Les seves olors

Amb el cap cot torno a passar per davant. Sempre forço la ruta. És cert que me’n avergonyeixo una mica, no sé si algú deu sospitar. Procuro fer veure que tot és fruit de l’atzar o la rutina, passo xiulant, cantant fluixet o amb la mirada fixada estratègicament en un punt, com si res del que faig fos a consciència. Si em sento molt desesperada dissimulo com puc la desacceleració del pas, agafo el telèfon o remeno la bossa. I quan ja he passat de llarg, respiro profundament i m’enduc amb mi el que m’interessa d’aquest vici secret.
Passo a primera hora del matí, quan els veïns encara no s’han llevat, però ja hi ha moviment. La furgoneta, les caixes amb totes les comandes ben embolicades i la composició simfònica d’inici de jornada amb les tisores de podar marcant el tempo. No puc evitar la temptació de passar també al vespre, quan canvia la música, amb els crescendo de les persianes de les botigues tancant el dia i l’aigua dels cubells brollant a les reixes del clavegueram. Camino amb compte, perquè el terra ha quedat ple de fulles i poncelles. Encara queden un parell de testos a fora i algun que d’altre ram.
L’altre dia gairebé em descobreixen. A dues passes d’aquest temple del plaer, em vaig topar de cara amb el meu antic professor de botànica. Em va reconèixer a l’instant, amb un somriure amable i sincer va fer-me un interrogatori sobre el meu recorregut acadèmic i professional. Jo, que l’últim a qui esperava trobar-me era aquell home encantador, l’únic capaç de descobrir-me, vaig enrogir de dalt a baix. Les galtes em cremaven, les mans em suaven, la veu tremolosa lluitava per mantenir la calma. Devia notar que alguna cosa em preocupava més que la il•lusió del retrobament, així que amb una palmada a l’esquena i la seva mirada de “sempre vas ser una alumna peculiar, veig que els anys només t’arruguen”, em va desitjar sort i va marxar. Tan bon punt es va allunyar, em vaig desinflar. Necessitava una dosi més gran de l’habitual d’allò que havia vingut a buscar.
Per primer cop, després de tants mesos, vaig seure al banc del davant. Abandonant la vergonya, vaig tancar els ulls i inspirar amb tota la força dels pulmons fins a omplir-los a vessar d’aquella olor. Era fresca i neta, després de dues voltes respiratòries més, vaig arribar a l’èxtasi. En aquest estat mental, vaig ser conscient de la meva debilitat. Un local petit, ple de gerres d’aigua amb flors tallades, rams de flors, corones de flors, testos amb terra o gelatines on hi creixen petites plantes de grans flors, dibuixos de flors, flors de ceràmica, flors de tela, flors seques... quina perversió. De sobte me’n vaig adonar que era davant el sex-shop del món vegetal. Quina torbació, quines suors em van pujar de cop. Portava mesos perseguint les pobres plantes, castrades, nascudes per a l’exposició dels seus òrgans reproductors. Pervertides i maltractades, encreuades sense compassió o filles de cultius in vitro massius, sense cap pol•linitzador lliure, sense cap decisió a les seves mans. No sabia on ficar-me, jo còmplice de tot això, tan decent pel que es refereix al sexe humà i aquí em trobava, davant de centenars de gineceus i androceus vestits pels pètals més vistosos, per la corol•la més sexy.
Discernint el meu desenfré ocult, nimfòmana d’angiospermes, vaig resoldre que havia de posar punt i final a la meva malaltia: si m’apropava a una planta, que fos també per les seves fulles, tiges i arrels, que les volia silvestres, només condemnades a la seva pròpia biologia.