Projecte Manhattan

Qui m’hauria dit que allò que em va portar tants bons moments acabés destorçant el meu món. Ara tot està a punt d’acabar-se.
Tot va començar un dia abans que els Estats Units entrés a la Segona Guerra Mundial, quan ens van encarregar aquell maleit projecte, amb la finalitat més destructiva que mai un home podria haver imaginat. Aquell projecte tant ambiciós ha acabat amb una destrucció total. Una competició a contra rellotge entre les tres grans potències mundials: els nazis, els soviètics i, nosaltres, els americans que hem provocat la destrucció total. La física, allò que ens havia ajuntat a tots pel plaer de saber, es va tornar malvat, maquiavèl·lic i sobretot, destructiu. Encara recordo com el meu amic Einstein em va advertir que allò que començava com un experiment per defensar-nos dels alemanys acabaria amb nosaltres. Varies vegades havia sentit aquella frase: hauria d’haver-me cremat els dits escrivint aquella primera carta. Ell sovint es feia responsable del començament d’aquest projecte, quan havia enviat una carta al president avisant-lo del que pretenien els nazis. Sempre va maleir haver escrit aquella carta al president. Jo m’havia oposat a fer-ne un ús militar i tota la visa me n’he penedit dels milers de mort que vaig acabar provocant i de les que arribaran ara.
Ningú no va pensar en les conseqüències, la qüestió era aconseguir-ho abans que els demés. Per poder-ho fer havíem de centralitzar les investigacions, per això després d’ajuntar les grans ments del moment i inclús els estudiants de les universitats vam traslladar-nos i vam seguir endavant també el projecte.
Vam detonar la primera bomba de prova després de dos anys, tres mesos i setze dies des de l’inici del projecte, la prova Trinity, que va fer calcinar el desert d’Alamogordo i va il·luminar-lo passant per tots els colors possibles. Tan sols un mesos després es van detonar dues bombes més al Japó, provocant milers de morts i ferits. Llavors em va caure l’ànima als peus de veure el que havia provocat.
Després d’aquell fet i de les grans crítiques que va rebre el govern per part meva em van prohibir l’accés a la informació confidencial de l’estat i als seus laboratoris. Vaig quedar totalment aïllat del món públic, tot i així vaig poder seguir investigant i durant l’època del senador McCarthy vaig haver d’anar a judici per les meves idees comunistes, malgrat això passats nou anys em van concedir un premi per rehabilitar la meva figura pública.
Els anys van anar passant i la ciència avançava, fins al punt de que va passar allò que tots nosaltres, els científics implicats en la creació d’aquella arma de destrucció massiva, vam crear. El projecte se’ns en n’ha anat de les mans i el laboratori de Los Alamos juntament amb tota la resta del món està a punt d’explotar, està a punt d’acabar amb els nostres i amb el nostre planeta. Tot plegat perquè vam iniciar un projecte per defensar-nos i ara per provocar una petita detonació amb cobalt a l’exterior ha reaccionat amb l’atmosfera i l’ha encès d’una manera devastadora. Adéu a tot allò que coneixem, al nostre mon i qui sap si a la nostre galàxia.

Robert Openheimer