L’oceà buit

Ens embarquem al meu món, aquí res és igual, però encara queda una mica d’esperança. Sempre havia escoltat la frase: “Res és barat ni car, tot és igual en la vida ... Les coses valen tan sols el que costa aconseguir-les.” A aquesta jo sempre li havia donat resposta, una ignorant resposta. Aquí únicament es lluita per l’únic vehicle de la natura, l’aigua. Aquell singular líquid, l'existència d’aquest s'estava esgotant.


El desig i impaciència de millorar les coses sempre comporta al camí d’una solució; la ciència avança i jo li dono la mà. En la ciència també es trobava el meu company de camí Robert, sempre està caminant amb mi pel camí. El esperançador desig de tornar a contemplar el que havia estat el nostre món renàixer ens va comportar a realitzar el treball de les nostres vides, jo i la resta de l’equip portàvem ja els cinturons per aconseguir-lo. El nostre cap d’equip Alexandreins va convocar la que seria la nostra última convocatòria i potser també la que posseïa una major duresa. En aquesta, en un to serè, va anunciar que en Robert seria l’escollit per dur a terme la tasca en la qual portaven gran quantitat de temps treballant, esperàvem que aquest esforç comportés a una gran recompensa. Robert era coneixedor de cada una de les giragonses del viatge a l’espai en busca d’H2O, fet que dividiria el nostre camí en dos. Vaig haver d’endurir-me en aquesta situació. Alexandreins ultimava els últims detalls, aquell embolcall que contenia la informació cerebral necessària per construir aquell androide que podia percebre el món extern en la seva totalitat, capaç d'arribar a qualsevol lloc i suportar aquelles elevades temperatures dels planetes extrasolars només per tal de complir amb l'objectiu comú final: H2O. Em va ser tasca dura contenir el dolor d’aquella situació. Aquell peculiar androide va partir a la recerca del nostre objectiu, però abans vaig poder acomiadar-me d'ell, ja que ell es portava el record d'una amistat infinita i per al meu cor eternament perdurable.

Van transcorre llargs i llargs anys, el seu transcurs era insostenible. Any 3000 el món declarat sense aigua, sense oportunitat, davant d'un apocalipsi proper, un planeta a la fosca consumit en gran mesura. Jo i la resta de l’equip dia rere dia ens manteníem en alerta.

Continuaren passant els dies. Penso que ja havia perdut la concepció del temps, un dia els meus ulls van percebre un esdeveniment sorprenent; el cel que a la falta d’aigua havia assolit una aparença blanquinosa. Va iniciar-se la caiguda d’un líquid que en pocs dies va transformar el món en aigua o millor dit en vida; per primera vegada podria apreciar l'essència del paisatge. No hi ha dubte que l'univers és i serà infinit.

L’esperança va ser retornada a aquest planeta, haver de ser el resultat pel qual havíem estat lluitant. Això va ser la prova d’amistat d’en Robert, la qual superava la grandesa d’un oceà.

La meva última anotació: "Una bona font es coneixerà en la sequera; un bon amic, en l'adversitat". Robert sempre serà en el meu cor, més gran que un oceà.