El ser diferent, no vol dir no ser especial.

No crec que aquesta sigui ni la millor idea per començar, ni la més adequada, però mira, ho intento.
Em van diagnosticar autisme als tres anys, o quatre, no m’enrecordo. El meu comportament era... Difícil. Difícil de comprendre, era com parlar-li d’economia a un nen de primària. No em comportava de la manera que es comportaven els demés... Jugar, córrer, cridar l’atenció dels amics... Jo no, podríem dir que anava a la meva.
Jo no necessitava anar a jugar amb els meus companys, ni els assenyalava amb el dit quan passava un avió tot cridant, ni reia amb tots quan sentíem la paraula “caca”, simplement vivia un món paral·lel, el meu món.
Suposo que els meus pares es van adonar de que fallava alguna cosa perquè, quan em parlaven no els mirava a la cara, m’era difícil reaccionar a les seves ordes, ja que jo seguia al meu món.
Doncs bé, vaig per els quinze i encara la meva actitud no havia canviat molt, alguna cosa sí, però seguia sense ser com els altres nens.
La meva carrera estudiantil, no havia sigut la més agradable, la veritat. Vivia a Barcelona, i tota la meva vida la vaig passar a l’escola del barri. Des que tenia 3 anys, fins acabar l’ESO. Doncs bé, això que he dit de que aquests anys no van ser molt agradables és fàcil d’explicar. En primer lloc, el fet de patir el TEA, o sigui, trastorn de l’espectre de l’autisme, no ajuda. Pot ser no mostra característiques físiques diferents a altres nens, però tots són capaços de percebre que no sóc igual. I quan teníem set anys, pot ser tot era un camp de flors, i només es preocupaven de jugar, i de tenir el màxim de noviis i novies possibles, però ara sí, a l’adolescència, tot canvia. I aquí bé el segon motiu, vam començar l’ESO amb dotze anys, i cada cop els nens es feien més cruels - les nenes no tant, la veritat – i tard o d’hora tothom s’assabentaria de que jo no era igual. Potser no era ben bé així, jo crec que no. El que passava era que quan érem petits ( a ser petits em refereixo a tenir uns sis anys ), no li donaven importància al fet de ser diferent, però a mesura que anem creixent, com he dit, els nens ‘dominants’ de la classe, van començar a deixar-me de costat. Més encara del que em deixava jo mateix, i tot m’ho empassava, jo no deia res a ningú.
Amb disset anys vaig acabar el batxillerat, o sigui, a pesar del meu trastorn, no havia tingut dificultats en els estudis, sí però en la vida social. Ara bé, la investigació del TEA no va avançar molt que diguem, i la meva actitud no canviava, era igual que sempre i les crítiques d’alguns companys havien persistit fins l’últim any d’estudi.
Al final, amb vint-i-dos anys, vaig acabar la carrera periodística, pot ser, l’única cosa que em cridava l’atenció ( em refereixo al periodisme ). M’agradava escriure notícies, també llegir-les, o veure-les.
Em van contractar a un diari, encara no se ben bé com ho vaig aconseguir, de debò, però ara estic aquí i ho puc explicar. I crec, que la part més bona, va ser tot el que vaig viatjar, Estats Units, Kenia, Indonesia, Veneçuela, Nova Zelanda, Austràlia... Una meravella, però no creguis que per les notícies que vaig escriure, ni per totes les ciutats que vaig poder veure... Sinó per com la naturalesa havia pogut fer paisatges tan diferents, i que malgrat ser diferents, tots tinguin la seva part bona, que els fa especials.
I va ser aquesta reflexió, la que em va fer canviar, jo era igual que sempre, vivia el meu món. Però vaig aprendre que, per ser diferents als altres, per ser un arbre de fulla perenne envoltat de milers d’arbres de fulla caduca, o per ser l’únic cactus en mig d’un desert, o simplement, per no actuar igual que els altres, no era dolent. Possiblement tampoc era el millor, però sabia segur que no havíem de ser iguals, per ser especials.
Amb trenta anys, vaig escriure un article per la revista ‘Science’, el primer per una revista que no fos o bé catalana o bé castellana. I el vaig titular ‘We’re diferent, but we’re also special’. I el vaig començar així:
- I don’t think that this isn’t the best idea to start, or the best appropiate, but look, I try.