El poder de la bondat

La meva mare em responia i negava les meves “boges” idees, com deia ella. Era científica de cap a peus. Es deia Sara. Vivia amb ella desde que els meus pares es van separar quan jo tenia 4 anys. El meu pare es deia Henry i venia a veure’m de vegades. Jo tenia 7 o 8 anys quan vaig començar a descubrir el que m’encantava. Els superherois. Però sobretot, el que els feia tan especial, els seus poders (almenys, així pensava abans). Però es clar, els superherois i “superpoders” entren a la categoría de ciencia-ficció, que com la seva definició deixa ben clar, relata esdeveniments desenvolupats en un marc de pura imaginació. I aquesta es la paraula, imaginació, juntament amb altres com fantasia, irreal que la meva mare sempre me les recordava quan treia aquest tema, al llarg dels anys. O sigui, que quan jo deia que m’agradaria volar, ella responia coses com : “Ho sento amor meu, però la gravetat de la Terra et mantindrà sobre el sòl”. Això em decepcionava una mica. Es evident que la meva mare no ho feia per desanimar-me, només em “corregia” algunes idees que tenia. Al cap i a la fi, ella era científica i potser volia que jo també ho fos algún dia. Quan venia el pare, ens passaven tota la nit parlant sobre diferents coses. L’escola, els amics, les notes, si hi havia alguna noia que m’agradés (qué per cert, si que hi havia)… I llavors un dia em va dir que m’havia portat un regal, una película que m’encantava: Spider-Man. Em va preguntar si el coneixia, i jo em vaig quedar bocabadat. Es clar que el conec! És un dels meus superherois favorits! Ell no ho sabia, i va resultar que a ell també li agradava. I vam parlar dels superpoders: la capacitat de volar, treure telaranyes per les mans, moure coses amb la ment… I els següents dies la meva mare també em feia treure del cap aquestes idees. “Mama, que dius de la telequinesi?” li vaig preguntar i va respondre : “És completament un engany, no hi ha cap experiment acceptat universalment que provi l’existència d’aquest fenòmen”. Segon intent : “Potser la piroquinesi?” vaig preguntar de nou, i ella : “Si no tens cap dispositiu, per exemple per lliberar compostos que s’inflamen pel contacte amb l’òxigen de l’aire, doncs llavors no existeix”. No sabia si preguntar-li algo més: “I… el sentit aràcnid?” La meva mare es va posar a riure: “Ni tan sols les aranyes mateixes tenen aquest sentit! T’ho explicaré, és només que la suma de les seves capacitats dona origen a aquesta percepció. Els aràcnids tenen 8 ulls, per això tenen visió periférica de 360 graus, el seus péls son sensibles a qualsevol canvi de presió a l’ambient, la velocitat del vent o qualsevol vibració per molt petita que sigui al seu voltant. És també una de les raons per les quals són uns dels millors caçadors de la naturalesa. Ho has entès Jay?” Jo em vaig quedar impresionat, de tot el que sabia la meva mare. I va continuar: “Sé qué el que et dic potser no et farà molta gràcia Jay i no vull que et sentís malament, però hi haurà algún dia en que entenguis que hi algo més important en el sentit dels superherois que no veus.” I ho vam deixar, almenys per aquell dia. A l’escola m’anava molt bé, i com havia dit hi havia una noia que m’agradava. Érem bons amics, teniem molt en comú (si, entre aquelles coses estaven els superherois, com segurament has endevinat). Es deia Thea i al pare ja li havia parlat d’ella, però a la mare encara no. Un dia el sopar es va quedar a dinar amb nosaltres. Menjant els tres en silenci, ell va tenir una idea divertida però arriscada. Va dir lentament: “I Sara… que hi ha dels X-Men?” va dir Henry. Jo em vaig aguantar el riure. Sara va dir: “No comencis Henry que ja sé per on vas.” va dir mig somrient. “La mutació a la que et refereixes tu i que jo sé no es la mateixa.” I el meu pare content li va dir : “Bé, però no neguis que seria genial poder llançar raigs pels ulls, eh?” i la meva mare es va quedar mirant-lo i va dir : “Jo si que et llançaria raigs a tu”. Els tres vam riure. “I Flash?” vaig preguntar jo. Ella va respondre: “Un home que pot correr tan ràpid que supera la barrera del so? Tindries que correr a Mach 1 mínim i crec que lo més ràpid que arribaràs serà el mateix que Usain Bolt". I va dir finalment : “Tu tampoc ho veus, veritat Henry?”