PACIÈNCIA

M’encantava la biologia i volia investigar i descobrir, volia ser tan conegut com Einstein. Descobrir noves coses que ningú no hagés mai pensat que existien. Però sempre fracassava, les meves hipòtesis i les conclusions no s’apropaven ni fent força. A l’escola tot havia anat molt bé, però ara que tenia l’oportunitat era incapaç d’innovar. L’últim any d’universitat havia escrit una llista de totes les coses on faltava la investigació, i d’aquelles que no em quadraven al meu cap. I m’hi vaig obsessionar. La meva vida no era gens sana, m’estava tornant boig.
Un dia vaig obrir l’ordinador i vaig connectar-me a l’internat una pàgina de notícies i novetats científiques, que parlava sobre els físics que utilitzaven drogues per a arribar a trobar la x necessària de l’equació.
Aquesta publicació va ser la que em va impulsar a prendre drogues, el meu cap ho assimilava com una cosa no tan dolenta i en vaig comprar.
Com que jo sempre havia estat una persona normal, mai havia pres cap substància que produís efectes en el sistema nerviós central.
Però aquesta era la primera vegada. Portava la bossa a la butxaca dreta del pantaló. Vaig sortir un moment del laboratori i vaig anar cap als lavabos. I ho vaig fer, d’això me’n penediré tota la vida. Al·lucinat pel que sentia, estava eufòric i molt energètic. Vaig entrar al laboratori saltant i parlant sense vocalitzar. Llavors vaig relliscar amb una mica d’aigua que hi havia al terra, sota de l’aixeta i em vaig donar un cop amb el braç d’un microscopi. Vaig caure al terra desplomat.
Però em vaig despertar ràpid. Havia estat un lleu mareig.
Sentia una feble molèstia interior, com si hagués menjat quelcom passat. Ara el dolor començava a la cintura i anava pujant lentament, el sentia com si passés per cada part del cos, pels intestins, pel cor i, finalment, pels pulmons. En uns segons el dolor havia augmentat.
L’angoixa interior que sentia era com si un assassí estigués seguint-me amb un ganivet i sapigués que m’agafaria.
Sobrevenia la mort? I el fi de la vida es complia en un minut?
No, la resposta és un atac de cor. S’havien obstruït de sobte els fluixos de sang rica en oxigen que arriben a una part del múscul cardíac, i el meu cor no podia obtenir oxigen.