Kenya dels infants

KENYA DELS INFANTS

Estava cansada de la rutina. Aquell matí vaig decidir allunyar-me de tot i de tothom. Vaig fer una maleta, una maleta petita, o una motxilla gran, on vaig posar el que era imprescindible; com ara algunes mudes, raspall de dents, o la meva inseparable càmera. Tot allò que m’envoltés, tan aquí, a Barcelona, com arreu on viatgés, tindria un etern record digital en una petita càmera. Vaig adreçar-me cap a l’aeroport on havia pensat comprar bitllet d’anada, únicament d’anada, a Alemanya. Quan vaig ser a l’aeroport vaig seure, abans de fer tot els tràmits, en un bar per prendre un petit esmorzar de mig matí. Vaig agafar un diari i vaig començar a llegir. Si més no, llegia els títols i passava pàgina. Política, famosos, esports... Tot rumiant vaig pensar en la societat on estem immersos, no la importància real de la vida passa desapercebuda. I justament, vaig acabar en una pàgina on es parlaven de les malalties d’un hospital africà. Ara no puc recordar ben bé on era, però era a Àfrica, el continent més pobre. Tripanosomiasis, malària, ceguera dels rius... Em fa ràbia pensar que és el continent amb més misèria i tristesa però a l’hora ple de riquesa, amagada pels poderosos, àvars, egoistes i inhumans.
Vaig posar-me dreta, vaig pagar, i vaig adreçar-me a comprar el meu bitllet. Volia marxar el més aviat possible per tal de no estar en aquell lloc tan enorme i sorollós que m’avorria. Sense pensar, vaig decidir marxar a Kenya. Hi ha gent que a hores d’ara pensa que estic boja, però em sento orgullosa. En la vida s’han de prendre moltes decisions arriscades, i en aquest cas només havia de pensar en mi i en com alliberar-me de tot el pes que omple la meva motxilla de la vida, a l’esquena, cada dia, minut i segon.
Vaig arribar a Kenya, era de nit. Pensava que és un país fosc, ple de tristesa, amb gent malalta i morts a diari. Aquest deu ser també el pensament de molts ignorants, com ho era jo. Un taxi em va traslladar directament al meu hotel que era a la capital, Nairobi.
Vaig decidir que el primer dia de la meva estança m’impregnaria una mica de l’essència kenyana, que podrien aportar-me els mateixos ciutadans, llocs populars... i poca cosa més. Però el segon dia, vaig anar directament a l’hospital de nens. Vaig entrar. El primer que vaig pensar va ser en el desordre. Amunt i avall, mobles distribuïts per l’espai. Després vaig enrabiar-me amb mi mateixa per pensar en la distribució, quan tenia davant dels meus ulls desenes de nens malalts! Tots ells em van mirar. Clar, jo era potser la primera dona blanca que havien vist molts d’ells. A més, miraven la càmera com una joguina, a part de percebre la meva estranya roba, cabell... Llavors vaig veure, el que vaig sentir que seria la meva salvació, un metge blanc. Vaig apropar-m’hi i no vaig poder comunicar-me amb ell, tenia un accent anglès massa tancat. Llavors se’m va apropar un altre metge. Era negre. Em vaig estranyar. Amb ell sí que vaig poder comunicar-me en anglès.
A vegades ens confonem, i posem etiquetes que pel context social en què estem són totalment errònies. Vaig estar parlant amb ell; Uhuru era el seu nom. Vam seure al pati de darrere l’hospital. Mentre parlàvem de tot, jo observava. Veia nens orfes i malalts? O veia nens? Vull dir, quan observava aquells nens no veia el dolor, la tristesa, la pobresa... Veia les ànimes felices, dolces, innocents... de tots aquells nens. Era un ambient d’alegria i esperança. Em va estar parlant de les malalties que esdevenien mortals si els nens no eren vacunats. Em va nomenar el xarampió, tètanus, diarrea, pneumònia... Entre aquests, va mostrar una gran èmfasi per la diftèria i la tos ferina. Va alçar la veu tot cridant un dels nens que corria per allà, en Jomo. Aquest era el germà d’una nena de 3 anys que havia mort per diftèria, la Ngnina. La diftèria provoca la inflamació del coll, es pot transmetre per contacte directe, i pot afectar el cor o que es talli la respiració. Quan el nen va marxar, em va explicar tot el sofriment que havia hagut de patir la seva família. Llavors, vaig preguntar al metge per què no parava de tossir, en Jomo. Em va dir que encara no era clar, però que podria tenir tos ferina. Una malaltia que necessita tres dosis de vacuna, i allà no n’hi havia per tothom o simplement no arribava a temps, o mai.
La meva tornada a Barcelona, al cap de tres mesos d’ajuda a diversos hospitals, va fer que treballés per metges, associacions, manifestants... Sento satisfacció al treballar per causes humanes. Tots hauríem d’aportar un granet de sorra.