Jo, forat negre

Sempre recordo la meva vida passada, com il•luminava el fosc i fred espai i hi donava calor. Ara sóc fred, i negre, i ningú s’hi vol acostar a mi.
Abans, les naus que provenien d’aquell planeta blau, marró i verd intentaven acostar-s’hi el màxim possible i m’estudiaven. Estudiaven la meva composició, la meva temperatura, el meu color, ho estudiaven tot de mi, ho volien saber tot.
Ara també ho volen saber tot, la meva composició, la meva temperatura, el meu color ja no és un misteri, però ja ni s’hi acosten, com més lluny millor.
No sóc pas dolent, no intento fer mal a ningú, però ho faig, sense poder evitar-ho. M’empasso tot el que se m’acosta a menys d’un quilòmetre. Per què? Doncs mira, així sóc ara, així són els forats negres.
No sóc res més que una concentració de matèria d'altíssima densitat, tal que la meva força gravitatòria és tan elevada que és superior a la velocitat de la llum, per tant, m’emporto tot el que se m’acosta. No sóc ben bé un forat, sóc més aviat un espai on no hi ha res, ni tan sols llum.
La meva història comença quan vaig adquirir tres vegades més el pes que hauria de tenir el Sol del Sistema Solar de la Via Làctia, i vaig esclatar tot creant-ne una supernova, aleshores, el nucli es va concentrar en un volum molt petit que cada vegada es va anar reduint més fins a... endevineu? Jo, un forat negre!
Jo sé molt bé que els humans no saben encara si existeixo o no. Però aquí estic, empassant-me tot el que s’apropa i, sense voler-ho, espantant a tot i tots. M’he empassat força meteorits i he salvat el planeta blau de l’extinció, però ningú m’ho ha agraït mai.
Només vull que la gent no pensi que sóc un perill, no ho sóc, mai he fet mal a ningú.
Recordo un cop que se’m va acostar una nau. A una de les portes hi posava Apol•lo 5. La nau s’anava acostant i acostant fins que es va introduir dins meu. No sé si per plaer o per força gravitatòria, però així va ser. La notava dins meu, fins que ja no la vaig notar més. Jo suposo que va entrar al forat de cuc i sovint m’imagino que estan en una nova dimensió, fora de l’espai i el temps, o que ha viatjat al passat i està amb les espècies anteriors als humans – tinc entès que eren dinosaures, però no n’estic segur perquè des d’on estic jo no ho vaig poder veure – o potser està amb les generacions futures i els robots.
Com haureu pogut notar tinc molts i molts anys, incomptables. Només com a estrella ja vaig viure des del principi dels temps, des del big bang, fins al que diríem l’era de la Revolució Industrial.
Quan era una estrella tot era molt diferent. Brillava amb llum pròpia i era de les que més s’observaven, després del Sol.
Jo era més gran que ell però com que estic tan i tan lluny, no cridava tant l’atenció. Però realment m’alegro d’estar tan lluny perquè, si hagués estat més a prop com a estrella, hauria cremat tots els éssers vius i hauria evaporat tots els mars, rius i llacs i ara que sóc un forat negre m’hauria empassat el planeta sencer i adéu a la humanitat que tant admiro.
És veritat que els humans admiren la meva espècie, tant abans de morir com després. Ho estudien tot, quan morirem, quan vam néixer, la nostra força, la nostra massa, el nostre volum... però també sóc ben conscient que hi ha gent que no creu en mi, que diuen que no sóc més que meres solucions extremes de les equacions d'Einstein. Ni idea de qui és aquest home, però sigui qui sigui ha trobat la manera de justificar matemàticament que sí que existeixo.
I ara ve la gran pregunta... per què arriba a morir un estel? Doncs mireu, això passa per un fenomen anomenat col•lapse gravitatori, la pressió interna d'un objecte és insuficient per aguantar la mateixa gravetat, és a dir, em vaig fer tant i tant gran que ni jo mateix em vaig poder aguantar a mi mateix. Em vaig quedar sense gasolina i no vaig poder continuar. Quines coses, oi? Morir per un mateix per a convertir-se en algo fosc, fred i sense sortida.
Em conec a pocs com jo, la majoria quelcom som als centres de les galàxies, nosaltres ens coneixem com a forats negres supermassius, però la majoria són actualment inactius.
Em sento sol, molt sol. No tinc res al meu voltant. No sóc res dolent, ni amb cap mala intenció. Simplement sóc, això, un forat negre.