Una quarta dimensió corrompuda

No seria més que uns dies després de cap d’any del 2048 quan uns científics es van reunir per començar nous projectes, com de noves esperances per tal de tenir uns ànims d’arribar a fer el seu treball possible i també de gran risc a escala universal. Aquest grup de intel·lectuals refugiats en un laboratori perdut i remot es trobaven tres jovenets de diferents punts del món. El primer era rus, en Alexander Brimov, provinent de Moscou. El segon científic de gran reputació a Suècia era en Daniel Jonsson, d’Umeå. I per últim en John Smith, d’Estats Units de Washington D.C.

Es disposaren a emprendre una sèrie de processos químics amb diferents gasos on ells mateixos van estar modificant i treballant amb la matèria, els van anomenar aquests gasos ‘’Timeantum’’.Hi buscaven era un esclat d’aquest compost gasós que s’infestés de forma eficaç i ràpida, com l’aire es troba a la nostra atmosfera, per poder crear una capa que recobrís la nostra terra per complert.
Van començar a formular idees a fer-ne esquemes, proposar-se ells mateixos imatges resultants, és clar això era un projecte totalment en secret que només ells en coneixien i una manera també de com fer-ne aquesta ‘’capa’’ a la Terra.
Van fer compostos de l’element més lleuger, és a dir, l’hidrogen va ser la base d’aquest on llavors es va experimentar els materials que estan fets d’un rellotge provinent de Suïssa. El resultat va ser nul. Necessitaven un altre material alguna cosa que els faci funcionar aquest invent, el ``Timeantum’’.
Van a arribar a la conclusió que això era impossible, però en el mateix instant que ells es trobaven submergits en el projecte van deixar de banda l’actualitat científica quan aquell dia van descobrir un gas que disminuïa el moviment de les partícules de qualsevol element o compost, anomenat ‘’Dismut’’.
L’Alexander va fer-se un fart de riure pensant que ja era cosa de trobar-ho, al mateix temps que el Daniel encara insistia i insistia a provar i fer reaccions químiques per tal de tenir algun resultat positiu. Sempre es trobava així a Daniel i segons els seus companys d’equip era el més treballador i el més esperançador.
Però el John tenia contactes amb Washington de persones d’alt càrrec militar i polític que es va decidir a emprendre unes trucades telefòniques que fàcilment va poder aconseguir aquest nou element realment curiós i, possiblement, el salvament d’aquest projecte on li havien posat molt de temps i esforç.
Era de nit en el laboratori el Daniel s’havia adormit en una taula amb distintes provetes de diferents volums. Alexander mirava l’ordinador buscant una sèrie de registres de compostos amb les seves fórmules químiques. i el John arribava amb el ‘’Dismut’’ traslladat des d’uns laboratoris privats d’algun lloc ni que ell coneixia.
Tots tres es van agafar unes cadires es van col·locar al voltant del vidre ben tapat i ho van observar com si fossin uns nens mirant unes llaminadures. No van tardar ni tres minuts en començar a fer la base del seu Timeauntum, repetint així el procés posant primer hidrogen; a continuació, els materials d’un rellotge provinent de Suïssa i finalment el plat estrella, el Dismut.
Així ho van realitzar van polvoritzar per l’aire fent una reacció de ‘’contagi’’ fins que van poder observar que l’aigua no es movia. La televisió del laboratori que poques vegades l’havien encesa, estava amb una imatge fixa. Es van desplaçar fins la ciutat on tothom es trobava com si fos una estàtua, però ara què farien? Amb la humanitat aturada, tot el que els rodejava congelats, sense resposta.
Havien trobat la forma de corrompre la quarta dimensió, però ells mateixos s’havien creat una barrera per mai tornar enrere en el temps. John, Alexander i Daniel van desaparèixer per la mateixa raó que ells havien creat una dimensió paral·lela on només ells podien moure’s i que la realitat van arribar a la conclusió que es va quedar en un bucle temporani infinit.