duien vestits foscos, corbates negres i maletes primes. D’una en van treure papers i els mostraven a l’avi alhora que senyalaven el centre del tros; també aixecaven els braços i semblava que dibuixaven, al cel, unes línies que anaven des de darrere del pins de la solana fins més enllà dels rebolls de l’obac.
A partir d’aquell moment van passar coses noves. No de forma sobtada ni totes al mateix temps, sinó una rere l’altra, com si seguissin una partitura estricta.
Un dia l’avi em va dir que ja no llauraríem més la parada on hi sembrava el blat. Llavors jo era molt petit i no va ser fins anys més tard que vaig entendre que li havien expropiat aquell tros de terra. Des d’aleshores hi vam anar sovint però no hi acabàvem d’arribar. Ens asseiem a mig coster del turonet i seguíem els esdeveniments. A dia d’avui puc entendre què hi van fer, al tros, però llavors vaig pensar que aquells homes que duien cascos de plàstic blancs jugaven a muntar un mecano gegant. Van aixecar una torre a base de travessers de ferro que unien amb cargols i, finalment, al capdamunt hi van penjar uns llibants que venien de més enllà dels pins de la solana i es perdien de vista darrere dels rebolls de l’obac. A partir de llavors, si el vent no feia soroll, es podia sentir com d’aquells cables sortia un brunzit semblant al que fa un eixam d’abelles inquietes.
Els últims a intervenir van ser els llenyataires. Se’ls distingia pels braços musculats i farcits de tatuatges. Tots cinc van engegar les motoserres al mateix temps. El bram era ensordidor. Les cadenes giraven a gran velocitat i en un no-res tallaven les bases de les soques; el pins i els rebolls queien com els afusellats. Un d’aquells homes va explicar a l’avi que el Reglament ho deia clar: no hi podia haver arbres sota les línies elèctriques d’alta tensió. Per prevenir els incendis, va precisar.
L’avi em va agafar la mà i vam enfilar el camí del coster. Quan vam arribar al capdamunt, es va aturar i va girar el cap en direcció a la parada on tota la vida hi havia sembrat el blat. Em vaig fixar que tenia humitat als ulls. I em premia la mà amb tanta força que anava a dir-li que em feia mal, però em vaig aguantar.

Pensaments

Llibertat, justícia, amor, societat, diners, felicitat, vida... Diguin el que diguin, vist amb perspectiva, els humans som éssers ben senzills.
Som egoistes, narcisistes, cecs i descuidats.
Creiem que estem al final de l'evolució quan tan sols portem 10.000 anys pensant i vam trigar mig milió a fer el pas d'Homo neardenthalensis a Homo sapiens.
Pensem que som els éssers més avançats per tenir raonament, quan inclús l'ecosistema més senzill aprèn que no pot créixer exponencialment una població: hi ha d'haver un moment en el qual s'estabilitzi el número d'individus. Això nosaltres no ho tenim en compte justament a causa del que ens permet arribar a la conclusió que som únics: el raonament.
L'ecosistema d'animals simples es guia per una única llei: la de la naturalesa. Això el fa perfecte, els animals moren i viuen, sense motiu, simplement ho fan. No pensen, no tenen sentiments, no van més enllà, no desafien la sagrada llei. Això fa que s'acabin estabilitzant les espècies, es creen relacions de cooperació en comptes de relacions de competència entre els organismes. Els dèbils moren, els forts es reprodueixen i tot segueix el seu curs amb tranquil·litat.
Ara bé, nosaltres creem les nostres pròpies lleis, inofensives i essencials a primera vista, cancerígenes i destructives si hi reflexionem. En principi no amenacen la sagrada llei, però els fets ens han demostrat el contrari: quan més avancem intel·lectualment i en coneixements, més ens suïcidem i desintegrem el nostre voltant. Seguim lluitant entre nosaltres en comptes d'establir relacions de cooperació, seguim multiplicant-nos sense control. En un ecosistema, si no hi ha aliment els animals es moren; nosaltres hem avançat tant que ens el podem crear, no ens cal seguir la llei natural, tenim raonament, estem per sobre d'això. Vivim cada cop més, mengem més i millor, protegim i ajudem als dèbils; a canvi de no parar-nos a pensar, a reflexionar sobre com avancem. Tirem pel dret sense control ja que és el que pensem ètic i correcte, fet que ens portarà a l'extermini. Fins on arribarà la medicina? Algú ho ha pensat mai? Fins fer-nos inmortals? Fins poder triar quan morir? I si és així, qui triarà qui mor i qui viu? Els rics? Els poderosos? Hem de parar abans que sigui massa tard, la pregunta és com.
I si un Déu ens va crear, no esperava això (a no ser que fos malèfic, és clar). Però, ben mirat, la no-intervenció divina podria justificar aquest comportament humà: Déu no fa res ja que els humans s'han d'espavilar sols, però això no fa més que afirmar la seva no-existència: si Déu no fa res, com sabem que existeix? I si existeix, el podríem eliminar, ja que si la seva feina és no fer res, ja pot anar-se'n.
Partint d'aquí, Déu només ens ha creat a nosaltres i a tot l'Univers, va ser la seva única feina. Anem a contestar a això també: la ciència ens va crear. No ha de ser un dissenyador intel·ligent, simplement prova i error. Els nostres avantpassats creien que el Sol era un Déu i ara sabem del cert que no és així, qui et diu que d'aquí a uns anys no esbrinem com vam aparèixer exactament? No és una barbaritat pensar-ho, ja que vam trigar uns milenis a adonar-nos que el Sol era un astre i tan sols portem un segle pensant com hem arribat fins aquí... La pregunta és més complexa, és cert, però nosaltres també ho som.
La qüestió que em formulo a partir d'això és: viurem per arribar a la resposta? L'única resposta que ens ha de treure la son: d'on venim i per què estem aquí. No ho crec, ja que la nostra "complexitat" ens ha fet crear indústries i marques i economies de diferents tipus. És la nostra "complexitat" la que ha causat que violem les lleis de la naturalesa. Per això dic que som senzills, simplement no hem evolucionat del tot, tenim dret a créixer exponencialment perquè encara no hem tingut limitacions de recursos ni malalties que ens hagin frenat el suficient, hem d'arribar a l'estabilitat, però la Terra no ens permetrà arribar-hi, ja que la nostra evolució passa per sobre de la naturalesa. Però en principi sense ella no podrem evolucionar del tot, oi? Llavors necessitem arribar a una prematura estabilitat: evolucionar a marxes forçades per evitar el suïcidi i l'extinció. Ho estem intentant cada cop més, però pensem un moment: una espècie triga centenars de milers d'anys en evolucionar, la vida va trigar desenes de milers de milions d'anys en formar-se; i portem tan sols uns segles avançant tan exponencialment, entre els quals ja hem destruït la naturalesa de mil maneres diferents, voleu dir que arribarem a evolucionar?

