El somriure de la humanitat

El somriure de la humanitat
Entre crits, cops, gent corrent i l’aigua de la pluja, el mestre em va agafar pel coll de la camisa i molt ràpidament em va amagar a la carreta entre un munt d’esquelets, capses amb eines, pots de vidre, matalassos vells i una capsa de fusta.
-Vigila la capsa - em va dir- no la perdis de vista…
- Què hi ha dins?- Vaig preguntar.
- Un somriure universal. Em va respondre.
Ens van instal·lar en una casa molt a la vora del castell. Tenia grans sales amb finestres que deixaven passar la llum natural per a què el mestre pogués treballar. Vàrem omplir les llibreries i els racons del gran estudi amb les coses més estranyes que mai hagués pogut imaginar que existien. Pots de vidre amb criatures fantàstiques, llibres manuscrits, pinzells i paletes, esquelets d’animals, quadres, compassos, eines, llavors de plantes exòtiques, pergamins… però la capsa de fusta que havia vigilat durant tantes hores no la vaig tornar a veure més.
La meva feina era mantenir en ordre tot aquell exèrcit d’objectes, però era impossible. Jo endreçava i el mestre ho desendreçava tot. Una fòrmula matemàtica, un pigment de color, la situació d’una estrella o l’observació d’una llavor. El mestre no parava mai quiet! Bé, mai no… Alguna vegada S’asseia en una gran butaca que li havia regalat el rei. De vegades, mentre preparava pigments, de cop, aixecava la vista i em trobava al rei Francesc davant meu, imponent, amb aquella barba negra i els vestits amb brocats daurats.
-Noi, on és el mestre?
Jo avergonyit mirava la finestra per a què el rei veiés que estava al jardí desplegant unes ales que havia inventat per poder volar com els ocells.
-És increïble.- Deia el rei.- D’on treu tanta imaginació aquest home?
Però a mi el que més em cridava l’atenció de tots aquells objectes era el crani que guardava damunt una pila de llibres d’anatomia animal damunt la taula gran de fusta. Era un crani majestuós, esgarrifós, amb uns ulls profunds i un somriure misteriós.
Sovint, quan era negra nit, veia el mestre observar el crani amb un somriure misteriós. Mai em vaig atrevir a preguntar-li de qui era aquell crani, crec que només pensar la resposta em feia por. De vegades, quan el mestre marxava amb en Francesco a ensenyar-li al rei els seus projectes, em dedicava a observar tots aquells objectes que tan m’agradaven i quan tocava el torn de mirar la calavera, tancava els ulls fortament.
En Francesco, rient, m’explicava històries que s’inventava sobre la seva procedència.
-És el cap d’un Sforza decapitat pels milanesos- deia algunes vegades- és el cap d’un Medici... En deia altres.
Un dia mentre dibuixava uns cossos li vaig preguntar.
-Mestre, què fa avui?
-Si vols saber com és el mon hem d’apreciar els petits detalls i per això dibuixo els ossos humans. Dibuixar els nostres ossos és com dibuixar l’ànima de les persones, pintar l’esperit de la humanitat.- Va respondre.
En aquell moment no vaig entendre res de res.
El mestre va morir i la casa d’Amboise es va enfosquir. Els ocells van deixar de cantar, les plantes es van pansir. Els plors i gemecs del rei Francesc se sentien per tot arreu.
En Francesco i jo vàrem embolicar amb robes blanques els seus invents. Vàrem guardar els llibres i els dibuixos en carpetes de pell; en capses, els pots de vidre plens d’òrgans humans i criatures fantàstiques; i en bossetes de cuir, la col·lecció de dents d’animals salvatges.
De cop, en un racó de l’estudi, vaig distingir un objecte conegut: la capsa de fusta. Li vaig treure la pols i vaig reviure aquell viatge d’Itàlia a França.
El respecte cap a la memòria del mestre m’impedia obrir el pany, però la curiositat que vaig aprendre que havia de tenir davant les coses va fer que l’obrís. Hi havia una tela embolicada amb una seda molt fina que deixava veure una imatge pintada en un quadre. La vaig desembolicar i vaig veure un quadre amb una figura que em va captivar: una dona de cabells negres ondulats, d’ulls allargats i mirada penetrant amb un somriure misteriós.
De cop vaig sentir una angoixa molt gran, qui era aquella dona? No l’havia vist mai en l’estudi del mestre. Però on havia vist jo aquell somriure? Un munt d’imatges van passar ràpidament pel meu cap que em van fer marejar i llavors, de cop, la imatge del crani que el meu mestre pintava en els seus papers i que tanta por em feia, va aparèixer davant meu com un fantasma.
És clar! Ara ho veia clar, el mestre no havia copiat, no havia necessitat cap model, no havia fet cap retrat. El mestre havia pintat el somriure de la humanitat.
Spock