La Pregunta

Tornava de l’escola, després d’un llarg dia. Em dirigia pel mateix camí de sempre, quan de sobte vaig sentir una estranya sensació. En mirar a terra em vaig preguntar: -D’on vinc? Què sóc? Per què estic aquí? Aquestes eren les tres preguntes que em vaig fer.
Aparentment, un nen de set anys no pot tenir la capacitat d’arribar a fer-se aquestes preguntes ni desarrelar grans teories, però jo vaig ser diferent. Vaig seguir caminant fins a arribar a casa, on m’esperava un típic dinar de dilluns preparat per la meva mare, macarrons. En veure’ls, vaig començar a pensar d’on venien. Sí, venien del supermercat, però jo mai hi havia cist un camp de macarrons ni cap lloc d’on agafar-los. Llavors vaig preguntar-li a la meva mare d’on venien els macarrons. Ella amablement em va respondre que estaven fets de l'espelta, un cereal integral que a ella li agradava especialment. -Però, on es troba l’espelta? Vaig tornar a insistir-li. Seguidament em va respondre que venia d’un camp on es plantava, després es collia, es portava a una fàbrica on li donaven forma als macarrons i després els posaven a la venda.
Després d’aquella conversa realment no em vaig sentir satisfet, ja que encara em seguia fent diferents preguntes.
Aquella nit, no parava de pensar coses relacionades, com per exemple d’on venia la terra on es plantava l’espelta. Qui l’havia posat allà o què feia que estigués allà? Estava confós.
L'endemà esmorzant abans d’anar a l'escola vaig retornar als meus pensaments. Aquesta vegada amb la llet, ja que si, provenia de la vaca, però d’on sortia la vaca i com es produïa aquell líquid que estava ingerint. Seguia confós. Amb els dies seguia igual, fent-me preguntes diàriament sobre l’origen les coses, fins que ja anava començant a entendre-ho tot.




Fins aquí ja havia passat un any i la meva mare començava a estar espantada, amb el qual va demanar una reunió amb el meu tutor. Ell li va parlar sobre la meva trajectòria aquell any la qual era excel·lent. Anava millorant progressivament més que la meva classe, cosa que tenia impressionats als professors.
Havia arribat a entendre fets que els meus amics ni per casualitat sabien que eren ni a què em referia. Encara no sé si era un "nen prodigi", o si només m’estava fent gran, però arribava a cert nivell de poder entendre les lliçons de l’escola sense que ningú me les expliques. Només em feia falta pensar.
Els anys passaven i jo ja em trobava a sisè de primària, un curs abans d’entrar al temut institut. A la classe de medi ambient on el meu tutor de tota la vida ens estava explicant els ossos del cos. En mirar-me em va notar distret, capficat en alguna cosa que no era la classe. En sortir em va dir que em quedés cinc minuts, que havia de parlar amb mi. Seguidament va preguntar-me en què pensava, i jo li vaig passar a explicar tot el que feia temps que pensava i estava portant a terme. La qüestió final, era de què estava format el meu cos? Els seus llavis van dibuixar un somriure i em va afirmar: -Tot està format per àtoms.
Des d’aquell dia vaig passar a aficionar-me a la física i a la química, especialment en la matèria, cosa que fa que avui pugui ser un científic, i us divulgui la meva humil historia la qual em va fer entendre la vida, cosa que molts es pregunten.