RECOMPOSICIÓ ABSTRACTA

Provà a posar-se dempeus d’un salt però, així que les mans li van tocar a terra, s’adonà que alguna cosa no havia acabat d’anar del tot bé. Comprovà que per caminar havia de flexionar els colzes cap enrere, agafar impuls i saltar una passa endavant, i que en fer-ho se li tancaven sistemàticament els ulls, ara situats als extrems dels avantbraços a l’alçada en la qual tenia anteriorment els genolls. Allò no era el que li havien promès en la simulació. Havia fallat l’experiment?
Dret i en posició de flexió, es va repassar la nova estructura de la punta dels dits fins on li arribava la vista, el seu membre... ara completament erèctil! Quina escandalosa venjança de la tecnologia. De no aconseguir aixecar-lo, que s’havia passat mitja vida d’estudi mèdic i farmacològic en estudi, a tenir-lo hissat com una bandera, hi anava un abisme. Ara hauria d’empescar-se-les per no haver d’anar així pel món, empalmat a la vista de tothom. La següent curiositat que va descobrir amb fàstic era que ensumava pel melic: sentia les olors intensificades i, degut a la nova situació nasal estratègica, hauria de perfumar-se constantment la zona abdominal. I el seu inventari orgànic només acabava de començar! Advertí també que les cames se li projectaven d’espatlles cap enfora i només es doblegaven cap amunt, se li havien posat del revés. I... oh, no! Li acabaven en dues immenses orelles! De què li servirien, si no podien fer la funció prènsil necessària? De sobte notà un pes extraordinari on abans exhibia els pavellons auditius. Bellugà aquells nous apèndixs i hi trobà els seus peus amb les sabates posades i tot. Allò ja era massa. Maleí a crits tota aquella colla de científics ineptes que van oferir-li la prova iniciàtica de la teletransportació. No li caldrien més que dos aparells, li digueren, un d’emissor i un altre de receptor, per bellugar-se lliurament pel món en qüestió de segons. Sí, un privilegiat. I havia anat com la seda. Seguí amb el seu propi reconeixement, acollonit. I ara, què era allò que li feia pessigolles a la boca? Cabells? No fotem! Tenia els llavis al clatell! Encara que parlés pels descosits, o xisclava com un animal o ningú no el sentiria. Llevat que donés l’esquena constantment al personal, és clar. Era com si l’haguessin volgut treure d’enmig. Mentre continuava maleint els avantpassats i els óssos de tota aquella colla de criminals de la biologia mirà d’acostar-se el mòbil a l’orella per demanar auxili amb una mà, però per més que ho intentà, no aconseguia arribar-s’hi, allò era de bojos. Ho provà de nou estirant-se al terra i recargolant-se tot el que va poder fent servir la marcació automàtica, però fracassà. Haurien de repetir la prova o bé operar-li el cos per tornar-li tots els òrgans al seu lloc, els externs i els interns si és que també se li havien descol•locat, com es temia. I recompondre’l com un trencaclosques. Sentí unes ganes boges de plorar però decidí contenir-les per no inundar el sòl sobre el qual avançava a prou penes. No va aconseguir fer el mateix, però, amb les ganes de pixar, i es desplaçà corrents fins al vàter amb grans braçades. Aquest cop hagué d’inclinar-se endavant amb precisió i apuntar l’apèndix nasal cap al forat tot vigilant pels colzes que la paràbola dibuixada fes diana, cosa que no va aconseguir en un primer intent, com bé haureu imaginat. I va ser llavors quan el sorprengué LA pregunta: on li hauria quedat l’anus i com s’ho faria, per evacuar? Per ara no en tenia ni idea. S’hauria d’esperar a tenir-ne la necessitat. Però com era molt obsessiu no es va voler conformar: es concentrà molt i provà sort, i llavors... s’adonà que la cosa no podia haver anat pitjor. Els seus llavis expulsaren a l’exterior un alè fecal que li estarrufà les grenyes i notà com a la seva gola hi havia quelcom sòlid que lluitava per sortir. Els aliments li circulaven ara per la mateixa via d’anada i de tornada! Hagué de girar-se de sobte i arquejar-se enrere per vomitar dins el mateix vàter, un altre cop sense èxit. Quan va voler sortir d’allà li relliscaren les mans i va quedar estès damunt de tota aquella immundícia acumulada. Així que aquest era el preu que finalment li havien fet pagar. Trobava que era un preu massa alt només per haver-los robat la patent del seu nou elixir d’eternitat.
I allà es va quedar, rumiant i redimint tots els seus pecats fins que va despertar bruscament, suat i trasbalsat, palpant-se i magrejant-se el cos sencer mentre descobria horroritzat com el tancaven a la càpsula emissora que el teletransportaria, en missió inaugural, a la primera colònia espacial on la raça humana havia decidit establir l’assentament primigeni.

