El superpoder d’en Quim

“Hi havia una vegada un noi que es deia Quim. En Quim vivia molt lluny d’aquí amb la seva família. El que més li agradava en aquest món era jugar amb els seus amics, igual que a vosaltres. El caracteritzava un somriure permanent d’orella a orella. Quasi bé mai s’enfadava i quan ho feia, l’enuig li passava ràpidament.
Però en Quim era una mica especial, tenia uns trets físics i psicològics diferents dels altres...” Així els ho explicava als meus alumnes de primària abans de l’arribada d’un nou company.
“Com era en Quim, senyoreta?” Em va preguntar la Mireia, la persona més curiosa de totes.
“Espereu nois, paciència que ara us ho explico” —Li vaig comentar — “No patiu que no sortirem d’aquí fins que no acabi de contar-vos la història.”
“Bé!” Van cridar eufòrics tota la classe.
“El nostre protagonista tenia els ulls orientats una mica cap a dalt, per veure tots els detalls que altres persones es perden, les orelles petites i lleugerament doblegades, per escoltar a tots i així ajudar-los després, la boca petitona, per fer petons petitets, i una llengua ben gran per gaudir millor dels gelats. Característiques d’un noi Down”
“Què és Down? Jo també ho vull ser! M’encanten els gelats!” Va dir en Pau.
“ El Síndrome de Down apareix quan el nadó s’està formant a dins de la mare i es dóna per una alteració genètica.”
“Alteració genètica?” Van riure tots amb cares de sorpresa. Els petits desconeixien aquell vocabulari científic, així com el trastorn del seu company nou.
“Ho explicaré amb matemàtiques. Si tenim dues creus i ens en donen una altra, quantes creus tenim en total?”
“3 creus senyoreta!” Van respondre al uníson.
“Bé, doncs les tres creus d’en Quim, anomenats trisomia, en el parell de creus 21, li conferien superpoders. És més, un de cada mil nens que neixen, se’ls fa aquesta distinció.”
“Uau, quina passada! Jo també vull...” Digué en Toni.
“ I jo”
“I jo” S’afegien ràpidament al carro.
“No penseu que aquestes tres creus només aporten coses bones. Malauradament, les persones que pateixen aquest síndrome, les persones Down, s’han de cuidar molt, ja que poden presentar problemes al cor, d’aquí el seu superpoder, també als ulls, degut a la seva supervisió, i a les orelles.”
“I no es podia curar? Què li deien els metges?” Va preguntar l’Anna amb preocupació.
“Els metges encara no han trobat cap medicament o cura pel trastorn. Això sí, el que els ajuda molt és que els cuidem, els estimem molt i en juguem amb ells. Sabeu què li va passar al Quim al final?”
“No, explica’ns-ho, si us plau”
“El pare d’en Quim va haver d’anar a treballar ben lluny de casa, i la família notava aquesta pèrdua. Gràcies a la iniciativa del petit, es van traslladar tots a una casa més propera a la feina del pare. D’aquesta manera, en Quim al matí podia fer un petó i una abraçada ben forta, tant al pare com a la mare, i a la nit, abans d’anar a dormir, els dos podien contar-li un conte, i així conciliar la son més de pressa.
Començar a viure aquesta nova etapa, també suposava nous companys d’escola. Però en Quim també tenia por, temia que ells el miressin malament, se’n riguessin del seu aspecte, li fessin bromes de mal gust... Els seus amics d’abans l’estimaven molt, i ell moltíssim més. Però i si els companys nous no ho feien?”
“Jo penso que sí que l’estimarien. Jo l’estimaria si fos el meu company, no sé si vosaltres també”
“Sí que l’estimaria jo senyoreta, jo jugaria amb ell a saltar a la corda. Pot saltar a la corda, veritat?”
“Doncs jo jugaria amb ell a futbol, seríem com Messi i Neymar”
“D’acord, jo m’apunto, sóc Suárez”
“Bé, jo el podria ajudar amb els deures. Sempre ajudo el meu germanet, i diuen els pares que ho faig molt bé”
“D’acord nois, estic molt contenta de sentir-vos dir això. Crec que ja esteu preparats...”
“Preparats?”
“Un moment senyoreta! Ens has dit que en Quim tenia un superpoder i encara no l’has revelat!”
“Ups, me n’oblidava, gràcies Mireia. El superpoder d’en Quim és estimar i estimar molt. Estimar més que l’ésser humà que estima més de tots. El poder de tots els Síndrome de Down és l’empatia, l’amor incondicional. Donar petons, abraçades. Els amics d’en Quim seran per sempre.
Preparats per conèixer el vostre company de classe, preparats per conèixer a en Quim?” Vaig marxar i el vaig acompanyar fins a la classe. El petit superheroi s’amagava darrere meu, tenia vergonya.
El que van aprendre la canalla és que el cromosoma extra d’en Quim, només el feia extra especial. I que tots necessitem un còmplice, algú que ens ajudi a usar el cor.