Tothom vol una Oxigen a la seva vida!

I aquí em trobo donant voltes, com sempre, sobre mi mateix. En el mateix nivell d’energia que sempre, en la capa més baixa que existeix. Enganxat per aquesta força al meu únic i fidel acompanyat, el protó. Ell sempre es mostra feliç, malgrat que està tot solet enmig del no-res, sempre troba aquella petita cosa que el fa estar somrient, sempre. Com pot ser que no se senti sol?
I estem aquí jo i ell, ell i jo sempre junts i sols. Tinc tanta enveja d’alguns dels meus amics! Ells ja han trobat parella. S’han casat i tenen una estabilitat molt gran i passen els dies junts l’un darrera l’altre, contínuament donant voltes. Tot i que sempre hi ha dies on tenen més baralles i estan bastant negatius, mai se’ls passa pel cap separar-se. El fet de trencar la seva relació, comporta tornar, o bé a casa i compartir habitació amb els seus germans, o per un altre cantó romandre sols, altra vegada. Ni bojos se separarien!

Encara recordo el dia del meu naixement. Si m’ho permeteu, us relataré la història de com vaig unir-me amb el meu protó. Som-hi doncs!

Va ser en aquell reactor als EEUU, la meva mare i bilions de mares més estaven llestes per donar a llum els seus fills. Totes juntes van sentir com aquella gent feia el gran compte enrere 3...2...1...Fet! Després de prémer el gran botó vermell, milions de radiacions estaven xocant contra les parets d’aquella sala tan petita però confortable per a les mares. I allà va ser on el meu protó i jo ens vam unir.

Sé que tinc un germà, però tampoc l’he trobat mai. Des d’aquell dia estic ben sol pel món. Hom pensa que el meu protó i jo tenim alguna mena de relació especial, però jo ho nego tot. Ell és més gran que jo, i mai podria sortir amb algú que pesés quasi el doble que jo! A més, prefereixo aquell tipus de relacions on l’un escapa de l’altre. És molt més divertit poder perseguir la teva parella, que no pas passar el dia enganxats l’un a l’altre, tot compartint fotons i radiació a les xarxes socials com “Instatró” o “Atomface”.

I és que, després de passar tants anys sol, veient passar milions i milions de neutrins pel meu costat sense que vulguin tenir cap interacció amb mi, m’estic pensant de buscar un company de festa. Potser si som dos i creem una minihistòria com a germans bessons, lliguem més que no pas tots dos sols, ja que totes les noies Oxígens s’estimen més tenir doble parella que no pas una de sola, i elles…, elles són les més maques de totes, sempre tan preparades per a tot. Tothom vol una Oxigen a la seva vida, una que en passar, et deixi sense alè!

Doncs sí, heu entès bé, sóc un petit i insignificant electró que constitueix un àtom d’hidrogen, i només busco una estabilitat a la meva vida, estic cansat de ser tan independent. Vull trobar la meva noia electró i compartir moments amb ella, però sobretot tenir-ne cura com ningú altre podrà fer. Entre els dos, en un futur, podrem tenir fills i que la cadena segueixi fins...fins a la fi del món. És a dir, si estàs llegint això i busques el mateix que jo, no dubtis en venir a buscar-me i podrem pertànyer als milions de nobles que hi ha al món!