Sírius

Per molts un simple punt blanc al cel nocturn.
Per altres una estrella d’una magnitud aparent de -1,46 i binària, formada per una estrella de seqüència principal blanca de tipus espectral A1V, anomenada Sírius A, i una nana blanca tènue de tipus espectral DA2, anomenada Sírius B.
I per a mi, el meu astre preferit per ser el primer que vaig saber reconèixer, un recordatori d'un dels meus personatges preferits i per últim, el reflex d'allò què vull ser.

Cada any, quan l'hivern està a tocar, inicio el meu ritual personal: alçar la mirada amb l’esperança de veure’l. La meva il·lusió augmenta quan, al vespre de camí cap a casa, veig aparèixer Orió per l’horitzó: sé que l’hora en la què Sírius farà acte de presència està propera. Teoria que corroboro al matí següent quan, en sortir de casa i de camí al metro, el reconec titil·lant amb tots els seus colors al capdamunt del cel.

Cantant-me una melodia que només jo sé reconèixer.
Blanc, blau, vermell, verd, blanc i tornada a començar.

Els mesos van passant i Sírius continua la seva travessia pel mar nocturn. En aquest moment, el puc veure tant al matí desitjant-me un bon dia, com a la nit prometent-me vigilar el meu son.
No importa com em senti, només necessito alçar la mirada i en veure’l, els mals sentiments s’esborren i són reemplaçats per una sensació càlida al pit.
Els dies que preveig difícils, ell m’envia les forces per enfrontar-lo:
- “Ànims, tu pots!”
Els dies que m’aixeco animada, ell titil·la content pel meu estat d’ànim:
- “Així m’agrada!”
Els dies que vaig tard a classes, ell remuga:
- “Això et passa per entretenir-te amb el mòbil...”
Les nits que torno cansada, ell m’aconsella preocupat:
- “Ara a sopar i a descansar”.
Les nits que torno trista o la situació em supera, ell m’anima amb un:
- “No passa res, demà serà millor! Tard o d’hora tot s’acabarà solucionant”
Les nits que torno amb la sensació que no sé fer res de bo, ell em consola:
- “Tranquil·la, no és així, a la pròxima ho faràs millor”.

Cada cop que alço la mirada i veig la seva brillantor que no es veu minvada per l’excessiva llum de la ciutat ni per la lluna en el seu màxim esplendor ni per la llum morta dels planetes, puc notar renéixer amb força el meu desig de ser com ell: de brillar amb força, igual que ho fan aquelles persones que admiro i aprecio, de ser algú amb qui els altres es puguin recolzar sense temor a caure, de ser algú capaç d’ajudar els altres amb una mà amiga. Ser una llum més enmig de totes les què bateguen sobre la superfície terrestre.
Ah...
Però fins i tot Sírius amb tota la seva lluminositat té moments de debilitat quan es veu atacat i engolit pel seu enemic personal: els núvols. Quan això passa, quan el cel es veu cobert pels densos núvols, alguns cops regant la Terra i en d’altres com a simples viatgers, rondino disconforme amb la situació per acte seguit, consolar-me pensant en què el dia següent el podré veure.

El temps, regit per les lleis de la física, va avançant fent més propera l’hora del comiat. Quan m’adono que la primavera està fent acte de presència, amb els ametllers mudats de verd i les primeres orenetes fent acrobàcies pel gran cel blau, no puc evitar angoixar-me i entristir-me davant del pensament de no poder-lo tornar a veure en sortir o en arribar a casa al capdamunt de la cúpula celeste. Però, com sempre, Sírius sap com tranquil·litzar-me i, en els últims cops abans de desaparèixer darrere l’horitzó, en alçar la mirada recordo la promesa mai pronunciada:
- “Ens veure’m d’aquí un any”.
Amb un somriure pintat al rostre, m’acomiado murmurant:
- Gràcies per tot i fins l’any que ve...

Temps de guerra

S'enceta l'octubre, i amb el recull de les fulles a terra, sota totes les branques, sent la teva presència junt amb mí en la mateixa foscor. Com en aquelles nits on la nuesa no tenía cap vigilància ni punt de localització.

Els homes ací s'han tornat sords i absents. Hi han boscos de relacions humanes empobrides on cada dia els egos es descentralitzen i no troben el seu lloc de fe ni l'acceptació popular digital.

Tots els murs, enderrocats, sota les nostres pells blanques criden ben fort al desig, i en un intent de perdre'ns en el temps, les parpelles ens donen el ritme silent de la intoxicació alimentaria. En un matoll absurd de dies aleatoris que fem nostres, milers de servidors i adreces ip generen fruites transgèniques plenes de poesia visual.

El risc de pensar només en un mateix, lligat al ball dels algoritmes permanents que ocupen tot el nostre temps ens enlaira a un lloc on trobem la glòria permanent.

Estem plens de glifosat i encara seguim corrent i tenint pressa, amb la incertesa feble d'una tardor que engendra nous retalls. Caminem disposats a descubrir noves dimensions que ompliguen cada vegada més, tota la boira d'uns dies que imagino freds com esclats de sang sota les parets de les nostres cases. Es dibuixen exactes els rius tòxics de la nostra inconsciència.

Han vingut aquest matí, els homes del nord, amb les mans plenes de fusells totalitaris. Han matat totes les gallines, espoliat les poques llavors de què disposàvem i en ells s'han endut la poca vida que ens quedava. Tots els ànims i l'energia que teníem dins del cor. Han caigut els homes a terra esfondrats en les seves pròpies comarques plenes de tenebres, i tota la cendra virtual, és pols esquinçat en l'aire.

A cau d´orella, encara sent la respiració accelerada de la teva boca que té fam. Encara recordo les teves mans als meus pits desesperades, i tota sencera et busco ara amb els dits, pensant que encara hi ets i que cap megalòman podrà controlar el que mengem ni podrà desnodrir el nostre esperit que encara resisteix.

