El laboratori de Déu

Era un dia com un qualsevol. Estava a la muntanya explorant la vida que hi havia allà, en el llac, els arbustos... Sóc biòleg, treballo al centre de recerca genòmica, i el contacte amb la natura és fascinant. Cada dia trobo noves espècies i mutacions com el pi florit, sargantanes amb sis dits...
Aquell dia en concret, vaig al·lucinar. Vaig estar mirant el llac i vaig veure un cuc bastant estrany. A simple vista pensava que era molsa, però es movia. El vaig agafar i me’l vaig emportar en un pot amb forats i amb una mica d’aigua. Vaig agafar la bicicleta i vaig marxar ràpidament perquè no podia esperar per a explorar les seves característiques.
Vaig arribar i ho vaig deixar tot escampat. El meu objectiu era investigar el cuc tan estrany que havia trobat.
Al meu laboratori tenia alguns estris d’investigació que havia aconseguit de la feina. El vaig treure fora i el vaig col·locar en un altre lloc, perquè volia investigar les característiques de les seves cèl·lules. Vaig extreure-li una mostra i amb el microscopi vaig observar-la. Veia una cosa estranya, alguna cosa fallava. No era comparable amb la de cap animal que jo hagués investigat abans. A les seves cèl·lules hi havia cloroplasts.
Vaig quedar bocabadat. No podia ser. Els cloroplasts són orgànuls únicament dels vegetals. Com podia ser allò? No entenia res. Vaig decidir guardar-lo i anar a dormir; potser estava massa cansat.
Al dia següent no vaig anar a treballar. Estava molt preocupat pel que vaig veure el dia anterior. Vaig tornar a la muntanya a agafar alguns cucs més. N’hi havia un munt en aquell llac. Quan tenia prou mostres vaig tornar al laboratori.
Vaig tornar a analitzar les seves cèl·lules: eren realment cloroplasts!
Vaig asseure’m a pensar. Què volia dir tot allò? Els cucs pertanyen al regne animal i les seves cèl·lules són eucariotes i animals, per tant, sense cloroplasts, orgànuls exclusius dels vegetals. Era cosa d’un gen, d’una mutació? Estava neguitós... Vaig buscar per internet “cuc cloroplasts” però no vaig trobar-hi resultats. Jo tampoc en parlaria, no volia suscitar cap polèmica.
Vaig tornar-me a centrar en el meu interessantíssim descobriment... Vaig agafar una de les seves cèl·lules i la vaig comparar amb la d’un vegetal. Eren idèntiques. Com carai havia pogut un cuc incorporar cloroplasts al seu ADN? Era una transgènesi natural? O era cosa d’un científic boig? Això em va fer pensar... Què podria passar si un humà s’inoculés el gen que diu que aquest cuc ha de fer la fotosíntesi? Era una situació que vaig haver de rumiar durant un temps i, al final, ho vaig intentar. Mes per provar-ho havia de marxar de Catalunya o ser molt discret perquè tot plegat era il·legal. Finalment, me la vaig jugar i vaig optar per ser discret. Vaig trobar una voluntària per fer l’experiment. Jo li ho vaig explicar tot i ella va estar d’acord amb mi. Per realitzar aquell experiment necessitava uns bons estris; els vaig demanar a la feina explicant que els necessitava per fer una investigació rutinària i, sense cap problema, me’ls van deixar.
El procés va ser molt delicat i curós. Abans de no arriscar-me, vaig localitzar el gen codificador i practicava amb bacteris. Deu mesos després, ja estava preparat per a fer-ho amb una persona real.
Vaig agafar els seus gàmetes i els meus i vaig inocular-los el gen. Després, vaig inocular el resultat a la dona.
Els nou mesos d’espera se’m van fer eterns. A més, jo no parava de pensar i investigar sobre el tema, trobant contínues traves i inconvenients ètics perquè en aquells moments estava creant una persona transgènica. Estava jugant a ser Déu!
El mateix dia de néixer el meu fill, degut a la meva insistència, ens van deixar marxar cap a casa. Me’l vaig quedar sota la meva tutela, fent signar a la mare de lloguer que ella renunciava a qualsevol dret sobre el bebè.
Quan vaig arribar a casa vaig extreure-li una mostra de les seves cèl·lules. No m’ho podia creure, era meravellós! Tenia un fill transgènic, capaç de fer la fotosíntesi. Havia creat una nova espècie, jo, un científic qualsevol.
El meu fill anava creixent fort i sa. A més, jo no havia de fer cap mena de despesa en el seu menjar ja que només necessitava llum solar i nutrients del sòl.
Cinc anys després, vaig fer públic el meu descobriment i milers de dones van voler col·laborar en fer estendre la nova espècie. Jo era tractat com un déu.
Els déus no tenen remordiments, estan per sobre del bé i el mal, però jo només sóc un simple home i, des d’aleshores, tinc malsons. No paro de preguntar-me si el meu fill és fill de la natura o d’un experiment d’un científic boig.