No vull formar part del projecte

I a partir d’aquí tot va canviar, com ho podíem haver fet, tenia por dels meus companys i de mi mateixa, fer aquest descobriment va ser un gran avenç, però a la vegada una gran responsabilitat per nosaltres i la societat, en general. Com podíem haver arribat a superar la naturalesa d’aquella manera, com nosaltres, que durant milions d’anys havíem depès de la natura, la incertesa i el destí, ara ho teníem tot entre tubs d’assaig i microscopis. Primer de tot estudiant les cèl·lules mares vam poder anar reconstruint petits òrgans, però cada vegada eren més grans, més perfectes i, finalment, compatibles amb tot tipus d’animals, però ara ens havíem marcat una nova fita, el fet de poder crear embrions com volguéssim, era massa. Quan em van proposar fer aquest estudi, una sensació d’esgarrifança em va envair tot el cos, però a la vegada també creixia dins meu aquella sensació incontrolable de la curiositat. No vaig respondre a la proposta fins al cap d’alguns dies. Vaig meditar-ho molt, tot apuntant-me els pros i els contres, els avantatges i els desavantatges, però sense estar segura de si ho aconseguiríem.
Al cap d’un mes d’haver fet la proposta ja començàvem a treballar, érem onze investigadors de gran prestigi. La responsabilitat va augmentar quan em van anomenar líder de la investigació, el fet que una dona estés al davant de la investigació no va agradar tothom, però jo vaig seguir amb la meva feina.
La feina es va allargar durant tres anys i moltes proves fallides, cada cop estava més esgotada, no tenia clar el que estàvem fent, i el que podria suposar en un futur, no volia continuar, ho tenia clar. Però va ser massa tard, els meus companys havien pogut crear l’embrió perfecte, aquell que no hauria de tenir malalties, compatible amb tots els grups sanguinis.
Però aquell embrió qui era? Tindria noms i pares? Aniria a l’escola? Un ventall d’inconvenients van aparèixer a la meva ment, segurament els tenia amagats en alguna part per poder continuar en la investigació, però no sempre pots amagar-te de les teves preguntes sense resposta, algun dia t’has d’enfrontar a elles i esbrinar la seva resposta.
Vaig decidir reunir el grup d’investigació ràpidament, necessitava plantejar les preguntes els altres, estàvem parlant d’un embrió que en un futur seria un nadó, podria ser ben bé el nostre fill, però ara mateix el vèiem com un experiment Com havíem pogut arribar a crear un humà, només pel simple fet d’investigar, com hem pogut ser tan egocèntrics i no pensar en el futur nadó, ni qui seran els seus pares perquè el cuidin, el vagin a recollir a l’escola o li expliquin contes.
La reunió va durar unes quantes hores seguides, tenia por, durant aquests més de tres anys no em vaig adonar amb qui estava treballant, eren com robots, com si els seus sentiments, emocions s’haguessin quedat enrere, estava parlant amb robots. Tenien molt clar que volien continuar el projecte, l’embrió seria un experiment fins al final, creixeria en un laboratori, entre científics que l’estudiarien amb diferents proves, fins treure resultats, estudiaran el seu creixement, la seva capacitat cerebral... tot.
I vaig decidir: no. No volia continuar, no volia formar part d’aquella barbàrie, d’aquella inhumanitat en la qual durant més de tres anys vaig formar part sense adonar-me’n. Així que amb menys de deu paraules els vaig deixar en aquella sala blanca, freda, sense l’escalfor necessària per poder fer créixer un nen: No vull formar part del projecte.
I vaig marxar per no tornar mai més.