Que no hem anat mai a cap guerra, ni volem anar. No ens hem dirigit a cap front però lluitarem. Que tota la sang que coneixíem era la que brollava nerviosa dins de les nostres artèries, flotant animosa en l'equipatge de les carícies eternes.

Que els mots ni la ciència no entenien cap disciplina al nostre llit. Que la tropa de l'il•limitat abisme de la meva esquena era l'única que coneixies. I l'abans, com l'ara és tan sols un dietari devastat. Una casa sense gana i sense res que sembrar.

La santa devoció de la dificultat envers la terra no deixava mai decaure els nostres crits.
Que la trompada de pluja dels darrers octubres, mai va detenir-se a la portalada del menyspreu. El paisatge de tot allò que estimàvem ara és una figura ferotge.

I si no hagués arribat mai aquesta guerra agroalimentària? I si el nostre destí no hagués sigut més que palla desfeta o una simple proveta en un laboratori? Pot ser en la mort i en tots els estrets mai hagueren provocat absències urgents ni rius violats per l'avarícia de l'home modern.

Una gran llicó

En Dàmas mirava ensopit per la finestra, mentre el tedi aturava els minuts del rellotge, eternitzant el seu avorriment.
-Eh, President, desperta. Sempre estàs a les estrelles, burinot –xiuxiuejà en Roc.
El bot de sorpresa del Dàmas hagués estat recompensat per un càstig de la professora si aquesta no s’hagués trobat de cara la pissarra, traçant línies d’interminables apunts.
Tranquil de nou, en Dàmas mirà al seu company, esperant una explicació a la sobtada interrupció. Tot i la enveja que en Roc despertava en el Damàs, ja que els astres li havien concedit una indecorosa bellesa que eclipsava qualsevol que l’envoltés, era l’únic a qui en Dàmas permetia que el molestés sense posar-li mala cara. Al fi i al cap, els millors amics no estan per retreure’s nimietats.
-No es que m’interessi la lliçó gaire més que a tu, però aviat et tocarà corregir els deures i aquesta dona et deixarà sense esbarjo si tardes més de dos segons en reaccionar. I el President no es pot pas permetre un càstig –apuntà en Roc amb un somriure.
En Dàmas somrigué. Feia temps que el Roc havia pescat que el seu nom escurçat era idèntic al del president català i el sobrenom no s’havia fet esperar.
-I no pots passar deixar-me sol. A les grades que hi ha a l’altre extrem del pati ens esperen la María i una amiga seva que va un curs per sobre nostre –exclamà en Roc amb avidesa.
I tant aviat digué això, el somriure d’en Dàmas s’esvaí més de pressa que les seves ganes per trepitjar el pati. Perquè anar a l’esbarjo amb el Roc implicava anar a conèixer noies. I encara no havia trobat res que l’esglaies més que fer-se valdre davant dels ulls de les noies.
Es podia saber la tabla periòdica de memòria o conèixer al detall l’anatomia humana, però en Dàmas només podia quedar-se glaçat quan tenia que intercanviar paraules amb alguna companya de classe o donar-li gràcies al cel si tenia una conversa de més d’un minut amb qualsevol d’elles.
-Dàmas, no em fallis –afegí en Roc. –I baixa dels núvols d’una vegada.
-Vull canviar el planeta –parlà en Dàmas per primer cop.
-Com? –respongué en Roc. –Que t’empatolles?
- Vull canviar Mart –replicà en Dàmas.
-Què? – interrogà en Roc, confós. –Que vols fer amb els marcians? Si aquell tros de terra seca esta molt lluny d’aquí.
-Saps que el nostre planeta es mor? – explicà en Dàmas.
-Què? Ah, parles del calentament global i totes aquestes tonteries que surten a la tele, no? – desdenyà en Roc.
-No son tonteries, Roc. A la Terra no li queden gaires anys i jo vull fer el possible per salvar-nos.
- I que penses fer?
-Terraformació, Roc. Vull fer habitable Mart per als humans, per a que un dia tots puguem viure allà.
-President, ets increïble –respongué sorprès en Roc.
-Però, francament, lo d’acompanyar-te a veure a la María i la seva ami...
-Dàmas –interrompé en Roc –sempre fas el mateix. Ets el més llest que conec . Treus millors notes que tota la classe junta i quan surtis d’aquí, segur que acabés fent aquesta cosa que dius i un dia ens portes a viure a tots amb els marcians. Però et parlo de noies i tremoles com un cadellet.
-Jo no..
-Si–torna a interrompre en Roc –t’amoïnes d’una cosa super fàcil. Aquesta es l’única assignatura en la que m’hauries de fer cas a mi. Dàmas, et pots tornar un geni i tot i així, lligar una mica. Si una cosa se, es que no fa falta ser ningú especial per emportar-te a les noies. Els que investiguen les coses que tu em dius son els científics, no?
-Com? –preguntà en Dàmas, atordit desprès del monòleg del seu amic. –Si, si, son científics.
-Doncs xaval, seràs un científic dels millors. I al futur cap de tots els científics de la Terra, tindré l’orgull d’ensenyar-li a lligar i diré a tothom que jo et vaig poder donar classes en quelcom – finalitza orgullós en Roc.
En aquell moment la professora es girà cap als dos alumnes i els hi increpà, enfadada.
-Roc, de tu m’ho esperava, però Dàmas, no sabia que tu també l’hi havies agafat el gust a molestar durant les classes. Os quedareu per aquí, castigats, i així aprendreu a estar callats i no interrompre les classes.
I mentre en Roc discutia a viva veu amb la professora, argumentant que tenia una cosa molt important a fer i no es podia quedar castigat, en Dàmas es somrigué a si mateix i pensà que si algun dia arribava a canviar tant el seu món com que el que l’esperava a milions de quilòmetres de distancia, en Roc es mereixeria una pàgina sencera de discurs per agrair-li el seu impagable suport.

