Un dia quàntic

La vida és una paradoxa. Seguint la descripció clàssica de la física, vivim vius i morim morts independentment del moment i la situació en què es trobi l’observador. En la mecànica quàntica, el sistema de la vida es troba en una superposició dels estats possibles fins que l’observador intervé, cosa que no pot ser possible pel simple ús de la lògica. El pas d’aquesta superposició a l’estat definit es produeix com a conseqüència del procés de mesura, i mai no pot predir l’estat final del sistema: només la probabilitat d’obtenir cada resultat. La naturalesa del procés és una incògnita que ha donat peu a moltes interpretacions de caràcter especulatiu.
Va ser obrir els ulls i notar instantàniament la cremor a les cames i als braços que, feixucs, intentaven encendre la làmpada coberta de pols de la tauleta de nit. Portava uns dies de ressaca persistent. Cafè en vena i fumar fins que em rebentessin els pulmons. Vaig pensar que era la solució definitiva. La nit anterior havia estat llegint Schrödinger i les meves ninetes continuaven dilatades. Com em posa la quàntica!
Mentre em rentava la cara a l’aigüera sòrdida i oxidada del lavabo, vaig sentir la veu de la veïna del 4t, la Ma Lluïsa, que assassinava una òpera de Verdi i s’escolava per les canonades del bloc de pisos, “ja hi tornem...” vaig pensar.
Un cop vestit, amb el cabell esbullat i inundat de colònia barata per amagar l’olor de ranci i escurçar al màxim possible la factura de l’aigua, em vaig disposar a sortir al carrer, havia d’agafar el cotxe per anar a treballar. Vaig creuar la porta del pis aixafant amb ràbia l’estora que anunciava “benvinguts" -no sé exactament en quin moment d’il•luminació psicòtica vaig decidir de posar-la, vivia sol i no és el meu estil donar-li la benvinguda a un carter que m’empatxa la bústia amb propaganda inútil-.
Després del viatge repugnant en ascensor i abans de sortir al carrer, creuant la porta de vidre enorme coberta de ferrada d’estil gòtic va entrar una senyora gran que venia de comprar. Ens vàrem saludar. “Bon dia senyora Lluïsa”, li vaig deixar anar, “Bon dia nen, com va?”, va replicar sense esperar resposta. Alguna cosa no quadrava.

No vaig trobar el cotxe. Com l’havia de trobar si estava aparcat a Lisboa, era d’un color diferent i li faltaven els pneumàtics?
Evidentment això ho vaig saber molt més tard. El que em va fer despertar de veritat va ser que dalt de l’autobús, estintolat a la finestra, observant com el meu alè entelava i desentelava el vidre, ens va avançar un Renault vermell exactament igual que el meu i que el conductor, de mirada perduda, camisa a quadres, que intentava sintonitzar alguna cadena de la ràdio: era jo mateix.
Vaig recordar l’episodi matinal: la Ma Lluïsa cantava dins de casa seva, i la vaig poder escoltar des del lavabo, però me la vaig creuar a baix també. Em vaig adonar que estava vivint el que ara anomeno un “dia quàntic”, absolutament tot el que coneixia o que es relacionava d’alguna manera amb mi s’havia transformat en objectes o cossos formats per partícules subatòmiques. Tot era i no era alhora. El meu cotxe estava aparcat aquí i a Lisboa. Per sort va durar poc i no ha tornat a passar.
Noto que una ungla de sol m’esgarrapa el nas i em desperta, m’aixeco mig adormit i em fico a la dutxa. Encara despullat per casa, la veïna m’il•lustra el matí amb un dels seus càntics, “ja hi tornem...”. He de marxar i no sé on collons he fotut les claus, “és igual”, penso, “deixaré la porta oberta, total pel que em poden arribar a prendre...”.
L’odissea de l’ascensor i, per fi, a baix. Us juro que m’enamora aquesta porta. “Bon dia nen, com va?”