VIATGE AL CENTRE DE LA NEURONA

Després d’haver estudiat matemàtiques, vaig obrir el llibre de biologia per fer uns apunts del sistema nerviós. De cop, però, em va caure una nota de la llibreta que deia:
Viatge al centre de la neurona. Sortides des de la Imaginació i el Cervell.
Em vaig quedar una bona estona mirant aquelles frases sense sentit i em vaig tornar a posar amb el sistema nerviós. Però, després d’haver-me llegit mil vegades els apunts i veure que no se’m quedava res al cap, me’n vaig anar a dormir.
Recordo que em vaig despertar en una espècie de lloc viscós, arrugat, de color rosa pàl•lid, fred i desconegut. No sabia on estava i em vaig començar a posar molt nerviosa. De sobte, una espècie d’esfera rodona se’m va apropar i em va començar a parlar d’una manera atropellada. Es deia Ió Calci i em va dir que seria el meu guia durant el viatge que estava a punt de començar.
Llavors vaig lligar caps d’una manera extraordinària. Em trobava dins del meu propi cervell, parlant amb un ió metàl•lic que m’havia d’ensenyar el funcionament d’una neurona, com bé havia llegit a la nota. Em va preguntar, doncs, si volia fer el viatge amb ell, i després de pensar-ho, vaig accedir. L’Ió Ca2+ va explicar-me que no podria separar-me d’ell en cap moment. I amb aquestes paraules, vam començar el recorregut.
Vam dirigir-nos cap al cos callós del meu cervell, un conducte que comunica els dos hemisferis cerebrals. Un cop vam ser a dins, no vaig poder evitar sorprendre’m. Aquell lloc era un canal ple de milions de neurones de les quals es veien uns punts lluminosos que s’esvaïen de la velocitat que portaven. El soroll era estrident i l’activitat era frenètica. L’Ió Calci, entre crits, em va dir que aniríem a l’interior d’una neurona, és a dir, que ens faríem passar per un impuls nerviós i així hi podríem accedir. No s’ho va pensar dos cops i va sortir disparat cap a la neurona més pròxima. Jo no m’ho podia creure. Estava veient en primera persona les parts d’una neurona, és a dir, el cos cel•lular, les dendrites, l’axó i les beines de mielina que recobrien la cèl•lula de Schwann.
I de sobte, tot es va tornar fosc. Ens trobàvem dins el cos cel•lular de la neurona. Allà em van saludar unes mitocòndries, el nucli i l’aparell de Golgi, entre d’altres orgànuls. Un cop vam sortir del cos, vam entrar a l’axó, un túnel molt viscós i relliscós, on l’Ió Calci i jo vam començar a emetre una llum molt potent. Ell em va dir que ens estàvem transformant en un impuls nerviós i que viatjaríem a una velocitat altíssima amb l’ajuda d’uns neurotransmissors. I així va ser. Un viatge impressionant entre beines de mielina i cèl•lules de Schawnn, amb la serotonina i la dopamina fent-nos companyia, dos neurotransmissors, fins a recórrer la dendrita sencera per arribar a l’extrem de la neurona presinàptica, anomenada també botó sinàptic.
En aquell moment, l’Ió Calci i jo vam parar d’una manera sobtada. Em va dir que ja no em podia acompanyar en el viatge, però va explicar-me que ara em guiaria un altre neurotransmissor, la Noradrenalina. Em vaig acomiadar de l’Ió Ca2+ i vaig aproximar-me a la meva nova companya, la qual em va comentar que li digués Noradré. Un cop presentades, vam ficar-nos dins d’unes vesícules molt acollidores fins a esperar a ser lliurades a la fenedura sinàptica, un espai entre neurona i neurona.
Després d’uns instants, que a mi em van semblar hores, vam ser alliberades a la neurona postsinàptica i vam completar la sinapsi (connexió entre neurones). Un cop completat aquest cicle, vam endinsar-nos a altres neurones, on anàvem recorrent-les en forma d’impuls nerviós. A mi em semblava que estava en un parc aquàtic, però en aquest cas, els tobogans eren neurones i l’aigua era jo, convertida en un impuls nerviós. Després d’haver recorregut durant una bona estona milions de neurones, la Noradré em va advertir que jo havia de marxar d’immediat perquè a l’endemà tenia una examen de biologia del Sistema Nerviós i no podia faltar de cap de les maneres. Vaig fer un bot quan ho vaig recordar i no vaig perdre ni un segon. Em vaig acomiadar de la Noradrenalina i vaig marxar.
Em vaig despertar tota suada i nerviosa. Podia recordar tot el que havia viscut aquella nit. Aquell viatge al centre de la neurona m’havia canviat completament la visió que tenia anteriorment del Sistema Nerviós. Va ser una experiència tan inoblidable que no vaig poder evitar plasmar-la al meu examen de biologia. I és que a vegades cal imaginar-se el funcionament del cos com si fos una màquina, on cada peça té la seva funció.