Arbres 2.0

Sense els arbres, què seriem nosaltres? Potser m’ho hauria de haver preguntat abans, això. Perquè ara no puc sortir de casa sense una màscara per poder respirar i no ofegar-me.

Tot va començar quan un dia estava jo tan tranquil·lament anant en bicicleta i vaig passar pel costat d’un arbre, de sobte una de les seves arrels em va empènyer i vaig sortir disparat contra un camp d’adob natural, és a dir, femta de vaca. Des de aquell dia em vaig adonar que les coses no estaven anant bé.

Li vaig vaig dir a la meva mare el que em va passar i em va castigar dues setmanes per “inventar-me tal excusa i haver vingut com un porc”. L’única cosa bona d’aquesta desgràcia és que s’ha empassat les seves paraules. Però això mai s’ho diré a la cara.

Pocs dies després del incident tots els arbres del món es van manifestar contra nosaltres i van sortir dels seus hàbitats per plantar-nos cara. Es desplaçaven amb les seves arrels com si fossin les potes d’un pop. Tots els arbres ens van fer saber de la manera més radical que ja no absorbirien el diòxid de carboni.

A més, tots els arbres fruiters van decidir no donar-nos més fruites, cosa que ha perjudicat molt la nostra alimentació. A sobre, han convençut a les verdures del món per unir-se amb ells i ara ens estem plantejant emigrar cap a un altre planeta on ningú ens odiï.

És a dir, podríem menjar carn, però estem endinsats en un bucle. Si no tenim verdures ni fruites, els animals no mengen, si no mengen es moren, si moren nosaltres no podem menjar i si nosaltres no mengem morim. Tot està lligat.

Potser si no els haguéssim talat i no els hi haguéssim contaminat el seu voltant, això no hagués passat… Però home! Tampoc era per empentar-me a l’adob i destrossar-me la roba i la bicicleta, no?! Què la meva mare es va cabrejar molt!

També podrien haver fet una revolució contra els ocells! O no els hi molesta que posin els seus nius en les seves branques? O els esquirols i els micos! Vinga a molestar a dalt i a baix tota l’estona! I què em dieu sobre els ocells fusters? Ells piquen i piquen però la revolució ens la fan a nosaltres!

Amb la tira d’anys que porten en el món, no la podien haver fet abans o què? Jo no entenc res.

Un cop em vaig trobar cara a cara amb un arbre i vaig decidir fer allò de abraçar-lo per poder-me comunicar amb ell. Em va donar una bufetada impressionant. He de dir que la violència mai és la solució, però aquell dia vaig reaccionar trencant-li una branca i ell em va escopir resina en tota la cara. A dia d’avui, encara tinc malsons.

Actualment, encara estem en guerra. Només puc dir que si els arbres del vostre planeta encara no s’han revolucionat, cuideu-los i si no, prepareu-vos i molt.

Efecte involuntari

L’altre dia, mentre tornava de la feina, vaig recordar que quan era petita m’encantava nombrar els colors dels objectes que veia pel carrer. Era un joc que només coneixia jo. Quan tornava de l’escola de la mà de la meva mare, em dedicava a nombrar el color dels portals, dels rètols de les botigues o el dels cotxes que circulaven.

Com que em vaig posar en to nostàlgic, vaig decidir reprendre’l per un dia. Em sentia com la nena que era, caminant pels carrers amb els ulls posats en tots aquells objectes colorits. Res se sortia de la normalitat fins que, en un determinat cartell, m’hi vaig haver d’aturar per rectificar la meva resposta.

Es tractava del rètol d’una botiga d’impressores anomenada "Vermell" i les lletres del nom estaven escrites en color verd. Pot ser no m’hi hagués adonat d’aquest detall, però em va sorprendre el fet que, en intentar dir el color amb què estava escrit el cartell, vaig dir "vermell" en comptes de "verd", que era la resposta correcta.
Tot i que semblés un fet intranscendent, li vaig estar donant voltes durant molts dies. Quan ja estava a punt de rendir-me i acceptar que la causa de la meva resposta havia estat una senzilla equivocació, vaig quedar amb la Marta.

La Marta i jo som amigues des de fa deu anys. Ens vam conèixer al parc quan els nostres fills jugaven junts i, a mesura que ells anaven creixent, també ho feia la nostra amistat. Ella és psicòloga i treballa en el món de la recerca. Tot i que les dues tinguem unes agendes molt atapeïdes, sempre intentem buscar un moment lliure per trobar-nos.

Aquella mateixa tarda, mentre preníem un te a la cafeteria del barri, li vaig explicar l’anècdota del cartell i els maldecaps que m’havia portat. La Marta va riure a l’escoltar la meva història, però després em va tranquil·litzar quan em va donar la clau que resolia tots els meus dubtes. El que m’havia passat té una explicació científica i duu el nom d’efecte Stroop.

Un psicòleg americà, anomenat John Ridley Stroop, va estudiar l’existència de la interferència semàntica, que es dóna en el creuament de dues paraules del mateix camp semàntic. Va crear l’anomenat test d’Stroop, en el qual trobem la interferència entre paraules pertanyents a noms de colors i les diferents tintes amb què aquestes estan escrites.

Per poder demostrar la interferència semàntica, feia que els subjectes nombressin el color de la tinta amb què les paraules estaven escrites, però moltes vegades s’equivocaven amb el significat de la mateixa paraula a causa de la seva presència, tal i com a mi m’havia passat.

L’efecte Stroop, però, només pot afectar a persones amb el procés de la lectoescriptura adquirit, és a dir, persones que saben llegir, i que, a més, tenen la lectura com a una tasca automatitzada. Aquest últim aspecte donava explicació al fet que quan era petita no me n’adonés de la possibilitat de veure’m afectada per la interferència semàntica.

Així va ser com, de manera involuntària, vaig reproduir una petita part del test i em vaig poder demostrar a mi mateixa l’existència de l’efecte Stroop.

