Podant la deontologia

Els anys de glòria de la manipulació genètica havien passat, no és que n’hi hagués menys, ni que escapessin de l’abast d’una llar humil, simplement s’havien normalitzat, ja no eren trending topic i ara els titellaires del segle XXI havien decidit que es portaven els productes exòtics (transgènics en lletra petita a l’etiqueta del revers), i que tornaven els pantalons de campana.
En Pau i la Laia però pensaven diferent; hi ha qui els titllava de tradicionals i aquell qui els defensava deia que eren gent de poble tot etzibant-los-hi un cop a l’esquena. Feia anys que esperaven trobar el seu racó, on acomodar-se, amb un trosset on sentir-se pagesos. Ambdós estaven entusiasmats amb la sembra de llavors autòctones, respectant el llunari i els capricis de la terra amb tot l’amor i paciència que aquesta requereix. Comptaven amb la saviesa i experiència popular i 5 GB de banda ampla.
Ja estaven amb l’ai al cor, quan un 10 d’abril l’erosió de l’aigua al regar va deixar veure el primer brot verd. Llavors es dibuixà un plàcid somriure a la cara dels joves, que els va acompanyar en els mesos següents.
Cofois de com creixia, qualsevol ocasió era bona per comentar, amb un entusiasme envejable, els avenços de l’hort: com se les havien i tenien amb cada cuc i amb cada tempesta.... o demanaven consell a l’avi, qui sempre enllestia amb la mateixa cançoneta: “Ai colons aquest jovent, com us agrada complicar-vos la vida! A la meva època no ens quedava més remei, però ara rai, que ho teniu tot al súper! I ben polit i maco!”
Part de raó tenia l’avi Ramon, al supermercat hi tenien tot allò que hom es pogués imaginar: del racó més recòndit del món, de qualsevol color i en qualsevol època de l’any. Els avenços, competència i llibertat científica havien permès fer barreges que mai ningú s’hagués plantejat, no necessàriament bones ni boniques, però això si, originals ho eren d’una hora lluny.
La nostra jove parella no tenia temps per perdre davant dels aparadors tant llaminers i curiosos de les grans superfícies. Aliens al calendari de festius i rebaixes no hi havia dia que no dediquessin una estoneta a la terra. Els veïns, quan els sentien cantar i llegir al patí se’n feien creus que quedés gent així al món.
El dia de la collita va arribar, esperaven aquell dia amb tantes ganes que no es van permetre dubtar ni un instant. El pau l’aguantava mentre la Laia en tallava la tija. Amb prou feines van tenir temps d’aixecar la mirada que en Roc va obrir els ulls i va començar a plorar.