Temps de guerra

S'enceta l'octubre, i amb el recull de les fulles a terra, sota totes les branques, sent la teva presència junt amb mí en la mateixa foscor. Com en aquelles nits on la nuesa no tenía cap vigilància ni punt de localització.

Els homes ací s'han tornat sords i absents. Hi han boscos de relacions humanes empobrides on cada dia els egos es descentralitzen i no troben el seu lloc de fe ni l'acceptació popular digital.

Tots els murs, enderrocats, sota les nostres pells blanques criden ben fort al desig, i en un intent de perdre'ns en el temps, les parpelles ens donen el ritme silent de la intoxicació alimentaria. En un matoll absurd de dies aleatoris que fem nostres, milers de servidors i adreces ip generen fruites transgèniques plenes de poesia visual.

El risc de pensar només en un mateix, lligat al ball dels algoritmes permanents que ocupen tot el nostre temps ens enlaira a un lloc on trobem la glòria permanent.

Estem plens de glifosat i encara seguim corrent i tenint pressa, amb la incertesa feble d'una tardor que engendra nous retalls. Caminem disposats a descubrir noves dimensions que ompliguen cada vegada més, tota la boira d'uns dies que imagino freds com esclats de sang sota les parets de les nostres cases. Es dibuixen exactes els rius tòxics de la nostra inconsciència.

Han vingut aquest matí, els homes del nord, amb les mans plenes de fusells totalitaris. Han matat totes les gallines, espoliat les poques llavors de què disposàvem i en ells s'han endut la poca vida que ens quedava. Tots els ànims i l'energia que teníem dins del cor. Han caigut els homes a terra esfondrats en les seves pròpies comarques plenes de tenebres, i tota la cendra virtual, és pols esquinçat en l'aire.

A cau d´orella, encara sent la respiració accelerada de la teva boca que té fam. Encara recordo les teves mans als meus pits desesperades, i tota sencera et busco ara amb els dits, pensant que encara hi ets i que cap megalòman podrà controlar el que mengem ni podrà desnodrir el nostre esperit que encara resisteix.

Que no hem anat mai a cap guerra, ni volem anar. No ens hem dirigit a cap front però lluitarem. Que tota la sang que coneixíem era la que brollava nerviosa dins de les nostres artèries, flotant animosa en l'equipatge de les carícies eternes.

Que els mots ni la ciència no entenien cap disciplina al nostre llit. Que la tropa de l'il•limitat abisme de la meva esquena era l'única que coneixies. I l'abans, com l'ara és tan sols un dietari devastat. Una casa sense gana i sense res que sembrar.

La santa devoció de la dificultat envers la terra no deixava mai decaure els nostres crits.
Que la trompada de pluja dels darrers octubres, mai va detenir-se a la portalada del menyspreu. El paisatge de tot allò que estimàvem ara és una figura ferotge.

I si no hagués arribat mai aquesta guerra agroalimentària? I si el nostre destí no hagués sigut més que palla desfeta o una simple proveta en un laboratori? Pot ser en la mort i en tots els estrets mai hagueren provocat absències urgents ni rius violats per l'avarícia de l'home modern.