El laboratori de Déu

Era un dia com un qualsevol. Estava a la muntanya explorant la vida que hi havia allà, en el llac, els arbustos... Sóc biòleg, treballo al centre de recerca genòmica, i el contacte amb la natura és fascinant. Cada dia trobo noves espècies i mutacions com el pi florit, sargantanes amb sis dits...
Aquell dia en concret, vaig al·lucinar. Vaig estar mirant el llac i vaig veure un cuc bastant estrany. A simple vista pensava que era molsa, però es movia. El vaig agafar i me’l vaig emportar en un pot amb forats i amb una mica d’aigua. Vaig agafar la bicicleta i vaig marxar ràpidament perquè no podia esperar per a explorar les seves característiques.
Vaig arribar i ho vaig deixar tot escampat. El meu objectiu era investigar el cuc tan estrany que havia trobat.
Al meu laboratori tenia alguns estris d’investigació que havia aconseguit de la feina. El vaig treure fora i el vaig col·locar en un altre lloc, perquè volia investigar les característiques de les seves cèl·lules. Vaig extreure-li una mostra i amb el microscopi vaig observar-la. Veia una cosa estranya, alguna cosa fallava. No era comparable amb la de cap animal que jo hagués investigat abans. A les seves cèl·lules hi havia cloroplasts.
Vaig quedar bocabadat. No podia ser. Els cloroplasts són orgànuls únicament dels vegetals. Com podia ser allò? No entenia res. Vaig decidir guardar-lo i anar a dormir; potser estava massa cansat.
Al dia següent no vaig anar a treballar. Estava molt preocupat pel que vaig veure el dia anterior. Vaig tornar a la muntanya a agafar alguns cucs més. N’hi havia un munt en aquell llac. Quan tenia prou mostres vaig tornar al laboratori.
Vaig tornar a analitzar les seves cèl·lules: eren realment cloroplasts!
Vaig asseure’m a pensar. Què volia dir tot allò? Els cucs pertanyen al regne animal i les seves cèl·lules són eucariotes i animals, per tant, sense cloroplasts, orgànuls exclusius dels vegetals. Era cosa d’un gen, d’una mutació? Estava neguitós... Vaig buscar per internet “cuc cloroplasts” però no vaig trobar-hi resultats. Jo tampoc en parlaria, no volia suscitar cap polèmica.
Vaig tornar-me a centrar en el meu interessantíssim descobriment... Vaig agafar una de les seves cèl·lules i la vaig comparar amb la d’un vegetal. Eren idèntiques. Com carai havia pogut un cuc incorporar cloroplasts al seu ADN? Era una transgènesi natural? O era cosa d’un científic boig? Això em va fer pensar... Què podria passar si un humà s’inoculés el gen que diu que aquest cuc ha de fer la fotosíntesi? Era una situació que vaig haver de rumiar durant un temps i, al final, ho vaig intentar. Mes per provar-ho havia de marxar de Catalunya o ser molt discret perquè tot plegat era il·legal. Finalment, me la vaig jugar i vaig optar per ser discret. Vaig trobar una voluntària per fer l’experiment. Jo li ho vaig explicar tot i ella va estar d’acord amb mi. Per realitzar aquell experiment necessitava uns bons estris; els vaig demanar a la feina explicant que els necessitava per fer una investigació rutinària i, sense cap problema, me’ls van deixar.
El procés va ser molt delicat i curós. Abans de no arriscar-me, vaig localitzar el gen codificador i practicava amb bacteris. Deu mesos després, ja estava preparat per a fer-ho amb una persona real.
Vaig agafar els seus gàmetes i els meus i vaig inocular-los el gen. Després, vaig inocular el resultat a la dona.
Els nou mesos d’espera se’m van fer eterns. A més, jo no parava de pensar i investigar sobre el tema, trobant contínues traves i inconvenients ètics perquè en aquells moments estava creant una persona transgènica. Estava jugant a ser Déu!
El mateix dia de néixer el meu fill, degut a la meva insistència, ens van deixar marxar cap a casa. Me’l vaig quedar sota la meva tutela, fent signar a la mare de lloguer que ella renunciava a qualsevol dret sobre el bebè.
Quan vaig arribar a casa vaig extreure-li una mostra de les seves cèl·lules. No m’ho podia creure, era meravellós! Tenia un fill transgènic, capaç de fer la fotosíntesi. Havia creat una nova espècie, jo, un científic qualsevol.
El meu fill anava creixent fort i sa. A més, jo no havia de fer cap mena de despesa en el seu menjar ja que només necessitava llum solar i nutrients del sòl.
Cinc anys després, vaig fer públic el meu descobriment i milers de dones van voler col·laborar en fer estendre la nova espècie. Jo era tractat com un déu.
Els déus no tenen remordiments, estan per sobre del bé i el mal, però jo només sóc un simple home i, des d’aleshores, tinc malsons. No paro de preguntar-me si el meu fill és fill de la natura o d’un experiment d’un científic boig.

