L'home mutat

Cada dia el meu marit era més estrany, s'empresonava a la seva habitació i no sortia en tot el dia. Només per menjar i per anar al seu laboratori de la universitat i prou. Li va començar a créixer la barba. El cabell se li va començar a tornar blanc. Els ulls se li van envermellir. Els ullals se li van començar a esmolar. El seu cos va començar a canviar, com ara: se li va desenvolupar la musculatura o que les seves extremitats van augmentar de mesura. Però no només va sofrir canvis físics sinó que també va començar a comportar-se d’una manera molt estranya.
Un dia, rentant la seva roba, vaig trobar unes taques petites de sang. Vaig decidir preguntar l'origen:
- Amor, d'on han sortit les taques de sang d'aquesta samarreta?
Ell, em va mirar amb cara de boig i va començar a riure.
- Que dius! T’hauràs confós, serà alguna substància del laboratori.
I va tornar a la feina.
Al cap d'uns dies, a la nit, mentre dormia, vaig sentir un crit molt fort. Semblava que vingués de dins de casa. Vaig aixecar-me del llit i vaig buscar l'origen del crit. Però no el vaig trobar i vaig decidir tornar-me'n al llit. Mentre tornava pel passadís, de camí a la meva habitació ,el vaig tornar a sentir encara que amb més intensitat. Provenia de la paret. Em va semblar molt estrany. Vaig donar uns cops a la paret i vaig sentir un soroll de buit. La vaig colpejar fins que una porta secreta va aparèixer davant meu. Vaig sentir una por irracional, però vaig entrar. Era un laboratori secret amagat dins de casa meva. Allà vaig trobar coses horribles. Hi havia gots de conserva amb parts de cos, gàbies amb ratolins o animals deformes, tubs d'assaig i moltes coses més. També vaig trobar unes xeringues mig buides. La substancia de l'interior era mig verdosa. Vaig sortir corrents d'aquell lloc terrorífic.
No vaig tornar a sentir aquell crit esgarrifant mai més.
Jo no he estudiat mai en cap universitat però era el suficientment intel•ligent com per saber què estava passant. El meu marit havia construït un laboratori secret a una habitació oculta rere una paret de casa on feia experiments clandestins.
Però, per quina raó no m’ho havia dit? Què més m’estava ocultant?
Uns dies més tard, el meu marit em va dir:
- Estimada, aquesta nit sortiré amb uns amics a un bar d’aquí a prop, no m’esperis llevada d’acord?
Em va semblar molt sospitós ja que ell, mai havia sortit a prendre alguna cosa a cap bar, així que, vaig decidir seguir-lo. I vaig tenir raó. No anava a cap bar. Es va dirigir cap a un barri abandonat, on la seva mare havia tingut una casa, però que, després de la seva mort, s’havia quedat abandonada. El vaig veure entrar al soterrani. I el vaig seguir. Vaig obrir la porta i, en silenci, vaig baixar les escales. Al final de les escales vaig trobar una porta. Estava tancada amb clau. La porta era vella i robusta.
I si m’ho havia inventat tot? I si tot havia estat un somni i el meu marit continuava sent normal i havia quedat amb els seus amics a un bar i no estava en un soterrani de la casa abandonada de la seva mare? Vaig començar a pujar les escales, però, un crit que provenia de dins de l’habitació contigua a la porta va fer aturar-me. Vaig baixar les escales corrents i vaig mirar per l’espiell. I ho vaig veure. Era un laboratori ple d’uns tubs d’assaig gegants, taules plenes de braços i cames humanes, una col•lecció de ganivets de tota mena penjats a la paret, animals engabiats com ara: gallines, gossos, cavalls, amb deformitats, i, al mig de tot, el meu marit. Vaig retrocedir però em vaig caure i vaig provocar un gran soroll. Es va obrir la porta d’on va aparèixer el meu marit. Em va agafar pel braç i, amb una força sobre humana em va arrossegar dins el soterrani.
- Hola estimada – amb sarcasme – et presento el meu laboratori secret. He descobert un sèrum que et converteix en invulnerable a qualsevol malaltia, arma i, fins i tot, a la mort. Primer, el vaig provar amb animals, i en veure que tenia un efecte positiu, me’l vaig començar a injectar a mi mateix fa uns pocs mesos. Amb aquest sèrum podré dominar el món. Ser el rei. Faré que tothom m’obeeixi eternament, perquè, ara, soc immortal. Quina llàstima que no ho podràs explicar mai.
En aquell moment vaig entendre perquè ho deia. Vaig intentar fugir però, ell s’havia mutat genèticament per ser més ràpid que una persona normal, així que em va agafar i amb les seves urpes, em va matar.