Els missatges dels nombres

Feia vint dies que havia patit un accident de cotxe, o això és el que jo pensava. En realitat feia dos mesos que havia estat inconscient en un hospital però amb una presència incòmoda. Pensava que durant tots aquells dies realment havia estat viu. Cada moment que mirava el rellotge marcava el número 6. Per tan, sentia que les hores no passaven i que aquell era l’únic instant que podia viure. Em sentia energètic i com que res m’havia portat a passar en aquell estat.

El primer dia que em van donar l’alta per marxar a casa vaig començar a sentir-me estrany. El meu cap no parava de repetir paraules de sis lletres, veia imatges on només apareixien sis persones i en aquell precís moment, el telèfon de casa va sonar a les sis en punt. No ho entenia, pensava que eren al·lucinacions meves després de totes les medicines que m’havien donat i espantat no volia agafar el telèfon per si havia de tornar a sotmetre’m de nou aquells moments. Però vaig decidir despenjar. Era el metge, volia saber com estava.

- Hola, Àlex, com et trobes? – va preguntar el doctor John.
- Realment no ho sé, em noto estrany i amb molèsties al cap. – vaig respondre.
- Àlex això és normal, l’accident va portar-te a tenir aquest tipus de problemes. Però millor torna a l’hospital a que et fem una revisió, ja que aquestes molèsties no hauries de tenir-les ara ja tant d’hora.

Vaig sortir de casa per agafar el cotxe. Les meves mirades tenien diferents visions. Començava a veure borrós i tot el que hi havia al meu voltant canviava, sis carrils, sis marxes al cotxe i sis instant que semblaven un únic. Em veia a mi conduint al cotxe, a casa preparant el dinar, parlant encara amb el metge per telèfon, un dia abans del meu accident sobre un somni que vaig tenir quan estava inconscient i al meu doctor al laboratori preparant alguna cosa líquida amb una mirada sumptuosa.

En arribar a l’hospital vaig anar directament cap a la seva sala de consulta. Em va estirar a la llitera i de sorpresa, portava a les seves mans una ampolla amb el líquid que jo havia vist mentre conduïa. Les seves primeres paraules van ser que si havia tornat a tenir molèsties al cap i em va fer prendre-ho.

Per por al que em podien dir, no vaig voler dir-li la veritat. Però, ell com era doctor sabia que estava mentint a causa de que el líquid no em deixava dir mentires i era la reacció que em feia. Va anar a cridar a la seva secretaria i sense saber que estaven fent em van portar a una espècie de quiròfan. Em van retenir, no tenia mobilitat i quan vaig mirar al rellotge, tornaven a ser les sis. Què volia dir aquest nombre? No ho sabia, però potser els metges sí.

El doctor John es va posar a parlar amb l’altra noia i ella no parava de moure el cap negativament. La mirada es va dirigir cap a mi i les seves cares no tenien molta emoció. El John va començar a explicar-me que les visions que havia tingut eren degudes a que l’accident de cotxe m’havia portat a tenir una malaltia crònica: el síndrome de Numació. Això portaria que la visió d’un nombre, o quan escoltés algun nombre, sempre m’indicarien alguna cosa.

Mai ningú l’havia patit, així que tampoc ningú sabria el que realment aquells nombres em dirien. Només jo i ningú més. Només jo sabria el significat de la meva malaltia i només jo podria controlar-la.