El Pequeño Jacob

En una pequeña ciudad de Estados Unidos llamada Valey, vivía un médico llamado Jacob,padre de dos hijos mayores y pareja de la honorable doctora Susan. Trabajaba en un laboratorio donde investigaban sobre una enfermedad que solo tenían cuatro personas en el mundo.Esa enfermedad se llamaba "Síndrome T'he Best". La enfermedad provocaba unas manchas negras en la piel,que iban evolucionando hasta llegar a la muerte. Jacob tenia un laboratorio propio y tenia las cuatro personas en su cargo,pero tenia un problema que con lo que había investigado no tenia suficientes datos para salvar sus vidas. Jacob le dijo a uno que trabajaba con él que se llamaba Charlie,que fuese a buscar al doctor Fleishman y que le dijiese,que esa enfermedad era contagiosa y que por favor nos ayudara . Jacob tenia miedo de que las enfermedades de esas personas fueran a más y él también viajó a ver al doctor.
Fueron los dos conscientes de lo importante que era esa visita . Fueron en avión y llegaron por la mañana,por la tarde tenían la visita. Llamaron a la puerta del doctor,él abrió la puerta. Les ofreció un café que aceptaron y también les dijo que se sentaran .Jacob le dijo al doctor que ellos habían ido,porque tenian cuatro pacientes que tenían una vez enfermedad que parecía que no tenía cura él les dijo que había dado muchas vueltas al asunto y que sólo veía una solución que él le ayudará . El doctor le dijo de que se trataba y Jacob se lo explico. El doctor dijo que él ayudaría pero que no lo podía hacer solo . Le tenía que ayudar una persona que no caía nada bien a Jacob ,pero él rápidamente dijo que si seguramente no se lo pensó . Jacob sabía que esa decisión traería optimismo dde cara a la enfermedad . Ya era noticia la enfermedad por todo el mundo ,la gente estaba muy nerviosa porque pensaban que las investigaciones no llegarían a buen puerto .
El doctor puso una segunda condición que se resolviera en su laboratorio . Total, que Jacob tuvo qurbllevar a los cuatro pacientes más sus colaboradores. Al cabo de dos dias estaban todos al completo , hicieron un plan de lo que tenían que hacer cada uno y se pusieron todos manos a la obra. Jacob le comentó al médico que tendrían de informar a la gente de cuál era la situación que estaban viviendo . El doctor le dijo a Jacob que fuera a hablar con los periodistas . Su mensaje fue bastante tranquilizador ,pero desde dentro sabían que era una situación muy crítica después de informar-les se dirigió al laboratorio y cuando llego le informaron que habían buenas noticias, habían hallado una solución . Tenían que operar a las personas con los mejores médicos del mundo , y una vez operados tendrían que darles la medicina que habían conseguido ellos con el trabajo . Ellos antes de todo se lo explicaron a los pacientes. Decidieron no decir nada a la gente por si las cosas se torcieran.Faltaban tres días para la operación y ellos decidieron ir a darles su apoyo . Después de la operación tomaron las riendas y llevaron a cabo su plan que duraba un par de semanas. Pasado este tiempo todo se solucionó , tenian la fiabilidad de que se habían recuperado totalmente . Ellos lo comunicaron a todos y fueron tratados como reyes , desde ese momento formaron un tándem perfecto . Se unieron por todo y siguieron haciendo maravillas , la lista de espera era muy elevada. La gente veía por primera vez algo parecido a un milagro y eso les motivaba . Los herederos de ese trabajo fue el hijo de Jacob, James y el laboratorio duro 250 años.

El ser diferent, no vol dir no ser especial.

No crec que aquesta sigui ni la millor idea per començar, ni la més adequada, però mira, ho intento.
Em van diagnosticar autisme als tres anys, o quatre, no m’enrecordo. El meu comportament era... Difícil. Difícil de comprendre, era com parlar-li d’economia a un nen de primària. No em comportava de la manera que es comportaven els demés... Jugar, córrer, cridar l’atenció dels amics... Jo no, podríem dir que anava a la meva.
Jo no necessitava anar a jugar amb els meus companys, ni els assenyalava amb el dit quan passava un avió tot cridant, ni reia amb tots quan sentíem la paraula “caca”, simplement vivia un món paral·lel, el meu món.
Suposo que els meus pares es van adonar de que fallava alguna cosa perquè, quan em parlaven no els mirava a la cara, m’era difícil reaccionar a les seves ordes, ja que jo seguia al meu món.
Doncs bé, vaig per els quinze i encara la meva actitud no havia canviat molt, alguna cosa sí, però seguia sense ser com els altres nens.
La meva carrera estudiantil, no havia sigut la més agradable, la veritat. Vivia a Barcelona, i tota la meva vida la vaig passar a l’escola del barri. Des que tenia 3 anys, fins acabar l’ESO. Doncs bé, això que he dit de que aquests anys no van ser molt agradables és fàcil d’explicar. En primer lloc, el fet de patir el TEA, o sigui, trastorn de l’espectre de l’autisme, no ajuda. Pot ser no mostra característiques físiques diferents a altres nens, però tots són capaços de percebre que no sóc igual. I quan teníem set anys, pot ser tot era un camp de flors, i només es preocupaven de jugar, i de tenir el màxim de noviis i novies possibles, però ara sí, a l’adolescència, tot canvia. I aquí bé el segon motiu, vam començar l’ESO amb dotze anys, i cada cop els nens es feien més cruels - les nenes no tant, la veritat – i tard o d’hora tothom s’assabentaria de que jo no era igual. Potser no era ben bé així, jo crec que no. El que passava era que quan érem petits ( a ser petits em refereixo a tenir uns sis anys ), no li donaven importància al fet de ser diferent, però a mesura que anem creixent, com he dit, els nens ‘dominants’ de la classe, van començar a deixar-me de costat. Més encara del que em deixava jo mateix, i tot m’ho empassava, jo no deia res a ningú.
Amb disset anys vaig acabar el batxillerat, o sigui, a pesar del meu trastorn, no havia tingut dificultats en els estudis, sí però en la vida social. Ara bé, la investigació del TEA no va avançar molt que diguem, i la meva actitud no canviava, era igual que sempre i les crítiques d’alguns companys havien persistit fins l’últim any d’estudi.
Al final, amb vint-i-dos anys, vaig acabar la carrera periodística, pot ser, l’única cosa que em cridava l’atenció ( em refereixo al periodisme ). M’agradava escriure notícies, també llegir-les, o veure-les.
Em van contractar a un diari, encara no se ben bé com ho vaig aconseguir, de debò, però ara estic aquí i ho puc explicar. I crec, que la part més bona, va ser tot el que vaig viatjar, Estats Units, Kenia, Indonesia, Veneçuela, Nova Zelanda, Austràlia... Una meravella, però no creguis que per les notícies que vaig escriure, ni per totes les ciutats que vaig poder veure... Sinó per com la naturalesa havia pogut fer paisatges tan diferents, i que malgrat ser diferents, tots tinguin la seva part bona, que els fa especials.
I va ser aquesta reflexió, la que em va fer canviar, jo era igual que sempre, vivia el meu món. Però vaig aprendre que, per ser diferents als altres, per ser un arbre de fulla perenne envoltat de milers d’arbres de fulla caduca, o per ser l’únic cactus en mig d’un desert, o simplement, per no actuar igual que els altres, no era dolent. Possiblement tampoc era el millor, però sabia segur que no havíem de ser iguals, per ser especials.
Amb trenta anys, vaig escriure un article per la revista ‘Science’, el primer per una revista que no fos o bé catalana o bé castellana. I el vaig titular ‘We’re diferent, but we’re also special’. I el vaig començar així:
- I don’t think that this isn’t the best idea to start, or the best appropiate, but look, I try.

