Pols

Brandon portava més de dues setmanes en aquelles instal•lacions mig abandonades al polsegós planeta que la federació anomenava X-437. Portava dues setmanes completament sol. L'única distracció –oficial- que tenia era examinar petits trossos del que s’anomenava rocadre i intentar trobar algun tipus de pseudo-microbis en algun d’ells. En dues setmanes d’examinar el que en Brandon anomenava “escombraries espacials” no havia trobat res. Mentre donava cops de pala al terra pensava com havia arribat allà. Ell, un enginyer biòleg amb matricula d’honor a la universitat més prestigiosa del planeta, havia de malgastar el seu temps d’aquella manera. No creia que hagués triat aquella feina si no fos perquè el comandant capità de la flota Palatina, en Berent Ardúmel, l’havia recomanat a ell com a candidat ideal per a aquell lloc. En Brandon, llepaculs com era, no havia pogut refusar-ho, perquè tenia por d’ofendre l’Ardúmel. Així que ja teníem Brandon dins d’una cambra d’hivernació durant tres mesos tenint com a destí una roca fumejant al mig de l’immens mar que és l’espai. No s'ho passava malament, però tampoc s’ho passava bé, es distreia a base d’escoltar el grup musical d’humans Queen i llegint alguna novel•la fantàstica. S’hauria activat la hibernació artificial una altra vegada i així hauria pogut passar el que li quedava de temps dormint com un soc i sense adonar-se de res. El problema, però, era que cada dues setmanes rebia un seguit de trucades que aparentment es feien per examinar l’estat d’en Brandon però ell ja sabia que la veritable intenció de les ”bondadoses” trucades era comprovar que en Bran no traís la confiança dels seus superiors. En Bran no dubtava de que si no hagués respost a alguna de les trucades, en menys de deu dies hauria tingut una patrulla espacial a la porta de l’estació arrestant-lo per frau i deserció. 
Així que aquell dia, quan feia vint dies que en Bran es podria allà, es va aixecar i va començar amb la rutina diària. Va prendre un bany–deshidratat-, i es va vestir amb el vestit atmosfèric que s’utilitzava normalment per sortir a l’exterior de les instal•lacions. Va apropar-se a les portes d’acer i va pitjar una sèrie de botons. Les portes es van obrir i en Bran va entrar a la sala de traspàs, des de la qual podria sortir a l’exterior. Va entrar-hi i va pujar al cotxe tot terreny que utilitzava quan havia de viatjar lluny de les instal•lacions base. A través del comandament a distància va obrir les portes exteriors i va sortir de la sala de traspàs. Les tempestes de sorra van envestir el rover quan va esser fora la base. En Bran va fixar una ruta, es va posar els auriculars i es va posar a llegir l’e-book. Hores després, una sotragada sobtada va anunciar-li que havia arribat a la destinació. Amb desgana va obrir la porta i va sortir a l’exterior mentre arrossegava una carreta carregat amb l’equipament que, en l’improbable cas de que trobés vida, faria que pogués sortir d’aquell gra de sorra. Va reflexionar sobre la merda de vida que tenia mentre colpejava unes pedres amb l’ajuda d’un pic. Ningú no l’estimava, els seus tres germans l’havien depreciat des del moment en que va sortir de la seva mare. Ella va morir de part i el seu pare li’n donà la culpa obertament. A l’escola no li havia caigut bé a ningú, ja que l’enlluernadora intel•ligència d’en Bran el feia un conversador irritant i un rival intel•lectualment imbatible. L’única persona que l’havia tractat bé havia estat el comandant Ardúmel. Tampoc sentia molt d’afecte per ell: l’home vell, llargs cabells grisos i amb aquella cicatriu que li creuava la cara des del llavi fins a la cella, no li inspirava res més que respecte. Va pensar que de la mateixa manera que el món no tenia res a oferir-li, ell no tenia res a oferir al món. Pensant això, va adonar-se de que a la base tenia una pistola i que es podia ficar una bala al cap i acabar ràpidament.
Mentre reflexionava, quelcom va cridar-li l’atenció: cada vegada que trobava un tros de pedra, d’una mida inferior a la mà, el ficava a l’examinador portàtil, que deia si la mostra contenia vida amb llum verd, o si no, amb llum vermell. La vegada que va ficar un tros de rocadre a l’examinador, va donar-li una senyal verda. Va tallar-se-li la respiració i per contenir l'emoció va seure. Va agafar la mostra i es va estirar al terra boca amunt. Amb llàgrimes als ulls va mirar aquell tros i va arribar a una conclusió mentre unes grans gotes d’aigua salada li baixaven per la cara.
-No hi ha res més bonic que tu.