N=1

Números i més números. Mai podran vèncer el poder d’una mirada. Aquella tarda, tornava a estar submergida entre papers i estadístiques, fent el que més m’agrada, trobant respostes a preguntes, aportant el meu gra de sorra al coneixement de la ciència.
Les xifres eren esfereïdores! Sola en el despatx, sumant i restant malalts, efectes secundaris, defuncions, trobant relacions i associacions, descartant-ne d’altres. Hi ha nombres massa greus per posar-hi el cor. No podem ser amics, els hi explico una i altra vegada, només simples companys de feina. No obstant, ells em fan senyals des de la pantalla de l’ordinador, intenten aixecar la seva veu i fer-me veure la seva pròpia història. Què s’amaga darrera d’un percentatge? Quines vides hi ha? Com afronten formar part de tan macabres xifres? Gat vell, jo m’hi resisteixo. No puc rendir-me a les seves súpliques. Si deixés que aquests petits companys numèrics em sepultessin amb les seves històries, no podria continuar, m’enfonsarien, em tornaria boja i la petita aliança laboral que tenim no donaria cap fruit.
Però aquella tarda la realitat volia no ser ignorada tan brutalment. Es sentia massa ofesa per deixar-me fer la meva feina. Estava a l’aguait, esperant-me per llançar-se amb tota la seva força contra mi, per convertir-me en la seva espectadora privilegiada, donant-me una entrada per la llotja principal del teatre de la vida.
Sona el telèfon: una reunió d’última hora amb l’equip per valorar les troballes. Altre cop números que ens parlen. Aquest cop el seu clam queda difós entre les nostres pròpies veus. Ells segueixen la seva protesta, en veu baixa, mentre els separem i ajuntem, els tallem i els tornem a unir. Finalment, davant la nostra insistència, ens contesten el que realment volem saber: hipòtesi nul•la o hipòtesi alternativa? Ja satisfets, els deixem de banda en un racó de la taula mentre, orgullosos, omplim les nostres boques amb paraules, teories i noves idees.
No obstant, allà segueix la realitat, amagada, esperant el moment oportú per fer-nos callar a tots. Un cop a la porta, un dubte d’un resident, una taca sospitosa que no s’acaba d’expressar: progressió fatal o una simple berruga?
Em conviden a anar amb ells. Entrem tres bates blanques a l’habitació, el resident dubtós, el metge expert, jo callada. I allà la veig, la realitat vestida de dona silent, prima, petita, molt petita, encongida a la cadira. Amb el rostre contrafet pel dolor i la desesperança observa el seu fill al llit. Ens acostem al noi i ell em clava els seus ulls. Tota la seva vida està escrita en ells. La vida dura que ha tingut i que ja ens han explicat, i la vida que creu encara tenir per davant.
El seu mirar em fa sentir com un genet de l’apocalipsi, o com l’heroi del seu còmic preferit que acaba d’aparèixer per salvar-lo de la pitjor maledicció. Som tres cavallers de l’antigor que, amb capes blanques i espasses, garantim la retirada de l’enemic. M’atrapa en el seu esguard i em porta cap el seu terreny. Els nostres cossos no es mouen, els nostres llavis no pronuncien paraula, però, mentre el metge l’explora, la seva ànima agafa la meva, l’arrossega al seu abisme i em crida amb força que el tregui d’allà, que l’alliberi, que creu en nosaltres. Em confessa en silenci que ara ja està tranquil, que ja hem arribat, que només espera la redempció, sortir d’allà i tornar a la vida.
Encara presonera en el seu interior, tombo el cap per trobar respostes, necessito poder dir-li el que vol sentir. Miro el metge, masses anys de conèixer-nos em permeten llegir en la seva cara que no trobaré les paraules que jo voldria dir. L’adolescent se n’adona però no ho vol admetre i, inconscientment, em deixa anar.
El noi rep la carícia reconfortant del metge i la mare esbossa un somriure, intenta creure. L’ànima de l’adolescent torna a saltar d’alegria, s’abraça a l’esperit del metge i, amb idèntica intensitat, li professa la mateixa fe que m’ha professat a mi. No hi ha força més gran que la d’aquell que vol viure, ni dolor més immens que dir adéu a algú massa aviat.
Sortim de l’habitació i el diagnòstic fatal és anunciat al resident: sí, és un Kaposi. La mare segueix arraulida a la cadira, davant el llit. El noi obre un còmic. El resident abaixa el cap. Jo marxaré cap a casa, s’han acabat els càlculs per avui. Dos ulls han pogut més que mil històries clíniques. Demà, en el silenci del meu despatx, continuaré tractant els meus companys numèrics amb la fredor i el rigor que es mereixen. Aquest serà el meu petit i continu homenatge a tots les vides que hi representen fins que, entre tots, evitem que mai més ens tornin a picar a la porta demanant un diagnòstic.