La vida d'una partícula subatòmica

No sé molt bé com començar a expressar-me, bàsicament perquè no disposo de mans per fer-ho, però, sense mi no seria possible la vida, ja que sóc la unitat a partir de la qual es forma, és a dir, tenim una gran responsabilitat. No tinc orgànuls, ni molt més, aquesta és la característica dels éssers superiors, com les cèl·lules, però nosaltres vivim en un món quàntic, un món on tot és possible i la realitat s’inverteix. Què no sabeu del què parlo? Doncs mireu la pel·lícula Interstellar i després en parlem. I és més, jo no seria res sense el meu millor company, el neutró, amb el qual tenim una relació tan íntima, que si ens separem, trenquem totes les cadenes superiors i donem lloc a un nou element.

L’altre dia, per exemple, em vaig divorciar de la meva novia, i la pressió que vam exercir per a deparar-nos va ser tan elevada que tota l’estructura del nostre àtom es va reorganitzar, i vam passar de ser una simple punta de llapis fet a de grafit, ordenada en capes, a formar una estructura organitzada, d’aquestes que molen, i ens vam convertir en un fragment de diamant. Sí nois, perquè això és el que fa l’amor entre partícules o, més ben dit, l’odi.
D’altra banda, algun dels misteris que no arribaré a entendre mai és l’origen de la meva massa com a partícula subatòmica, que no és ni més ni menys que de 1,672649 ·10-27 Kg, una mil-bilionèsima part del que pesa....1 g d’aire. Moltes teories indiquen que aquest partícula, anomenada Higgs i que al parèixer es creu més interessant que nosaltres, té la propietat d’atorgar massa a les que entren en contacte amb el seu camp, que ja podria estirar-se un poc més i haver-me donat un poc més, sols per superar a la del neutró, que és de 1,672649 ·10-27 Kg, com veieu, una diferència abismal, bé, o pot ser no, però que els dona la capacitat per sentir-se superiors. Ara bé, quan ens ho diuen, nosaltres els responem amb un “Però nosaltres tenim càrrega, i a sobre positiva!”, i d’aquesta manera ens deixen en pau.

Respecte al tema del bosó de Higgs, encara no està demostrat que sigui veritat, per això rep el genuí nom de... “Teoria del bosó de Higgs”, però en el moment en què es confirmi i sigui una veritat per sempre més i ningú la pugui contradir, passarà a ser el “Teorema del bosó de Higgs”.

Però bé, no els donem tanta importància a aquests incrèduls i seguim parlant de nosaltres, els protons. Ara que ja us he agafat confiança, he de dir que he mentit, no som les partícules subatòmiques essencials de la vida, si no que n’hi ha unes altres encara més diminutes que nosaltres, les quals responen a l’acudit de “Com fa un ànec subatòmic?”, si no sabeu la resposta, ells us la diran...., els Quarks. Tots nosaltres estem fets per quarks, fins avui en dia, partícules indivisibles sobre les quals sorgeix la vida, fins que en surtin d’altres, ja que en el món quàntic tot és possible. Nosaltres, especialment estem formats per dos quarks amunt i un quark avall, per sort, perquè un canvi en un dels dos quarks que hi cap amunt i BOOOM!, deixaríem d’existir i passaríem a ser un simple neutró.

Però sabeu que és el més impactant de tot? Que tenim partícules oposades a nosaltres, som com el Yin i el Yang; aquestes antipartícules reben el nom d’antiprotons i, tot i que tenen la mateixa massa que nosaltres, la càrrega és oposada, és a dir, negativa, com els electrons. Aquí al nostre planeta no en tenim, bé, si no són produïts artificialment al Gran Col·lisionador d’Hadrons de Ginebra, el CERN, on allí ens acceleren a velocitats altíssimes, però no tant com les de la llum, ja que d’altra banda no estaria aquí, i quan els físics volen ens fan impactar amb un bloc d’un metall anomenat iridi (Ir per als amics); com a resultat, a part de sortir disparats, es crea matèria, i entre ella, es formen antiprotons. No és genial? No, no ho és, és com si agrupen un gat i un gos, però bé, entenc que d’aquesta manera entenen com funcionem nosaltres i l’univers que ens envolta.

I us preguntareu, si generalment no les trobem al planeta, on hi són aquests antiprotons? Doncs als raigs còsmics, on les temperatures són de no més d’uns quants bilions de Kelvin i on estem constantment impactant amb els nostres nuclis i produint noves partícules.

Finalment, per als que encara no sabeu qui sóc, no us preocupeu, teniu tota la vida per cercar-ho que jo encara hi seré aquí, ja que la meva vida sols és 1022 més gran que la de l’Univers.