El superpoder d’en Quim

“Hi havia una vegada un noi que es deia Quim. En Quim vivia molt lluny d’aquí amb la seva família. El que més li agradava en aquest món era jugar amb els seus amics, igual que a vosaltres. El caracteritzava un somriure permanent d’orella a orella. Quasi bé mai s’enfadava i quan ho feia, l’enuig li passava ràpidament.
Però en Quim era una mica especial, tenia uns trets físics i psicològics diferents dels altres...” Així els ho explicava als meus alumnes de primària abans de l’arribada d’un nou company.
“Com era en Quim, senyoreta?” Em va preguntar la Mireia, la persona més curiosa de totes.
“Espereu nois, paciència que ara us ho explico” —Li vaig comentar — “No patiu que no sortirem d’aquí fins que no acabi de contar-vos la història.”
“Bé!” Van cridar eufòrics tota la classe.
“El nostre protagonista tenia els ulls orientats una mica cap a dalt, per veure tots els detalls que altres persones es perden, les orelles petites i lleugerament doblegades, per escoltar a tots i així ajudar-los després, la boca petitona, per fer petons petitets, i una llengua ben gran per gaudir millor dels gelats. Característiques d’un noi Down”
“Què és Down? Jo també ho vull ser! M’encanten els gelats!” Va dir en Pau.
“ El Síndrome de Down apareix quan el nadó s’està formant a dins de la mare i es dóna per una alteració genètica.”
“Alteració genètica?” Van riure tots amb cares de sorpresa. Els petits desconeixien aquell vocabulari científic, així com el trastorn del seu company nou.
“Ho explicaré amb matemàtiques. Si tenim dues creus i ens en donen una altra, quantes creus tenim en total?”
“3 creus senyoreta!” Van respondre al uníson.
“Bé, doncs les tres creus d’en Quim, anomenats trisomia, en el parell de creus 21, li conferien superpoders. És més, un de cada mil nens que neixen, se’ls fa aquesta distinció.”
“Uau, quina passada! Jo també vull...” Digué en Toni.
“ I jo”
“I jo” S’afegien ràpidament al carro.
“No penseu que aquestes tres creus només aporten coses bones. Malauradament, les persones que pateixen aquest síndrome, les persones Down, s’han de cuidar molt, ja que poden presentar problemes al cor, d’aquí el seu superpoder, també als ulls, degut a la seva supervisió, i a les orelles.”
“I no es podia curar? Què li deien els metges?” Va preguntar l’Anna amb preocupació.
“Els metges encara no han trobat cap medicament o cura pel trastorn. Això sí, el que els ajuda molt és que els cuidem, els estimem molt i en juguem amb ells. Sabeu què li va passar al Quim al final?”
“No, explica’ns-ho, si us plau”
“El pare d’en Quim va haver d’anar a treballar ben lluny de casa, i la família notava aquesta pèrdua. Gràcies a la iniciativa del petit, es van traslladar tots a una casa més propera a la feina del pare. D’aquesta manera, en Quim al matí podia fer un petó i una abraçada ben forta, tant al pare com a la mare, i a la nit, abans d’anar a dormir, els dos podien contar-li un conte, i així conciliar la son més de pressa.
Començar a viure aquesta nova etapa, també suposava nous companys d’escola. Però en Quim també tenia por, temia que ells el miressin malament, se’n riguessin del seu aspecte, li fessin bromes de mal gust... Els seus amics d’abans l’estimaven molt, i ell moltíssim més. Però i si els companys nous no ho feien?”
“Jo penso que sí que l’estimarien. Jo l’estimaria si fos el meu company, no sé si vosaltres també”
“Sí que l’estimaria jo senyoreta, jo jugaria amb ell a saltar a la corda. Pot saltar a la corda, veritat?”
“Doncs jo jugaria amb ell a futbol, seríem com Messi i Neymar”
“D’acord, jo m’apunto, sóc Suárez”
“Bé, jo el podria ajudar amb els deures. Sempre ajudo el meu germanet, i diuen els pares que ho faig molt bé”
“D’acord nois, estic molt contenta de sentir-vos dir això. Crec que ja esteu preparats...”
“Preparats?”
“Un moment senyoreta! Ens has dit que en Quim tenia un superpoder i encara no l’has revelat!”
“Ups, me n’oblidava, gràcies Mireia. El superpoder d’en Quim és estimar i estimar molt. Estimar més que l’ésser humà que estima més de tots. El poder de tots els Síndrome de Down és l’empatia, l’amor incondicional. Donar petons, abraçades. Els amics d’en Quim seran per sempre.
Preparats per conèixer el vostre company de classe, preparats per conèixer a en Quim?” Vaig marxar i el vaig acompanyar fins a la classe. El petit superheroi s’amagava darrere meu, tenia vergonya.
El que van aprendre la canalla és que el cromosoma extra d’en Quim, només el feia extra especial. I que tots necessitem un còmplice, algú que ens ajudi a usar el cor.