. El meu pare es va quedar pensant i li va preguntar: “El qué? El que no veig?” La meva mare es va quedar en silenci. Jo també em preguntava a que es referia. De volta a l’escola, hi havia uns nois que em molestàven sovint, em deien “friki” i es burlaven. Jo no els feia cas. Un dia a la sortida de l’escola molestàven a la Thea. Jo vaig continuar el meu camí, sabia que la Thea era forta. Però llavors la van empaitar i va caure al terra. Li van treure la motxilla i la van a tirar a la pista dels cotxes. Ella va correr a agafar la seva motxilla, però no va veure el cotxe que venia a tota velocitat. I jo sense adonar-me havia començat a correr cap a la Thea. La vaig agafar a ella i la vaig treure del camí. Per sort i el cotxe no va xocar amb ella ni amb la seva motxilla. Molt enfadat em vaig dirigir cap aquells idiotes : “Però que dimonis feu estúpids! Se us ha fos l’única neurona que us quedaba o qué!” Ells, molt enfadats, van respondre: “Vaja Jay, si que corres molt per haver-la salvat. Però ara tindràs que correr més per escapar-te de la pallisa que et donarem!” I va començar una persecució que en realitat va durar poc ja que, no es que sigui molt ràpid. Vaig correr direcció a casa i just quan creia que me’n sortia em van agafar, vaig caure al terra i em van començar a pegar. Se’n van anar. I jo molt confós, no era conscient que passava al voltant. Em sagnava el nas i els llavis. Llavors vaig veure a la Thea que venia cap mi i va dir: “Oh Jay! Estas bé? Tranquil, t’ajudaré. Et fa molt mal? Jay! Digues algo! I vaig respondre: “Algo”. (El meu humor no funciona bé quan et donen molts cops a tot el cos). Ella, aliviada va respondre: “Jay, moltes gràcies, moltíssimes gràcies! Has sigut molt valent en fer lo que has fet. No importa que t’hagin pegat. M’has salvat. Jay, ETS EL MEU HEROI.” I jo vaig ser feliç per sempre.
Quan em vaig despertar, estava a casa, tombat al sofà. Em vaig aixecar, però em feia molt mal el pit i els braços. Va venir la meva mare. Em va observar i a punt de plorar va dir: Jay! Que ha passat? Perqué ho has fet? Podries haver mort! Perqué carai t’enfrentes a tres nois!” I la vaig tallar: “Per ella! Per ella mama! Per Thea ho he fet.” Ella es va quedar sorpresa. “Jay… Ella? La noia que t’ha portat? Ella es Thea? Jo… no ho sabia Jay. M’ha explicat el que havia passat i em vaig posar histèrica… T’agrada?”. Vaig respondre: “Si. No t’ho havia dit. No sabia com fer-ho. Aquells nois la molestàven. I casi l’atropella un cotxe. Però la vaig salvar. Encara que al final he rebut…” I em vaig girar, no volia veure la seva expressió. Sabia el que em diría. Sorprenentment, em vaig equivocar.
“Has fet bé Jay… Has fet el correcte. La vas salvar posant per sobre la teva seguretat i arriscan-te a ajudar-la…
“Si… Potser si haguès anat més ràpid no m’haurien enganxat.”
“No. No et centris en això. No importa que t’hagin pegat. No es pot comparar amb el que has fet. Jay… Més es millor tenir un bon cor que no unes cames ràpides.”
“Gràcies mamà.”
“Espero que ho entenguis ara. El que tractava de dir-te a ti i al Henry… Al teu pare. Lo important de ser un heroi, no és tenir superpoders, sinó fer el bé. Això es lo que realment et fa una bona persona. I avui ho has demostrat. Sense poders has salvat una vida. I es per això que estic molt orgullosa de tu, Jay. Ets un heroi.”