Arbres 2.0

Sense els arbres, què seriem nosaltres? Potser m’ho hauria de haver preguntat abans, això. Perquè ara no puc sortir de casa sense una màscara per poder respirar i no ofegar-me.

Tot va començar quan un dia estava jo tan tranquil·lament anant en bicicleta i vaig passar pel costat d’un arbre, de sobte una de les seves arrels em va empènyer i vaig sortir disparat contra un camp d’adob natural, és a dir, femta de vaca. Des de aquell dia em vaig adonar que les coses no estaven anant bé.

Li vaig vaig dir a la meva mare el que em va passar i em va castigar dues setmanes per “inventar-me tal excusa i haver vingut com un porc”. L’única cosa bona d’aquesta desgràcia és que s’ha empassat les seves paraules. Però això mai s’ho diré a la cara.

Pocs dies després del incident tots els arbres del món es van manifestar contra nosaltres i van sortir dels seus hàbitats per plantar-nos cara. Es desplaçaven amb les seves arrels com si fossin les potes d’un pop. Tots els arbres ens van fer saber de la manera més radical que ja no absorbirien el diòxid de carboni.

A més, tots els arbres fruiters van decidir no donar-nos més fruites, cosa que ha perjudicat molt la nostra alimentació. A sobre, han convençut a les verdures del món per unir-se amb ells i ara ens estem plantejant emigrar cap a un altre planeta on ningú ens odiï.

És a dir, podríem menjar carn, però estem endinsats en un bucle. Si no tenim verdures ni fruites, els animals no mengen, si no mengen es moren, si moren nosaltres no podem menjar i si nosaltres no mengem morim. Tot està lligat.

Potser si no els haguéssim talat i no els hi haguéssim contaminat el seu voltant, això no hagués passat… Però home! Tampoc era per empentar-me a l’adob i destrossar-me la roba i la bicicleta, no?! Què la meva mare es va cabrejar molt!

També podrien haver fet una revolució contra els ocells! O no els hi molesta que posin els seus nius en les seves branques? O els esquirols i els micos! Vinga a molestar a dalt i a baix tota l’estona! I què em dieu sobre els ocells fusters? Ells piquen i piquen però la revolució ens la fan a nosaltres!

Amb la tira d’anys que porten en el món, no la podien haver fet abans o què? Jo no entenc res.

Un cop em vaig trobar cara a cara amb un arbre i vaig decidir fer allò de abraçar-lo per poder-me comunicar amb ell. Em va donar una bufetada impressionant. He de dir que la violència mai és la solució, però aquell dia vaig reaccionar trencant-li una branca i ell em va escopir resina en tota la cara. A dia d’avui, encara tinc malsons.

Actualment, encara estem en guerra. Només puc dir que si els arbres del vostre planeta encara no s’han revolucionat, cuideu-los i si no, prepareu-vos i molt.