La vila de bambú

Vaig entrar a la cabina de transport, les llums van baixar la intensitat i les notícies van aparèixer a la pantalla hologràfica. El titular principal deia “La colònia de Trantor s’ha expandit”. Aquella colònia era només per als més rics de tota la societat, els amos de les empreses més innovadores i potents, els que controlaven la societat. Jo, un pobre professor d’història, mai podria arribar a un lloc com aquell. La Lluna va aparèixer al cel, tant verda com sempre, i vaig pensar que en un temps els humans havien adorat a la gran esfera blanca, encara hi havien relats que comparaven la llum de la Lluna amb la pell de la gent del Nord. Però aquestes històries eren del passat, ningú en feia cas.

Vaig arribar a casa a les 20:36:21, com sempre. Vaig entrar-hi però alguna cosa estava fora de lloc, com amant de la cronologia, casa meva sempre es mantenia en un ordre perfecte, tot i així avui la gerra xinesa que guardava al meu rebedor havia desaparegut. Quan vaig entrar a la meva sala d’estar vaig veure dos homes uniformats. El primer em va dirigir la paraula en l’idioma internacional, el científic, una llengua que no m’agradava gens:

Bona tarda, senyor Simova -va dir l’agent- .
Bona tarda -vaig contestar- .
Necessitem la seva ajuda, -va començar l’agent indicant-me que m’assegués- els seus coneixements en història podrien ser molt útils per a un treball que estem realitzant. Les seves puntuacions a la Universitat són bastant impressionants.
Ho sento senyors no puc ajudar-los -vaig contestar- . La meva feina no em deixa cap estona de lleure.
Diria que no m’he explicat prou bé - va replicar l’agent, mentre ensenyava una pistola de raig Epsilon- . Els seus serveis són imprescindibles per al nostre estudi.
Tot seguit es va dirigir al seu company en xinès, pensant-se que jo no l’entendria. Per sort durant la meva carrera vaig aprendre el xinès per tal de poder interactuar amb els experts en antiguitats d’aquella regió.

Ens l’emportem -va dir- .

De cop el seu company em va disparar amb el que seria un soporífer i tot es va tornar negre.

Em vaig despertar lligat i amb una mordassa, estava dins d’una Falco d’última generació, anàvem a tota velocitat per la via central de la ciutat. Aviat vam arribar a un edifici d’oficines on em van treure i em van portar fins a una sala completament blanca, segurament m’estarien mirant per una de les parets, molt probablememnt recoberta de Pomeci. Estava vigilat per cinc guàrdies, tots amb pistoles de raig Epsilon i amb lents de contacte de visió tèrmica. De cop una figura blanca que es confonia amb les parets de l’habitació va entrar a la sala, va deixar fora de combat a tots els guàrdies sense que cap pogués fer-hi res i em va deslligar. Aleshores se’m va dirigir en xinès:

Hem de sortir d’aquí, corre.

Vaig començar a córrer al seu costat i, quan vam arribar a l’aparcament de l’edifici, em va fer pujar damunt d’una Slangen amb motor de magnetita. Vam perforar la porta de l’aparcament i vam marxar a 1235 km/h per la via principal de la ciutat.

Després d’un parell d’hores vam arribar a un bosc de bambú, la figura es va descobrir la cara i es va presentar com la senyoreta Long. El seu aspecte asiàtic em va deixar clar que no hi havia hagut cap problema al deixar fora de combat a aquells militars, segurament pertanyia a una escola d’arts marcials.
Vam caminar a pas ràpid pel bosc fins a un petit poble on van rebre a la senyoreta Long amb molt d’entusiasme. Aquell lloc era molt estrany, semblava que hagués retrocedit uns 3.500 anys, això era abans de l’any zero! La gent d’aquell poble anava vestida amb cotó, una fibra que es considerava prehistòrica després de l’aparició dels plasticoides, i les seves cases eren de pedra i fang, també considerats prehistòrics degut a l’Estructurà. Conreaven les seves hortalisses amb eines rudimentàries. La noia em va dir que els homes que m’havien raptat eren agents d’una empresa xinesa que volia trobar aquella vila perquè pensaven que hi havia un cristall que podria crear quantitats il·limitades d’energia i així arribar a controlar el món a partir del monopoli de l’energia. També em va explicar que l’única pista per trobar la vila era la meva gerra xinesa, però que no hi havia cap cristall, tot aquella llegenda era una metàfora sobre la ideologia dels vilatans.

A partir d’aquell moment la noia em va dir que hauria de quedar-me a viure en aquella vila per tal de romandre fora de perill i on es valoraven molt les tradicions i la història.